Divendres passat, a la Bodega del Poblet del carrer de Sardenya, un client rialler va dir a l’amo: ‘Tens una mica de Sifuentes, si us plau?’ Es referia al sifó del vermut. L’amo el va entendre al vol (no devia ser la primera volta) i li va respondre: ‘Te’l deixo aquí, i afanya’t, que diuen que li queden pocs dies i se m’acaba; però no te’n posis gaire, que es veu que és una mica verinós i explosiu…’

Ja és trist que Cifuentes acabi dimitint per haver robat dues cremes hidratants en un supermercat. Havent-se inventat un màster, enfonsat el prestigi d’una universitat i amb uns quants casos de corrupció que l’esquitxen (com Púnica o les adjudicacions a dit a l’empresa de l’amic del PP Arturo Fernández, la cafeteria de l’Assemblea de Madrid, etc.), resulta que l’afany (pel que sembla irrefrenable: #freewinona) de tenir cura de la pell és el que l’ha feta dimitir. Patètic i fascinant alhora. La metàfora del destí és deliciosa: el PP, un partit que per rentar-se la cara i mantenir-la neta i polida, roba. O, més ben dit: el PP, partit que en la lluita ferotge (i costosa) per la imatge i el maquillatge esdevé lladre. I a sobre, per massa quinqui, per massa pallasso de pa sucat amb oli, l’enxampen a l’hora de passar per caixa. Tants màsters, tants tractaments d’estètica (literal i figurada), i al final tot s’espatlla per una maleïda càmera de seguretat d’un Eroski de Vallecas que algú havia d’haver fet esborrar. Si vols robar, més Netflix i no tantes cremes.

Algú s’imagina Carles Puigdemont robant dos pots de xampú al Bonpreu? No patiu, que si ho hagués fet ja ho sabríem. Tenim tot el servei d’espionatge d’un estat dedicat de fa mesos o anys a furgar a les escombraries de tots els líders catalans, cercant precisament vídeos com el de Cifuentes i especulant sobre el millor moment per a difondre’ls. I si no, s’ho inventen, que, al capdavall, la veritat és el que menys compta. I anem afegint Sifuentes al vermut.

D’una altra banda, qui més qui menys, tothom n’ha comès, de malifetes (o d’errors involuntaris, que diu ella). I que algú robi cremes al supermercat, per poc ètic que sigui, no deixa de ser un presumpte problema personal de cleptomania o d’imbecil·litat. La cosa més angoixant del Cifuentesgate, en canvi, és que, tornant a Netflix, Cifuentes insinuï que la publicació del vídeo és el preu que ha de pagar per haver tingut, segons ella, tolerància zero amb la corrupció. Surrealisme i cinisme a banda, ho podríem traduir així: aquí hi ha uns altres corruptes, més que no pas jo (o amb més poder), que han decidit de fer públic l’humiliant vídeo del robatori com un as guardat a la màniga que esperava bullint des de feia anys perquè jo plegués, perquè fotés el camp d’una vegada i els deixés via lliure. Igualment angoixant és que Eduardo Inda, director d’Ok Diario, el diari que s’ha fet servir de corretja de transmissió, digui amb somriure de murri que, segons com vagin les coses, apareixeran més informacions compromeses per a Cristina Cifuentes, aquests dies vinents. És a dir, que si fa bondat i també deixa la presidència del partit i l’escó, potser no caldrà filtrar (publicar) més draps bruts: plega i no xerris més de compte, així tota la merda que encara guardem la deixem, de moment, al calaix, ok?

Que Cifuentes, a més d’una gran mentidera i alguna cosa més, sigui víctima d’una batalla interna dins el PP, és més que probable i fàcil de creure. Però aleshores vol dir que segurament hi ha molta més porqueria que no sabem i que, de fet, això que ens han explicat fins ara és res o poc comparat amb el que hi pot haver i que potser no sabrem mai. Què hauria passat si no hagués dimitit per causa del vídeo? Què més tenien guardat? Episodis privats que encara quinquejaven més i que per pudor deontològic val més no publicitar? O trames cruentes i molt més gruixudes, amb danys col·laterals més dolorosos? In, Inda… si hi ha res més gros, que surti tot i esclati. No defalleixis. Fot-li tot el Sifuentes que calgui.

Mentrestant, Cifuentes diu que se’n va amb la cara ben alta. Sí, com una serp verinosa que repta amb sabates de Prada, rabiosa per dins, brillant i polida per fora, amb el canvi de pell fet… i qui sap si mesurant i calculant quan i a qui li convé de mossegar. I el PP, de salvavides a salvavides i tiro perquè em toca, de tant maquillatge i tanta cirurgia estètica, esdevé cada dia més brut, més monstruós i amb un rastre llefiscós, molt més agre que cap sifó de cap taverna d’enlloc.

Ajudeu VilaWeb, fent-vos subscriptors

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent encara. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Vicent Partal
Director de VilaWeb