Amb Junqueras i Puigdemont: és l’hora d’entendre’ns

  • «Perquè ja és l'hora que reconeguem que el darrer any ens hem destruït més nosaltres mateixos que no pas com ens hagen pogut destruir ells. I no podem continuar així. Per fer front a aquest moment tan greu amb garanties, cal unitat»

Vicent Partal
02.11.2018 - 21:50
Actualització: 03.11.2018 - 09:45
VilaWeb

La publicació de la demanda de 214 anys de presó contra el govern, el Parlament de Catalunya, els Mossos d’Esquadra i les principals associacions cíviques del país ha de significar un punt de reencontre de tot l’independentisme. I de reinici. Les demandes de la fiscalia espanyola i de l’advocacia de l’estat han lligat des d’ahir i sense remei la sort personal dels presos polítics a la sort col·lectiva de la nació. Aquest és el seu gran error i, per això mateix, aquesta ha de ser la força sobre la qual cal que tots plegats bastim el combat per la llibertat, també indestriable a partir d’ara. En el combat per la llibertat d’ells i per la llibertat de tots, només queda el camí de l’enfrontament directe amb l’estat espanyol, de la plasmació de la República proclamada el 27 d’octubre. Avui ja sabem que sense República no hi haurà democràcia. Avui ja sabem que sense República els presos no eixiran de les presons ni els exiliats tornaran en llibertat.

Les diverses concentracions que es varen viure anit varen ser un reflex clar de la indignació col·lectiva que ha travessat la societat catalana. Si el 2010 la sentència del Tribunal Constitucional espanyol sobre l’estatut va fer veure a la majoria del país que no quedava cap rastre de la Catalunya autònoma, l’impacte d’aquest judici convencerà la majoria del país que no queda cap rastre de democràcia. I això hauria de significar un punt final de tot. I quan dic tot, pose en primera línia també els nostres errors, els errors de l’independentisme.

Perquè ja és l’hora que reconeguem que el darrer any ens hem destruït més nosaltres mateixos que no pas com ens hagen pogut destruir ells. I no podem continuar així. Per fer front a aquest moment tan greu amb garanties, cal unitat. Especialment, cal eliminar les agressions gratuïtes dels uns contra els altres. Encara hi som a temps. Ara la prioritat no pot ser l’enfrontament entre els diversos grups independentistes per l’hegemonia política, sinó l’enfrontament amb l’estat espanyol per la democràcia. Si algú confiava que Pedro Sánchez no seria com Mariano Rajoy avui ja sap que sí que ho és. És l’hora de tornar a començar de cap i de nou.

I per fer-ho, la condició imprescindible és refer la confiança entre els tres partits polítics i refer la confiança entre aquests tres partits i la resta de la ciutadania. I això vol dir reconèixer-se els uns als altres i acceptar-se en la diversitat i en les coses que els uneixen. És inexplicable que en aquest moment, en què l’amenaça que pesa sobre tot el país és tan i tan greu, es dediquen tants esforços a esmicolar-nos en les fraccions més petites possibles, a combatre’ns els uns contra els altres. Totes les idees que s’han anat posant darrerament sobre la taula s’han estavellat contra el mur del partidisme i la jugada a curt termini, un mur que ho ha contaminat tot aquest darrer any. Un mur tan alt i tan indiferent a la realitat que, fins i tot, ha arribat a fer impossible reconèixer i acomboiar en un sol acte tots els presos. Se n’han hagut de fer dos en dos dies seguits. I no se m’acut una definició més explícita del problema que tenim.

Sé que hi ha gent que treballa amb paciència i amb tenacitat per aconseguir un acostament polític i personal entre Oriol Junqueras i Carles Puigdemont. Un acostament que és, necessàriament, previ a l’acostament entre Junts per Catalunya, ERC i la CUP. Sé que no serà gens fàcil. Però cal insistir-hi i cal pressionar en aquesta direcció perquè el preu de la batalla entre ells és massa alt. Per a tots. També per a ells dos, com es va comprovar ahir. Segur que no serà suficient que parlen ells dos. Però aquest pas, amb totes les dificultats tècniques que té per culpa de la presó i l’exili, és el primer pas obligatori i imprescindible per a refer una aliança que moltíssima gent no entenem que no siga possible de mantenir, avui que l’atac de l’estat espanyol és més desbocat i cruel que mai.

El govern demostra que és possible treballar plegats, i el president Torra i el vice-president Aragonès van posant sobre la taula consensos amplament assumits per tothom: la lluita contra la repressió, la defensa de l’autodeterminació i la lluita contra la monarquia, que poden ser la base sobre la qual reiniciar el front independentista. Però tots, i Puigdemont i Junqueras els primers de tots, hem de ser conscients que només si els polítics tornen a il·lusionar la gent, es reobriran els espais de combat i tornaran els moments que ens poden portar a la llibertat. Catalunya és ara mateix un volcà d’indignació a l’espera del senyal adequat. I se m’acuden pocs senyals més explícits avui que el retorn a la unitat d’acció, des de la diversitat de cadascun dels actors de l’independentisme, des del respecte a les seues particularitats.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any
Fer-me'n subscriptor