Amb Junqueras i Puigdemont: és l’hora d’entendre’ns

Cal que tothom ho tinga clar. Sense República, els presos no eixiran mai de la presó. Ni els exiliats tornaran. Ni els partits catalans tindran cap paper, més enllà d’un folklore ranci, que serà el tolerat. De manera que només hi ha un camí. I cal seguir-lo. Del dret a la independència. És com un part. Un trauma i un pas molt difícil per al nounat; però la única via per a sobreviure.

I no podrien guardar-se l’enemistat per a quan toqui debatre sobre la constitució de la república, una vegada assolida la independència? Seria molt més emocionant, en lloc d’angoixant, i més profitós.

Es podria dir, i defet hi ha gent que ho afirma, que ja no hi ha partits de dretes i d’esquerres.
Heu notat que els partit “d’esquerres” sempre criden a la unitat, mentre que els de “dretes” no ho fan mai?

Les dretes son autoritaries, hi ha algú que mana, la resta obeeix.
Les esquerres son super “democràtiques”, tothom pot tenir la seva opinió i ningú mana.

A Catalunya, ara tots els partits son “d’esquerres”, per que mola mes, per que és mes modern, pel que sigui. La proba és que continuament es crida a la unitat.

No pot haver-hi unitat per una simple raó de democràcia egoista, cada un dels partits te la veritat absoluta i la unió passa per que l’altre renuncii als seus criteris i adopti els meus. És com una religió, no pots ser de dues. L’exemple perfecte és la CUP.

Tots els missatges dels que es podrien considerar independentistes que estan al govern, o a prop, insinuen que cal prescindir del parlament i anar pel dret. En realitat, ara mateix només cal un líder que es posi al capdavant del procés, accepti la responsabilitat i organitzi el poble.

No es fa per evitar “perjudicar” el judici, però això és tan fals com el propi judici, per que quan el jutge és part i pot canviar les regles del joc a voluntat, perjudicar el judici és una fal·làcia.

ERC no vol nous presos i PdCat no vol anar sol, li és mes còmode mirar i no fer res. Les CUP fan ofrenes al seu Deu del feminisme matxiste i la gent esperant.

Necessitem un líder, algun voluntari?

Molt difícil tornar a confiar en els polítics actuals si ells mateixos no pleguen i deixen pas a gent que vulgui lluitar.
Ells solets han aconseguit desmobilitzar i dividir una part important de l’independentisme i això no es recupera per moltes condemnes bestials que hi hagi. La gent ja ens ho esperavem i no enteniem que tot i així se seguissin barallant. En canvi uns quants polítics encara avui esperaven un gest magnànim dels mateixos que els mantenen empresonats. Com és possible tant poca lucidesa?.
Necessitem gent nova, amb idees noves que genèrin confiança i il.lusió altre cop. Serà la única manera d’alliberar-los/nos.

Molt d’acord amb la Rosa Gispert. No confiem ni en el més fort ni en qui la sap més llarga. Ens cal una DONA al capdavant. I n’hi ha per triar i remenar. Ens cal seny, rauxa i amor a la terra NOSTRA.

Guanyar Barcelona no és prou incentiu per posar-se d’acord?
Anar junts a les europees no és prou incentiu per posar-se d’acord?

Fets , no paraules.

Es evident que de polítics no en tenen res. Si no sabien on es ficaven que pleguin perquè aquest joc no és per a ells. No hi arriben.

No i a motiu per estar en desacord amb la estrategia d’aconseguir la independencia i la republica.
Per mirar per el propi partit i mirar de aconseguir governar la nova Catalunya ja serà, després quant ja siguem republica i nou estat, però ara només eu de Posar os d’acord, i treballar en la mateixa direcció, i aconseguir això, la independencia i la republica, de la nostre Catalunya, la Catalunya de tots, i per a tots.

Per més anys de presó que vaticinen, per més policies, guàrdies civils i militars que ostenten, per més desànim que intenten projectar, ells són els que tenen por. Perquè encara que els que fan pronóstics de la política que esdevindrà demà, no encerten ni una, tampoc s’adonen que el moment històric del conflicte català ha fet un salt inesperat i en farà més. Ja no estem davant d’una maniobra política de vol gallinaci. Allò que ha descobert Catalunya –per més petita, humil i desarmada que estiga– no és el puntelló a un Estat arcaic, decadent i miserable –ací caldria enumerar tots els delictes comesos pels partits oficials en l’última dècada–, sinó la fatiga, el vòmit i la desesperació de suportar la política a l’antiga, l’hereva de l’esclavisme, els senyors feudals i la Inquisició. I, segons tinc entès, ja corren per l’Europa jove i més activa aquests aires renovadors.

Tinc clar el fet que evidentment els estic agraït per una bona part del que han fet, però també molt emprenyat pel que no han sabut o no han volgut fer i perquè hores d’ara encara no ens han explicat de veritat els motius de tot plegat, prenent-nos a tots per babaus!
També tinc clar que lluitarem per que tots siguin lliures tan aviat com sigui possible!
Però, malauradament, també tinc molt i molt clar que, en vista de les actuacions de tots aquests polítics en el darrer any, no confiaré mai més en cap d’ells perquè crec objectivament que, potser seràn uns grans governants de la futura República, però que no serveixen en absolut per fer les accions contundents que indefectiblement fan falta per ser lliures de veritat!
Cal gent nova valenta, decidida i ferma, amb capacitat de lideratge i de retornar l’il·lusió que aquests polítics que patim ara ens han pres miserablement!
Si és així tots junts lluitarem fins a les darreres conseqüències per arribar a l’ansiada República, sinó crec que això s’ha acabat, perquè amb la seva deplorable actitud de nens petits ho estan desfent tot a marxes forçades!

Comencem per dir que qualsevol moviment social massiu, si no té una articulació política està condemnat a la llarga a desaparèixer. Així va passar amb el 15M i les moltes revoltes al llarg del segle XIX i XX. L’independentisme no n’és una excepció. Per aquest mateix motiu SSS va escapçar- i molt efectivament mal que ens pesi- el moviment independentista quan en va posar els principals dirigents a la presó, convertint-los, a més, en ostatges. I per això nosaltres hi hem caigut de quatre grapes fent de la llibertat dels dirigents el centre de tot el debat des de l’any passat.

Dit això és impossible que hi hagi unitat, malauradament, per diversos motius: històrics i estratègics

* Històricament CiU va menystenir ERC i això és una llosa de malfiança que hi ha dins l’ADN d’ERC i que durarà una generació. Que tothom recordi la resistència a Junts Pel Sí, el momentum perdut després del 9N i les diverses batusses. Això costarà anys i panys de superar. Massa rancúnia acumulada, massa desconfiança.

* ERC creu- sovint amb molta raó- que CiU és un cavall de Troia de la dreta. No li perdonarà mai els pactes amb el PP,les retallades i les diverses trampes autonomistes de Mas i de Pujol. Per això qualsevol oferta d’unitat que vingui del món PDECat (o JxCat, o Crida, o com es vulgui dir) és considerat d’entrada com una oferta trampa que només vol salvar els mobles de l’autonomisme.

* De la mateixa manera, PDECat, CiU o com es vulguin dir ara no volen donar gaire protagonisme a ERC, si poden, perquè saben que ERC pot atraure una majoria sociològica de catalans independentismes, majoritàriament de centreesquerra i temen perdre definitivament l’hegemonia dins el món post-autonomista.

* D’altra banda la CUP, per ideari i per una interpretació del purisme anticapitalista (que de fet sovint no practiquen- o mireu quants són a la presó per rebel·lió, o què ha passat amb l’alcaldessa de Berga i la desobediència), mai s’uniran amb els pèrfids convergents o els tebis esquerranosos. Apart que es tracta d’un moviment assembleari de resultats imprevisibles en tot moment (vegi’s la negativa a investir Turull, o la retirada del parlament)

Per tant, històricament és molt difícil, per no dir impossible, que hi hagi unitat. De moment.

A més, però, hi ha una qüestió d’estratègies, diferenciades clarament des que es va produir la no-idependència del 10O o 27O

* ERC ha virat cap el possibilisme: fem el que puguem, mantenint la retòrica, però governant l’autonomia. En el fons és quedar-se com estem, reconèixer que no podem tirar endavant durant una generació, mirar de pescar vots on normalment no hi ha tradició republicana (eixamplar la base) i activar l’eix d’esquerres (repeticions de fórmules de cooperació amb comuns i- quan les coses s’encalmin- fins i tot PSC). Els màxims exponents són els substituts a la direcció actual i la seva principal traducció va ser la ponència política de la Conferència Nacional de fa una mesos, on va tornar la unilateralitat pels pèls. És una estratègia derivada també del fet que els principals dirigents o són a la presó (d’on segur que no surten en 10 anys o més), i de la necessitat d’administrar les molles que ens donen a Espanya per fer tot el que es pugui, tot reconeixent en el fons que difícilment aconseguirem ara per ara la independència.

* PDECat i l’entorn del president Puigdemont, d’altra banda, segueixen apostant, per dir-ho d’alguna manera, per l’independentisme màgic, fruit de l’exili i d’una certa pèrdua del sentit de la realitat. Quan no t’has de preocupar perquè et tanquin a la presó, almenys de moment, i tampoc no pots veure com va el dia a dir del país perquè ets a 1000 km, pots formular totes les estratègies que vulguis amb llibertat i, al mateix temps, i per tal de continuar essent present en un context en què vas perdent representació, has d’anar fent coses, presentant propostes o tirant endavant moviments transversals que- sense dir com- prometin la implementació de la república, encara que, en realitat, no puguis fer gran cosa. És el que ha anat passant al llarg d’aquests mesos. Algú dins la Crida, o JxCAt o el que sigui hauria d’explicar com pensen fer efectiva la república. I que no em diguin que per pressió internacional, perquè ja s’ha vist de què serveix, o sortint al carrer a fer cadenes humanes, perquè això ja ho hem fet, i muntar un moviment de desobediència és ara és molt més difícil que el 10O o 27O, quan es va desaprofitar tot enmig de l’entusiasme col·lectiu.

* A tot això li hem d’afegir iniciatives “outsiders” com ara el moviment de primàries d’en Graupera/ANC. Molt ben intencionat i necessari, ja que la unitat és bàsica i seria importantíssim tenir BCN, Tarragona o Sabadell amb alcaldes independentistes, però que no ha comprat ningú dels partits, massa interessats en guanyar individualment i que per tant encara conduirà a més divisió. O les pressions d’ANC per fer efectiva la república, que no queda molt clar a qui van dirigides.

Amb tot això crec que ja es veu que la unitat queda lluny i és molt difícil ara per ara i diguin el que diguin. Malauradament crec que el resultat de tot serà un decreixement de l’entusiasme, la fragmentació del vot independentista i una major abstenció en properes escomeses electorals que, evidentment, afavorirà la ultradreta de C’s, PP i PSOE, el nostre ou de la serp particular.

No serà fins que davallem molt més i fins que una nova generació de polítics i de ciutadans prengui el volant del nostre destí que tenim possibilitats de sortir-nos-en. De moment crec que el què podem fer és resistir (com sempre: ens hi hem especialitzat com a poble). Això o trobar un desllorigador per tornar al carrer i aplicar mesures de desobediència, bloqueig econòmic i inestabilitat no violenta que forcin Espanya a negociar (i aquest cop sense jugades mestres ni “ho tenen tot pensat”).

Diàfana exposició de Miquel Gilibert, desmoralitzadora però real. Sols al final una finestra d’esperança amb la possibilitat d’accions contundents no violentes que no es poden escriure. Però novament per això ens calen líders i de moment no en tenim. Salut.

La unitat important es la de la gent. La gent ja no vota en concepta de dretes o esquerres sino en confiança per fer el salt a la independencia amb coratge i intelligencia. A moltes cases els vots es reparteixen entre els partits independentistes en funcio del objectiu final. La rellevancia de quin partit o partits ens portin al objectiu no es tal. Si fa falta i no ens movem en la direccio correcte anirem cap a la CUP. No es pot permetre que cap persona o politic estigui a la preso per deixar nos votar una idea. S hauran d alliberar tots els presos politics el mes aviat possible. No volem victimissma, volem llibertat. petons per tothom

centrar el tema en erc.pdcat, es d’estupids.
Aquests dos partidets de la nomina i per la nomina, son purs vividors de la politica bruta i sense cap altre principi que la nomina.
Tancar la generalitat i enviar el sistema de l’autonomia del 78 a la merda es la primera necessitat.
Cal el desordre total, cal enfonsar españa, cal destrossar als criminals del 155 pp-cs-psoe, PURS FEIXISTES ESPANYOLS.
La lluita es contra españa, i l’autonomia es españa, es la llaminadura per contentar als venuts d’erc-pdecat, nomina i pinso

Ja era hora de que ho exposassis sense embuts: aquesta situació d’enfrontament es deu a l’enemistat Puigdemont – Junqueres i tot (TOT) depèn de que enterrin la destral de guerra.

Tens raó Vicent, però han de canviar moltes coses perquè això passi com molt bé dius, perquè fins ara ha passat això que Jordi Galves explica molt millor del que jo en seria capaç. Val la pena llegir-ho. A mi m’ha satisfet saber que no sóc la única que fa un any veig així
https://www.elnacional.cat/ca/opinio/jordi-galves-govern-esquerres_320256_102.html

Em sembla que hem de cercar aliances amb els republicans espanyols, que n’hi ha, per enderrocar la monarquia com a primer pas. De fet no crec que costés gaire, és una fruita podrida que pot caure de l’arbre en qualsevol moment. En un escenari republicà, és probable que les diferents nacions puguin decidir. Crec que hi ha un component d’enveja en el comportament d’aragonesos, valencians, andalusos, etc , cap als catalans pel fet de tenir la força (encara insuficient, sense aliats) de desafiar “la unidad indisoluble”. Igual que es van apuntar a les autonomies, s’apuntarien al dret a decidir, però aquesta vegada hauria de ser per optar a la independència i un nou estatus de col·laboració. Veïns ho serem sempre i estem condemnats a entendre’ns!

Tothom, tots a una, els partits, la gent, els empresaris, les institucions…no ho veig impossible…només cal deixar l’orgull individual a casa i caminar junts per la República.

S’estan dibuixant nous camins i només si els omplim tindran futur per arribar al cim.

LLIBERTAT!!!!

Molta gent demanant lideratge. Perdó, però el líder ets tu : amb quina companyia tens el mòbil? Encara compres al Mercadona? Qui et serveix la llum? Sent nosaltres els nostres propis líders farem que en surtin de veritat . I quan ho facin, recordeu que tot anava millor quan 2 dones lideraven el moviment. I és va esguerrar força quan els homes es van posar “a la feina “

Tenim un partit que malda per retardar l’enfrontament i ningú sap per què. En tenim un altre que el vol immediatament, però no ens acaba de dir com pensa fer-ho, i un tercer que crida molt, però a l’hora de la veritat, quan no li agrada alguna coseta, abandona o s’absté. Cada un és capaç d’immolar-se per a sortir a la foto definitiva d’una cosa que encara no s’ha aconseguit, i al pas que van no s’hi arribarà mai. Hi ha una manera clara i segura d’acabar amb els partits que és que tots els que en tinguin estripin els seus carnets en una foguera pública i que els voti Déu, si no perquè els hi fotia, però en aquest moment crític no crec que això ens fos útil perquè perdríem encara més possibilitats d’organització que no en guanyaríem. Al cap i a la fi, els únics que mai ens hem desunit som la gent del carrer, els que ens deixem els peus i la veu en les manifestacions. La veritat però és pel en aquest moment desgraciadament som els únics fiables de debò. En realitat, no és que la gent d’un partit sigui contrària a la de l’altre partit, sinó que són determinats individus (culo di ferro’s) que han escalat dins dels partits, els que no es cansen de crear desunió, i aquests són els que cal fotre a mar. Persones que coneixem normalment per la tele i que sabem que l’única habilitat que se’ls coneix és la de tirar una goteta d’àcid sobre qualsevol intent d’entesa entre persones de diferents partits. Aquests són els que s’han d’apartar de qualsevol lloc executiu o estratègic, i si estan molt ben situats, cal denunciar-los públicament fins que el seu partit els expulsi. En definitiva, queda algú entre els manifestants de sempre que el que pretengui és que mani el seu partit? O el que volem tots i ara ja exigim és la independència i la República, mani qui mani. Tant se’ns en fot. Tota la resta ja la decidirem després.
Salut companys! No deixem que ens ho prenguin quatre immobilistes disfressats d’independentistes!

L’1-O quan ens queien les garrotades dels policies, tots feiem pinya, ens miravem als ulls i ens veiem gemans de combat ara cauen les garrotades judicials i els presoners i exiliats són ostatges d’un estat desafiant, un Goliat que ens obliga a ser tots Davids. Agafem la pedra, deixem les diferències.

Miquel Gilibert.
Tot el que vostè diu es podria dir amb vint o trenta línies.
Seria molt més entenedor.

Encara pot haver algú que cregui que hi ha alguna altra via que la que diu en Josep Usó?. Es clar que no.
La República Catalana. La Bastille Catalana, la farà el Poble. Será dolorós per molt pacific que volgué que sigui però no hi queda més remei que tirar per el dret.
Visca Catalunya Independent i Sobirana.

Les divergències alhora de pensar i planificar són normals fins i tot a la vida quotidiana. És poden fer totes les elucubracions o assajos explicant la proximitat o les distàncies entre aquests o aquells partits polítics. El que avui remarca l’editorial és un fet concret: tenim davant la prova de la reforma constitucional colpista que l’espanyolisme buscava. El cop d’estat és judicial, està en marxa, segurament no el poden parar, i tota la resta són elements col·laterals secundaris. La batalla comença ara, el punt àlgid és ara. Comença el seu Leningrad. I sobretot això ja no és un problema intern.

Sr. Miquel Gilibert, no estic gens d’acord amb algunes parts del seu escrit. Vol fer veure que critica tots els partits per igual, però si un s’hi fixa bé, els critica tots, llevat d’un: ERC. Vaja, home, no ens vengui la moto. Em recorda alguns polítics que ens prenen per enzes. Certament, la independència la farem les persones. Si al capdavant trobem polítics que s’hi volen afegir i dirigir, perfecte. Sinó, ja ho veurem. I aquí sí que estic d’acord amb vostè, serà més difícil.

És més fàcil que l’Osca guanyi la lliga que aquests dos i els seus partits s’entenguin. Els Capuleto i els Montesco varen fer les paus quan Romeu i Julieta van morir perquè els impedien materialitzar el seu amor. Doncs jo crec que ni que Puigdemont i Junqueres es retirin de l’escena política seria suficient. Ès tan gran la rivalitat (odi?) que es tenen els militants d’ambdós partits que no hi ha cap esperança d’entesa….Només cal veure el que opinen els vostres amics d’un i d’altre banda.

Ara sabem que durant els fets d’octubre de l’any passat tampoc hi havia unitat dins el govern. Recordem la votació secreta del govern després del u d’octubre, amb urna a la sala Tàpies per saber qui estava d’acord en tirar endavant la proclamació d’independència. Recordem que Oriol Junqueras no va voler votar perquè “tothom ja sap com penso”, tot això explicat per Clara Ponsatí. En el govern de Junts pel si també hi van haver moltes tensions prou explícites, no només Santi Vila, hi havia més gent no disposada arribar fins al final. Els fets i el temps segurament depuraran tots aquests arribistes, caldrà gent nova que agafi el relleu perquè això és una cursa prou llarga. L’estat espanyol sap molt bé quines fitxes ha de moure per crear divisió en l’independentisme. Algú es creu aquest tipus d’enquesta publicada pel Periodico, feta a 700 persones per telèfon?. Si ERC se la creu i té, com té, aspiracions a liderar el procés, aleshores és difícil que accepti maniobres per convergir en una estratègia comuna. ERC hauria de reflexionar, hauria d’auscultar el batec del país i s’adonaria que no té possibilitats de guanyar, amb una distància significativa, en unes eleccions com tampoc en té el PDcat (juntsxCat i la Crida). Diferents opcions polítiques, diversitat que cal respectar. Què cal respectar quan cau el baluard de Santa Clara?. Ens adonem on som?. Unitat estratègica?. Digui-ho com vulguis, simplement UNITAT.

Ni una sola paraula a afegir o a retirar. Tant de bo “els de dalt” t’escoltin. Si fos per mi, jo posava en Vicent de President, en David Fernàndez de Vice-President, en Llach de President del Parlament, etc. I segur que “aixamplariem la base” i que obtindrien més del 50%.

Sr. Partal,
La seva editorial resulta, al meu entendre, excessivament equidistant.

Tots sabem qui ha estat el principal torpedinador del procés, per motius egoistes personals i de partit, encara que vist lo vist en aquest darrer any, crec que li pesen més els motius egoistes personals: Oriol Junqueras.

Recordo la aportació d’un subscriptor (ara no la puc ubicar però és de fa dos o tres mesos potser) en que relatava EN PRIMERA PERSONA, no per referències, l’animadversió personal de Junqueras contra el seu contrincant polític principal a Catalunya, podríem dir odi per enveja, perquè Junqueras s’atorgava el dret de puresa independentista d’ERC i li negava als que ell considera impurs nouvinguts. Tan era aleshores, que podia arribar a sacrificar Catalunya a canvi de que el seu partit, i ell clar, manés a la autonomia. Els fets del darrer any ho han demostrat.

Em permeto copiar novament la referència aportada per Gemma R, per a incidir en la realitat del seu contingut.
https://www.elnacional.cat/ca/opinio/jordi-galves-govern-esquerres_320256_102.html

Estic d’acord amb aquesta referència, un cop s’havien desfet d’Artur Mas (del qual jo no sóc precisament un seguidor), i pensant que ara ERC sería el gran referent català-republicà, es van trobar amb una persona nova amb conviccions independentistes, que traspua honestedat, i que connecta amb el poble, en Carles Puigdemont.

Això va ser massa per l’egoista Junqueras i, venent la farsa d’eixamplar la base, ha volgut anar pel seu compte, res d’unitat fins la República, i ha minat l’independentisme per dins. Va facilitar que un partit xenòfob i catalanofòbic guanyés el 21-D, en ser el partit més votat.

Sense unitat per un únic objectiu, la República Catalana Independent, no farem res.
Després podran tornar els partits.

Per tant Sr. Partal, parlem clar, cal que Junqueras faci un pas al costat, com ho va fer Artur Mas, ambdós són part de la vella política autonomista.

“Que si llebrers, que si conillers…” Com s’estan rient a Espanya!!! Mai havia estat tan decebut del suposat “seny català”. Com és possible no haver-se posat d’acord i anar tots junts ja fa temps???. Potser m’equivoque en pensar que algú ha preferit “marcar paquet”, a deshora, clar. Guanyar la Independència! Guanyar el País! Després, benvinguda siga tota rivalitat, no ara.

El Miquel Gilibert ens dessassossega amb la seva prova del 9 per justificar la impossible unitat d’acció: massa rancúnies, massa malfiança, massa egoisme.
Acaba proposant una disjuntiva, segons que ho veu ell: resistir o trobar el desllorigador.
La resistència té èpica, però la resistència d’ERC okupant l’autonomia mentre passa aquesta generació de polítics no té ni gràcia.
La troballa del desllorigador és exactament el que intentem tots els que demanem una oportunitat i un compromís amb la unitat.
Pot semblar una creença màgica-religiosa pensar que és el camí. Tanmateix, ningú ha pogut ni podrà plantejar un camí millor.
Només cal humilitat, capteniment i voluntat republicanes.

Doncs a veure què fa el líder d’ERC, perquè senyor Partal, la gent del carrer volem la unitat i si critiquem sense embuts algú és perquè veiem com de lluny està del que havia dit sempre. Em sembla molt bé que demani la unió, jo també. I em sembla molt bé que igual que una mestra a l’escola demana que dos es reconciliïn, tots sabem que sempre dels dos, un és el que no ho vol i l’altre el posem en el mateix sac. I si després si no hi ha unió és culpa de tots dos. Vaja! Molt democràtic.
Unitat, com diu i reclama en Llach, però donar noms com vostè fa no és correcte i si vostè sap alguna coa que jo no sé, digui-la. Mentre jo demano que el senyor Junqueras sigui més diàfan i als seus col·legues que sàpiguen si cal o no que continuï al lloc que li pertoca. I que s’alliberin de la cotilla del líder. En Mas ho va fer, ell també ho podria fer, total tampoc vol ser president de la Generalitat, ell vol anar a Europa.

D’acord amb l’article del Vicent, encara que pequi d’equidistant com diu el senyor Ruiz. Ara que el PSOE ha deixat clar que vol sentenciar Junqueres com a cap de turc de la “sedició”, tot acord ERC-PSC hauria de quedar descartat. Com dieu alguns, és gairebé impossible que ERC i JxCat s’arribin a entendre, però també apunta un de vosaltres que el problema és més d’individus que de partits. En Puigdemont, a través del Consell, està aconseguint destriar aquests individus: Comín–Aragonés en una direcció i Junqueras-Torrent en una altra. Si la Crida i el Consell prosperen, els segons poden perdre protagonisme.

Subscric el que diu Joan F Ruiz, també Teresa Puig.
Sr. Partal, està molt bé ser equidistant, però moltes vegades no és just ni s’avé amb la realitat.
Aquí hi ha un partit que diu que no vol la unitat. Ho diu del dret i del revés, per tant és a aquest partit i al seu líder a qui hem de dir que cal unitat.
Puigdemont i la Crida i Junts x Cat no han dit mai que no vulguin la unitat. Per tant, si volem realment la unitat, comencem a dir les coses pel seu nom i a demanar responsabilitats a qui les té.

L’article de Jordi Galves està molt bé, a parer meu.

PRESOS POLÍTICS: com diu Elisenda Paluzie, i, en aquesta línia, destacats advocats i polítics, la clau de les presons és la clau de la República. Els nostres líders, que reté a la presó el Gobierno com a ostatges, NOMÉS seran lliuren amb la instauració de la República Catalana independent (que no ens vinguin amb estats associats amb soga al coll inclosa)
UNITAT: perquè hi hagi unitat, cal coincidència en l’OBJECTIU. La ciutadania independentista vol fer la República, començar-la ara, per tenir-la enllestida potser en un parell d’anys com a molt. L’estat no pactarà cap referèndum on pugui sortir la independència. Posiblement pactaria alliberar presos a canvi de RENUNCIAR a la independència… Em pregunto, sentint la renúncia a la UNILATERALITAT DELS JUNQUERISTES D’ESQUERRA I DEL PDECAT OFICIAL.. Potser que hi hagi un pacte d’aquests partits amb el PSOE, per més endavant? HO SEMBLA.

Creo que estamos mareando la perdiz.

Todo el mundo (la ciudadanía independentista) clama por la UNITAT pero habría que pararse a pensar un poquito (sólo un poquito es suficiente) para entender que si no hay UNITAT es por que entre los políticos no hay acuerdo en cuanto al objetivo de comenzar a implementar la República.

Ésa es la madre del cordero. Unos han optado, tanto en un partido como en el otro (aunque, obviamente el innombrable partido se lleva la palma) por contemporizar bajo el paraguas del autonomismo espolvoreado de soflamas del tipo “Nunca renunciaremos a nuestras convicciones independentistas” (deberían añadir “ni a nuestros sillones”).

Me voy a atrever a decir lo siguiente que ya sé que va a contracorriente y más al día siguiente de los autos. Yo creo que el rasgamiento de vestiduras al que asistimos ayer por parte de ciertos políticos es un teatrillo (que cada uno escoja los suyos). Creo que el proceso judicial está pactado. La cosa quedará en unos pocos años de cárcel que se diluirán con ingeniería penitenciaria.

El pacto es claro: ingeniería penintenciaria (incluso con un indulto a medio recorrido de las penas impuestas) a cambio de contemporizar lo de la República.

No nos olvidemos que los partidos políticos viven de los votantes. De lo que se trata es de convencer al votante y de no perderlo.

¿Cómo? Contándole a cada uno lo que quiere escuchar.

De ahí que los discursos de los políticos sean tan vacíos de contenido.

Estamos a las puertas de asistir a un gran pequeño teatrillo. El primer acto ha tenido lugar durante este último año.

¿Alternativa?

Que los ciudadanos independentistas se nieguen a asistir a esa zarzuela pero, para eso, hacen falta voces cantantes otras que las que ahora copan el espacio político-mediático.

Endavant !

Fa un any que es l’hora d’entendre’s i seguim perdent el temps.

Es poden tenir discrepàncies d’enfoc, però no es pot fer l’oposat del que es propugna i es precisament això el que ha fet ERC.

Esperem que finalment la repressió els obri la ment i deixin de sabotejar la unitat d’acció.

Mentre això no arribi, ens seguirem queixant i continuarem reculant.

Quina llàstima.

Amb aquesta colla de miserab… no anirem enlloc. No volen la independència perquè ells viuen de conya amb l’autonomisme. Només aspiren a guanyar més poder, que era la seva fita, com ja sabem sobradament. Ens han enganyat i reenganyat, no tenen vergonya perquè no n’han tinguda mai. Vejam si ara els cauen 30 anys i s’espavilen.

Més idees:
1.- Primer el que molt be diu Partal: Comunicats de Puigdemont i Junqueres en que declaran l’acostament.
2.-Acte seguit, que els representants mes mediàtics de tots els partits independentistes visitin JUNTS a tots i cadasqun dels presos politics i exiliats amb independencia del seu partit o filiació d’origen.
3.-Que l’endemà, aquests mateixos polítics, junts, compareixin en un escenari declarant i escenificant que aparquen momentàneament les seves diferencies i s’unieixen entre ells i amb el poble, per fer front a aquesta agresió que ens vol anihilar.
A partir d’aqui…
4.-Units tots, no permetre que s’enduguin els presos de CAT o no els tornarem a veure mes.
5.-I finalment, prendre els carrers pacíficament en vaga indefinida i no abandonar-los fins que s’implanti la república