eleccions 26-M
Programa especial sobre les eleccions del 26-M.

El cervell humà té una cosa curiosa, i que ha estat estudiada científicament: té relació amb un dels oblits quotidians que segur que reconeixereu, allò que no trobes les claus de casa, o les ulleres, o el que sigui, entres en una altra habitació i pam, passada la porta, et quedes parada com un ninot: i jo què hi havia vingut a buscar, aquí? Se’n diu ‘efecte llindar’, justament per aquest fenomen de traspassar-ne un i que, amb el canvi de l’entorn físic i mental, et quedi la memòria a l’altra banda: ai mare, i jo què buscava, ara? Deixo el plantejament en suspens, i després hi tornarem.

Ara ens sembla que fa un segle, però, des de la mani multitudinària del 2012, la dels crits d’independència d’aquell amic, parent, veí que no ho hauries dit mai, tot el que ha passat a Catalunya, a escala històrica, és només una exhalació. En canvi, als indepes que hi som ficats se’ns fa llarg com una agonia. De tanta energia com vam invertir en tot aquell impuls de vinga i som-hi i endavant –de saber cap on anàvem i què hi anàvem a buscar–, la repressió espanyolista ens ha agafat amb el dipòsit en reserva. I sentir d’alguns polítics la retòrica de la determinació, sense la determinació, tampoc no anima gaire a tornar a arriscar-hi la pell.

Però votar costa poc. De fet, com a indepes, és la cosa més fàcil de les que tenim pendents. La vegada que més ens va costar, que físicament podria ser el Primer d’Octubre, però moralment va ser el 21-D del 2017, ens vam comptar 2,08 milions d’adults favorables al foc nou de l’autodeterminació. Doncs dos anys d’abusos criminals més tard, abusos com no ens hauríem imaginat mai en democràcia, n’hi ha que n’esperàvem una altra cosa, d’aquests 2,08 milions. Enmig de l’escarni del judici, de les arbitrarietats de la JEC, de la suspensió dels nostres vots només dos dies abans de tornar-hi (dos dies abans, txeics!), hem tingut dues oportunitats més de refrescar la pantalla, i ves si no era per esperar un mínim: el mínim que hi fóssim tots. Perquè el primer que va fer tothom, amb el 100% escrutat, va ser agafar la calculadora: aquí, a Madrid, a Brussel·les i a la Xina Popular. I malgrat que les xifres sense acció no volen dir res, són i seran sempre el punt de partida d’aquest projecte.

És cert que ens hem acostumat a ser molts com si res, perquè els resultats independentistes de diumenge són una barbaritat recalcitrant i objectiva. De la mateixa manera, també ens hem acostumat a tenir-nos per poc, acomplexats per l’absurda necessitat de reconeixement per part de l’espanyolisme, quan ja ens han dit de totes les maneres possibles que podem ser tants com vulguem ser, que el nostre vot valdrà el que decideixin ells. Per això, copio i enganxo la valoració de diumenge de Manuel Valls, que encara no li ha agafat el ‘truqui’ a l’Espanya de Vox: ‘Els resultats de l’independentisme a Europa, a Catalunya i a Barcelona són un símptoma molt greu. He fracassat en l’intent de frenar l’independentisme i el populisme.’ Es nota que s’ha format políticament a fora, perquè, en un candidat made in Spain, aquesta anàlisi seria tan insòlita com una dimissió.

Per tant, no cal que ens flagel·lem més del compte, que ens coneixem. Les votacions municipals són de sa mare i de son pare, què hi vols fer, però si anem a les europees, això nostre segueix el seu curs. El president Puigdemont, reafirmat contundentment per l’independentisme transversal, assumia així la seua part: ‘A partir d’aquest moment la feina que fem a l’exili adopta una nova dimensió. Entrarem al Parlament Europeu i els direm “Bon dia, som els de l’1 d’Octubre i hem guanyat les eleccions a Catalunya”.’ És l’encàrrec que li han fet les urnes i que, de sobte, ens retorna la memòria: d’on veníem, on anàvem i què hi anàvem a fer. El llindar on ens vam quedar el Primer d’Octubre, abans que l’estat ens declarés la guerra a cop d’empresonar, forçar exilis i espoliar patrimonis particulars.

Tornem, doncs, a l”efecte llindar’, perquè tot plegat ens recorda la mateixa sensació: tu que buscaves aquella cosa tan important i, de sobte, et canvien l’entorn físic i mental i el teu cervell s’oblida de què feies i per a què. Penso en els deu eixos de la república de la diada de la Meridiana, que ara semblen tan cursis al costat de la brutalitat de la repressió: regeneració democràtica, igualtat, diversitat, benestar i justícia social, obertura al món, sostenibilitat, per dir-ne uns quants de barrejats. En això estàvem, els ‘colpistes’, quan el cop d’estat ens el van fotre a naltros. Però ara, una vegada traspassat el llindar, hem de refrescar la memòria, recuperar el fil. Ho deixo mig escrit perquè ja acabem, però ja us ho deveu imaginar: el fil que penja és el procés constituent, que ha d’implicar tothom, de baix a dalt, i tornar a cosir el projecte amb la gent. El projecte constructiu i amb sentit de quan sabíem cap on anàvem i què buscàvem, no com aquesta fita absurda d’esperar una indignació –ara sí, la total, la definitiva–, programada per al dia de les sentències.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb