Article de Marta Rojals

Acadèmics formals i polítics emboscats…

  • El fet és que s’ha demostrat que, com a mínim, Catalunya està en condicions de debatre i resoldre democràticament la seva continuïtat dins Espanya

VilaWeb

Hi ha persones que, igual que en aquella cançó d’Eduardo Brito, “Lamento esclavo”, semblen haver nascut sense possibilitats de ser res més que allò que la vida ha volgut que fossin: en el cas que ens ocupa, acadèmics. Dic això després de llegir la Tribuna de La Vanguardia, firmada pels membres del Consell Acadèmic per l’Acord de la Claredat, que, a banda de la seva innocuïtat fonamental, o, potser, gràcies a ella, sembla més aviat un intent de justificació de qui, a canvi d’una nota al seu currículum i d’una paga de coure, ha de fer com qui ignora el que ha passat i passa a Catalunya. Contràriament, abans de respondre a les cinc preguntes que els fa el govern per a la “resolució del conflicte polític sobre el futur de Catalunya”, aquests acadèmics podrien haver començat dient-nos amb “qui” manté un conflicte polític Catalunya.

Perquè el fet és que s’ha demostrat que, com a mínim, Catalunya està en condicions de debatre i resoldre democràticament la seva continuïtat dins Espanya; i és l’estat espanyol, doncs, parlant amb propietat, qui en té un, de conflicte, amb Catalunya, per molt que els acadèmics s’escarrassin a trobar-hi unes “parts” que haurien d’acceptar unes “regles del joc” i uns “partidaris” de “distints horitzons polítics”. I com sigui que no donen cap explicació del fons ni de la forma del “conflicte” (què cal resoldre, doncs?); ni cerquen cap explicació del seu desenvolupament en el temps i en l’espai (com es poden definir, doncs, uns “horitzons polítics”, si no s’expliciten les raons del “conflicte”); ni descriuen la posició dels actors en presència (amb qui cal, doncs, trobar unes “regles del joc” per a resoldre el “conflicte”?), es renten les mans abans de cobrar i proclamen cínicament (perquè, d’ingenus, no ho són pas, i si ho fossin, millor que deixin la càtedra) que la seva tasca no és pas definir l’estratègia de ningú, sinó “obrir horitzons” (quan la pròpia gent en massa ja els va obrir al llarg de quinze anys de mobilitzacions i eleccions) i “camins per explorar” (que, oportunament, van ser barrats pel mateix estat espanyol amb la força, els jutges i les presons).

I, en fer com que ignoren que, en aquest país, hi va haver tres milions de persones que van practicar (ingènuament, si volen, ateses les conseqüències) la democràcia enfront de la llei negativa espanyola, haurem de creure que, segons el seu argot, són elles que no “accepten el pluralisme”? En deduirem que la resta de la gent que no hi va participar eren més “demòcrates” perquè s’acollien a la llei negativa espanyola? No serà que és Espanya qui, amb la repressió, l’estat d’excepció, els judicis polítics, la presó i l’exili, no accepta el pluralisme nacional i, doncs, la possibilitat que Catalunya se’n separi? Ignorant fets, negant evidències, i tirant pilotes fora, els acadèmics ens vénen a dir, amb la boca petita dels intel·lectuals orgànics de l’unionisme vergonyant (o sigui, que no s’hi reconeixen com a tals), que Catalunya sembla tenir un conflicte… amb si mateixa quan es contempla en el mirall de la metafísica nacional: qui sóc?, d’on vinc?, cap on vaig? (temes, per cert, d’acreditada tradició espanyola sobre “los males de la Pátria”).

En conseqüència, segons ells, i no s’ho prenguin com una broma surrealista, perquè conté una càrrega política de profunditat, Catalunya no s’acceptaria tal com és; i qui en tindria la raó, per passiva, seria el gran absent del text acadèmic, en diguem Espanya o estat espanyol, que no dubta a imposar-se perquè creu tenir-la tota, la raó: o no recorden la cantarella dels governs espanyols sobre el “conflicte entre catalans”? No és estrany, doncs, que la boira impregni de cap a cap l’aportació d’aquest pamflet autojustificatiu: així, sabrem que a la “manca d’acceptació del pluralisme polític per part d’alguns actors” (!?) i a la “notable rigidesa constitucional” (!?) cal afegir-hi que el “conflicte” evoluciona cap a una  “polarització política”. I, això, és dolent, senyors acadèmics, en cas de “conflicte”? O, potser, ens esteu dient que, atès que no hi esmenteu la voluntat espanyola de dominació, la “causant” del “conflicte”, o sigui, Catalunya, ha d’acceptar l’estat de les coses i tothom mut i a la gàbia per a no donar lloc a “polaritzacions”? La “rigidesa institucional”, inclou, per ventura, la rigidesa de les porres, la rigidesa dels jutges, la rigidesa de l’opinió pública espanyola? Volen, els senyors acadèmics, la pau del cementiri democràtic espanyol?

No és casual, doncs, que el text comentat propugni de trobar un “llenguatge comú” entre les distintes parts, que serveixi per a superar l’“estancament polític”, i que s’assoleixi un grau suficient de “concreció” perquè el “diàleg és positiu i constructiu”. Si una nació vol  autodeterminar-se (i no es poden acceptar altres termes en parlar de “conflicte”) i l’estat que et subjecta no ho vol (i no se’n pot obviar la voluntat espanyola a tots els nivells), quin “llenguatge” es pot trobar que no sigui la lluita contra qui colpeja, jutja i condemna? Hi tenen res a dir, els acadèmics, sobre el que espera a l’estat espanyol quan la justícia europea hi digui la seva? A quin “diàleg” es refereixen quan el parlament està intervingut políticament, els seus pressupostos subjectes al dèficit fiscal, i les lleis socials sistemàticament anul·lades pels seus tribunals? De quin “estancament” parlen els acadèmics: no els deu haver traït el subconscient i volien dir “escanyament”? Desitgen més concreció que les proclames contínues de portaveus i ministres espanyols negant-se a acceptar la solució per dirimir democràticament el seu conflicte amb la nació catalana? O potser amb tants de “mecanismes”, “negociacions”, “preguntes”, “majories”, “quòrums”, com s’hi esmenten, els acadèmics practiquen jocs de mans per treure el referèndum de l’escenari polític? O és que el destinen a missions, diguem-ne, més integradores per a l’unionisme i més saludables per a la nació espanyola, com un nou estatut, que la lluita de la gent i, si volen, les estadístiques que tant els agraden, ja van enviar a les golfes de la història?

El problema real per als acadèmics és que totes les dinàmiques que han menat els últims disset anys (des de la manifestació de la Plataforma pel Dret de Decidir del febrer del 2006) a un “atzucac” (el mot és d’ells) són fantasmes que voldrien dissipar, però que planen damunt de tanta buidor acadèmica per tapar allò evident: que som davant d’una acceptació de l’statu quo favorable a l’estat espanyol en els termes en què aquest vol mantenir el “conflicte”. Els signants de l’article de La Vanguardia són acadèmics formals i polítics emboscats; contràriament, si fossin honrats, tan acadèmicament com políticament, en lloc d’acceptar l’encàrrec i de publicar aquest pamflet, haurien recomanat la lectura d’una sèrie de textos per a “obrir horitzons” i “camins per a explorar”, que no serveixen de res quan és la pròpia gent que pren les regnes de la política, però que li haurien estalviat diners a l’erari i temps al personal. Pitjor encara, i passeu-me la imatge: aquests acadèmics pretenen de fer-se passar per uns forenses asèptics davant un cos maltractat, les ferides del qual no es preocupen de saber qui les hi ha infligit, per quines raons, i amb quins efectes. Tot molt d’acord amb els temps que vivim: així es lliga la qüestió local amb la qüestió global, vull dir, amb el desgavell i el pessimisme, tan car als reaccionaris de tota mena.

Ara bé, darrere de tanta abstracció, s’amaga la trampa de preparar les condicions per a referendar el nou estatut que esmentàvem, explicitada en un diari de Madrid per un membre del Consell de conegut tarannà espanyolista. Aquest és el “llenguatge comú”, l’“exercici de realisme”, el terreny per al “diàleg” i la “resolució del conflicte” que ens volen encolomar. Una estratègia que va més enllà de l’actitud dels acadèmics, perquè és una de les potes propagandístiques del govern actual per a portar la desmobilització planificada a l’estabulació autonòmica.

Hi llogo cadires per a comprovar si les pròximes municipals seran la pedra de toc per a perspectives inesperades. Llàstima que cap entitat no hagi tingut la pensada de lligar tàctica i estratègia promovent Candidatures Municipals per a la Independència en els pròxims comicis: derrota del partit de govern als principals ajuntaments, caiguda del govern en pes, i eleccions anticipades…

 

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any