Alba Sabaté: “Les novel·les serveixen per a eixamplar el coneixement de la vida”

  • L’escriptora torna amb 'La meva història és una història d’amor', el seu sisè llibre en trenta anys

VilaWeb
Sebastià Bennasar
29.11.2023 - 21:40
Actualització: 30.11.2023 - 19:27
Això és una prova de lectura dels articles de Vilaweb amb veu sintètica, que ben aviat serà a disposició dels subscriptors del diari. Subscriviu-vos-hi ací. Si trobeu algun problema, escriviu-nos a suport@vilaweb.cat.

Alba Sabaté (Manresa, Bages, 1962) viu la literatura des d’un doble vessant i li costaria decidir quin li agrada més. S’hauria pogut jubilar com a professora d’institut, però adora la seva feina i el contacte amb la gent jove, i per això continua fent de mestra i intentant d’encomanar la passió per la lectura i pels llibres als seus alumnes, i amb alguns ho aconsegueix. A més, ara fa gairebé trenta anys que va debutar com a novel·lista, però tot just acaba de treure a la llum la seva sisena novel·la: La meva història és la història d’un amor, que ha publicat a Columna. Sabaté és una de les autores catalanes més interessants d’aquestes tres dècades i aquesta darrera novel·la és una alenada d’aire fresc enmig de tanta vacuïtat gratuïta. Una obra plena de referències literàries, artístiques, musicals, que fa pensar, volgudament fragmentària, amb una segona trama pel mig, que mostra com n’és, de complicada, la vida (la sentimental i també tota la resta) d’una dona que s’ha anat fent gran els darrers quaranta anys i que vol deixar-ho per escrit. És una novel·la plena d’amor de parella, maternal, i que passa per ciutats com Girona, París i Barcelona, una declaració d’amor incondicional a l’ofici d’ensenyar, també. I un text brillant, depurat, essencial, que cerca els detalls quan cal, però que sobretot cerca aquell lector in fabula d’Umberto Eco que vulgui ser actiu, participar, que vulgui ser lector, en definitiva i no consumidor de llibres. Per això cada novel·la d’Alba Sabaté és una festa per als lectors i la dignificació del catàleg de qualsevol editorial.

A qualsevol altra persona li haurien dit que la vostra novel·la és “massa literària”, que és la frase que s’ha posat de moda entre les editorials del país. Sou una privilegiada?
—Tinc la sort de tenir d’editora Glòria Gasch, i ho és d’ençà que vaig quedar finalista amb L’hotel blanc de la platja al premi Prudenci Bertrana. Des de llavors que em publica les novel·les. Jo tinc una altra feina, sóc professora i escric per plaer i, per tant, no penso en cap moment que la novel·la hagi de ser per a un públic majoritari. Escric el que m’agrada a mi i a la Glòria li va agradar i l’ha publicada, no penso tot el dia què agradarà o què no, una novel·la m’ha de deixar satisfeta a mi, perquè escric com un plaer, perquè no m’hi he de guanyar la vida, tinc una altra feina.

Heu tingut la temptació de fer-vos només escriptora?
—No. Tinc la sort de tenir una feina que m’agrada molt, de fet, em podria jubilar, però continuo treballant. La major part de la meva vida laboral es basa a tenir contacte amb adolescents, i això és una cosa vital, perquè sempre estàs en contacte amb la vida que torna a començar i una altra part de la meva vida laboral és quan escric, que és solitària. Totes dues es complementen, perquè la vida és només una i escriure i llegir és una part indefugible, i de fet aquesta novel·la és un llibre que reflecteix el plaer de la lectura.

Els lectors hi podrien trobar el vostre cànon, un cànon possible…
—Hi ha un cànon meu, en aquest sentit, sí que és veritat, i m’agrada. Allò que em preguntaves abans, sobre el favor del gran públic, ni m’ho plantejo. No vull que sigui una lectura fluida i que sigui tota seguida, no, a mi m’agrada posar-hi citacions, fragments de cançons, referències, potser talles la veu de la narradora i trenques el fil, és cert, però obligues a pensar d’una altra manera i la mateixa escriptura i la seva lectura t’obre a una nova manera de pensar, que és el que han de fer els llibres.

A banda de les cites i les cançons, també hi ha una disrupció quan la narradora es dirigeix al fill en uns parèntesis en cursiva…
—És clar, és que s’ha d’interrompre el fil narratiu, perquè aquesta novel·la és un repàs de la vida de la seva protagonista, i la vida de qualsevol de nosaltres presenta llums i ombres, i posar-hi la del fill, en la qual també hi ha llums i ombres, perquè en la vida de qualsevol persona no tot està ben fet èticament, t’ajuda a generar la complexitat. I a més així ensenyes amb pinzellades una vida del fill, que vés a saber com anirà.

Ja ens advertiu des del títol que aquesta és la història d’un amor…
—Sí, i també de l’evolució d’un amor. Hi trobem aquell primer amor naïf i a poc a poc l’emmirallament cap a aquest amor va canviant, i això m’ha agradat, també el fet de lligar-ho amb la mort, perquè en tot aquest procés em vaig trobant amb la vida, volia lligar aquest amor naïf amb un amor madur que m’agradava, amb separacions i trobades i després ajuntar-ho to amb la mort, perquè a les grans obres de la literatura la mort fa que l’amor esdevingui etern, i al final volia mostrar que la vida continua, que un torna a casa, cuida les plantes i dóna menjar als peixos.

També és la història de l’amor a la feina, en aquest cas, l’ensenyament…
—Freud ja deia que a la vida la feina és molt important, i en el món actual veiem un menyspreu cap a la feina que no entenc. Si formes part d’una comunitat, vius entre els vius i ets el que transmets… La feina que fas pels altres i els altres per tu és molt important. Jo tinc la sort que la feina que faig m’agrada molt.

I suposo que ara que les classes són més higièniques, encara més, perquè també retrateu tot l’esperit d’una època…
—És que en aquelles classes de final dels setanta i principi dels vuitanta encara es podia fumar. La dutxa no era tan diària i quan hi havia adolescents homes hi havia una barreja de fum, suor i roba que no es netejava com ara que era interessant. M’agraden els detalls a les novel·les, fixar el que m’envolta. Per exemple, ara sóc al pati de l’institut parlant amb tu i sóc ben conscient del lloc i de com som com a persones. I sí, volia retratar una època.

Com a escenaris, hi apareixen Girona, Barcelona, el mite de París…
—L’esquer del llibre és el poemari L’hotel París, de Vicent Andrés Estellés, que vaig de llegir i no en vaig entendre res, però això ja passa de vegades amb alguns llibres, que t’enamores de les paraules. Em va agradar molt sense entendre’l, però ara vaig decidir començar cada capítol amb algun dels seus alexandrins, i és clar, París és el lloc mític de l’època. De fet, va ser el primer lloc on vaig anar, entre més coses, perquè hi podies anar amb tren i llavors va ser mític, va ser un lloc important. Girona, com que la conec i me l’estimo, era fàcil de recórrer, i és la meva ciutat també.

Fa la sensació que si tinguéssiu trenta anys menys seríeu la gran revelació de les lletres catalanes, cosa que és terriblement injusta…
—Ja m’ho va dir Sam Abrams. Sempre m’ho diu. Jo he d’agrair coses a molta gent i ell és una d’aquestes persones. Sempre em diu que el mercat editorial català busca primeres obres i dones joves i jo penso que quina sort que tinc que a seixanta-un anys encara em publiquin. De vegades sí que les penses, aquestes coses, però jo ni tan sols em moc en aquest món. Ara estic bé i vaig fent. De vegades em considero fora d’aquest món, perquè no sóc trencadora quan parlo, vaig fent els meus llibres amb tota la llibertat i prou.

En canvi, sí que sou una gran lectora…
—Mira, això sí. I de fet crec que és el que faig millor, llegir i explicar el que llegeixo per encomanar la lectura a altra gent. Faig un curs a la Central –el repeteixo, de fet– sobre les dones i la guerra civil i hi ha gent que em demana: com és que llegeixes tant? I no tinc cap resposta. Jo vivia a Manresa i vaig començar com tanta altra gent amb Enid Blyton. Jo venia d’una família treballadora i preocupada per l’educació, però com tantes altres, i el que no es pot fer mai és criticar l’origen lector de la gent, que és quelcom que ja aniràs educant amb els anys. Hem d’explicar els llibres a classe, els hem d’encomanar ganes de llegir, però ser conscients quan i com els han de llegir. Els humans adoren que els expliquem històries i explicar contes és allò que funciona millor a les aules. Jo els explico Curial e Güelfa i riuen molt, però si el llegissin els cauria de les mans. Ja hi arribaran.

En el fons, doncs, es tracta d’explicar històries?
—És exactament això, explicar històries. Les novel·les serveixen per a eixamplar el coneixement de la vida i viure coses que no pensavea viure. Per exemple, jo no m’he enamorat mai de cap professor, però pots experimentar-ho escrivint. I sí, tinc companyes i companys que sí que es van enamorar dels nostres professors.

Però en Fèlix, el professor de la vostra història, creu que l’essència de la literatura rau en la poesia…
—És que ell busca l’amor que es troba en els llibres i ella toca de peus a terra. El problema del noi és que busca allò que trobava als llibres. En aquest sentit, madame Bovary és com el Quixot, que busca l’amor que havia llegit a les novel·les. Aquesta actitud arriba fins avui. De fet, tinc una alumna que vol fer el treball de recerca sobre les novel·les romàntiques.

Precisament una de les lectures que més sedueix els joves avui…
—És que moltes vegades es critica el jovent sense conèixer-los i sense entendre’n els gustos. El tema de l’amor és el gran esquer per a ells, però ho ha estat sempre, a tota la literatura, perquè estem programats com a espècie per a enamorar-nos i reproduir-nos. I per això la gent busca enamorar-se i també novel·les que en parlin.

A la vostra novel·la anterior ja hi teníeu una parella d’adolescents-joves com a protagonistes. Aquí la noia adolescent que es va fent gran, us interessen especialment?
—Una cosa que no canvia gaire són els temes. Sempre vas escrivint sobre aquests. Et vas fent gran, però les inquietuds són les mateixes i sempre dic que han passat molts anys d’ençà que en tenia catorze o quinze, però les ganes d’aprendre i de fer coses, de viure, continuen essent les mateixes. L’edat és diferent i el temps que tens davant és menor. Quan et fas gran tens espai però no temps, i quan ets jove, tens temps però no espai. I entre les meves inquietuds hi ha la de pensar sobre la vida viscuda. Cada moment viscut és la vida i al final parles sempre del pas del temps, que vola.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any