Contra l’estalinisme rampant

Volen negar el dret de pensar per un mateix a còpia d'anatematitzar aquell qui ho fa, identificant-lo amb l'enemic

Vicent Partal
28.07.2021 - 20:30
Actualització: 28.07.2021 - 22:30
VilaWeb
L'antiga seu de la Lubianka, a Moscou

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Quan començà la Guerra Freda, Albert Camus va proclamar amb pesar: “Ens asfixiem entre la gent que pensa que té tota la raó.” La guerra del 1936-39 havia significat un combat entre el feixisme i la democràcia, però també, dins el camp de la República Espanyola, entre els antiautoritaris de tota mena i condició i els estalinistes. La Segona Guerra Mundial havia estat d’alguna manera un parèntesi, però la Guerra Freda començava, novament, amb certeses indiscutibles. En la França d’aquell temps, Camus combatia els medis intel·lectuals i artístics que no havien extret les lliçons que calia de la guerra a l’estat espanyol i que continuaven enlluernats amb un estalinisme que el temps havia de posar a lloc. I ho feia amb una posició pública contundent que avui ressona amb una estranya actualitat. Hi hagué –crec que va ser Birnbaum– qui en interrogar-se sobre l’herència estalinista que encara viu entre nosaltres, va assenyalar que el quequeig escandalós i hiperbòlic d’una certa esquerra, bàsicament funcionària pública i cofoia de ser-ho, en realitat pretén reprendre aquells temps d’asfíxia ideològica –i de terror– que per a uns pocs, però que afortunats que eren aquests pocs!, eren de glòria.

Hi ha circumstàncies al nostre país, avui, que em recorden molt el debat d’aquell temps. La desorientació que causa la pèrdua del subjecte revolucionari, per exemple. Sense proletariat a la vista, hi ha grups que s’inventen a la desesperada allò que volen imaginar que són nous subjectes revolucionaris. És una tasca gegantina i, si fem cas de la història, condemnada al fracàs, però que se serveix de la tecnologia estalinista, una tecnologia que li va com l’anell al dit. Per això renaix la difamació i l’insult contra el dissident –especialment si, com passa amb Carme Junyent, resulta que és de la “classe” que consideren com l’elegida però no diu allò que toca perquè és capaç de pensar tota sola. O l’exigència de la reeducació forçada, que hem arribat a veure, jo amb un cert estupor, que hi ha qui reivindica. Hi ha el menysteniment brutal –que a l’URSS va tenir conseqüències tan greus– de la ciència i del coneixement. I, per damunt de qualsevol altra cosa, la sacralització del partit polític, la legitimació del dret superior de l’avantguarda ideològica de marcar-nos el model de vida i el dret d’imposar-nos-el mitjançant l’estat, ni que siga tan poc estat com la Generalitat.

En un article que vam publicar ahir, Carme Junyent respon als insults i les agressions rebudes per la seua documentada crítica a la imposició d’això que en diuen “llenguatge inclusiu”. La lingüista hi torna a retratar la inconsistència d’una certa esquerra que, imbuïda d’una fúria ideològica ofegadora, prova d’imposar-se sobre la societat catalana a còpia de practicar un bullying permanent i extraordinàriament agressiu i de fer servir com a mètode una agressió perfectament organitzada i ritualitzada contra qui simplement no obeeix als seus capricis. Sense límits ni vergonya. Fa pocs dies vaig veure una piulada en què deien a Lluís Llach, pel fet de ser crític amb l’esquerra de partits, que era més de dretes que Fraga Iribarne. Ara parle d’un terreny diferent, però, en definitiva, parlem de la mateixa gent. Tant se val, doncs, “Campanades a mort” i tot allò que Lluís Llach ha fet durant la seua vida. N’hi ha prou amb una sentència curta i una acusació, una difamació, que no cal ni demostrar: com que no és obedient, Llach passa a ser un kulak, un enemic del poble, amb Twitter convertit en la versió moderna, i per sort infinitament més inofensiva, de la Lubianka. Però amb el mateix odi inscrit al cervell del funcionari inquisidor, amb la mateixa irracionalitat. Volen negar el dret de pensar a còpia d’anatematitzar aquell qui pensa, bo i identificant-lo amb l’enemic. Llach de dretes? Junyent masclista? És tan vomitiu, tot plegat…

Per a mi Carme Junyent és un exemple molt difícil de superar d’allò que ha de ser un gran intel·lectual. I també un gran intel·lectual compromès. Quan explica, amb aquella claredat, que totes les llengües són iguals em recorda la gran explosió de llum que va originar Claude Lévi-Strauss quan afirmà i demostrà que totes les cultures del món eren igualment importants. Quan raona que els del “totis” diuen que la llengua evoluciona naturalment i cal adaptar-s’hi, però, en canvi, pretenen imposar des de dalt, amb tots els recursos de coerció que troben, canvis que el carrer no ha generat, Carme Junyent em fa venir al cap alguns dels millors paràgrafs de George Orwell. Quan explica, en fi, que tot això és una caricatura de debat perquè no és seriós que els teòrics revolucionaris ni tan sols tinguen en compte els efectes dels “totis” sobre les concordances, Junyent em recorda el gran Vasili Grossman, quan arriscava tot allò que era i tot allò que tenia per denunciar, contra els qui li aconsellaven que callàs, que “la veritat és una; no hi ha dues veritats”.

Molt sovint he lamentat el baix nivell intel·lectual de la nostra classe política. Em preocupa de fa temps, em desespera, en realitat, perquè crec que és un dels motius de la frustració generalitzada que sentim com a societat, com a país. Tanmateix, reconec que un país pot anar tirant amb polítics poc capaços, mal que siga a un ritme lent i perdent una oportunitat rere una altra. Però això que denuncia Carme Junyent va més enllà i és molt més perillós que la ignorància o la inconsistència. I és per aquest motiu que m’unesc solidàriament al seu crit d’alarma i em pose incondicionalment al seu costat contra les agressions completament injustificables que rep. Sobretot perquè quan algú, per exemple, banalitza el nazisme o ridiculitza el coneixement no ataca una persona sinó tot un projecte de societat.

 

PS. Els articles que han estat motiu dels atacs i la seua defensa són ací:
El ‘totis’: una barrera contra la inclusió
Postil·la

I, si voleu, podeu llegir tots els articles que ha publicat a VilaWeb.

Aquest editorial no és el d’avui i per això ja té tancada l’opció d’afegir un comentari.
Josep Usó
Josep Usó
28.07.2021  ·  22:11

Pensar per un mateix sempre és molt mal vist des del poder. I l’estalinisme és una forma de feixisme tan repugnant que va ser la que va originar la implosió de la URSS. La realitat no importa; només són importants els comunicats del partit. Només cal rellegir la Pregària per Txernòbil de Svetlana Alekxeiévitx per a entendre la manera d’actuar d’aquells que només existeixen en funció del càrrec que ocupen en el partit. Aquests són iguals: ignorants i insignificants, però molt moguts. No saben fer res més.

Pauli Morer
Pauli Morer
28.07.2021  ·  22:47

Totalment d’acord, els neofatxes disfressats de nostalinistes volen que parlem com ells per que pensem, es un dir, com ells.

Pep Agulló
Pep Agulló
28.07.2021  ·  22:49

MUTA, PERÒ ÉS ESTALINISME…

Em considerava hereu, als anys 70, dels revolucionaris que van ser derrotats per l’estalinisme el maig del 37. Aquelles esquerres poumistes, anarquistes, trotsquistes la lluita dels quals va ser silenciada per un PSUC que acaparava darrere el combat contra Franco, la iniciativa contrarrevolucionària de frenar qualsevol iniciativa revolucionària per supeditar els interesos de les classes treballadores al de la burocràcia estalinista. La teoria del socialisme en un sol país, la URSS. Calia evitar que la caiguda de Franco no obris un front revolucionari a Espanya.

Perdoneu els precedents. Desaparegut el subjecte polític del proletariat, l’estalinisme s’ha mutat d’ecologisme, de feminisme, etc. Volen imposar amb mà de ferro la seva ortodoxia amb els metodes que l’han caracteritzat: la calumnia, la desautorització, la destrucció (avui no física) moral de l’adversari. Aquests atacs a la Junyent i en Llach van molt més lluny d’un atac a la llengua.

Aquests odiadors de les xarxes han aprés els seus mètodes. Aprenents de wichinsky, el famós fiscal d’Stalin. Cal denunciar-ho. Magnífic Vicent.

Matilde Font
Matilde Font
28.07.2021  ·  22:51

Estic molt d’acord amb l’editorial. Personalment la Carme Junyent te tota la meua admiració com lingüista, estudiosa i divulgadora de la llengua a la població. I com no pot ser d’altra manera, tot el meu suport com a persona.

Jaume Bonet
Jaume Bonet
28.07.2021  ·  23:05

La gesta del primer d’octubre del 2017 la feu la gent, no els polítics. No deixem que la malaptesa d’alguns trenqui l’empoderament del poble. Mantinguem la il·lusió, els ànims i el combat. EN QUALSEVOL CAS EL POBLE JA HA SENTIT LA LLIBERTAT, I “QUI HA SENTIT LA LLIBERTAT TÉ MÉS FORCES PER VIURE”. I la lluita per la independència de Catalunya forma part de l’empoderament de la gent contra els poderosos del món, de la lluita per la democràcia a nivell mundial.

https://twitter.com/jaumemoll/status/1418196342460063747?s=20

Xavier Massot
Xavier Massot
28.07.2021  ·  23:16

Recordant 1984 d’Orwell, tot això del gènere en el llenguatge em recorda a la “neo llengua”, o sia la classe de llenguatge totalitari que aquests neo-estalinistes volen imposar i que ratllen sovint el ridícul, malgrat les auto-etiquetes de progres., el darrer exemple això de “màtria”, en comptes de pàtria. Tots aquests haurien de tornar a escola i repassar això del nostre i vostre són neutres. O pensar que La badoqueria, la bajanada i l’estupidesa entre d’altres són de gènere femení.

Núria Coma
Núria Coma
28.07.2021  ·  23:16

No puc estar més d’acord amb l’editorial.
L’article de Carme Junyent va se exel•lent, i justament vam tenir un debat al cap d’un parell de dies amb una colla, i va ser molt enriquidor. Particularment subscric fil per randa el què tan bé com ens té acostumades,va expressar.

jaume vall
jaume vall
28.07.2021  ·  23:16

Valent, brillant, agosarat editorial.
Som el que fem.
Valent, brillant, agosarat editorialista.

Indignes atacs contra qui pensa diferent de l’aparell.
Indignes buròcrates postestalinistes.

Shaudin Melgar
Shaudin Melgar
28.07.2021  ·  23:21

Vicent, gràcies per l’editorial i pel teu suport a Carme Junyent.

Ramon Perera
Ramon Perera
28.07.2021  ·  23:21

Una persona molt estimada que feia de mestra d’escola pública allà pels anys vuitantes m’explicava que s’entenia més bé amb els inspectors d’ensenyament, del cos d’inspectors quan encara existia, i, per tant “de dretes”, que no pas amb els elements d’una certa esquerra que també corrien per les escoles. No tinc dubtes de que es tractava del mateix tipus de persones, de posicionament ideològic, que aquests que ara ataquen a la Carme Junyent o a en Lluís Llach. Tota la meva solidaritat per la Carme i el Lluís.
Per cert, amb el seu permís vaig traduir a l’esperanto un article de la Carme i acaba de sortir publicat.

Lo que fa temps que em preocupa, i aquí la llengua encara no ha trobat la solució, és que hàgim de seguir anomenant “d’esquerres” aquesta gent que “reivindica… la reeducació forçada”, que practica “un bullying permanent o que té un “odi inscrit al cervell del funcionari inquisidor.”

Carles Serra
Carles Serra
28.07.2021  ·  23:23

Apreciat Vicent, gràcies per la teva valentia, sabent que això et comportarà, com ja vares denunciar, represàlies d’aquest que com bé els defineixes, el cervell del funcionari inquisidor; com bé saps hi han funcionaris, ep!!! i funcionàries, inquisidors posats pel sistema/partits; ja em diràs com definiries el Sergi Sol, en Sanchis i així com bé saps la llista és llarguíssima.
Ara mateix el gobierno progresista y de izquierdas, fa una llei per entrar en el sistema 30.000 funcionaris més, si Vicent, 30.000; l’exèrcit de funcionaris d’agraïment en el sistema, és una gran remora que la societat productiva li resulta una asfixia d’impostos, a part d’ésser impossible canviar res del sistema quan algú s’atreveix a denunciar-ho.
En fí Vicent, cal seguir denunciant, però cada dia es fa més difícil trobar un mitjà que qüestioni aquest sistema de corruptes/exèrcit de funcionaris, posant tertulians/periodistes que distreguin el personal sense tocar/denunciar aquesta realitat que descrius.

Mònica Batlle
Mònica Batlle
28.07.2021  ·  23:42

Ja algun lector ha recordat 1984, de George Orwell.
A mi m’ha fet pensar en La Granja dels Animals, del mateix autor.

Lluís de
Lluís de
28.07.2021  ·  23:43

Teniu raó, Vicent, quan dieu que la classe política té un nivell intel·lectual molt baix. Però feu curt: aquest càncer s’ha escampat a les universitats, que han adoptat les neollengües hipersexualitzades de manera acrítica: la majoria dels professors no volen ser considerats excloents i tenen l’enemic a casa, perquè la casta política es forma a les facultats de “ciències” polítiques i, quan encara són catecúmens de la secta, són els pitjors assetjadors.

Albert Alcántara
Albert Alcántara
28.07.2021  ·  23:47

‘Les persones’, què és, femení, masculí, o què?; ‘Tots som persones’, què és, masculí, femení, o què?. Ens estem tornant totis rucs o què?

Melitó Camprubí
Melitó Camprubí
28.07.2021  ·  23:49

Un editorial molt interessant que, per desgràcia, podem qualificar de valent. Els signes del temps ens duen cap a la banalització del pensament. Precisament d’això es tracta: que tinguem por de pensar i expressar-nos; de ridiculitzar el coneixement; d’estimular el debat sobre collonades en un miserable twit; d’anorrear els sentiments més intims escarnint-los de manera que, al final, acabem traïnt els nostres, les persones que estimem…aquesta és la victòria definitiva del Gran Germà. Ja ho va escriure Orwell a 1984.
Una part de la modernitat i el progrés sempre causa més danys coľlaterals dels necessaris.

Florenci Maymó
Florenci Maymó
28.07.2021  ·  23:50

Molt d’acord Vicent amb tot el que planteges en aquesta editorial.
I vull citar altres conceptes que per mi completen el marc:
– el segrest de les paraules: A data d’avui es fa molt complicat pronunciar segons quines paraules, perfectement definides al diccionari, però que han estat estigmatitzades i la seva peonúncia et converteix en enemic del poble.
– quedar-se en el superficial: d’una banda tens la pantomima que denuncia la Carme Junyent i al mateix temps et trobes que la mateixa gent és incapaç de donar la resposta que cal com reivindicava dies enrera la Núria Cadenes en motiu de la tortura de les advocades basques.

Podem donar totes les culpes que es vulgui a l’estat i a polítics grecs o troians, que si tots plegsts no posem una mica de coherència, tenim mala peça al teler.

ESTUDI D'ARQ. JOSEP BLESA, SLPU JOSEP
ESTUDI D'ARQ. JOSEP BLESA, SLPU JOSEP
28.07.2021  ·  23:52

“Stalinisme” és una metodologia, per a mi. Què no és estalinista tota la maquinària colonial que suportem, Vicent?

Estalinista és VOX, n’és Siudadanos, n’és el socialisme españolitzant, n’era tot l’aparell de propaganda de la dictadura franquista. Ha esdevingut ERC, que no té res a veure amb aquell llibre d’en Jesús Prujà i Puig, prologat per Heribert Barrera que m’enamorà fa gairebé 40 anys arrere:

“L’HERETGIA LIBERAL”, qui, des del liberalisme més llibertari abraçava tota dissidència aportadora de llibertat i democràcia.

https://www.amazon.es/heretgia-liberal-arrels-Jes%C3%BAs-PRUJA/dp/8430075070/ref=sr_1_1?dchild=1&qid=1627508983&refinements=p_27%3AJesus+Pruja&s=books&sr=1-1

Què no hi ha persecució de tot dissident que se n’isca dels límits d’una interpretació més o menys estreta d’aquella “Constitución que nos hemos dado entre todos” ?

Des de fa dècades que l’estat bufa darrere del nostre bescoll…….no fóra cas que ens pegue per pensar per “nosaltres mateixos”.

N’és allò del refrany.. <> ……és normal que les xarxes socials siguen el camp de batalla actua.

I és aquí on l’estalinam de tota variant social volen fer-nos acoquinar, com diu Na Junyent.

Per això mateix, cal no recular mai…..encara que semblem uns maleducats de mena.

Com comencem a ser munió d’individus sense manual d’instruccions i anem per lliure, el cosset on ens volen encabir comença a esfilagarssar-se pel costuram. Estan malgirbant disciplines científiques i socials com és l’ecologia, la sostenibilitat, el reequilibri de recursos i activitats dels éssers vius, de gèneres, etc….amb la imposició d’un relat fals- com tots- per tal de reeixir una minoria que només s’autorepresenta a si mateixa, venent-nos-la com si tinguera uns vorals universals.

J.B.M.

Llorenç Carreras
Llorenç Carreras
28.07.2021  ·  23:57

Darrere de la imposició de l’igualitarisme lingüístic hi ha la llavor del totalitarisme. El “pijoprogressisme” no raona: imposa. I s’iguala paradoxalment a la dreta reaccionària que pretén combatre.

Joan Benet
Joan Benet
28.07.2021  ·  23:58

Hi ha una escena a la sèrie de HBO Chernobyl on el personatge de la científica va a veure un funcionari del partit per advertir-lo del perill que representa la radiació i la necessitat d’evacuar la població de Kiev. Aquest ignora els seus consells amb arrogància. Per respondre a la seva actitud, Ulana Khomyuk li diu: jo sóc física nuclear i vostè treballava en una fàbrica de sabates. A lo que el funcionari respon: si, abans jo treballava en una fàbrica de sabates; però ara sóc jo qui mana.
Crec que aquest és el problema: estem en mans d’una colla d’ignorants que responen amb agressivitat a qualsevol cosa que els qüestioni. Complex d’inferioritat en diuen…

Joaquim Torrent
Joaquim Torrent
28.07.2021  ·  23:59

Ara que veiem el senyal (del totalitarisme polpotista) “diem que és mascle”, i ens horroritzem del monstre. Potser abans no hauríem d’haver estat tan permisius i hauríem d’ haver actuat amb més valentia i coherència malgrat “el que diran” . Malauradament l’ anterior passivitat ens ha dut a aquesta penosa situció , de tints orwellians i totalitaris on no et pots desviar ni un milímetre de la nova ortodòxia de pensament únic.
Malgrat tot encara som a temps de recftificar i de recuperar el sentit comú, tot abjurant de la manipulació i el xantatgea amb què fins ara hem estat sotmesos.
I igualment, aquesta rfeflexió, és aplicable molst gais, que se sorprenen que molts dels qui els ataquen siguin provinents de llocs amb religions i costums molt diferents dels nostres -la vinguda dels quals fins i tot han incentivat.-…. La realitat acaba imposant-se pel seu propi pes…, i el tocar de peus a terra…

Neus Arnan
Neus Arnan
29.07.2021  ·  00:00

Sí, la Carme Junyent ens aporta molta llum. Gràcies Carme.

Jaume Riu
Jaume Riu
29.07.2021  ·  00:00

REVOLUCIÓ D’ESQUERRES
Sense proletariat a la vista, la desorientació que causa la pèrdua del subjecte revolucionari converteix els no independentistes en conservadors radicals, tant si provenen del que en dèiem de dretes, com si provenen del que en dèiem d’esquerres.
Avui, sense proletariat a la vista, el procés de canviar els fonaments de l’estat franquista és la revolució encaminada a recuperar la legalitat republicana, és la revolució per canviar l’estructura jurídica encara franquista, i el model econòmic del regne d’Espanya que en més de vuitanta anys ha augmentat de forma imparable el desequilibri social a causa d’un model econòmic en mans de la monarquia instaurada -que no restaurada- pel dictador Franco, amb el suport estratègic del règim del 78 -bàsicament del PSOE-, revolució per renacionalitzar les empreses estratègiques que éren empreses públiques i en democràcia (sic) s’han posat en mans de 400 famílies que controlen els beneficis de l’IBEX-35.
Aquesta és la revolució d’esquerres.

joan rovira
joan rovira
29.07.2021  ·  00:09

Un editorial remarcable que, al meu entendre, està obrint un debat imprescindible perquè com apunta el comentari d’En Pep Agulló: “Aquests atacs a la Junyent i en Llach van molt més lluny d’un atac a la llengua.”

És una mentalitat contrarevolucionària que va pactar amb el franquisme el control de la modernització democràtica. Varen repoblar departaments universitaris i desprofessionalitzar l’administració fins avui.

Són els QWERTY que, juntament amb els socialistes, utilitzen amb finalitats de control de la societat l'”ecologisme”, el “feminisme”, la “llengua”, etc. Són la guàrdia pretoriana del sistema colonial a la Península d’Espanya.

El seu mètode consisteix a eliminar qualsevol veu dissident mitjançant la falsa acusació, la denigració, el rebuig públic; seguint un format molt similar a les dretes franquistes però, disfressats de salvadors dels interessos comuns.

Com a la resta dels Països catalans, Catalunya i Barcelona, són un laboratori d’aquestes pràctiques destructives del comportament individual i col•lectiu impedint que la història sigui del poble que parla i decideix.

PD:
Malauradament, els altres partits catalans com hi conviuen en el repartiment d’influències i plusvàlues callen. I els ciutadans i mitjans amatents han d’alertar, a banda del pobre debat polític i intel•lectual actual, d’aquestes repetides males pràctiques que volen alterar el normal funcionament i transformació natural; també, de la llengua.

Alex Rodriguez
Alex Rodriguez
29.07.2021  ·  00:50

Amb tu, Vicent, i amb la Carme. Sense cap mena de dubte.

Al principi sentia incredulitat. Ara sento vergonya aliena. El paperot de la consellera és lamentable.
Tot això em fa tuf de frustració, d’impotència. “Com que sóc incapaç de canviar les coses que vull canviar, m’invento un problema i provo d’imposar una ‘solució’.” Patètic.

Enric Carbó
Enric Carbó
29.07.2021  ·  00:52

Em congratulo q VilaWeb no es deixi portar per les modes posmodernes acientifiques i que hi planti cara. Felicitacions

Núria Castells
Núria Castells
29.07.2021  ·  01:25

Pertanyo a una generació curada d’espants.
Quan vaig entrar a la universitat, m’acabava de deslliurar de la carcassa del catolicisme de quaresmes, exercicis espirituals, pecats i penitències.
I em vaig trobar que, si et consideraves d’esquerres, havies de reverenciar i defensar a capa i espasa Stalin i Mao! No s’hi podia objectar res i resulta que la URSS, la Xina, Albània, etc. eren paradisos a la terra.
Llavors encara no viatjàvem amb aquella facilitat de més tard, però sempre em va semblar sospitós que no es pogués discutir res.
Passat aquell temps gloriós, vaig viure de prop la guerra entre psicoanalistes i conductistes, encesa com qualsevol altre guerra partidista. Ser un intel·lectual no et fa menys violent que si fossis un pinxo de taverna…

Així que ja fa molts anys que tinc clar que qui vol ofegar el debat i el dret a pensar és, simplement, un SECTARI perillós. Sobre tot si actua en “manada”.
I, especialment, quan s’autoetiqueta de “progressista”.
Aquest mal del sectarisme no hi ha disfressa que el tapi.

DIGUEM NO!
Que els bombin, vaja.
Tot el suport a Carme Junyent, Lluís Llach i tots els que combaten per la llibertat.
I al benvolgut Vicent, que sempre posa el dit a la nafra.

Lluís Paloma
Lluís Paloma
29.07.2021  ·  01:56

Totalment d’acord. Hi ha una falsa esquerra que en realitat és molt de dretes.

Jaume Ortí
Jaume Ortí
29.07.2021  ·  02:24

No cal dir que dono suport a la Carme Junyent. Tanmateix aquest “estalinisme” fa temps que es va covant i no només en el llenguatge. Per cert, jo no en diria estalinisme perquè al capdavall aquesta forma d’actuar, de policia del pensament, és propi de tot totalitarisme, tot i que el més cridaner actualment és que el prové d’una soi-dissant esquerra. I és més cridaner perquè gaudeixen d’una auto-atorgada autoritat moral que no té la dreta. Fan mal i van a sac però en nom d’un bé superior que salvarà el món de tots els mals (els diferents feixismes, en canvi, no tenen per objectiu salvar el món ni la fraternitat universal), i qui pot estar en contra de salvar el món? Doncs una mala persona, evidentment. Tot jugant es van assemblant als fanàtics cristians o musulmans que van contribuir a que les seves fossin les religions més seguides del món, i sí, ja sé que hi ha bons cristians i bons musulmans i bons comunistes que són nobles persones, però la història és plena de crims fets en nom de bons ideals però la manera amb la que van arribar a expandir-se va ser aquesta: Jo sóc la veritat i la bondat, si tu no hi ets d’acord és que dius mentides i ets dolent.

El problema d’aquesta esquerreta (que Quim Monzó anomena “Internacional Papanates” però em penso que el terme va manllevar-lo d’algú altre) és que, com apunta en Partal, es va quedar sense referents.
Es van passar més d’un segle parlant d’una classe obrera que seria subjecte de canvi revolucionari i ja fa temps que es va veure que d’obrers sí que n’hi ha però de classe obrera, ben poca. Així que van trobar que el nou subjecte de canvi de la Història serien els desviants, aquells que no són part de la “norma social” (una norma social que ells mateixos s’encarreguen de fixar i decidir qui n’entra i qui en queda fora de forma arbitrària perquè jo diria que poc o molt tots som en un grau o altre desviants en referència a una norma ideal). Així doncs, i de forma ben poc coherent ara advoquen amb fúria pels drets de les dones, els homosexuals, els musulmans, els immigrants, els trans-gènere,… arribant a caricaturitzar-los de forma grotesca (només cal veure els embolics que tenen per a casar el feminisme amb el transgenerisme, o com gairebé neguen que es pugui ser gai i de dretes, o quan es veu que es perdona tota la intolerància inherent amb l’Islam però es rebutja de forma vehement el mateix comportament amb l’Església Catòlica, o com una dona que aconsegueixi poder no serà cap exemple d’empoderament si no és de la seva corda (Colau sí, Golda Meir no, per exemple) )

El millor de tot és que molts dels líders de pensament d’aquesta colla són gent que viu de calés públics. Viuen del sistema que volen enderrocar. I de la mateixa manera que diem que “ningú que cobri del règim del Borbó farà a Catalunya ni independència ni revolució” també hauríem de trobar absurda tota aquesta colla de revolucionaris subvencionats, funcionaris anarquistes i burques feministes.
(I no voldria entrar en polèmica, o potser sí, però hi ha personatges que podríem encabir en aquesta definició que han estat enaltits per molts, inclòs aquest diari, perquè oportunament van apujar-se al carro indepe)

És populisme de tipus peronista. Una palla mental. Té raó en Partal quan diu que sense polítics de nivell podríem anar tirant? No ho tinc tan clar, al capdavall els polítics surten de la societat que els vota. D’acord que tenim un sistema electoral que no premia el servei al votants sinó la submissió a l’aparell del partit però aquest sistema és referendat a cada cita electoral.

La millor manera de combatre el totalitarisme del pensament és pensar i parlar lliurement. Però hi ha temes tabú dels que cal parlar amb cautela (o encara millor, no parlar-ne, no qüestionar, millor repetir els mantres de costum o encabir els fets en els quatre prejudicis maniqueus que ho descriuen tot) per no ser titllat de fatxa en amunt.

I és que el símptoma és aquest, haver de parlar amb cautela o amb un cert temor d’un tema. Cada cop que has de pensar el que dius per a no ofendre (i no em refereixo a ofenses personals degudes a la mala educació, és clar) ellis guanyen una mica més.

Secundí Mollà
Secundí Mollà
29.07.2021  ·  03:16

Totalment d’acord amb la professora Junyent.

Ed Garrido
Ed Garrido
29.07.2021  ·  03:39

La secta Erki-Colauista es aixi. Ja es hora que ens n’adonem. Controlen TV3 i van a per totes. Cuidi’s del Sergi Sol i de tots els tertulians Erkis, Sra Junyent.

Miquel Gilibert
Miquel Gilibert
29.07.2021  ·  05:29

Hauria de dir que els comunistes no moren mai. O, simplement, que de la dreta més o menys feixistoide espanyola, ja n’esperes una sèrie de coses clares, però dels que es diuen lluitadors per la llibertat, etc, en teoria caldria esperar-ne d’altres si ets una mica ingenu. Si grates, ja veus que res de res.

Els del “totis” i altres ximpleries similars com el desdoblament constant o convertir per la patilla el gènere no marcat en el femení són la mateixa esquerra caviar que va deixar que Franco morís al llit mentre feien proclames revolucionàries des del Boccaccio. Els mateixos que varen fer la vida impossible a Jordi Turull abans d’entrar a la presó per tal que no esdevingués president de la generalitat, els mateixos que varen enviar el President Mas a la paperera de la història però mai han tingut gaires problemes amb la repressió. Els mateixos que no han tingut mai problemes per arribar a fi de mes i que coneixen un obrer de referències. Són ells néts orgullosos dels que durant la guerra civil aplaudien la desaparició d’Andreu Nin, els fills i nets dels que llançaven proclames de propaganda mentre enviaven una generació a lluitar al front d’Aragó sense preparació i sota el comandament d’uns assessors soviètics inútils i només interessats en la propaganda.

Orwell és una bona comparança: Winston Smith té com a objectiu fer desaparèixer paraules de manera que les coses només es puguin dir d’una manera determinada. I així forçar el pensament. És cert: perquè una llengua és una visió del món. Si l’empobreixes, l’embrutes i li treus els matisos el que et queda és una visió simplificada del món que s’adiu molt bé a allò que el poder vol. En el cas del llenguatge “inclusiu” efectivament perdem tots els matisos possibles, provoquem problemes, convertim els textos en il·legibles i eliminem de cop una bona part dels mots de la llengua. Amb quin objectiu, exactament ?

Em responc a mi mateix: amb l’objectiu de seguir mantenint aquesta mena de superioritat moral, dient als demès què han de fer i què han de pensar, sense canviar res. Exactament el mateix que l’esquerra caviar.

El més fotut és que tot això va fent forat i molta gent, per no ser acusada de sexista, masclista, l'”ista” que vulgueu, canvia. I el més fotut és que una part molt important del jovent que es considera progressista s’apunta a això. És mirar el dit que apunta la lluna. Exemples en tenim molts: durant un temps (ja fa 10 anys) jo era el president de l’AMPA (abans APA, ara AFA) de l’escola dels meus fills: calia anar amb peus de plom per mirar de trobar una forma de dir les coses que no impliqués haver de desdoblar gèneres per fer els textos llegibles. Si feies servir el plural masculí genèric quedaves com a carca; a l’esplai on anaven els meus fills ja s’han passat directament al genèric femení o a l’invent de posar monitor@s per exemple.

Aquesta mena d’esquerra (bé, jo no la qualificaria d’esquerra, però entenem-nos) no està fent realment res per trencar el sostre de vidre que separa les dones dels llocs de direcció, ni res especial per les persones no binàries més enllà de promocionar el dia de l’orgull LGTBIQ que, sincerament, no em sembla que serveixi de gran cosa més que muntar una desfilada colorista cada any a les principals ciutats i quatre coses més d’aparador.

Però la gent els ho compra acríticament: formes, no fons, com malauradament està passant en aquesta societat líquida on, en realitat, qui mana de debò és la dreta econòmica, les multinacionals i una elit que cada cop acumula més riquesa a costa dels esforços de tots i de la destrucció de la natura i de les societats que poblen el món.

Resulta molt curiosa la tendència de la societat actual a classificar les persones per la seva orientació sexual. En un moment en què la màxima hauria de ser: m’és ben igual i respecto amb qui t’allitis, com vulguis que et digui i com vagis vestit, l’important és el teu capteniment envers els altres, la teva vàlua social i personal i professional, el que s’està fent és crear cada cop subdivisions de subdivisions per encasellar tothom dins un o altre col·lectiu. Signe del nostre temps.

P.S. igual que no hauríem de banalitzar mai el nazisme, tampoc no hauríem de banalitzar mai l’estalinisme. L’estalinisme va representar la deportació o mort de més de 30 milions de russos, tal i com explica Aleksandr Solzenitsin a Arxipèlag Gulag. Això sense comptar els estralls en països com Albània o Corea del Nord. Fou una ideologia monstruosa que no s’ha explicat prou pel fet que guanyaren la guerra mundial i que tenien encaterinada la pretesa esquerra europea. Jo del director aniria amb molt de compte amb les comparances i amb qualificar segons què de Lubianka.

Lídia Gil
Lídia Gil
29.07.2021  ·  07:20

He treballat en una administració pública, amb polítics, i, llevat d’algunes poques excepcions (sempre n’hi ha), afirmo, com vostè, senyor Partal, que el nivell intel·lectual de la gent que ens governa des de les institucions és baix, i el nivell del que entenem per cortesia i bones maneres, també. El que em sorprèn més, en general, és la manca de dignitat, professional i personal, i la manca del molt necessari esperit crític. Pel que fa a Carme Junyent, que va ser professora meva, només puc dir que l’admiro per la seva saviesa i per la integritat personal que sempre ha demostrat. Pel que fa a Lluís Llach, l’admiro per la seva valentia i integritat personal, i per tot el que ha fet i fa pels Països Catalans.

PAU BOLDU
PAU BOLDU
29.07.2021  ·  07:21

Prolongar 10 anys més les centrals terroristes d’Ascó es estalinisme txernobil, o es ampliar la base criminal de les esquerres ferrovial.ibex35.junqueras. Realment tenim uns politics miserables, estafadors illadres com mai. ASCO TANCAMENT JA, ho entens Junqueras Atômic?

Jordi Torruella
Jordi Torruella
29.07.2021  ·  07:27

La mediocritat de la política és conseqüència de la mediocritat de la pròpia societat. D’ignorància i egocentrisme l’esquerra caviar va ben servit.

Bonaventura Casanova
Bonaventura Casanova
29.07.2021  ·  07:57

….i que fem recolzant partits que a la seva vegada faciliten el poder als estalinistes?

Joan Sebastià Valls
Joan Sebastià Valls
29.07.2021  ·  08:46

Extrany que ningú comenti l’estalinisme mèdic farmacèutic que s’està implantant davant dels nostres nassos amb la colaboració inestimable de Vilaweb…

Adrià Arboix
Adrià Arboix
29.07.2021  ·  09:15

Vicent, moltes gràcies per l’editorial i per aquesta necessària reflexió i pel teu suport a dues persones valentes, lliures i honestes (…i sàvies) com Carme Junyent i Lluís Llach.

Ignasi de
Ignasi de
29.07.2021  ·  09:16

Em de tenir clar que la capital de Catalunya està en mans d’aquesta gent. De l’espai poststalinista.

Vicent….. gràcies, gràcies, gràcies per aquesta magnífica editorial.

Ulderic Rovira
Ulderic Rovira
29.07.2021  ·  09:17

Per citar un tal B.Schuster “No hase falta désir nada más”

Mercè Duran
Mercè Duran
29.07.2021  ·  09:18

Un tret caracteristic de l’esquerra “pija” sempre ha estat l’esnobisme i el papanatisme.
La Carme Junyent pot estar ben tranquila. Toti aquesti colli de papanatis borden molt per fer-se notar i tenen molt poca feina.

Joan F Ruiz
Joan F Ruiz
29.07.2021  ·  09:30

Estic amb el respecte a les opinions, no amb l’atac fonamentalista d’aquells que es pensen guardians de la veritat i intenten imposar-la a tothom, són en realitat persones mediocres.
Estic amb la Carme Junyent, estic amb en Vicenç Partal.
I crec allò que es diu: qui no te feina el gat pentina.

Crec que les paraules del Sr Alex Rodríguez sintetitzen la gran incompetència i pèrdua de nord de molts polítics pretesament progressistes, obligats, per semblar que fan algo, a inventar-se objectius i problemes. Un exemple és el de voler redefinir la llengua sacrificant-la a l’altar d’un fals igualitarisme, fals per fanatisme estalinista. Les copio a continuació:
“…
El paperot de la consellera és lamentable.
Tot això em fa tuf de frustració, d’impotència. “Com que sóc incapaç de canviar les coses que vull canviar, m’invento un problema i provo d’imposar una ‘solució.
…”

Sempre m’ha semblat artificial fins i tot aberrant, el neollenguatge dels discursos d’alguns polítics per a donar rellevància al paper de les dones, per a mi molt important.
(Faig un parèntesi per deixar clar que no sóc ni de lluny masclista, tinc només filles, que estimo i ajudo en aquesta vida tan com puc, i de les quals estic orgullós per l’èxit professional que estan obtenint a la vida).

Tornant al tema del neolingüisme estalinista, sempre he trobat forçat i artificial que en els discursos es faci servir les paraules ciutadans i ciutadanes, quan és dirigeix algú a totes les persones (paraula femenina), el genèric és “ciutadans” i crec que ningú el considerava masclista fins que han arribat els inventors (paraula genèrica) d’aquests problemes perquè en realitat no eren capaços d’identificar objectius reals que defensar.
Seguint amb els exemples que ens dóna el llenguatge, si t’adresses a un col·lectiu femení de l’ensenyament és molt correcte emprar “professores”, si parles del conjunt, parles del professorat. Aquesta paraula ningú la considerava exclusiva dels homes, fins que han arribat els esquerrans ociosos i sense objectiu real, que s’han inventat el problema.
O haurem de començar a inventar paraules per satisfer el problema artificial que han creat?
Exemples de gènere al llenguatge que no han comportat, fins ara, cap mena d’intent de segregació:
-Persones, article femeni
-Humanitat, article femeni
-Ciutadans, article masculí
-Inventors, article masculí
-Ciutadania, article femení
-Professors, article masculí
-Polítics, article masculí
-Mainada, article femení
-……

I tot això no treu que si et dirigeixes a un col·lectiu determinat femení, facis us de “ciutadanes”, “inventores”, “politiques”.

O hauríem d’arribar a la aberració de parlar de “la balena” i de “el baleno”, de “la mosca” i “el mosco”, de “l’àliga” i de “l’àligo”, de “la ovella” i “el ovello”, etc., etc.
Aberrant.

Marc Adell
Marc Adell
29.07.2021  ·  09:45

Gràcies per dir sempre el que penseu i assumir-ne les conseqüències. Comparteixo fil per randa el que dieu.

Mireia Farrús
Mireia Farrús
29.07.2021  ·  09:56

La Carme Junyent em va canviar la manera de veure les llengües i el món. Com a deixeble i admiradora seva, subscric totalment aquest editorial. Que a més a més és brillant, com sempre.

Salvador Aregall
Salvador Aregall
29.07.2021  ·  09:57

Secta: és un grup o moviment, que exhibeix una devoció excessiva a una persona, idea o cosa i que empra tècniques antiètiques de manipulació per persuadir i controlar (als seus adeptes); dissenyades per aconseguir les metes del líder del grup. Estalinisme: Autocràcia i centralisme. Algú hi veu alguna semblança amb alguns els partits polítics?. Es pot tenir criteri dins d’un partit o s’ha de tenir “el criteri” del partit. Reflexionem-hi si us plau, reflexionem-hi.

Lluïsa Soaz
Lluïsa Soaz
29.07.2021  ·  11:08

Quin gust llegir-te, Vicent! Ja fa un cert temps que a casa repassem els llibres de l’Orwell i també veiem la llum que ens aporten en aquests moments. Cal rellegir-lo.
Coincideixo també amb el que exposa el Pep Agulló.
Repeteixo l’agraïment als teus articles.
Reconforta llegir anàlisis tan exactes, clares i valentes.

Josep Ramon Noy
Josep Ramon Noy
29.07.2021  ·  11:12

Estalinisme, leninisme, avantguardisme,….Tot plegat ve a parar allà mateix: la convicció que el poble, la gent normal del carrer, necessita una avantguarda que el guíi cap a la revolució i el paradis. I això s’acaba dient: la revolució (i el paradis) sóc jo!! I per salvar el “paradis” es construeix un infern, un terror, una inquisició. I qui diu la revolució o el paradis, diu la Independència! La independència sóc jo! qui no em creu i diu el que dic jo és un enemic de la independència ( o de la revolució, o del paradis…). El problema sempre és el mateix: l’avantguarda ràpidament acaba allunyant-se de la realitat i desconeixent-la. I al final només queda l’infern i la inquisició, i res de revolució, ni paradis, ni independència!

Benvinguts els critics, els diferents, els llibertaris, més necessaris que mai! Només el poble salva al poble, perquè només el poble coneix i no s’allunya de la realitat.

david graupere
david graupere
29.07.2021  ·  11:22

NO SÓC D’EIXE MÓN
Aquesta qüestió sobre el totis em sembla surrealista, Dalí podria fer-nos una ressenya més estimulant.

Més enllà sobre el gènere neutre, que en català s’ha traduït en paraules de doble gènere: la mar, el mar… Sí que voldria posar de relleu dos conceptes de l’autora que deixen entreveure’n el posicionament acadèmic:

1. puristes
2. evolució natural

Aquests dos conceptes permeten fer la hipòtesi que la Sra. Junyent no considera el català una llengua interferida, cosa que causa sorpresa que s’ entretingui a fer un article sobre la fotesa del totis i no vulgui fer-lo, per exemple, de la substitució de cavall al Rosselló o les comarques costaneres de tot Alacant. Per exemple, el museu de Santa Pola ja empra l’espanyol gairebé sempre amb normalitat a Twitter, hom parla de museus, d’institucions culturals locals… no ja de la Universitat d’Alacant…

Quan una llengua interferida pot fer una evolució natural? En tot cas aquesta evolució natural és feta per espanyol i francès i després calcada pel català. Però la cosa es complica més quan parla dels puristes, els qui sempre hem defensat el retorn a la llengua clàssica com a estàndard dels Països Catalans i no el joc de mans del múltiple estàndard espanyolitzat o afrancesat.

La ideologia acadèmica de l’autora és l’oficial, la mateixa que representa els cavalls de Troia del IEC o AVL, creure’s que la llengua evoluciona de forma natural i que es pot fer una tasca acadèmica com fan els espanyols i francesos… fent diccionaris i gramàtiques, que en el nostre cas no serviran absolutament per aturar el calc sistemàtic que ells negueno ometen d’a-priori.

Josep Maria Martín
Josep Maria Martín
29.07.2021  ·  11:23

Som altra vegada dins d’una Animal Farm d’Orwel en la qual els líders traeixen el poble una i altra vegada.

Ens van trair els líders de La Crida i després també els partits durant la transició (amb el PSUC davant com bé diu el Pep Agulló). Ara, després de l’autèntica revolució del primer d’octubre, els que dominen la Granja Animal ens volen callats i fent el que a ells els passa per l’entrecuix (no dic collons perquè no en tenen).
Els ciutadans maltractats durant quatre-cents anys ara tenim uns amos de granja barroers, indigents intel·lectuals, sotmesos a la tirania corrupta d’España i les seves elits extractives.

I els ciutadans oprimits i ‘genocidats’ durant segles no tenim intel·lectuals que en vulguin defensar.. com a molt només saben dir que l’estat espanyol és repressiu.

Gràcies Carme Junyent!
Gràcies Vicent Partal!
Gràcies a TOTS els anònims que voleu arriscar el benestar (o la vida) per mantenir la nostra Nació viva, rica i plena!!

Aleix Gaus
Aleix Gaus
29.07.2021  ·  11:27

Volen imposar el seu totalitarisme i no agrada que és digui las veritats, però és molt positiu donar la cara i quan ja coses que no t´encaixen dir-ho crec que s´han de dir. Completament d´acord amb Carme Junyent i com sempre Sr Partal voste tant brillant dona gust llegir-lo

Miquel Amorós
Miquel Amorós
29.07.2021  ·  11:38

L’esquerra caviar, que és la que tenim ara, ha estafat tothom que confiava amb ells, perquè pensava que quan arribarian al poder, farien canvis.
I ha estat frustrant. Ni han derogat la reforma laboral, ni la llei mordaça, ni han fet res per la vivenda i els lloguers.
Ja fa temps, que davant el seu fracàs com a vermells, han esdevingut, primer verds i després liles. Tot per dissimular el seu fracàs, pero amb el mateix resultat.
També han fallat defensant el dret d’autodeterminació i la llengua. De les quals coses s’havien omplert la boca i, a l’hora de la veritat han preferit donar suport al règim del 78 i al rei a canvi de conservar els seus privilegis i les seves poltrones.
Però, a més, fan servir mètodes estalinistes i de veritat absoluta, esgrimint un catecisme marxista fonamentalista que ja està totalment descontextualitzat i superat.
I tot es fruit de la seva frustració i arribisme i per intentar en tot moment tapar la seva estafa.
I això també va oels sindicats i intel.lectuals., salvo rares excepcions
Tots son un frau.
L’esquerra ha esdevingut un frau.

Veuen amb horror, que l’independentisme els hi ha pres la bandera revolucionària. I això no ens ho perdonen.

Rosa Gispert
Rosa Gispert
29.07.2021  ·  11:42

És impressionant el baix nivell intel.lectual de molts dels politics al govern i als partits de l’oposició. Tot pel partit, tot per repartir menjadores, tot per eixamplar la base. Així creen una conselleria de feminismes (o potser hauria de ser feminismis?) Què en lloc de fer front als problemes reals i les desigualtats que patim les dones, violència, salaris desiguals, dobles jornades, cossificació, menysteniment laboral i social i polític, es dediquen a inventar llenguatges i a generar polèmiques estúpides.
Ja ho deia bé la Carme Junyent al primer article “Totis” Quan un polític no sap o no vol fer política de debò, com aquesta consellera i conselleria, fa soroll. I en aquest cas crea violència contra qui la desemmascara.
Tot el suport a Carme Junyent!

Federico Ruiz
Federico Ruiz
29.07.2021  ·  12:12

Vicent, totalment d’acord amb el que exposes, però em sembla que gran part dels comentaristes han agafat el rave per les fulles. Es pot discrepar del que afirma Carme Junyent i no ser estalinista. Es pot estar d’acord amb ella i ser estalinista.

Natàlia Garriga
Natàlia Garriga
29.07.2021  ·  12:42

En aquest món d’autoritarisme beneit i banal, les veus que s’alcen lúcides, clares i valentes són més necessàries que mai. Tot el meu suport a la Carme Junyent i endavant VW amb editorials que desemmascaren la hipocresia.

Joan Royo
Joan Royo
29.07.2021  ·  15:48

“manca el subjecte revolucionari” dieu, i trobem una gent que es diu d’esquerres que podríem adjectivar de “rebels sense causa”. Tot pura carcassa buida, només els queda l’estalinisme que supuren. Si no hi ha un subjecte revolucionari cal inventar-lo i s’han apoderat de tants -ismes a tort i a dret que fan feredat. El seu univers totalitari volen imposar-lo manipulant el llenguatge. Victor Klemperer analitza en un dels seus llibres la manipulació del llenguatge en el règim nazi alemany.

Roser Caminals
Roser Caminals
29.07.2021  ·  16:30

El dogmatisme ideològic fa que una certa variant d´esquerra sigui cega. Necessitem més Carmes i més Lluïsos, més formacions de l´esquerra vident com les que formen part del Consell per la República.

teresa labourdette
teresa labourdette
29.07.2021  ·  16:36

En la linia del comentari de Joan Sebastià Valls, veig que tots els comentaris eviten parlar de l'”estalinisme” mèdic i social, de l’absència d’arguments i en canvi la desqualificació constant en contra dels qui ens gosem mostrar el nostre desacord amb la “vaccinació” Covid-19. Fa pocs dies llegia a Le Monde un article difamatori contra els qui s’oposaven al passaport Covid. Arguments, ni un. El periodista, en contra del que diu Vicent que ha de ser la feina d’un periodista, s’arrenglarava amb el discurs oficial i defugia d’entrevistar i escoltar les raons dels qui opinen diferent. Ara convé empassar-nos un discurs mastegat, de crítica res, que t’assenyalaran. I estic plenament d’acord amb la Sra Junyent a qui agraeixo la seva claretat

Mercè Viladrich
Mercè Viladrich
29.07.2021  ·  17:06

Gràcies per l’editorial i per donar suport a la Professora Junyent. No volem tòtils en llocs de responsabilitat pública.
(Per cert, La Viquipèdia indica que el tòtil, anomenat també gripau llevadora o gripau paridor, és un espècie d’amfibi on el mascle porta els ous amb les potes fins a la desclosa dels capgrossos, ….. coses de la natura…)

Josep Marrasé
Josep Marrasé
29.07.2021  ·  17:29

L’esquerra existent al món, la d’ara, la que és capaç de formar una doctrina del no res; i amb això, no vull dir que es tracti d’ una esquerra creativa, sinó que és un espècimen capaç de voler fer veure que, les seves mentides, són l’origen de la més pura esquerra de l’espectre polític. Barruts, falsaris, mentiders, ocupen un lloc en la societat política i, com diu en Vicent, ignorants fins a l’esperpèntic però, això si, saben què fer per viure sense donar el “callo” i amb l’os Bertran ben ensinistrat. Ho sento, m’agradaria poder tenir un altre criteri, però, ja fa anys, molts anys que els observo i, no hi veig cap idea de positiva intel·ligència, ni de bon fer.

Carles Viñals
Carles Viñals
29.07.2021  ·  17:32

No hi ha mérit ni virtut en afegir-se al corrent d’opinió imperant i és, a més, covard i deshonest amb un mateix, afegir-s’hi o simplement callar, traïnt íntimament les propies conviccions. Si de denunciar les misèries i baixeses de la classe política catalana es tracta, fem-ho directament amb tots els arguments i exemples que calgui, sense afegir-nos però a la sistemàtica satanització d’un període i un personatge històrics del que tot el que creiem saber és el que els seus enemics mortals -que també han estat i són encara els nostres-, ens han repetit fins a la nàusea, convenientment augmentat i corregit.

I sí, en el que ens han dit de Stalin hi ha molta veritat, però sería just i desitjable que, abans de jutjar-lo, ens molestéssim en documentar-nos una mica i mirar també l’altra cara de la moneda, abans de donar per bona i única, una versió tan monocromàtica i interessada com la que ens han fornit els guanyadors de la Guerra Freda. Penso que assumir acríticament la seva versió del comunisme, de l’URSS, de Stalin i la seva obra ens resulta individualment i col.lectiva, tan tòxica com si a l’hora de jutjar el conflicte que nacionalment ens enfronta a Espanya, ho féssim adoptant -i acceptant-, el discurs dels espanyols.

No puc rebatre les nombroses discrepàncies -em caldría un llibre-, que hi trobo en l’editorial i els comentaris, raó per la qual em limitaré a recomanar per segona vegada en aquest fòrum la lectura de “Stalin El Grande”, d’Anselmo Santos, un ex militar espanyol de 91anys, que començà a interessar-se per ell arran de la seva mort el 1953. Set-centes pàgines on trobareu tot el que ja sabem sobre “el dèspota, el dement, el tirà, l’assassí”… i també l’altra cara de la moneda.

I els qui vulgin una mostra més directament accesible, cerquin a Internet: “Entrevista a Alexandr Alexandrovich Zinoviev”, feta per Antonio Fernandez Ortiz.

Alexandr Alexandrovich Zinoviev: Antiestalinista militant, membre d’una organització clandestina que es propossava matar a Stalin. Expulsat de l’URSS per Brezhnev, retornat a Rússia, a la caiguda de Gorbatxov per participar a les eleccions a favor… del Partit Comunista de la Federació Russa ! Morí a Moscou el 2006.

És una entrevista molt llarga, que es fa curta. Llegiu les seves respostes a la pregunta nº 19, on el periodista li demana pronunciar-se sobre la figura de Stalin, o a la darrera, on li pregunta si creu que l’ideal comunista és mort.

Josep Maria Bruno
Josep Maria Bruno
29.07.2021  ·  20:39

Caldria trobar una altra expressió per referir-se a aquest pensament únic autoritari. L’estalinisme fou igual de cruel i monstruós que el nazisme, emprar-ne el nom ara i aquí és banalitzar-lo igual com fan aquells que parlen de nazisme. Pel que fa al contingut de l’article, completament d’acord.

Juan Martin ALEGRIA
Juan Martin ALEGRIA
29.07.2021  ·  20:44

Stalin matava dins l’URSS.

El país sense nom (EUA) matava (i mata) a fora (Vietnam, etc., etc.).

Quina és la diferència?

Cap.

Tots dos maten.

Però, el relat que els EUA són els bons de la pel·lícula, es manté.

Per cert, Stalin ja no mata.

El país sense nom, sí. Continua en la seua croada pel bé de l’Imperi.

Pep Verdaguer
Pep Verdaguer
29.07.2021  ·  21:56

Partal, vas bé.
Però la principal referència Orwelliana ha de ser per Homentge a Catalunya. Es tracta dels hereus d’aquells estalinistes, el millor aliat que va tenir Franco a la reraguarda per guanyar la guerra, del 36 al 39, en combinació amb l’herència falangista, de la qual molts d’ells procedeixen directament. En en versió actualitzada per la “correcció política”.
La mateixa des de la qual es va retirar la medalla d’or de la ciutat de Barcelona a Heribert Barrera, per racista (sic). Hauran de deixar de ser marxistes quan coneguin l’actitud que Karl Marx tenia pels qui no eren ben blanquets,
Cerquem aproximar-nos als qui busquen la veritat, però Déu ens guardi dels qui es pensen que ja la tenen.
Felicitats, Vicent.

Joan Ortí
Joan Ortí
30.07.2021  ·  01:31

https://revistamirall.com/2021/06/08/una-esquerra-fake/
He volgut començar amb aquest enllaç perquè crec que complementa la tesis de Vicent i remarca la veritat de tot el contingut de la seva editorial.
Aquest es el seu primer paràgraf.
“El nacionalisme català és un factor revolucionari progressista. El nacionalisme espanyol és un factor imperialista reaccionari. El comunista espanyol que no comprèn aquesta distinció perilla d’esdevenir un agent inconscient de la burgesia espanyola”.
En l’època del PSAN, l’esquerra de la lluita de classes anava de la ma de l’alliberament nacional. Per a mi sempre he vist aquestes dues vessants totalment interconnectades, una societat del benestar totalment justa i la llibertat nacional.
Molta esquerra catalana i no parlem de l’espanyola no ha entès aquesta distinció i s’ha tornat esclava de la oligarquia; si per exemple, analitzem totes les polítiques d’esquerra de l’ajuntament de Barcelona, aquestes van en contra de les classes populars i mitjanes. Valls, va fer el seu paper, que Barcelona no tingues un govern independentista.
Ni tant sols les esquerres lluiten per enfortir la democràcia, en definitiva a les esquerres no els hi funcionen cap dels tres motors revolucionaris, la llibertat nacional, la lluita per una vertadera democràcia, i la lluita per una societat totalment justa.
No es estrany doncs aquests atacs ignorants contra Carme Junyent contra Lluis Llach i un llarg etcètera. Una esquerra que ara per ara ha deixat de ser intel·lectual i que resta empobrida dins del cercle viciós de la poltrona.

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes