Albert Sánchez Piñol, en una fotografia del 2019 (fotografia: Adiva Koenigsberg).

Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

Albert Sánchez Piñol no deixa de sorprendre. Acaba de publicar Les estructures elementals de la narrativa (la Campana), un llibre que, tal com indica el títol (que no enganya), no és una novel·la sinó que tracta de les estructures del relat. Hi explica com, des que es dedica a l’escriptura i des del punt de vista antropològic (Sánchez Piñol és antropòleg de formació), ha anat reflexionant, s’ha esforçat a entendre la mecànica profunda que fa rutllar l’estructura narrativa d’una història. Ho ha volgut deixar per escrit com una aportació important que fa per entendre el procés de creació. I es concentra a fer entendre per què hi ha històries que funcionen i n’hi ha que no. I tot això ho resumeix en un concepte: l’estructura paradigmàtica primordial. I per simplificar-ho en diu “Papitu”.

A banda deixa la poesia, la importància de la forma, de l’estil, del gènere. I de segur que serà polèmic, perquè és taxatiu en les afirmacions sense fissures i adopta un to de suficiència provocador, perquè no escatima crítiques al món literari, especialment el català. Però alhora és cert que escriu un manual sobre narrativa o un assaig divulgatiu, amb una voluntat molt didàctica, tant del punt de vista de l’escriptura com en la maquetació i la tipografia del llibre, que conté negretes, destacats, requadres… Fins i tot ofereix uns exercicis finals.

Una mostra de frases contundents pot ser la que segueix, que en el llibre va requadrada: “Què és la narrativa? Un relat compost per tres actes. Què és la literatura? Qualsevol cosa.” Al principi del llibre ja aporta la intenció: “Aquest llibre no explica com s’escriu una història; aquest llibre explica com s’escriuen totes les grans històries que s’han escrit i que s’escriuran mai, i per què han captivat milions i milions de lectors.” Tot seguit, entre parèntesis escriu: “Em rellegeixo i la petulància em mareja, però així és.”

Tot i que fa molts anys que Sánchez Piñol pensa sobre l’estructura narrativa, ha estat a causa de la pandèmia que s’ha decidit a deixar per escrit la recerca, un procés que li ha significat un gran esforç: “La pandèmia m’ha fet sentir mortal, com a tothom, i potser d’aquí ha vingut el llibre, que si em passava alguna cosa, que quedés la meva versió del que és la narrativa i d’on ve tot això i on anirà a parar. També potser era una manera d’evadir-me de la realitat, parlar d’abstraccions intel·lectuals tan fermes. Parlar d’estructures profundes permet emancipar-se de la quotidianitat, perquè parles de coses que han perdurat milions d’anys. És clar, l’estructuralisme parla de coses que sempre hi són i no queda lloc per a l’actualitat.”

Abans d’entrar en matèria, comentem la situació pandèmica actual. La seva visió d’antropòleg ens interessa: “La pandèmia és una merda i tinc por que es quedi per sempre. Però, és clar, no és la primera pandèmia de la humanitat i les pandèmies sempre han vingut del mateix lloc, de les grans concentracions humanes d’Orient; i sempre han generat en Occident uns canvis estructurals molt grans. L’Imperi Romà, en part, va caure per les epidèmies, a l’edat mitjana no cal que et digui què. I ara veig que el poder se n’aprofita bastant. S’han acabat les mobilitzacions, tothom cap a casa… Bé, potser la gent llegirà més llibres, estant reclosa. Mirem-ho així. Però no, no en traurem res de bo, de la pandèmia.”

L’antropologia té un paper fonamental en aquest llibre: “Jo abans de narrador era antropòleg. I dono una visió de la narrativa des de l’antropologia. I penso que fulmina molts mites. Crec que a Catalunya i a Espanya la visió de la narrativa es troba molt afrancesada i, és clar, l’antropologia et fa veure les coses d’una altra manera. Més pràctica i, al mateix temps, molt etnogràfica. En aquest sentit va contracorrent, perquè a Catalunya les capelletes literàries són molt afrancesades.”

L’escriptor parla de l’esforç que li ha significat escriure el llibre, sobretot perquè ha volgut simplificar un tema complex. I, a més, sense ser deutor de l’acadèmia: “Jo no estic dins la universitat i volia fer un llibre que no fos gens acadèmic, molt divulgatiu. Penso que no cal que el llegeixin només aspirants a escriptors i a guionistes, qualsevol persona que gaudeixi de la narrativa, amb aquest llibre en gaudirà el doble, perquè veurà com en funciona el motor.”

Albert Sánchez Piñol, en una fotografia del 2019 (fotografia: Adiva Koenigsberg).

Fa la sensació que heu escrit una classe magistral fora de l’acadèmia.
—El bagatge intel·lectual és molt acadèmic, perquè enfoco el món narratiu des de l’estructuralisme antropològic i lingüístic. És molt útil, perquè et serveix per a veure la part del darrere de tota novel·la, de tot relat. Com funciona per dins.

Amb tot, comenceu molt fort, amb un to crític i irònic. Per què adopteu aquest to de suficiència?
—Perquè tinc raó [riu]. Si hi ha algú que s’enfada, que s’enfadi; que em rebati. És que quan entres dins del Papitu, és un sistema de pensament molt elaborat. I les ximpleries que sento dels autors… són antològiques. I el llibre demostra que pixen fora de test. Pot haver-hi gent que s’enfadi, però només m’han de replicar.

Potser fareu la competència a les escoles d’escriptura, que estan molt en voga.
—Sí, o potser el llibre les ajudarà. És el que haurien d’ensenyar. Quan ara et deia que el panorama literari català es troba molt afrancesat, una de les proves és que les escoles d’escriptura no són dins la universitat. Per què no poden ser estudis universitaris com ho són les Belles Arts? Per què pots aprendre a pintar, a esculpir, pots fer estudis de música, però no pots aprendre narrativa? Com s’escriu una novel·la? És fora del sistema. Consideren que no es pot ensenyar. Per què no puc ensenyar a escriure? No podré ensenyar mai què s’ha d’escriure, però com es construeix un relat? A mi això no em sembla suficiència, això és el mínim suficient, per entendre què és la narrativa i el fet literari en ell mateix. Que no ve de qualsevol lloc i que ja tenim elements racionals per a entendre-ho, tot això. I, fins ara, l’acadèmia ficava tot això dins el món de la irracionalitat. I aquesta gent és la que mana i és la que té el discurs dominant dins el món literari i de ciències socials.

El llibre afronta l’estructura creativa dels relats i deixa de banda la part creativa i la forma?
—No afronta ni la forma ni els continguts. Per entendre’ns, jo agafo el cos i només parlo de l’esquelet. I dic: prova de treure l’esquelet. Per molt bonica que sigui la cara, ja veuràs què queda. I un esquelet pot tenir variacions, però té uns elements comuns. Això és el que explico. Ara, d’elements creatius sí que en parlo. De fet, que jo sàpiga només n’he parlat jo. Parlo de xamanisme i de mediumnitat aplicats a les arts creatives.

Expliqueu-vos.
—Fins ara dèiem: la imaginació és com una habitació tancada sense portes ni finestres que, per algun miracle, els autors aconsegueixen entrar-hi, hi troben idees meravelloses, en surten i ens les expliquen. No. La imaginació són mecanismes i sabem quins són. Són dos: el xamanisme i la mediumnitat. Xamanisme: algú té la capacitat de sortir del seu cos, veure coses meravelloses i tornar. T’ho expliquen a primer d’antropologia. Mediumnitat [de ‘mèdium’] és el mecanisme invers: algú entra dins del teu cos. I això que explico no és una qüestió de pobles primitius, sinó de les arts creatives. Les arts escèniques són més mediúmniques (tot autor et dirà que se sent posseït pel personatge) i, en canvi, les arts narratives són més xamàniques, més de fer un viatge. I una cosa que ningú no ha dit i té una certa importància és que aquests dos mecanismes són tan poderosos, que han creat tots els arguments. I això ningú no s’havia parat a pensar-ho. Ningú no ho ha vist abans! Per això tenia molta necessitat de deixar-ho per escrit. Ara, això que dic no és cap principi de fe, és una equació intel·lectual. Si algú ve i em diu: “No, és que hi ha un tercer argument”. Doncs, d’acord, discutim-lo.

Aquesta part que expliqueu és al començament del llibre. Després passeu a això que anomeneu ‘Papitu’. D’on surt aquest nom?
—Papitu és el nom d’un amic meu del barri. Tu no saps com n’és, d’esgotador, anar dient “estructura paradigmàtica primordial”. Per això ho vaig començar a substituir per ‘Papitu’. L’estructura narrativa no ha estat gaire estudiada. Fins i tot m’he hagut d’inventar la nomenclatura, tot i que alguns noms ja existeixen i l’agafo d’altres àmbits, com el MidPoint, per exemple; l’agafo de la indústria del cinema sobretot anglosaxó. Però ells el tenen com un concepte molt pràctic i poc definit. Jo ho he sistematitzat i he trobar la definició més exacta. I la definició m’ha costat trenta anys. Jo crec que tot és nou en aquest llibre, perquè ningú no s’hi havia parat a pensar. Sóc el que he anat més lluny perquè he caminat sol; ara, es pot construir sobre el que jo aporto. Perquè el Papitu és insondable. Sempre ho dic: coneixem l’1% de l’univers i només el 0,1% del Papitu. És així.

Albert Sánchez Piñol, en una fotografia del 2019 (fotografia: Adiva Koenigsberg).

Dieu que les estructures elementals de la narrativa són inamovibles i que això causa frustració entre els autors, que els crea animadversió, perquè les perceben com a límits. Però alhora dieu que el Papitu és infinit en les seves possibilitats, entre aquests límits.
—La gent pensa en els límits com una cotilla que no deixa anar més enllà. Però hi ha un moment que poso l’exemple de Messi: el reglament de futbol no limita el talent de Messi, sinó que és precisament el que li permet d’escenificar-lo i explotar-lo al màxim. Perquè si no no seria un partit de futbol. El que no acaben d’entendre aquesta gent que fa crítiques al Papitu és la seva immensa flexibilitat, que hi cap pràcticament tot i que el pots gestionar de mil i una maneres. També ho dic: la cosa més fàcil és trencar els tres actes. Ara, corres riscos, perquè el relat no està estructurat en tres actes perquè sí. En canvi, per a mi els bons creadors no liquiden el Papitu sinó que l’exploren. Jo crec que allò que tu confons amb prepotència és empremanyenta. De gent que em diu que això no té cap valor. I jo trobo que és allò que fan ells, que no té cap valor. Com poden viure d’esquena a tot aquest capital enorme, simbòlic i pràctic.

Hi ha una frase curiosa al llibre que voldria que comentéssiu: “En la vida real potser no has de mantenir les teves promeses; en la ficció, sempre.”
—[Riu] És una gran paradoxa, una gran contradicció, però en narrativa no pots mentir, perquè quan fas servir un determinat element estructural, fas una promesa de manera inconscient amb el lector, que tots dos enteneu com un pacte sagrat. Si fas un primer gir narratiu, has de fer un segon gir narratiu. Perquè el primer gir narratiu és una pregunta binària. Definir un sí o un no. Si no respons la pregunta, no has mantingut una promesa i el llibre serà un fracàs. Un exemple: el capità Ahab aconseguirà matar la balena blanca? No, és la balena blanca que mata el capità Ahab. Això estructuralment és Moby Dick. En el llibre parlo del final de Lost, que va ser una catàstrofe, segurament va ser el primer desencís narratiu a escala mundial. Perquè l’autor va mentir. No tenia respostes per a cap de les incògnites que havia creat. Un narrador no pot mentir. Quina gran paradoxa!

Tot i el to crític i irònic contra la professió, també desplegueu un to didàctic, que expressa una voluntat d’arribar a tota mena de lectors.
—Jo sempre dic que la cosa més difícil és fer fàcil allò que és difícil i no pas fer difícil allò que és fàcil, com fan els pedants. El llibre és un aparell intel·lectual d’una certa complexitat, que jo vull posar a disposició de qualsevol persona amb un mínim nivell cultural, que li obrirà tot un món. Com que no estic a l’acadèmia ni tinc gens d’interès de prosperar dins l’acadèmia, el públic al qual em dirigeixo és el de sota, i a la gent a qui pugui interessar qualsevol aspecte narratiu, que és una de les pulsions humanes més poderoses. El que no entenc és que no s’hi hagi interessat abans altra gent, per l’essència del fet narratiu mateix, què ens aporta i quins secrets amaga. Sí, hi ha aquesta voluntat didàctica i comprensiva de cara a la gent que afronta per primera vegada una lectura o l’escriptura d’un relat.

Pensàveu en els joves quan escrivíeu el llibre?
—En els joves i en la gent que s’inicia. No volia que topessin amb tot allò que jo he hagut de resoldre. Els ho dono una mica mastegat. A veure, el Papitu no et resoldrà res, però sí que permet explicar-te quina ruta seguiràs si vols explicar un relat en tres actes. En altres coses no hi entro. No entro en la poesia, no entro en apartats que no són el meu, però en això sí.

Vós us centreu en l’estructura del relat i bandegeu la forma. Això podria fer pensar que en els vostres llibres també passa, que l’estructura del relat passa per davant de la forma.
—No, no. La forma és molt important. Però passa que de la forma i del contingut no en puc explicar equacions intel·lectuals tan elaborades i irrefutables. Allò que sempre és uniforme són els elements invariables de l’estructura del relat. I d’això parla el llibre. De fet, el títol ja va per aquí. I tots no podem parlar de tot. En canvi, d’això no n’havia parlat ningú i és importantíssim.

Dieu que el que diferencia un home d’un animal és la capacitat d’escapar de la pròpia realitat. Però, la gran diferència amb els animals no radica en la capacitat de poder parlar, de tenir un llenguatge, una llengua?
—Aleshores, com construïm els relats? L’estructura no és el llenguatge, sinó els elements estructurals que jo descric. La prova és que aquesta estructura és aplicable a qualsevol idioma. I això és el que ens fa universals. La forma i el contingut passen, però el Papitu, l’estructura profunda del relat, es manté. I això és el que m’interessa.

Com creieu que es rebrà el vostre llibre?
—Sospito que és bastant inútil fer soroll en un país de sords. Jo estic disposat a corregir les coses sobre les quals vagi equivocat. Però me les han de discutir. Si no me les discuteixen, no puc corregir res. Ara, encara que tingui un to petulant, perquè estava emprenyat per la covid, el llibre és per a gent interessada en el fet narratiu mateix, no en una novel·la o en una altra, sinó en el que hi ha a sota; què és la imaginació i com l’exercim. A mi em sembla que els vincles entre antropologia i narrativa són molt interessants.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any
Si encara vols ajudar-nos més, pots fer-te'n com a Protector.

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.