Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

Manquen tres mesos per a les eleccions del 14 de febrer i l’ambient és irrespirable. L’ambient, vull dir, dins l’independentisme. Perquè aquestes eleccions apareixen com la catarsi de tot allò que ha passat d’ençà del Primer d’Octubre de 2017 i sobretot d’ençà de la separació de les dues estratègies, la de la presó i l’exili. Una separació que ha forjat dues maneres d’entendre no solament l’independentisme sinó fins i tot el país, però que encara cerca com estructurar-les.

En política es pot discutir tot. No tan sols això: s’ha de discutir de tot. Però crec que, imbuïts per la pressió extrema que Junts i Esquerra senten per guanyar les eleccions, els sectors més hooligans de tots dos grups, si em permeteu l’expressió, cauen en dos paranys. L’un és gastar tanta saliva sobre les presumptes intencions amagades de l’altre en compte de debatre sobre fets. És molt més senzill parlar de traïdors, sectes o gurus que no pas analitzar on duu una proposta o una estratègia  política. Però també és més inútil. I és molt desagradable. El segon parany és dedicar-se a desgastar l’altre en compte d’aprofundir l’anàlisi pròpia. I això em sorprèn perquè no havia vist mai que passàs tant, vull dir les vegades anteriors. Qualsevol cosa que fa el partit A immediatament és convertida en una campanya pel partit B que, curiosament, intenta de demostrar que això que ha fet A en realitat és una manera de donar la raó, finalment!, a B.

Aquest esforç ingent de manipulació és kafkià. Però ho és sobretot si mirem amb una mica de perspectiva aquestes eleccions del 14 de febrer. Perquè tots plegats hauríem d’entendre que aquestes eleccions no tindran ni de bon tros la importància decisiva de les eleccions del 21 de desembre de 2017, ni de les que van dur al poder Junts pel Sí. Fins al punt que es pot dir fins i tot que en realitat importa poc qui les guanye.

Per dos motius. En primer lloc, perquè les paraules, els eslògans, tenen el contrapès en els fets, i guanye qui guanye l’aclariment sobre la viabilitat del camí que proposa serà ràpida. I, en segon lloc, i crec que aquest és el més important, perquè, al cap i a la fi, la possibilitat de formar governs és molt limitada i, a més, tots ja sabem que aquesta vegada no serà determinant quin govern es forme pel que fa al procés d’independència, com sí que semblava, en canvi, que ho havia de ser en eleccions anteriors.

I això perquè, per una raó o altra, per una via o altra, tothom comença a assumir que no s’arribarà a la independència a partir de la gestió de l’autonomia; que si Espanya no accepta la democràcia –i com que Espanya no accepta la democràcia–, aquest no és el camí. En les eleccions que va guanyar Junts pel Sí el 2015 ens digueren que al cap de divuit mesos la independència seria un fet i a les del 21-D ens van dir que la restauració del govern legítim seria la manera de fer efectiva la república. Ara, però, ningú no prometrà res de semblant.

I no ho faran perquè la república i la independència arribaran, però no per aquest camí, sinó per l’enfrontament total ‘nació contra nació’ que una part del país ja comença a interioritzar i que ve prenent forma lentament.

Per tant, i vist que qui guanye no haurà de fer sinó de gestor, crec que és raonable d’interpretar que el resultat no serà tan transcendental com ho era el 2015 i el 2017. És evident que les urnes ens donaran pistes molt interessants sobre com es mou l’independentisme i sobre quin abast té la transformació que hi ha en marxa. Però no entra en els càlculs de ningú una desfeta històrica ni de Junts ni d’ERC. De manera que l’endemà tots dos hauran de tornar a formar govern o, a tot estirar, faran un pas en la línia de trencar entre ells que, si es fes efectiu, aclariria moltíssim i tindria conseqüències importants, de segur.

El 14-F, en joc, en realitat només hi ha això. I és per aquest motiu que no crec que siga raonable aquest ambient tan irrespirable que ens fan viure alguns cada dia. El 14 de febrer es decidirà a les urnes quin dels sottogoverni s’imposa, qui mourà més diners públics i influència i poca cosa més, a efectes reals, llevat que l’independentisme perdés la majoria absoluta.

I és des d’aquesta perspectiva que m’agradaria demanar calma sobre el debat electoral. I respecte. Bàsicament per a no perdre més temps en insults i respostes òbvies, però sobretot amb la convicció què la mirada de l’independentisme avui ja s’hauria de fixar en un altre punt, en aquest que va acostant-se a empentes i rodolons, com una nova fase: com duem a terme i guanyem l’enfrontament definitiu. Nació contra nació.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.