Il·lustració de Collage-O-Rama

Per preparar el recull d’articles Taula i barra, Julià Guillamon va demanar a Quim Monzó que fes una llista dels seus deu gustos preferits i l’escriptor va posar les albergínies al capdamunt del rànquing. No porta enlloc saber quin és el plat preferit d’un escriptor, si no és que com el mateix Monzó, o Pla, Vázquez Montalbán o tants altres, és dels que escriuen sobre el que mengen. Però saber que Honoré de Balzac era addicte al cafè en prenia unes cinquanta tasses al dia fins al punt de mastegar-ne grans torrats, i que de tant en tant havia de passar uns quants dies sense beure’n i s’alimentava només de llet fins que se li calmaven els dolors estomacals potser ens fa tornar a llegir-lo buscant-hi la pulsió de la cafeïna i la tensió dels dies d’abstinència i cura làctica. I tal vegada si sabéssim que Marcel Proust també vivia enganxat al cafè, tot i que ell a raó de setze expressos al dia, valoraríem encara més la seva morositat narrativa, i de passada ens preguntaríem per què va sucar la famosa magdalena en una tassa de te, a qui pretenia enganyar. Descobrir que Sylvia Plath era una gran aficionada a la cuina, sobretot a la rebosteria, que li agradava molt fer pastissos i que la seva especialitat era el pastís de tomàquet ens fa tenir una imatge ben diferent de la turmentada escriptora davant del seu forn. Imaginar J. D. Salinger anant cada dissabte a compartir un plat de carn rostida amb els feligresos de la Primera Església Congregacional de Hartland trenca amb la idea que tenim d’aquest enigmàtic escriptor. I descobrir que Jean-Paul Sartre podia emprenyar-se molt si no li arribava a temps la comanda de halva (un pastís de sèmola i ametlles típic de l’Índia i el Paquistan) que feia per correu ens dóna tota una altra dimensió del filòsof existencialista.

«Res no m’agrada tant / com enramar-me d’oli cru / el pimentó torrat, tallat en tires», va escriure el poeta Vicent Andrés Estellés per fer una oda al pebrot escalivat, i podem deduir que devia ser aquest un dels seus plats preferits. També sabem que Josep Pla es feia un tip de dir que el corball era la millor menja del món. I tenim l’albergínia de Monzó. Però sabem, per exemple, si a Maria Aurèlia Capmany li agradaven els cargols a la llauna? Me la imagino amb els dits llardosos xarrupant una closca i deixant unes ditades de greix al coll del porró. Agatha Christie diuen que no començava a escriure fins que no tastava alguna cosa dolça i que el que més li agradava eren els scones amb crema Devonshire, però qui sap què seduïa el paladar de Maria Àngels Anglada? Potser uns escamarlans a la planxa, i llavors la veig armada amb forquilla i ganivet traient-los la carcassa amb traça de cirurgiana; o també era de dolç i perdia els papers per uns bons brunyols? Es veu que Lovecraft era addicte al formatge, se’n posava a tot arreu: la pila de parmesà ratllat que li coronava els plats de pasta feia ben bé un pam i per esmorzar no faltava mai un tall de formatge amb les rosquilles. No sé què devia prendre’s abans de començar a escriure cada matí, Mercè Rodoreda, però me l’afiguro parant-se la taula amb unes tovalles individuals, tovalló de roba, platet, cullereta, tassa de cafè, dues torrades de pa negre i un ou passat per aigua, la veig posant-s’hi un pessic de pebre amb les celles ben juntes, concentrada.

Potser no llegirem de manera diferent l’obra de Víctor Hugo si sabem que cada matí es prenia una tassa de cafè calent amb dos ous crus a dins, i que ens diguin que Stephen King és un devot del pastís de formatge no ens en canviarà la lectura, però imaginar-lo devorant a cullerades el tall de dolç mentre al cap se li engeguen totes les trames ens l’acosta i hi haurà algun fetitxista que potser prendrà el mateix per berenar mentre llegeix una de les seves terrorífiques novel·les. I saber que Aleksandr Puixkin va titular la seva novel·la en vers Ievgueni Oneguin en honor a un cuiner de Torzhok, a la regió de Tver, que li va fer descobrir els filets Pozharski que no són altra cosa que el que aquí en diem filet rus, és a dir, carn picada amb ou i farina no ens dóna compte de fins a quin punt pot ser important el que menges quan escrius? Descobrir Truman Capote tastant per primer cop a la seva vida el que seria des de llavors el seu plat preferit, el púding italià d’estiu (un pastís de xocolata i fruites), en un dinar amb la reina Isabel no ens fa volar la imaginació?

I fins ara hem parlat del que mengen els que escriuen, però molts d’ells també devien cuinar. Posaria la mà al foc que al congelador de Carmen Martín Gaite sempre hi havia croquetes de pollastre fetes per ella, embolicades amb paper film en paquetets de dotze; la veig fent boletes de massa i arrebossant-les ben arremangada i amb el davantal posat, segur que cantant o escoltant la ràdio. En canvi, imagino la nevera d’Ana María Matute plena de carmanyoles de rostits i guisats fets per algú altre i l’escriptora anant cap a la cuina, omplint-se fins a la meitat el primer plat que troba net i posant-ho a escalfar al microones, i llavors piiip-piiip, i ella que s’ha distret amb una altra cosa, i piiip-piiip, i quan finalment treu el plat el menjar torna a estar fred i dina asseguda a la punteta del sofà amb un drap de cuina fent-li de tovalles damunt la falda.

Si a banda de teclejar s’enfarinaven o s’enllardaven les mans, els nostres autors preferits, potser no alterarà el sentit de les seves paraules però afegiria un vernís de proximitat agradable saber que Joan Brossa es preparava l’entrepà de l’esmorzar ell tot sol al seu estudi, mitja barra de quart amb una llauna de sardines en escabetx, o que Rosa Leveroni feia una beixamel finíssima per acompanyar la coliflor, o que Pere Calders era qui feia l’allioli només all, oli i força al morter quan a casa feien carn a la brasa, o que Clementina Arderiu volia el bistec molt fet i en canvi a Carles Riba li agradava sangonós. Si Tísner escurava el plat de les lioneses amb xocolata, si Maria Mercè Marçal apartava els pèsols abans de menjar-se el plat de paella del dijous, si Manuel de Pedrolo feia la truita de patates amb ceba o sense, si Montserrat Roig xuclava els caps de les gambes, si Joan Fuster sabia batre un ou, si Aurora Bertrana ho acompanyava tot amb pa o no, no ens hauria de treure la son ni la gana!, però una altra vegada que escalivi albergínies i pebrots me’n recordaré de Monzó i Estellés, tinc ganes de fer filets russos per parlar de Puixkin tot sopant, i em pregunto com serien les intrigues de Christie i els terrors de King si tots dos haguessin estat més de salat.

Ajudeu VilaWeb, fent-vos subscriptors

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent encara. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Vicent Partal
Director de VilaWeb