Aquest cap de setmana ha fet deu anys de la sentència del Tribunal Constitucional espanyol contra l’estatut promogut pel president Pasqual Maragall i mil dies del referèndum d’autodeterminació del primer d’octubre de 2017.

L’eslògan que encapçala aquest editorial és una adaptació del que els xiquets d’Hong Kong enarboren en la seua lluita contra el poder xinès. I, evidentment, el ‘Catalunya’ a què faig referència no l’hauríeu d’entendre com les quatre províncies espanyoles que se n’han quedat el nom o, en tot cas, no com si el projecte de fer lliure immediatament el Principat, això que es pot fer ara ja, no significàs alhora obrir la porta a la llibertat de la resta del país, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó. El cas és que no se m’acut cap eslògan més sincer per a definir tot això que centenars de milers de ciutadans vivim encara avui. Perquè els dos conceptes que s’hi barregen cada dia que passa és més evident que van connectats. Això és una revolució que va més enllà del canvi de fronteres, però al mateix temps el canvi de fronteres és, avui i ací, l’única manera de fer la revolució, de canviar la manera com els ciutadans ens relacionem amb el poder.

Estic segur que gairebé tots heu sostingut en algun moment una conversa en què algú s’ha preguntat amb estupefacció si els jutges del Constitucional espanyol no eren conscients de què desencadenaven amb aquella decisió. Perquè l’explosió de forces alliberadores que va provocar la sentència és tan intensa i duradora que sembla impossible que no se n’adonassen. La transformació que aquella sentència ha fet de la societat catalana és un big bang polític amb poques comparacions al món. Res d’allò que érem el dia abans ja no ho som avui ni ho tornarem a ser mai. Perquè el país, com a cos social, va optar pel camí de la confrontació i de la batalla definitiva, no pels pegats. I això diu molt del cansament de la nostra societat. Ningú no fa una revolució, amb els costs que té, si pot resoldre la situació amb una reforma i aquesta és una de les claus per a interpretar tot això que passa.

No és que el camí de la reforma no s’haja intentat ni s’intente encara. Artur Mas va ser el primer, pactant amb Zapatero. I, després de la proclamació de la independència i el 155, la temptació dels partits polítics d’acomodar-s’hi ha estat enorme i ens ha dut a la confusió que regna avui. Amb aquesta obsessió pel ‘govern efectiu’, el PDECat i ERC han volgut posar el fre al moviment i han aconseguit, realment, de sembrar una notable confusió.

La formació del govern efectiu va ser un gran error estratègic perquè va canviar la lleialtat al mandat del Primer d’Octubre i el dret d’autodeterminació per la lleialtat a un pacte de cúpules que tan solament tenien en comú la voluntat d’aprofitar el govern per a consolidar el projecte hegemònic del partit mirant de destruir el soci. I malgrat els esforços impossibles del president Torra per introduir-hi un poc de seny, aquest ha estat el panorama que hem viscut els darrers anys. Decepció rere decepció i passos enrere constants. Quan no era la negativa de recuperar el govern legítim, era el pacte infame amb els botxins a la Diputació de Barcelona. Quan no era la incapacitat que el parlament reaccionàs a la sentència contra els presos del procés, era l’apuntalament d’Espanya, en la seua pitjor crisi, regalant els vots a Pedro Sánchez; o la violència dels Mossos contra els manifestants que volien allò que el govern deia voler.

Tanmateix, el carrer i les victòries judicials de l’exili, treballades i planificades com no s’ha fet en cap cas a l’interior, han mantingut el procés dempeus. Això i la intransigència espanyola. I ara l’evidència que les eleccions catalanes són a punt,  sembla que ha posat fi al període post-155 i les seues regles narcotitzants. El resultat de les eleccions a l’ANC, els debats sobre la necessitat de superar els partits  o la trencadissa del PDECat i la reconfiguració de Junts per Catalunya són fets molt significatius.

Quin serà el mecanisme que funcionarà no ho sap ningú, encara. Ni podem saber amb certesa si n’hi haurà cap que funcione. Però les eleccions autonòmiques catalanes, que alguns ja veien guanyades per la moderació i l’acomodament, de sobte sembla que poden representar el contrari. En el debat que dijous Elisenda Paluzie va sostenir amb els subscriptors de VilaWeb, ella mateixa recordava que el referèndum del Primer d’Octubre no era previst i en canvi va catalitzar el projecte que d’ençà de fa deu anys, pel cap baix, la majoria de la societat catalana intenta d’acomplir. Veurem si la sorpresa es repeteix.

Hi ha, observadors polítics, analistes, que encara viuen obsessionats en el vell estil de la política institucional, convençuts que els vots tenen amo i que un polític se’ls enduu d’ací cap allà com si fossen una maleta. Aquesta gent mira l’escenari polític més obsedida pels balls de sigles i aliances que no per la voluntat dels votants. Però això no és així. Ja no ho és en bona part de la gent d’aquest país que ha optat, malgrat la gran majoria dels polítics, per fer de la independència la revolució de les nostres vides.

Com recordava Thomas Harrington en aquesta entrevista de fa dos anys, que hauria de ser de capçalera, aquest país és extraordinàriament insensible a la mediatització de la política, el gran mal que afecta la democràcia al món. I de fet el desembre del 2017 els ciutadans ja ho van demostrar fent guanyar a l’independentisme unes eleccions que havien estat dibuixades i dissenyades al mil·límetre perquè les perdés. És cert que no va servir de gran cosa, perquè la burocràcia partidista s’hi interferí de seguida. Però aquest 2020, quan han passat tantes coses que tot es veu molt més clar, l’envit unilateral i la confrontació oberta amb l’estat espanyol poden ressorgir i afermar-se allà on alguns encara no són capaços d’imaginar-s’ho. Segurament perquè no poden entendre que per a molta gent, per a molts de nosaltres, les sigles i els eslògans, els apriorismes, les velles concepcions, han deixat de tenir sentit enmig d’aquesta revolució de les nostres vides. Que no la vivim com un conflicte més ni com una opció temporal, com un debat normal i corrent. N’estarem pendents.

PS. Les notícies que arriben de Perpinyà no poden ser més dolentes, amb la victòria del candidat de l’extrema dreta. El sistema electoral de doble tanda té també aquestes conseqüències lamentables, però la veritat és que la capital del nord ja feia unes quantes eleccions que s’acostava a la tragèdia. Tanmateix, cal que tothom tinga present que en les nostres societats hi ha sempre dos mons en conflicte, dues tendències marcadíssimes. I la nostra Perpinyà, la Perpinyà digna i democràtica, mereix avui més que mai el nostre suport.