Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

Té la capacitat de fer irrespirable l’ambient de la sala. El tarannà autoritari, intransigent i fins i tot sarcàstic del jutge Félix Alfonso Guevara (Salamanca, 1956) marca el to de les sessions als judicis que presideix. I això ho han vist aquesta setmana els advocats del judici dels atemptats del 17-A, tant els de les acusacions com els de les defenses, i ho han hagut de suportar també els independentistes gallecs acusats de pertànyer a una organització armada que ningú no reivindica, Resistència Gallega, en el judici que la setmana passada va quedar vist per a sentència a l’Audiència espanyola. El caràcter de Guevara continua tan agre com sempre, amb la mateixa impertinència que l’ha caracteritzat durant la seva llarga trajectòria com a jutge, en què va arribar a criticar algunes de les víctimes de l’11-M durant el judici pels atemptats de Madrid en què ell era membre del tribunal. Un jutge que va amenaçar un acusat en un judici per narcotràfic de clavar-li un cop de culata. Un jutge, tanmateix, que és difícilment classificable, que alguns dels seus companys el lloen pel rigor jurídic i fins i tot diuen que és garantista. Félix Alfonso Guevara és sobretot un jutge polèmic, el jutge que escridassava víctimes de l’atemptat de la T-4, que encenia l’ex-ministre Federico Trillo per la investigació de les víctimes del Yak-42 i que un dia del 1985, quan era jutge d’instrucció a Madrid, va fer tancar Pedro J. Ramírez en un calabós.

De Guevara crida l’atenció la seva aparença, menuda i fràgil, que contrasta tant i tant amb el seu mal geni. Explicava en una entrevista de fa cinc anys a Confilegal que la seva obsessió per la feina el va portar a descurar la salut, i allò el va deixar tocat. “Em vaig anar deteriorant sense adonar-me’n. Vaig arribar a pesar 28 quilos. Un dia vaig caure, em vaig trencar el colze i ni em vaig adonar que m’havia perforat un pulmó. Aquella nit, la meva dona i jo vam anar a sopar amb uns amics i no recordo res més. Vaig despertar-me cinquanta-cinc dies més tard en una UCI de l’Hospital de Madrid.”

Entre les darreres víctimes de Guevara hi ha els advocats Jaume Alonso-Cuevillas i Agustí Carles, que representen una de les acusacions particulars en el judici del 17-A, la de Javier Martínez, pare del Xavi, el nen de tres anys de Rubí mort en l’atemptat de la Rambla. Els advocats van voler presentar una pericial signada per dos genetistes segons els quals l’anàlisi de l’ADN de l’ex-imam de Ripoll que es va fer al Marroc no és pas vàlid. Guevara no tan sols no va acceptar la prova, sinó que va dir que anava a parar directament “a les escombraries”, perquè a parer seu era “totalment extemporània”. En canvi, sí que va acceptar una petició d’una altra advocada de l’acusació, però amb l’advertiment que ningú més no li portés escrits, que ell ja tenia massa feina.

El caràcter de Guevara ha cridat l’atenció en aquest inici del judici. Talla constantment els advocats en els interrogatoris, amb un to de menyspreu constant, irritant i irritable en tot moment, i fa que a aquell qui formula les preguntes li tremoli la veu i vacil·li en tot moment per si de sobte l’interromp el jutge amb un esgarip. Els primers minuts de judici ja van ser tota una declaració d’intencions, quan es va encarar amb l’advocat de Driss Oukabir, un dels acusats, quan aquest es va queixar que l’haguessin assegut darrere, al costat dels fiscals, a la sala. Luis Álvarez Collado va dir que se n’aniria de la sala, però Guevara li ho va prohibir taxativament, proferint crits d’indignació.

 

Un to semblant al que va fer servir fa uns quants dies al judici contra els independentistes gallecs. Hi va esbroncar tothom, de la traductora al fiscal, passant pels testimonis d’agents de la policia, però sobretot els advocats de la defensa, que va interrompre constantment; i fins i tot els acusats quan feien ús de la seva darrera paraula, que és un dret que tenen a l’acabament d’un judici. Per exemple, quan Joám Peres explicava la seva detenció, denunciava el judici i es reivindicava com a independentista, el jutge el va interrompre, cridant “ja n’hi ha prou!”, i dient a una altra acusada que volia intervenir que no volia més mítings.

Podeu veure’n més exemples en aquest article. Els acusats van voler recusar-lo, el jutge Guevara, perquè justament ell presidia el tribunal que va considerar provada l’existència de Resistència Gallega.

També van tenir motius per a recusar-lo les víctimes de l’11-M que es van sentir insultades per Guevara en una entrevista a La Razón quan el judici tot just acabava de ser vist per a sentència. Era l’abril del 2007, ell era un dels membres del tribunal, i es va queixar que “algunes de les víctimes venien preparades per a fer un discurs polític fora de lloc. Portar un paper i començar a parlar de la condemna del senyor Aznar era fora de lloc, perquè no es jutjava el senyor Aznar”. I encara afegia: “Però això són coses que entren per una orella i surten per l’altra. Feia vergonya.”

Com a magistrat de l’Audiència espanyola, ha participat en uns quants judicis a acusats d’haver comès atemptats d’ETA. Fou el cas del judici per l’atemptat de la T-4 de l’aeroport de Madrid. En aquell judici, algunes de les víctimes directes o indirectes de l’atemptat es van arribar a queixar del tracte que rebien del jutge. A la mare de Diego Armando Estacio, un dels morts a l’atemptat, la va tractar amb desconsideració, quan el fiscal li demanava si depenia econòmicament del seu fill. Ella va respondre dubitativament: “Sí i no.” I el jutge li va deixar anar: “Sí i no, o no?. Això li pregunta el fiscal, vinga, més fàcil, l’aigua. Si necessitava el seu fill, això li pregunta el ministeri fiscal!” O quan un treballador de l’aeroport que va resultar ferit responia mirant enrere, on hi havia el seu advocat. “Miri’m a mi! Que sóc la presidència! Aquesta és la cara que ha de veure, que no en tinc cap més!”

Però segurament una de les declaracions més greus que ha fet en una seu judicial fou el juny del 2012, quan va amenaçar un acusat de narcotràfic, Mohamed Ajnan. Li va dir: “Vostè calli! Perquè, si jo hagués estat el meu escorta, ahir… el cop de culata que s’hauria endut, per l’escàndol que feia, avui tindria el cap embenat! Però, és clar, aquí ens l’agafem amb paper de fumar abans de tocar ningú. Vinga! Si ahir hagués dut una arma, cop de culata!”

I l’afer amb Pedro J. Ramírez? L’any 1985, quan encara no tenia trenta anys, era el titular del jutjat d’instrucció 22 de Madrid, i va rebre una querella per injúries i calúmnies contra el periodista Jimmy Giménez-Arnau. Va citar el director de Diario 16, Pedro J. Ramírez, però no s’hi va presentar. Uns dies més tard, va saber que Pedro J. era a l’edifici dels jutjats, i va ordenar a la policia que l’anessin a detenir, i el van tancar al calabós abans de portar-lo al despatx del jutge perquè fes la declaració per la querella. D’aquí li ve l’etiqueta de jutge implacable que li ha penjat la premsa de Madrid. Una part de la seva trajectòria, i l’actitud que ha tingut en els darrers processos judicials, li afegeixen una altra llufa: la d’autoritari.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.