Madurar deu ser començar a estimar les coses inútils. I, ara per ara, iniciant-me com m’inicio en el club de la inutilitat, he descobert el plaer de tenir converses amb altres que –tímidament– també proven d’esgarrapar temps inútil a les seves vides. Les tres protagonistes d’aquesta història potser som en plena transició cap a la inutilitat i això, en un dia com el de Sant Jordi, ho hem de celebrar. Ara sabreu per què.

La conversa va sorgir just abans de començar les vacances de Pasqua fent unes cerveses nocturnes a la terrassa de l’Antic Teatre. De sobte, una de nosaltres va atrevir-se a dir que havia enllestit una novel·la. Sense acabar la frase, va parlar l’altra, que va explicar que ella escrivia un relat breu. La tercera va unir-se a les confessions dient que tenia tres poemaris al calaix i que escrivia un dietari il·lustrat dels seus viatges.

Era la primera vegada que parlàvem de les nostres activitats inútils. Més enllà d’allò que sempre ens havíem explicat d’ofici –feines, contractes, col·laboracions, parelles, famílies, concerts. Tot i les converses que havíem compartit durant anys, mai mai mai no ens havíem dit que teníem una afició inútil fora d’hores. Totes tres escrivíem inutilitats d’amagat. Enllaçàvem secretament frases perquè sí.

Malgrat tenir-ho tot en contra, cadascuna de nosaltres, de manera autodidàctica –potser cansada de ser útil o perquè la necessitat d’inutilitat havia tocat sostre– ho havia fet. I ho confessàvem després d’una gesta major. Haver aconseguit d’integrar l’acte inútil en les nostres agendes atapeïdes de compromisos útils. Sense que es notés gaire, això sí, conservant una aparença de normalitat al carrer. I no sense vergonya, és clar. No sense haver dit mil petites mentides per amagar a ulls públics la nostra tasca inútil. Ho fèiem després d’haver travessat les prohibicions de tots els cercles concèntrics. Poders, aules, família: no dediquis el teu temps a fer coses inútils. I menys si són coses fetes en soledat.

Una va reconèixer que començava a posar-se inútil al vespre després de sortir de treballar i sempre amb una copa de vi i una cigarreta. La química necessària per a trencar amb la hiperactivitat diürna i ficar-se forçadament en el món de la inutilitat. Ens explicava que notava que l’alcohol començava a fer efecte quan les paraules inútils trencaven la muralla racional i començava a teclejar frases sense sentit. L’altra, que treballava a casa, deia que per escriure coses inútils havia de desplaçar-se uns quants quilòmetres. Agafar la carretera i allunyar-se de l’arrel, de la rutina, dels mandats paterns. Per fer-se inútil de debò havia de situar-se fora del radi domèstic. La tercera ens relatava un mètode contrari per a accedir a la inutilitat. No podia travessar la barrera cap al forat negre si no estava ben segura de l’espai on escriuria. Necessitava tornar-se inútil asseguda al seu niu de sempre. Amb la ploma carregada de tinta negra de confiança i el paper endreçat. Sobre l’escriptori històric rescatat de la seva àvia difunta.

A la societat d’avui, escriure –com fer l’arbre genealògic de la família, amoixar un gos o desmuntar una televisió antiga per veure’n els circuits interns– és una activitat inútil. No pertany ni a la vida productiva ni a la familiar, ni a la social. No és tampoc una activitat classificada d’oci, perquè no implica ni distracció, ni divertimento ni cap missió justament explotada per la indústria de l’entreteniment.

En l’agenda de les persones normals no hi ha lloc per a l’escriptura, tot i l’empenta democràtica que n’ha fet Julia Cameron a El camí de l’artista (Viena Edicions) on insisteix en el poder que té escriure per a l’esperit. La Cameron aconsella de posar-s’hi al matí, just després de despertar-se de dormir. I la seva tesi té tot el sentit. Perquè justament quan ens acabem de llevar, mig adormits i amb un peu al món dels somnis, és quan més inútils som. Encara no ens hem vestit d’utilitat i les paraules van carregades de potència inútil.

Potència inútil que ens serveix per a ordenar la realitat o detectar les nostres fixacions. Per a depurar assassinats i donar agilitat a cossos feixucs. Per a desprendre’ns d’obsessions i omplir buits de sentit. Per a explicar un plor o una enrabiada. Per a registrar la història oral d’un poble o crear abstraccions. Per a narrar paisatges o hotels desolats.

Com va dir Gonzalo Tavares en la passada edició de Kosmopolis, conversant amb Enrique Vila-Matas: ‘La metàfora és un camí inútil. És un camí per la via més llarga.’ Aquesta frase em va tornar al camí de la inutilitat. Potser també la literatura és una activitat inútil. Un procés que construeix artefactes inútils amb el material inútil que tots tenim al magatzem.

Avui, dia de Sant Jordi, és un dia especial per a celebrar les nostres inutilitats. Sobretot les dels escriptors, que han sabut respectar el temps inútil per a regalar-lo. Que han fet del seu material inútil una obra nova. Una porta d’accés a la inutilitat dels lectors. El dia de Sant Jordi és el dia de l’homenatge a les coses inútils. A l’escriptura, a l’amor… I cada dia que passa anem sumant inutilitats confessades. Perquè, ara ja sí, tenim la certesa que les coses inútils són les que més ens importen.

Missatge de Vicent Partal

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb