Junts podem anar molt més lluny

Fa vint-i-cinc anys que VilaWeb va començar a caminar. Ara, amb tota l'experiència acumulada, sabem que si aconseguim prou suport podem elevar la potència a 25 i fer el millor diari del món. Digital, català i en català. Ens ajudeu a fer-ho possible?

Doneu suport a VilaWeb

Elisenda Paluzie, reelegida fa poc presidenta de l’ANC, ha estat la convidada del ‘Debat en confinament’ d’aquesta setmana. Els subscriptors de VilaWeb han enviat moltes preguntes per Twitter, per WhatsApp i per correu electrònic, que Vicent Partal ha mirat de resumir, tocant els punts principals. Li han preguntat sobre els objectius del nou secretariat nacional, la desunió dels partits independentistes, palesada ahir en la votació del suplicatori de Laura Borràs, i com es poden pressionar pensant en una estratègia unilateral, que l’ANC va introduir en el seu full de ruta.

Les primeres preguntes tenen a veure amb el procés d’aquests dies. Francesc Fortian demana com penseu fer viable la independència i Emili Solans vol saber si interpreteu que els socis han votat per un canvi i per tant, si aquest mandat serà una mica diferents del dels darrers dos anys.
—Bé, pel reglament electoral que tenim a l’ANC, no ens presentem per equips i les candidatures són prohibides. S’escullen setanta-set membres al secretariat nacional, en aquest cas setanta-cinc, perquè queda un lloc per cobrir al Pirineu i a Catalunya Nord. Llavors, tots aquests secretaris són la direcció i prendran les decisions al llarg d’aquests dos anys, tal com ha fet el secretariat anterior. En aquest sentit, és evident que la persona de la presidència, que és una representació externa de l’ANC i trasllada les decisions internes a fora, és la mateixa, però també val a dir que és un secretariat molt renovat. Trenta-un secretaris repeteixen i quaranta-quatre són nous. Per tant, vindran amb energia i moltes ganes de fer coses noves. Penso que el secretariat anterior ha marcat unes línies estratègiques molt importants, en el sentit que molt aviat, l’octubre del 2018, ja vàrem reafirmar-nos en la unilateralitat com a via més realista per a aconseguir la independència. I això ho hem anat confirmant. I l’altra característica és que hem intentat de fer coses diferents, d’interpretar que en el procés d’independència, tal com el vàrem veure l’1-O, només amb mobilitzacions, no n’hi ha prou; que es juga una partida en clau de poder contra l’estat espanyol; i que cal afeblir els pilars que té aquest poder a Catalunya. D’aquí vénen campanyes com ‘Eines de País’ i ‘Consum Estratègic’. Continuem fent mobilitzacions, campanyes d’argumentari i pressions als partits polítics, però és evident que hem fet coses noves i que n’hem de continuar fent.

Sobre el debat intern, hi ha diverses preguntes. Daniel Muller diu que el full de ruta parla de democràcia participativa i alguns creuen que ha arribat el moment que l’ANC faci un pas endavant, no exempt de riscos; i demana si es podria posar a consideració dels socis reformar els estatuts, amb la idea que l’ANC conformi una llista unitària que es presentés a les eleccions al parlament. Es podien reformar els estatuts i aquesta és una via factible?
—A veure, la modificació dels estatuts requereix dos terços dels socis en assemblea general. Ho vàrem fer l’any passat, i ningú no va presentar cap esmena ni ningú no ho va demanar. En canvi, en el darrer full de ruta, alguna territorial va presentar alguna esmena que defensava que nosaltres impulséssim una llista de país. Però aquesta esmena va ser rebutjada, no va arribar al 20% de suports dels socis. Ja sé que és recurrent en la història de l’ANC, que va sorgint periòdicament, sobretot quan els partits polítics ens ofereixen espectacles lamentables de divisió. Jo, sincerament, penso que són els incentius que tenen els partits polítics els que els fan actuar d’aquesta manera. I crec que la força que té l’ANC és que no té aquests incentius. Tots som voluntaris, podem tenir consideracions de poder i de vanitat personal, però no lluitem per càrrecs remunerats. Si nosaltres mateixos esdevinguéssim una candidatura, jo no estic segura que les coses que veiem en els partits polítics i que ens desagraden, no les reproduíssim. Per tant, crec que la força de l’ANC és ser assemblea, no estar vinculats als partits polítics i fer aquesta tasca de forma voluntària. Crec que això és el que ens dóna força i que puguem, en un moment determinat, representar alguns anhels de la base independentista i gràcies a la nostra acció condicionar aquells que es presenten per –sí– representar la ciutadania.

Precisament des de Catalunya Nord, on encara falta nomenar un secretari nacional, es demana si tot el que ha passat darrerament –la participació dels nord-catalans amb l’organització del referèndum o l’acte de Perpinyà– si no seria el moment que l’ANC adoptàs una posició més decidida i la reivindicació política s’estengués també a Catalunya Nord.
—Doncs sí, hi estic absolutament d’acord. Especialment aquest darrer any hem treballat amb força amb la nostra participació molt intensa a la Universitat Catalana d’Estiu; passant per la participació de la manifestació de Perpinyà; la Fira d’Entitats; el fet que tractem la Catalunya Nord com una territorial més de l’ANC; hem reactivat la Confederació dels Països Catalans amb la Plataforma pel Dret de Decidir del País Valencià, hem col·laborat amb l’Assemblea Sobiranista de Mallorca; hem fet plenaris del secretariat a València per primera vegada a la història de l’ANC. Però tot això ha de créixer. A banda la Catalunya Nord, el pròxim punt a prémer són les Illes. En algun moment podríem considerar el fet que Mallorca estigués directament representada a l’ANC. És un bon moment per a reforçar els Països Catalans dins l’ANC.

Durant les eleccions hi ha hagut alguna situació complicada arran del reglament electoral. Hi ha dues preguntes sobre Salvador Vergés, una persona que es va presentar com a candidat a vice-president. Fèlix Figueras demana què va passar i si vàreu intervenir a favor d’un dels dos candidats. I Oriol Izquierdo diu que sembla que a aquesta persona se li retreia haver estat membre de la Crida i que quina diferència hi veieu, si durant molts anys vau ser membre d’ERC.
—Aquesta persona efectivament es va presentant com a vice-president. I cal entendre com funcionen els plens del secretariat. Tothom pregunta, la presidència no presideix, és una més dels setanta-set, té els mateixos minuts i en tots els debats és normal que s’expressi o doni la seva opinió. En aquest cas concret hi va haver una altra persona que va preguntar per aquesta vinculació. Jo, d’una manera respectuosa, vaig voler saber, atès que aquesta candidatura exigia molta més pressió als partits de la que s’havia fet en el passat, com es conjuminava el fet que una persona de projecció pública que al gener va ser elegit coordinador de la Crida a la Garrotxa i a les eleccions municipals de Barcelona anant a les llistes de JxCat. És a dir, vaig demanar si això no podia generar cap problema en la figura de la vice-presidència. I ja està. Em va saber molt greu que plegués dilluns. De fet, va fer una bona intervenció, i creiem que hauria pogut aportar molt. Ens va agafar per sorpresa que plegués. Probablement hi ha influït que desconegués el funcionament intern del secretariat de l’ANC.

Avui hi ha hagut una situació estranya, per dir-ho d’alguna manera, que ha estat la votació del suplicatori de Laura Borràs. Hi ha diverses preguntes i la resumeixo en una de Roser Ferrandis: què opina del que ha passat amb Laura Borràs i com pensa que l’ANC podria influir per a evitar aquesta mena d’espectacles en el futur?
—Ja vaig dir que creia que s’havia de votar que no. Aquest cas ens ha agafat en un moment en què estàvem absolutament centrats en el procés electoral, i crec que és lamentable i que la gent no pot entendre, que sigui tan difícil posar-se d’acord per una votació d’aquest mena. Al final ERC i la CUP no han votat i JxCat en contra. Era tan difícil posar-se d’acord? És molt difícil d’entendre. Comprenc que cada partit hauria gestionat un cas com aquest d’una manera diferent, que cada partit pot tenir els seus codis interns, però arribats al punt d’una votació d’un suplicatori perquè sigui jutjada per un Tribunal Suprem que exerceix una justícia venjativa, de part i que té l’objectiu d’escapçar el moviment independentista, cal actuar com un bloc. Independentment, reconec, que ERC i la CUP tenen arguments per a dir que JxCat havia d’haver gestionat el cas d’una altra manera, però això és absolutament secundari en el moment en què ens trobem en una votació. Lliurar una diputada a ser jutjada pel Suprem no és acceptable. No ho han fet, perquè no han votat, però no anar junts costa d’entendre. S’havia d’haver fet un esforç i no mostrar divisió contra l’agressió dels poders més profunds de l’estat.

Hi ha preguntes que definiria com a desesperades. Clara Manté diu si creieu que resistirem els mesos vinents un escenari electoral en el qual aquestes picabaralles incomprensibles es repetiran. Ramon Martínez Sancho demana, fins i tot, si hi ha solució a la divisió en els partits independentistes.
—No és la primera vegada. Recordo que a l’època del 2014, allò que va acabar essent el procés participatiu del 9-N, també hi va haver molta divisió. Al final, d’alguna manera, la gent aconseguim que tot es posi a lloc i s’avanci. Això mateix va passar el 2015, o el 2016, quan no es va aprovar el pressupost i el full de ruta era qüestionat pertot arreu i va aparèixer la idea del RUI. Passa que aquesta vegada és més llarga. Fa més temps seguit que estem d’aquesta manera i lògicament això desanima la base independentista. És difícil de recuperar la confiança. La independència és possible quan veus el capteniment dels dirigents polítics. El mateix cas de la pèrdua d’escó del president Torra. Puc dir que des de l’ANC hem de mirar d’actuar en allò que és estratègic, intentar d’evitar les picabaralles menors i no entrar-hi, i al final els electors acabaran decidint. Tampoc no descarto que hi hagi resituacions del mapa polític independentista, que apareguin noves forces, que se’n reconfigurin algunes… No descarto res, perquè aquesta situació acabarà trobant una sortida.

Respecte d’això, Baldo Oliva insisteix en la pregunta si l’ANC hauria de presentar-se a les eleccions o si hauria de prendre posició i donar suport obertament als partits independentistes que defensen la unilateralitat. I Roger Llorens introdueix un matís interessant. Diu: ‘En el supòsit que l’ANC doni suport a les candidatures que defensen la unilateralitat, això no vol dir posar-se en contra dels que presumiblement ja no defensaran la unilateralitat?’
—Sí. Així com en el full de ruta aquella esmena que defensava que impulséssim nosaltres una candidatura no va reeixir, sí que va sortir aprovat per àmplia majoria que en aquesta campanya electoral fem pressió perquè els partits polítics incloguin la unilateralitat, i que es reactivi si se supera el 50% del vot independentista a les eleccions al parlament. Per tant, això ho tenim al full de ruta i hi haurem de treballar. Mirar de pressionar-los perquè ho incloguin. I si al final no ho inclouen, ho haurem de dir.

Montserrat Canela diu que l’ANC es proposa d’activar la via unilateral quan se superi el 50% dels vots al parlament. Però per una altra banda es constata que els partits han aparcat la independència. Posar com a condició que s’arribi a superar el 50% en unes eleccions al parlament no és posar-se en mans d’aquests mateixos partits que dieu que no volen ara la independència? Hi ha cap manera d’activar la via unilateral que no depengui dels partits polítics?
—Molt bona pregunta. Començo pel final. La via unilateral no s’ha de confondre amb la insurrecció. És a dir, la independència, en el cas de Catalunya, mentre tinguem un parlament en el qual votar partits independentistes, necessita una declaració d’independència parlamentària tenint una majoria democràtica. És a dir, en cas de no tenir res de tot això, si fóssim en una dictadura sense poder votar partits independentistes, doncs probablement la via de la independència seria insurreccional. Però, ara per ara, això no és prohibit i els podem votar. Hi pot haver una declaració d’independència per via parlamentària que és un dels mecanismes més habituals per a accedir a la independència. Llavors, evidentment, els necessitem. Necessitem una majoria parlamentària que declara la independència. Sobre el fet que els partits no hi estan disposats. Jo ho he dit clarament: ara mateix no hi ha una majoria al Parlament de Catalunya disposada a declarar la independència i fer-la efectiva. No hi és. I la introducció del 50% és un element que prepara molt millor per a una declaració d’independència que pugui ser efectiva. I que també pot generar un efecte imprevist en els partits, que acabin fent allò que crèiem que no farien. De fet, el referèndum, inicialment no era pas previst. Però es va generar una dinàmica que va acabar portant-hi. Per això penso que la superació del 50% del vot a les eleccions pot tenir aquest efecte. Si no se supera el 50% i no hi ha una resituació de forces polítiques ara, hi serà en el futur. A vegades les coses tenen un retard. El 2010 hi ha una sentència del TC. L’independentisme de base ja havia fet consultes populars, i el 2010 guanya CiU amb 60 escons, amb un programa que parlava de pacte fiscal. Però ja hi havia un xup-xup que va acabar apareixent al cap de dos anys.

Hi ha qüestions que sempre són complicades, gairebé psicològiques. El to del país. Dues preguntes en aquest sentit. Anna Casacoberta pregunta com es pot fer pressió als partits polítics com anys enrere feia la Carme Forcadell al capdavant de l’Assemblea? Com es pot il·lusionar la gent perquè mantingui l’esperit de lluita? Núria Florència hi insisteix com a sòcia de l’Assemblea: com es pot pressionar els partits per a fer efectiva la DUI i fer efectiu l’1-O? Sembla que hi ha una part de la població independentista amb un to baix, de no acabar-se de creure que això seria possible ara.
—És complicat. Quant a la pressió als partits polítics, és complicat i sembla una evidència que aquests darrers dos anys i mig no ens n’hem sortit. Vam demanar que s’investís Puigdemont o eleccions, fins i tot vam fer una consulta als socis i es va prioritzar un govern efectiu i investir el president Torra. Després vam demanar la restitució dels consellers i no es va fer. Vam demanar que no es fessin pactes a les municipals amb el bloc del 155 i no ens en vam sortir. La pressió no ha estat eficaç. En aquest sentit, val a dir dues coses. Una, fer una reflexió en els moments previs. L’any 2012 és molt diferent de l’actual. En aquell moment hi havia determinats partits polítics, bàsicament CiU, que reaccionaven a la pressió perquè si no perdien els vots en benefici d’un altre partit. O que avançaven les eleccions el 2012 pensant que els portaria la majoria absoluta, que no va ser. Tot el que ha passat amb la repressió, el creixement de l’unionisme dur a Catalunya, ens ha dut a una situació en què és igual què facin, els hem de votar perquè si no hi haurà una situació pitjor. Aquest element que teníem de pressió en relació amb els vots s’ha perdut una mica, això s’ha de tenir en compte. En aquests dos anys de gestió de la repressió, l’empatia emocional amb els presos polítics ha condicionat moltíssim la base independentista. Hem provat coses de pressió als partits, ens hem arriscat molt. Quan vam impulsar Primàries, ens vam arriscar en el sentit que venien unes municipals i que si ens hem de creure que volem la independència, no pots tenir Barcelona en mans no independentistes. Vam impulsar Primàries amb la doble idea que en alguns llocs concrets podríem confirmar candidatures unitàries, però que no fossin candidatures de despatxos com va ser Junts pel Sí, sinó que recollissin aquesta força de la gent i participació ciutadana amb processos de primàries obertes a la ciutadania i amb la participació de desenes de milers de persones. No ens en vam sortir. A les Borges Blanques, hi va participar ERC i a l’Hospitalet JxCat va dir que hi participaria i en va acabar marxant. Va continuar Primàries com una quarta candidatura i l’ANC es va retirar perquè no podíem implicar-nos en una candidatura. Això també es va qüestionar perquè alguns ens deien que per què no anàvem fins al final. I altres, no havent-ho fet, ens retreuen que anéssim fins al final i haver finançat la campanya de Primàries a les municipals, que no és cert que ho féssim. Les candidatures que van decidir de continuar van haver de continuar soles. Va ser una prova que potser va arribar abans d’hora, potser no estava prou madur per a un procés d’aquesta mena. El cas és que no va reeixir i això ens ha condicionat una mica després. Altres coses que hem fet diferents, la primera vegada en la història de l’ANC que es fan manifestacions davant les seus dels partits és amb aquest secretariat: arran dels pactes municipals ens vam manifestar al carrer Calàbria davant la seu del PDECat i la d’ERC, que són porta per porta. I ens vam manifestar davant la Diputació de Barcelona per protestar pel pacte de JxCat amb el PSC. També és veritat que en aquestes concentracions tampoc no han vingut desenes de milers de persones, perquè anar a la negativa tampoc no motiva la gent. Això ho hem de tenir en compte. No tota la gent que diu a les xarxes socials que està indignada i que s’ha de fer alguna cosa acaba anant-hi. De tot això n’hem d’extreure una reflexió. Crec que hem de fer dues coses. Una, centrar-nos molt en la nostra acció com a ANC i en la mobilització i les campanyes que tornin a donar confiança a la gent. Campanyes d’apoderament ciutadà, de sobirania fiscal… com a l’època de les consultes. Moguem les coses per sota, com vam fer amb les consultes populars quan teníem tot aquell desori de l’estatut, esperant aquella sentència, el segon tripartit, Artur Mas que havia pactat les rebaixes de l’estatut amb el PSOE… Moguem les coses per sota, siguem forts per a fer coses. Pel que fa als partits, potser una pressió, una fiscalització més constant, més afinada i persistent, no tant una acció quan l’han feta grossa, sinó una cosa més gradual, potser també ens funcionarà. Són dues idees que hem tingut durant el debat electoral de l’ANC i potser quan tinguem una mica de temps, que no sé si en tindrem perquè quan vinguin les eleccions serà complicat, podríem tirar endavant tot això.

Sobre actors nous que van apareixent, Lluís de Yzaguirre diu que l’ANC forma part de les entitats del Consell per la República. Com us imagineu que hauria de ser la col·laboració entre les entitats territorials de l’ANC i els consells locals de la República per tal de no duplicar funcions ni competir directament per iniciatives concretes?
—Hi ha un problema de definició. Sobre el Consell per la República, inicialment hauria tingut tot el sentit del món que aquesta representació de la República i el fil conductor de l’1-O fos el govern de tots a l’exili. El problema és que no hi va entrar tot l’exili. Per una banda, no hi ha la Marta Rovira ni la Meritxell Serret. Per una altra banda, això potser també hauria requerit que les figures no es barregessin amb les campanyes electorals a l’interior, i això tampoc no ha passat. La necessitat que té JxCat de la figura del president Puigdemont per a competir a les eleccions és tal que ho ha fet incompatible. La idea de fer com Tarradellas, de no ficar-se en la política interior, tampoc no funciona. Una segona funció que el Consell per la República ha de tenir i hi treballa és ser el lloc de trobada de tot l’independentisme per a trobar la unitat estratègica. El problema que ens trobem a l’ANC és que per configurar això el darrer any ens hem trobat en diverses taules i llocs. D’una banda, de tant en tant ens reuníem a la taula d’entitats i partits, amb els grups parlamentaris d’ERC, JxCat i la CUP, Òmnium i l’ANC. En canvi, al Consell per la República no hi era Òmnium ni la CUP, i ERC no amb les seves principals figures, que sí que eren a la taula de partits i entitats. L’ANC sí que hi era en la màxima representació en ambdós llocs. D’una altra banda, al Consell per la República hi ha partits més petits com Demòcrates, Poble Lliure, Acció per la República, la Crida… però passa que molts són de l’òrbita de JxCat. Que no em sembla malament que tinguem un organisme on hi hagi tots els partits polítics, siguin petits o grans, de l’independentisme. En qualsevol cas, això ho fa difícil. I ho he dit a les reunions, l’ideal seria que tinguéssim un sol òrgan on hi fóssim tots, hi discutíssim el que hi haguéssim de discutir i al final poguéssim treure’n, si no acords estratègics globals, com a mínim acords parcials per tirar endavant. Pel que fa als consells locals, el Consell per la República no hauria de ser una altra entitat de la societat civil. La funció ha de ser la de fer aquelles coses que es poden fer des de l’anomenat espai lliure, protegit perquè hi ha una seu a Brussel·les, i que no es poden fer des d’aquí per la repressió. I centrar-se molt en aquests elements determinats que s’han de bastir des d’un àmbit protegit i no com si fos una altra entitat de la societat civil, que fa campanyes com una altra entitat.

Hi ha una pregunta de Maria Dolors Montagut, una reflexió llarga sobre tot allò que ha passat en aquest temps. Diu que hi ha una certa por de moure la gent a actes de desobediència civil no violenta, que és comprensible segurament després de tant empresonament, judici i repressió. Diu que cal determinació real, no solament idees boniques. Considera que el carrer està preparat, i pregunta si l’ANC té en compte, amb vista a les mobilitzacions, que molts han caigut en el parany de la classe política d’insistir que no som prou gent o que els nostres ens han enganyat.
—En relació amb la primera part de la pregunta, l’ANC ha treballat en un documental, en campanyes i ha fet algunes accions com aquella ocupació de la Comissió Europea. Algunes de més reeixides i algunes de no tant. Passa que les accions han de tenir un objectiu concret, i això és el més difícil de trobar. Per què la fas, l’acció de desobediència civil no violenta, i en quin context la fas? Vull fer una reflexió sobre el desencís amb les accions de desobediència civil no violenta del Tsunami a la tardor. Quin era l’objectiu? Perquè una acció de blocatge de frontera o d’ocupació pacífica de l’aeroport són operacions o accions de control de territori que necessàriament s’hauran de fer per defensar una declaració d’independència. La qüestió és que quan es fan soles, perquè s’han de fer, perquè a Hong Kong ho han fet i hem de reaccionar, quan són reactives a la sentència, però no van acompanyades de la resposta institucional, exactament què fas? Això crec que no es va explicar bé i a la gent li ha quedat una sensació estranya. Si només és un entrenament i una demostració de força que si volem podem fer-les, d’acord, però llavors no facis creure a la gent que perquè t’estiguis dos dies a la Jonquera els altres declararan la independència. Perquè m’hi vaig reunir i em van dir que no estaven preparats per a fer la independència ara. Aquestes accions les fas per pressionar l’estat espanyol i forçar una negociació? Doncs no s’ha entès res. A l’estat espanyol això no li fa ni pessigolles. Ni pessigolles. Aleshores, hem de parlar més clar a la ciutadania. Evidentment, potser si vols pressionar perquè hi hagi una declaració d’independència t’has de manifestar davant el parlament i quedar-t’hi cinc dies per fer-los pressió. Allò que facis ha de tenir un objectiu clar i definit. Al Tsunami, al final, aquell lema del ‘Sit and talk’ era tan tebi que només pel fet que es constitueixi una taula de diàleg alguns poden dir que ja es va aconseguir i la gent pot estar naturalment decebuda. El que l’ANC no farà ni vam fer és convocar la gent a determinades accions pensant-se que tindrà un resultat que no és real. No crec que s’hagi d’enganyar la ciutadania. A més, la ciutadania assumeix riscos. Si les fem com un entrenament, d’acord, però llavors la ciutadania assumeix riscos per entrenar-se.

Hi ha un grapat de preguntes diverses. Antoni Gordó, des de la Pobla de Segur, demana sobre una intervenció en ple procés electoral que vau fer en què acusàveu tots els partits suposadament independentistes, dèieu, de no voler fer la independència en el moment actual. Demana que sigueu més explícita. Qui no vol fer la independència en el moment actual?
—En el debat es qüestionava per què havíem d’esperar que tinguessin el 50% dels vots al parlament i per què no es feia ara, que ens mobilitzéssim ara i s’aixequés la suspensió de la DUI. Vaig explicar quina és la situació real, i pensava molt en l’època de la sentència. Tots els grups parlamentaris independentistes van dir clarament que no s’estava en fase resolutiva. No vaig dir que no volguessin la independència, vaig dir que en aquell moment van dir que no podien. I quan dic tots són tots. Van dir que davant la sentència calia aconseguir de reactivar un cicle de mobilitzacions que fes que agaféssim una altra dinàmica. Va passar també que en la resposta institucional ni tan sols es van posar d’acord, o van tardar un mes a posar-se d’acord per votar una proposta de resolució al parlament. La resposta institucional va ser bastant lamentable. Després ja va venir Nadal, el gener, la inhabilitació del president Torra i la decisió que perdés l’escó, i poc després la pandèmia i una situació nova, que haurem de veure com gestionem amb la convivència amb el risc del virus.

Hi ha algunes preguntes sobre l’Onze de Setembre. Àlex Rodríguez demana si no seria hora de celebrar el Primer d’Octubre en compte de l’Onze de Setembre.
—He somrigut amb aquesta proposta perquè jo també la vaig fer quan em van elegir presidenta, ara fa dos anys, però em vaig quedar sola. Tothom pensava que l’independentisme no pot renunciar a l’Onze de Setembre, que el carrer no es pot deixar sol aquell dia i que s’ha de continuar fent mobilització i reivindicació el Primer d’Octubre. Hem de conviure amb les dues dates i fer-les servir totes dues.

També hi ha uns quants lectors que demanen quan sabrem com serà la mobilització de l’Onze de Setembre. Sabeu què fareu?
—Hem descartat els autocars i mobilitzacions de centenars de milers de persones juntes per no ser responsables d’un rebrot, però no hem descartat mobilització física descentralitzada. No puc avançar concretament de quina manera es farà. Puc confirmar, doncs, que hi haurà mobilització física, al marge que hi hagi alguna acció virtual. També ha anat malament fer les eleccions tan tard a causa de la pandèmia i això ha endarrerit la gestió.

Rafael Macià diu si l’espoliació fiscal i econòmica és una raó essencial per a la independència, perquè ha desaparegut del debat?
—Totalment d’acord. Fa temps que no posem arguments econòmics sobre la taula, que no fem argumentaris i ho hem de reactivar. En el full de ruta tenim un apartat que diu tornar a fer campanya d’argumentari sobre la independència. I ara és un moment molt bo. Durant la darrera crisi del 2010, l’independentisme de base ho va saber aprofitar. Jo mateixa i molts altres fèiem moltes conferències sobre l’espoliació fiscal, es va publicar el llibre de Ramon Tremosa i Jordi Pons sobre l’espoliació fiscal… Ara és un moment molt bo per tornar-ho a recordar, per recordar que no tenim les eines per a resoldre aquesta crisi. Hem fet un estudi sobre perfils i es veu que la campanya de la por va fer efecte. Que hi ha molta gent que s’ha cregut que el procés ha tingut efectes negatius en l’àmbit econòmic. Desactivar això és important. La situació de la pandèmia ens ha de fer reduir la polarització i fer desaparèixer barreres amb campanyes socials com la que hem fet de repartir un milió de màscares a col·lectius vulnerables. L’Assemblea també ha de tenir aquest rol i fer costat a la gent que pateix.

I Miquel Fuentes recorda una sentència recent del Tribunal Europeu de Drets Humans arran del boicot als productes israelians, en què el Tribunal d’Estrasburg diu que això forma part de la llibertat d’expressió. I contraposa aquesta sentència a l’actitud de l’estat espanyol respecte de la campanya del ‘Consum estratègic’.
—És una sentència importantíssima, és de la campanya pro-palestina BDS, en relació amb un ajuntament francès, que diu que el boicot actiu a productes israelians no és sancionable perquè preval la llibertat d’expressió . És importantíssima però no tindrà efecte directe, en aquest cas.

Ara com en quin punt està?
—La campanya del ‘Consum estratègic’ és denunciada de dues maneres diferents. Ens van denunciar en un jutjat mercantil, vam perdre les cautelars i ens van tancar la web. Per altra banda, ens van denunciar a l’Autoritat Catalana de la Competència per interferència en la lliure competència i d’aquí se’n van derivar unes multes milionàries; a més la Comisión Nacional de la Competència de Madrid ha reclamat les competències a l’Autoritat Catalana –que depèn de la Generalitat– i ara ens trobem en un conflicte de competència que acabarà al Tribunal Constitucional. És una batalla judicial per terra, mar i aire i que té l’objectiu de tancar l’Assemblea. La sentència a què es referia la pregunta pot fer que guanyem a Estrasburg, però aquí ja sabem quin cas en fan. Hem fet una web nova que es diu ‘Prop de casa’, en què promocionant tots els productes locals. La ciutadania ja és intel·ligent i més enllà que tingui un prospecte saben què ha de fer. A la intel·ligència col·lectiva em remeto.

Maria Lluïsa Soler diu si Elisenda Paluzie no es cansa. Quina és la recepta? Com ho hem de fer per no cansar-nos?
—Sortiu una mica de Twitter, allunyeu-vos del pim-pam-pum dels aparells dels partits polítics, procurem fer coses. Aquest país ha resistit coses molt dures i és aquí, continua existint. Centreu els esforços en allò que sabeu que fa avançar el procés de la independència i que és una acció concreta i eficaç. Això també ho aplico a l’Assemblea. També hem de mirar de fer això i distanciar-nos una mica de la baralla dels partits. I recuperar la convicció i la confiança de la gent. I la capacitat immensa que té aquest poble per a tirar endavant.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.