Alícia Kopf, escriptora i artista visual.

Alícia Kopf és el pseudònim artístic d’Imma Ávalos (Girona, 1984). El seu llibre Germà de gel (L’Altra) va guanyar el premi Documenta 2015 per a escriptors menors de trenta-cinc anys i fa pocs mesos que ha obtingut el premi Llibreter a obra publicada. La novel·la té traducció a l’espanyol i se n’acaba d’anunciar la traducció a l’anglès. És la primera novel·la d’aquesta creadora, llicenciada en belles arts i en teoria de la literatura comparada. Allò que fa molt particular Germà de gel és que s’inscriu en un projecte de recerca més ampli i ambiciós, Àrticantartic, que va començar en el món de la imatge, i que el 2013 es va materialitzar en una primera exposició a la Sala Joan Prats.

Imma Ávalos escriu amb una gran llibertat, arriscant-se, jugant al límit. Res de confort. Aquesta entrevista és una ruta particular pels viaranys del projecte en què s’inscriu Germà de gel, per trobar la intersecció entre el món de les arts visuals i el món de la literatura que Imma Ávalos basteix en les seves recerques. Cada disciplina li aporta unes característiques diferents i no pot prescindir ni de l’una ni de l’altra, perquè sumades li aporten allò que recerca, una veu narrativa pròpia.

PUNT ZERO

—La meva concepció artística i literària no destria la veu narrativa d’una intenció de descobriment d’un mateix. Qualsevol falset en la veu seria enganyar-me a mi mateixa. La intenció és trobar un flux de veu tan autèntic com sigui possible. Estil i treball personal no es diferencien. No és una estètica, és una ètica, una manera de ser al món. És la base del projecte. És una necessitat profunda, trobar una veu honesta i autèntica. No vull donar al lector menys que allò que em demano a mi mateixa.

Quina resposta n’heu tingut, dels lectors? L’han entesa, aquesta exigència?
—A la xarxa molts lectors han fet córrer fragments del llibre que els han tocat o que els han agradat. I sempre són moments en què es trenca alguna frontera. El lector s’hi emmiralla i s’hi reflecteix. Segurament perquè tots vivim coses similars, sobretot en l’àmbit dels sentiments.

PUNT U

«Les imatges s’avancen sempre molts anys al pensament, i sovint contenen la resposta a tants enigmes. Abans que sabés en què es convertiria Àrticantartic, una de les primeres imatges que vaig recollir per a la documentació d’aquest projecte va ser el mapa d’Islàndia amb l’espiral de l’artista Roni Horn. Ara aquest lloc que toca el cercle polar àrtic es perfila com el punt final d’un recorregut que ha inclòs diverses exposicions però que és, en essència, narratiu.»

—La primera cosa que faig quan un projecte em ve a buscar (sempre passa així), les primeres manifestacions sempre són en forma d’imatges. Funcionen com a enigmes que he de desentranyar mitjançant la narrativa. Les imatges sempre s’avancen als pensaments i ja contenen la novel·la. Sempre és una font de recerca d’una veu narrativa.

Alicia_Kopf

PUNT DOS

«¿Voler ser artista i escriptora és un suïcidi? El sentit comú cau com una llosa sobre aquestes preguntes.

[…]

Em preocupa el fet de crear coses que només la classe alta podrà comprar, i que en la major part dels casos ens farà quedar en la precarietat als qui ho produïm. És necessari que tinguem una veu i hem de fer que arribi al públic adequat. Trobar-la és un camí molt més costós que l’aprenentatge tècnic, ja que té molt a veure amb el reconeixement de la pròpia identitat.

Aviat m’interesso per l’edició de llibre d’artista, un format més assequible i reproduïble que les pintures, al qual a més puc afegir text. L’escriptura em sembla encara un privilegi que no m’he guanyat i de què vaig ser expulsada durant els anys d’institut.

[…]

…hi ha cert prejudici de l’‘artista’ com algú que no es pot adaptar a entorns convencionals.»
—Som víctimes d’aquests prejudicis. A Belles Arts ens empenyen a fer certes coses: trencar els contextos per trobar la veu pròpia, que cada vegada es troba més en els límits de les disciplines. Es veu molt clarament en el cinema documental o el videoart. Cada vegada hi ha més fusió de disciplines entre els artistes que fan coses innovadores i interessants en aquest espai, la zona d’intersecció de disciplines.

On la situeu, la intersecció?
—Jo ja porto totes dues coses. Sempre m’ha agradat escriure i sempre m’han agradat les arts visuals. El medi de treball ha estat aprendre a treballar amb ambdues. I ha arribat un punt que són còmplices i es reforcen. Les arts visuals m’aporten frescor. La literatura, profunditat d’anàlisi i un acostament curós a les coses. L’enfocament de l’escriptor, la capacitat d’anàlisi que dediques a reflexionar sobre un tema, a les arts visuals és diferent. Però oblidem-nos de la idea que l’una sigui millor que l’altra: són maneres complementàries, llenguatges diferents que es reforcen. No n’hi ha un de més profund i un altre de més superficial.

Però sí que us he sentit dir que les arts visuals se situen amb més facilitat en l’avantguarda, perquè a la literatura li pesa més la tradició. I la manera que té la literatura d’arribar a tanta gent d’una manera popular, per un preu assequible a totes les butxaques, no la té l’art.
—Certament. He intentat portar l’esperit d’avantguarda de les arts visuals a la literatura i la consciència de la tradició a les arts visuals. I és cert que m’ha sorprès el poder de la paraula, que ha estat absolutament inesperat.

Expliqueu-vos.
—Tot i el poder que tenen les arts visuals en el món contemporani, la profunditat en la manera com la gent es relaciona amb un llibre és enorme. Amb Germà de gel m’he adonat del poder de la literatura. El llibre és un objecte que la gent s’enduu a casa i hi estableix una relació íntima. És increïble. És el regal que m’enduc. M’ha fet renovar els vots de la fe en la literatura.

L’èxit de Germà de gel, obtenint el Premi Documenta, el Premi Llibreter, la traducció a l’espanyol, ara també a l’anglès i, sobretot, el favor dels lectors, és un fet poc corrent.
—N’estic honorada i em sento molt afortunada, tot i que no s’ha d’oblidar que per realitzar aquest projecte he treballat molts anys a l’ombra, tota sola, fent moltes renúncies. Han estat quatre anys de feina dura, sense tenir vacances. Tinc un compromís molt gran amb la literatura i l’art. Certament, no tothom que té aquest compromís rep el reconeixement que jo he obtingut.

Per què es fa aquest sacrifici? És una necessitat incontrolable?
—Completament. Perquè si fas un recompte racional de tot el que implica, els comptes no surten. Tot i que en aquest cas la recompensa ha estat enorme. Però no hi havia res de racional en allò que m’empenyia. I ningú del meu entorn no entenia aquesta necessitat. No s’entenia l’envergadura del projecte i durant el procés també era difícil d’explicar-lo.

Recapitulem un moment: què ha significat aquest projecte?
—Han estat quatre exposicions: a la Joan Prats, a la Capella de MACBA, a la Fundació Tàpies i al CCCB. També han estat tres peces de videoart. I la novel·la, que era la peça que tancava el cercle.

—L’art és elitista?
—L’art és titllat d’elitista, perquè l’art contemporani és una forma de recerca, d’avantguarda, i no tothom l’ha d’entendre. És ideal reconduir tota aquesta recerca i portar-la a un àmbit més popular. Per a mi és important estar en el context de l’art contemporani, per les idees constants que trobo, que no sempre trobo en la literatura, que es troba més lligada a una indústria. Però al final el que faig són històries que podem compartir amb la gent del carrer. Però sempre cal un esforç. Treballo en una esfera que vol convertir l’art contemporani en una cosa natural i d’aquesta manera, que és una manera d’estar al món, fer-lo comprensible. Però no hi ha al darrere una voluntat de simplificació. Això ho fa molt bé l’Houellebecq, integra molt bé les arts visuals en la literatura. Com a El mapa i el territori. S’apropia els llenguatges de l’art contemporani i els fa novel·lables. En això, hi trobo certa afinitat.

PUNT TRES

«El que fa que parlar de la família sigui tan delicat és que per una banda no es poden fer generalitzacions, mentre que no existeixen quasi bé criteris socials que estableixin el que és just i el que no dins de cada llar. El fet d’haver observat de prop diverses generacions de famílies disfuncionals –la majoria ho són d’una o altra manera– i ser-ne part, m’ha fet corroborar aquell començament cèlebre d’Anna Karènina, que cada família feliç s’assembla i que cada família infeliç ho és per una raó diferent.»

Per obtenir una veu pròpia heu entrat en un món íntim, el de la vostra família.
—Si la investigació em porta a fer un viatge, el faré. Si em porta a anar a cal psicoanalista, hi aniré. I el lector és el còmplice del viatge. Aquesta és una maquinària transparent, mostra els mecanismes interns de creació. Si més no, ho intento. En el món de les arts visuals és ben clar que els creadors s’han d’arriscar. En canvi, estudiant literatura comparada, recordo una classe amb Jordi Llovet que ens deia: ‘Escriviu en tercera persona’, que era una manera d’evitar la identificació del jo narratiu amb l’autor. Però per a mi era una forma de no arriscar-se. Jo ho he fet al revés. I el risc l’he patit en uns altres aspectes, amb l’enfrontament amb la família, que arribà a provocar una crisi greu. Però en canvi, al final, això ens ha significat un desglaç que ens ha ajudat. Avui tinc una relació excel·lent amb la família.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]