El poeta romàntic Aloysius Bertrand.

Diu Jordi Raventós, editor d’Adesiara, que Gaspar de la Nit és ‘un llibre únic gràcies a la combinació del món medieval amb una fantasia desbordant, una genialitat i un lirisme fora del comú i certes innovacions’. El poeta Aloysius Bertrand (1807-1841), autor del llibre, és considerat l’inventor del poema en prosa, i es diu que anticipa en certa manera l’obra de Charles Baudelaire, el qual, no pas per casualitat, confessà a L’esplín de París el deute poètic que havia contret amb Aloysius Bertrand. És la primera vegada que aquesta obra es publica en català. La traducció és de Paulí Arenes i Sampera. Podeu llegir-ne un fragment. L’obra ha arribat aquesta setmana a les llibreries.

Aloysius Bertrand, un precursor

«Louis Jacques Napoléon Bertrand, més conegut com a Aloysius Bertrand (Ceva, 1807 ‒ París, 1841) va ser un poeta romàntic francès del tot singular. Autor de contes i de peces teatrals, la fama –pòstuma– li arribà gràcies a un sol llibre, Gaspar de la Nit: fantasies a la manera de Rembrandt i de Callot, que ell mai no va veure publicat i gràcies al qual passa per ser l’inventor del poema en prosa. De fet, molts consideren Bertrand un dels primers ‘poetes maleïts’ de la literatura francesa.

Una intensa infantesa viscuda a la històrica ciutat de Dijon va marcar profundament el recull, farcit d’imatges, experiències, obres d’art, que fan de Gaspar de la Nit un llibre únic gràcies a la combinació del món medieval amb una fantasia desbordant, una genialitat i un lirisme fora del comú i certes innovacions (Bertrand empra, per crear el poema en prosa, la forma de la balada, que divideix en cinc, sis o set couplets) que no van ser enteses per la majoria dels seus contemporanis, encara massa encotillats pel metre i la rima. Aquest llibre, màgic i captivador, obliga el lector a entrar en un món que, de ben segur, li resultarà sorprenent i desconegut, i que anticipa en certa manera l’obra de Baudelaire, el qual, no pas per casualitat, confessà a L’esplín de París el deute que hi havia contret.

En realitat, van ser els artistes de les generacions posteriors els qui van concedir el valor merescut a l’obra de Bertrand, sobretot els poetes, com l’esmentat Charles Baudelaire, Villiers de l’Isle-Adam o Stéphane Mallarmé, però també el compositor Maurice Ravel (que dedicà a Gaspar de la Nit un tríptic per a piano d’una extrema dificultat interpretativa) i el pintor René Magritte. Tots ells van tenir Gaspar de la Nit per un llibre de culte.

Paulí Arenes i Sampera s’ha encarregat de traduir aquesta obra, que no havia vist mai la llum en català –i de la qual s’havia anunciat el 1905 una traducció al castellà d’Eugeni d’Ors, que finalment no es va publicar–, després de molts anys d’estudiar-la a fons. D’ell és també la valuosa introducció que encapçala el volum.»

Jordi Raventós, editor d’Adesiara

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]