aina moll

En aquestes notes que VilaWeb em convida a escriure sobre Aina Moll voldria centrar-me en una visió sobretot personal, complementària de les informacions detallades que s’han donat i es donaran sobre la seva trajectòria pública. Fa un temps que Pilar Arnau ha començat a preparar una biografia seva, i és segur que totes les dades objectives hi quedaran ben recollides. Però la personalitat d’Aina Moll, el centre des d’on va irradiar la seva empenta, és molt més difícil d’explicar. Val la pena almenys intentar-ho, i crec que els dos trets amb què he titulat aquest text poden ser-ne un resum.

Una filòloga prometedora

Vaig conèixer Aina Moll casualment i molt aviat, l’agost de l’any 1955, en una de les visites que va fer a Eivissa, acompanyada de son pare, Francesc de Borja Moll, quan preparava la seva tesi doctoral sobre el parlar d’Eivissa. Aleshores jo era un infant de sis anys, i poca cosa en podria recordar: una al·lota esprimatxada que va venir a casa amb son pare i el meu padrí Isidor Macabich, que els devia facilitar contactes per a les seves entrevistes. Però el senyor Moll em va regalar un llibre de rondalles que va ser segurament la meva primera lectura en català (encara record la sorpresa de descobrir que la correspondència entre les lletres i els sons no era la mateixa que en castellà). I a més hi va afegir una dedicatòria, convidant-me a estimar la nostra llengua. Premonicions?

Aquella jove filòloga, que el mateix any que es llicenciava ja havia participat en l’organització del VII Congrés Internacional de Lingüística i Filologia Romàniques de Barcelona (1953), havia emprès una trajectòria ben prometedora, estava ampliant estudis a diverses universitats amb els millors especialistes i tenia materials molt interessants sobre el català d’Eivissa, tant de collita pròpia com de les estades anteriors a Eivissa d’Alcover i Moll. L’article que havia publicat l’any 1957 a la Revista de Filología Española sobre els sufixos nominals i adjectivals en eivissenc augurava una tesi extraordinàriament important.

Una professora militant

Però el 1959 Manuel Sanchis Guarner, que havia passat uns anys a Mallorca col·laborant amb en Moll en el Diccionari català valencià balear i en diversos projectes editorials, decideix tornar a València. I la voluntat de servei d’Aina Moll –i un poc també el seu esperit lliure– la impulsen a deixar de costat el seu projecte acadèmic personal i a dedicar-se generosament a la finalització del magne projecte col·lectiu del diccionari Alcover-Moll i als projectes socialment rellevants de l’editorial familiar, especialment en les col·leccions Les Illes d’Or, Raixa i La Balanguera. I poc després (1961) accedeix a una càtedra de francès a l’institut Joan Alcover, des de la qual iniciarà les primeres classes de català de la postguerra mallorquina, a part de publicar una sèrie de manuals de llengua francesa.

Va ser un canvi radical de trajectòria, que va projectar la jove filòloga cap a la societat del seu entorn, renunciant –encara que ella aleshores potser no creia que fos per sempre—a completar el seu doctorat en filologia. La seva implicació en la fundació i les activitats de l’Obra Cultural Balear des dels inicis (1962) consolidarien aquesta nova orientació de servei lliurement assumit a la seva societat.

Retrobament

Vaig tornar a coincidir amb Aina Moll l’any 1972, quan vaig entrar com a professor ajudant a la Facultat de Filosofia i Lletres de Palma. Aleshores vaig poder comprovar directament que s’havia guanyat un lloc de referent en el món cultural de Mallorca. A l’ombra del seu pare i al costat de Josep Maria Llompart, però amb una personalitat, una veu i un perfil propis. En Llompart era un referent literari de primer nivell, amb una projecció important en el món de les idees polítiques. Son pare era l’autoritat filològica històrica i indiscutida, guanyada a pols amb la seva persistència amable (Dura tamen molli saxa cavantur aqua –car les roques dures són foradades per l’aigua molla). N’Aina va heretar aquestes dues qualitats, però la seva orientació introduïa una perspectiva sociolingüística i també política que van ser molt importants en aquells darrers anys del franquisme i els de la transició (més o menys frustrada) que vindria.

Aquest degué ser el punt d’afinitat entre els seus interessos i els meus, en aquells anys en què també em va semblar que la sociolingüística era un camí imprescindible per a incidir en el futur de la llengua. Aina Moll es va implicar molt intensament en els debats lingüístics del Congrés de Cultura Catalana. Especialment en les discussions entorn del camí que havia de seguir la consolidació de l’estàndard –en què va sostenir la necessitat d’assumir les orientacions normatives de l’Institut d’Estudis Catalans i respectar les varietats dialectals– i en la reivindicació de l’oficialitat del català. Sobre aquest punt, mentre al Congrés es debatia sobre l’oficialitat exclusiva o compartida del català als Països Catalans, Aina Moll va posar l’accent (com també Rafael Lluís Ninyoles) en la necessitat d’aconseguir l’oficialitat estatal del català, com a condició imprescindible d’un estatus igualitari. Ja veiem les conseqüències de no haver-hi fet prou èmfasi en l’acció política.

La política lingüística

La primavera de 1980 va plantejar a Aina Moll un nou canvi profund de trajectòria. Després de les eleccions del mes de març, un nou govern es configurava a la Generalitat de Catalunya, i un bon dia Aina Moll em va demanar parer –com degué fer amb altres persones properes– sobre la proposta que li havia fet el conseller Max Cahner d’assumir la Direcció General de Política Lingüística. Segurament molts dels consultats vam acabar-la de convèncer perquè emprengués aquest nou repte, i la voluntat de servei i la llibertat d’esperit del seu natural hi van fer la resta.

El que jo no sabia és que el mes de setembre ella em tornaria la pilota i em plantejaria també de fer el salt a Catalunya per col·laborar amb ella en aquesta nova etapa. No va ser una decisió fàcil, però mai me’n penediré. Les dues legislatures que vaig poder compartir amb Aina Moll en la Direcció General han estat les més trepidants i també les més satisfactòries de la meva vida. I aquí és on segurament es va posar més a prova, i també més de manifest, la personalitat d’Aina Moll i la seva capacitat d’orientar una acció de govern tan central i sensible alhora amb prudència, valor i eficàcia, amb persuasió flexible i convincent, amb una il·limitada confiança en el diàleg i el debat públic.

Aquest article es faria massa llarg –segurament ja ho comença a ser– si hagués d’explicar amb detall per què he destacat aquest estil directiu d’Aina Moll. Record que alguns la consideraven ‘poc política’ –devien voler dir massa independent o poc subjecta a les directrius dels partits. En aquell moment, quan encara era viu l’esperit unitari de la resistència davant del franquisme, la seva capacitat transversal de diàleg i de generació de confiança va ser crucial. Aina Moll, esperit lliure amb voluntat de servei, va saber posar uns fonaments sòlids a l’estructura orgànica de la política lingüística i al marc normatiu en què s’inscrivia tant l’acció de govern com la imprescindible iniciativa social en la recuperació del coneixement i l’ús del català.

Va entendre que calia posar els coneixements de català a l’abast de tothom, amb un curs multimèdia –el ‘Digui, digui…’– que era accessible per televisió, ràdio, premsa, cursos formals i autoaprenentatge personal. Ho va acompanyar amb una elaborada campanya de sensibilització perquè la recuperació del català fos assumida com a cosa de tots. Va respondre amb diligència, amables i pacients puntualitzacions a les insídies del Manifiesto de 1981. Va contribuir a la consolidació d’un model escolar de conjunció en què tot el sistema educatiu tingués com a objectiu irrenunciable la consecució general de la doble competència en català i castellà al final de l’escolaritat obligatòria. Va promoure en col·laboració amb l’Institut d’Estudis Catalans el desplegament de tots els llenguatges d’especialitat i la terminologia de les ciències i les tècniques, per acabar de fer del català una llengua apta per a totes les funcions d’una societat moderna. I va fixar l’atenció de tothom en un punt crucial, que encara hem d’acabar d’aconseguir plenament: mantenir l’ús del català en les converses sempre que els nostres interlocutors ens comprenguin.

Podríem dir moltes més coses d’aquesta etapa i de les etapes posteriors de la trajectòria d’Aina Moll, quan va retornar a Mallorca el 1989 i va incidir de nou, amb el mateix esperit de servei, en el procés de normalització massa indecís dels primers governs autonòmics de les Balears. I de la seva aportació directa a les activitats de la Secció Filològica de l’IEC a partir de la seva incorporació, el 1993. Però no hem d’abusar de l’hospitalitat de VilaWeb, i la moderació ens aconsella deixar aquests aspectes per a futures ocasions, confiant que almenys aquestes pinzellades hagin servit per dibuixar els trets principals d’aquella dona exemple d’esperit lliure i de voluntat de servei que va ser Aina Moll.

Isidor Marí

Ajudeu VilaWeb, fent-vos subscriptors

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent encara. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Vicent Partal
Director de VilaWeb