Alicia Kopf és el nom artístic d’Imma Ávalos (Girona, 1982). Escriptora i artista visual, es va formar en belles arts i també va estudiar teoria de la literatura i literatura comparada. Fa deu anys va publicar Germà de gel (L’Altra Editorial, 2016). El llibre s’inscrivia en un projecte de recerca més ampli i ambiciós, Àrticantartic, que va començar en el món de la imatge i que el 2013 es va materialitzar en una exposició a la Sala Joan Prats, la primera seva individual, i també es va mostrar a la Capella del MACBA, a la Fundació Tàpies i al CCCB. La iniciativa va incloure tres propostes de videoart i la novel·la era la peça que tancava el projecte i la recerca.

En aquests deu anys de silenci literari ha engegat i desenvolupat un nou projecte, Speculative Intimacy (intimitat especulativa), que com el primer s’ha materialitzat també en el camp de les arts visuals, amb una exposició a la Galeria Joan Prats el 2019 i a Culturgest Lisboa i Porto el 2020, i s’ha tancat amb una segona novel·la, Memòria d’Eco (L’Altra editorial, 2026), que acaba d’arribar a les llibreries.

Fem l’entrevista en un espai diàfan i lluminós de la BAU, Centre Universitari d’Arts i Disseny de Barcelona, que és on Alicia Kopf imparteix classes al màster en recerca en l’àmbit del disseny. Comencem preguntant-li per aquest espai de recerca, on fa pocs mesos va llegir la tesi doctoral: Speculative intimacy: towards a posthuman autofiction in practice based research.

Comenta: “BAU és un dels espais on faig investigació artística. Segurament us deu haver cridat l’atenció la nova portada del llibre, l’estètica… Tot això forma part d’un procés d’investigació que en part he fet aquí.”

—La coberta del llibre, també forma part del projecte?
—La vaig començar a treballar quan va aparèixer la primera intel·ligència artificial generadora d’imatges. Era el 2023, la novel·la estava avançada i contractada. Em vaig dedicar a esbrinar com podria fer servir aquesta intel·ligència a contrapel, és a dir, no per a imitar allò que ja existeix (que és allò que la gent pensa que ha de ser l’ús de les intel·ligències artificials), sinó per a fer-la servir en contra del seu funcionament, per a fer-la somniar i evidenciar com pensa.

—Com es fa això?
—Em vaig dedicar a donar-li poesia, ja no allò que serien els prompts, que són descripcions a fi que la IA imiti la realitat, sinó paraules, expressions, com ara “so suau de ferida líquida”. Era dir-li això i a veure què imaginava; no fer-ne un ús mimètic, sinó fer-la somniar, en els termes en què jo somniava també per a crear aquesta novel·la. Llavors, la imatge expressa un món que podria ser el món on va a parar la protagonista quan es digitalitza i que va molt més enllà del pensament binari clàssic de distopia-utopia, que són els pols on més sovint representem la ciència-ficció. Volia anar un pas una mica més enllà.

—La vostra literatura és molt poc convencional: ja era poc convencional Germà de gel. Perquè el propòsit és un objecte de recerca que treballeu a partir de les arts visuals, la filosofia, etc., en què la literatura és un element més en el procés d’investigació.
—Entenc la novel·la com un art contemporani. I aquest és el meu posicionament. És a dir, una novel·la ha de dir alguna cosa pròpia del seu temps d’una manera nova. Tot allò que el mercat publica i etiqueta com a novel·la, no sempre és literatura, ni és alta literatura ni és art. Evidentment, hi ha d’haver productes per a tots els gusts, però, des de la pràctica artística, crec que la majoria d’artistes entenem que l’art ha de ser innovador, perquè, si no, no té sentit. Quin sentit té fer art com el del segle XIX? I això no és una qüestió formal, sinó una qüestió de la urgència de representar qüestions importants del nostre temps.

—La novel·la comença forta, amb la protagonista digitalitzant-se la memòria.
—Una de les coses que em permet de fer la ciència-ficció és preguntar-me què passaria si ens poguéssim digitalitzar, virtualitzar, durant una època. Posar el cos en hibernació. Explico allò que la protagonista té al cap, que és que ha viscut una història afectiva que l’ha erosionada molt i, sumada a uns altres condicionants socials absolutament freqüents avui (burnout, cansament, dificultats per a pagar el lloguer, explotacions laborals diverses…), fa que digui: “Ja no puc més, si us plau, deixeu-me fer una pausa.” I aquesta pausa també li permet d’editar-se la memòria. Al començament de la novel·la, la protagonista se sotmet a l’extracció i digitalització de la memòria. De fet, m’he inspirat en una operació ginecològica bastant usual, la congelació d’òvuls. La noia comença fent-se un procediment que podria ser estètic, que podria ser un procediment quirúrgic qualsevol, per poder fer-se una operació terapèutica. I això és l’excusa per a parlar òbviament de desafiaments del present.

—En quina qüestió heu centrat la recerca?
—La mediació entre la tecnologia i els afectes, cosa que vivim tots ara mateix. És a dir, totes les nostres interaccions estan mediades per aplicacions, de missatgeria o de xarxes socials, de cites… I constantment ens construïm un personatge a les xarxes per poder-nos relacionar o fins i tot a vegades per treballar. Per tant, és una qüestió urgent del nostre temps.

—Parleu de l’opacitat de les xarxes socials i més aplicacions amb algorismes?
—Un dels molts factors que han fet que la protagonista digui prou és viure una història que avui potser se’n diria de ghosting o semblant a un ghosting, que és una persona que sembla que promet una relació i després, quan obté allò que vol, desapareix. I això passa molt i abans no passava, perquè hi ha un element tecnològic que ho fa possible, que és que una persona pugui contactar amb moltes persones o perfils a la vegada i, per tant, banalitzi la qualitat d’una trobada, i que l’altra persona es cregui que realment han quedat perquè allò ha de ser una història d’amor, perquè realment hi ha aquella espurna, però potser l’altra part considera que allò pot sorgir en moltes altres persones i que no hi ha cap mena de responsabilitat afectiva. Per tant, diguem que la responsabilitat afectiva és una cosa que les aplicacions de cites han degradat bastant, si comences a considerar que és possible quedar amb algú diferent cada dia. I aquí hi ha una agència i una responsabilitat que és dels creadors d’aquestes aplicacions, a part que, òbviament, les persones han de ser responsables per si mateixes. Però ara veiem com ja es comencen a demanar responsabilitats a Instagram, perquè genera uns certs comportaments addictius.

—Aquesta realitat actual, on ens porta?
—Per una banda, allò que han fet les xarxes socials i sobretot aquestes aplicacions és degradar el llenguatge. És a dir, al perfil poso allò que em sembla, que pot coincidir o no amb la realitat, i a les primeres cites puc dir allò que em sembla, coincideixi o no amb la realitat. I sempre hi ha una part més vulnerable, que acostumen a ser les dones. És clar, si una persona diu “vull una relació estable” i l’altra li diu que també, potser les defenses baixaran més de pressa que no pas si l’altre és sincer i diu: “Busco una relació ràpida.” Si una persona creu en el llenguatge i creu en l’altre, i l’altra manipula el llenguatge, es crea una situació d’abús encobert. I aquestes situacions, malauradament, les he sentides tantes vegades! Mireu a la xarxa situacions de dating: poseu l’etiqueta dating i us trobareu infinitat de situacions d’abús. Per tant, això del valor de la paraula donada, que era tan antic, en aquests entorns ja s’ha degradat bastant.

—Identifiqueu aquesta realitat com una situació d’abús i com un tema de creació contemporània?
—Totes aquestes agències tecnològiques que de cop degraden absolutament el llenguatge, als escriptors ens haurien de cridar molt l’atenció. L’altre cas extremadament freqüent és el dels influenciadors, que són persones sense cap mena d’autoritat, normalment, respecte a allò que diuen. En general, són coaches de diners i de salut. Parlen de salut, però no són metges ni són psicòlegs i tenen milers i milers de seguidors. Però en cap moment n’hem vist el títol universitari. Crec que un escriptor no ha d’avaluar tant des de la ciència o l’àmbit jurídic, sinó que pot mostrar els efectes subjectius d’aquestes situacions. És a dir, posar algú dins les sabates d’algú que viu aquesta situació i a més, en el meu cas, fer-ho d’una manera contemporània. És una de les moltes intencions del llibre.

—Dieu: mostrar els efectes subjectius “d’una manera contemporània”. A què us referiu?
—Aquesta novel·la té una intenció clara de fer un pas endavant en la representació humanista d’una novel·la d’amor. I en aquest cas és ella, ell, la mediació tecnològica i com la relació continua virtualment. Tenim dos nivells de realitat: la presencial i la virtual. I ara passen coses com que una persona no vulgui mantenir la relació presencial, però sí que vulgui continuar orbitant pel seu espai virtual i mirant els continguts de l’altra persona amb qui ha tingut una relació íntima. A la novel·la, ell ja no vol continuar parlant amb ella, però s’hi continua relacionant amb la identitat digital, potser per donar senyals contradictoris que mantinguin la porta oberta de la relació per si en un futur ell canvia d’opinió. Això és un fenomen que es diu orbiting. Això no podia passar abans.

—La realitat virtual origina situacions noves.
—Quan faig una novel·la, normalment tinc la intenció de mostrar forats de representació. En el moment que vaig escriure Germà de gel no havia llegit abans sobre la realitat de tenir una persona amb autisme sever en una família i com això pot afectar les trajectòries de les persones del seu voltant. I en el cas de Memòria d’Eco, es parla també d’un fenomen que encara no està descrit de dins del subjecte. N’he volgut fer literatura seriosa, d’això. Crec que l’equivalent de Jane Eire (la novel·la de Charlotte Brontë) avui seria la protagonista de Memòria d’Eco, de com manté la dignitat quan travessa aquest període de mirar de trobar parella en una aplicació de cites. Quan es parla d’aquesta realitat, avui encara es fa amb l’humor i amb una certa paròdia. Però crec que aquesta situació ja afecta tantes vides, que la literatura n’ha de prendre nota, perquè per mi la funció de la literatura és afrontar els desafiaments i conflictes del present.

—Al vostre llibre hi ha una part significativa escrita en anglès. Queda clar que l’anglès és la llengua franca del món d’avui.
—Hi reflecteixo allò que es viu en una ciutat com pot ser Barcelona, que no l’esmento directament, però sí indirectament. I el català, que és la meva llengua materna, actualment es troba travessat per moltes altres llengües. Sempre hi ha hagut el castellà, però actualment, per qüestions tecnològiques i per qüestions de com vivim, l’anglès forma part del nostre dia a dia. Jo, per exemple, imparteixo classes en anglès, perquè tinc alumnes internacionals. Però escric la novel·la en català, perquè penso en català. Ara, no puc fer veure que termes com ghosting són catalans, perquè són termes que han nascut de l’anglès, que és la llengua més ràpida a l’hora de posar les etiquetes. Posar-hi fantasmar no hauria acabat de reflectir la realitat.

—Hi ha un altre fil narratiu que va vinculat a una branca de la família de la protagonista, que se situa fora del món urbà, que hi aporta un contrast ben interessant. També hi ha una crítica a la pèrdua de la cultura rural.
—Aquesta part a la qual et refereixes és un capítol de la novel·la que es titula “Feral Self”. Penso que tots tenim un feral self, un jo feral (allò que era salvatge que s’ha intentat domesticar, però que d’alguna manera manté la salvatgia), que qui més qui menys ha perdut. Però molts de nosaltres tenim un passat que és menys urbà. Molts de nosaltres hem arribat a la ciutat per formar-nos i ens hi hem quedat, però provenim d’un entorn rural. I aquest capítol em semblava interessant, perquè totes les novel·les es representen en clau urbana o en clau rural, però crec que som molt híbrids. I quan vaig construir el personatge de la protagonista (per al qual agafo moltes coses de mi), també hi havia una voluntat de fer una crítica de com es representa l’àmbit rural a les novel·les, que acostuma a ser d’una manera romàntica. I estic tipa de llegir recreacions folklòriques de gent que es veu d’una hora lluny que no ha viscut mai en un poble i que l’idealitza. I aquí hi ha un intent intencionat de carregar-me qualsevol poètica folklòrica del camp. Jo, que conec perfectament què és una masia, perquè vinc d’una família de cinc generacions que ha viscut en una masia, tinc claríssim què és la vida rural. I podia ser un infern per a les dones. Així de clar. En el meu cas, sóc una persona extremadament familiar en la vida rural i moltes vegades, quan veig reflectida la vida rural en novel·les contemporànies, se’m posen els pèls de punta. No en tenen ni idea. 

—Utilitzeu el bosc com a metàfora i com un espai fosc.
—El bosc és un espai extremadament masculinitzat. Sincerament, tot això del bosc de les fades i de les dones remeieres em sembla molt bé, però tal com jo conec el bosc, allà hi havia caçadors, gent fent motocròs… O sigui, homes ocupant l’espai del bosc de manera molt sovint agressiva. A vegades necessària, perquè és important que hi hagi persones que cuidin el bosc i el gestionin perquè, si no, hi ha incendis. No vull desmerèixer-les. Però el bosc és un espai que sabíem que no era el nostre espai de llibertat. No ho era i no ho és. Encara avui, no vull anar a voltar sola pel bosc del costat de casa. Que quedi clar, el bosc no és un espai de llibertat ni ha de ser un espai romantitzat. S’ha de tenir respecte pel bosc, és una metàfora de la memòria. I folkloritzar-lo és trair-lo, fer-lo més fosc, distorsionar-lo.

—Hi ha un personatge masculí, l’avi, a qui us acosteu amb tendresa i us permet de conduir el lector cap a la idea de la pèrdua i del dol.

—El dol és allò que lliga tant la relació romantitzada (que després desromantitzo) de la protagonista com la pèrdua de l’avi. Fixa’t que faig tota l’estona aquesta operació de posar un escenari inicialment romantitzat i desmuntar-lo. I quan el desmunto, hi trobo coses que són reals i molt més boniques. La imatge del món del bosc que tenia algú que se’n cuidava, en aquest cas l’avi, inspirat en el meu avi. El meu avi se’n va anar mentre escrivia la novel·la i li vaig fer un homenatge.

—El projecte Speculative Intimacy us deu haver fet reflexionar molt sobre el món actual. Com el veieu?
—Com a escriptora i artista, parlo com a persona afectada des d’una perspectiva situada. Sovint l’escriptor es presenta com una persona que es troba en una torre d’ivori observant el món i el món no el toca. Jo parteixo d’una posició contrària: per a mi, l’escriptor és algú que és travessat per la realitat i idealment la seva feina és enfrontar-se amb les interseccions, perquè són les que encara no tenen paraules. I necessitem que es posin paraules a aquests nous espais de representació. De manera que la meva perspectiva és situada i afectada. No és, doncs, de persona més intel·ligent que s’ho mira de fora estant i moralitza els altres. Al contrari. Em faig càrrec d’un caos important, quan em preparo per a una novel·la. Perquè és el caos que em travessa i encara no puc anomenar. I això és un desafiament molt difícil i que m’absorbeix molt. Ara, sé que si arriba a bon port, ajudarà unes altres persones amb el seu propi caos intern. 

—Així, com veieu el món d’avui?
—El món en què vivim i que ens travessa ha fet que comencem a habitar una realitat de segona mà. Perquè vivim a través de dispositius virtuals o a través de mitjans digitals. Per això, abans de conèixer la persona, ens hem de relacionar amb un perfil; per això, si estem a casa avorrits, la cosa més fàcil és fer scroll; perquè molt sovint hem perdut l’accés a la natura per la manera com vivim a la ciutat… I comença a ser un privilegi no tenir xarxes. Perquè la majoria, per qüestions de feina, hem entrat en aquesta realitat virtual. Fins i tot amb l’oci, és més fàcil entrar a les xarxes. De manera que situar-se en la realitat, en la natura, comença a semblar una mena de privilegi.