
Per: Vicent Partal


Aquesta funcionalitat és per als membres de la comunitat de VilaWeb. Si encara no en sou subscriptors, cliqueu en aquesta pàgina per veure'n els avantatges.


Aquesta funcionalitat és per als membres de la comunitat de VilaWeb. Si encara no en sou subscriptors, cliqueu en aquesta pàgina per veure'n els avantatges.

Fes-te subscriptor de VilaWeb
Manquen tres mesos per a les eleccions del 14 de febrer i l’ambient és irrespirable. L’ambient, vull dir, dins l’independentisme. Perquè aquestes eleccions apareixen com la catarsi de tot allò que ha passat d’ençà del Primer d’Octubre de 2017 i sobretot d’ençà de la separació de les dues estratègies, la de la presó i l’exili. Una separació que ha forjat dues maneres d’entendre no solament l’independentisme sinó fins i tot el país, però que encara cerca com estructurar-les.
En política es pot discutir tot. No tan sols això: s’ha de discutir de tot. Però crec que, imbuïts per la pressió extrema que Junts i Esquerra senten per guanyar les eleccions, els sectors més hooligans de tots dos grups, si em permeteu l’expressió, cauen en dos paranys. L’un és gastar tanta saliva sobre les presumptes intencions amagades de l’altre en compte de debatre sobre fets. És molt més senzill parlar de traïdors, sectes o gurus que no pas analitzar on duu una proposta o una estratègia política. Però també és més inútil. I és molt desagradable. El segon parany és dedicar-se a desgastar l’altre en compte d’aprofundir l’anàlisi pròpia. I això em sorprèn perquè no havia vist mai que passàs tant, vull dir les vegades anteriors. Qualsevol cosa que fa el partit A immediatament és convertida en una campanya pel partit B que, curiosament, intenta de demostrar que això que ha fet A en realitat és una manera de donar la raó, finalment!, a B.
Aquest esforç ingent de manipulació és kafkià. Però ho és sobretot si mirem amb una mica de perspectiva aquestes eleccions del 14 de febrer. Perquè tots plegats hauríem d’entendre que aquestes eleccions no tindran ni de bon tros la importància decisiva de les eleccions del 21 de desembre de 2017, ni de les que van dur al poder Junts pel Sí. Fins al punt que es pot dir fins i tot que en realitat importa poc qui les guanye.
Per dos motius. En primer lloc, perquè les paraules, els eslògans, tenen el contrapès en els fets, i guanye qui guanye l’aclariment sobre la viabilitat del camí que proposa serà ràpida. I, en segon lloc, i crec que aquest és el més important, perquè, al cap i a la fi, la possibilitat de formar governs és molt limitada i, a més, tots ja sabem que aquesta vegada no serà determinant quin govern es forme pel que fa al procés d’independència, com sí que semblava, en canvi, que ho havia de ser en eleccions anteriors.
I això perquè, per una raó o altra, per una via o altra, tothom comença a assumir que no s’arribarà a la independència a partir de la gestió de l’autonomia; que si Espanya no accepta la democràcia –i com que Espanya no accepta la democràcia–, aquest no és el camí. En les eleccions que va guanyar Junts pel Sí el 2015 ens digueren que al cap de divuit mesos la independència seria un fet i a les del 21-D ens van dir que la restauració del govern legítim seria la manera de fer efectiva la república. Ara, però, ningú no prometrà res de semblant.
I no ho faran perquè la república i la independència arribaran, però no per aquest camí, sinó per l’enfrontament total ‘nació contra nació’ que una part del país ja comença a interioritzar i que ve prenent forma lentament.
Per tant, i vist que qui guanye no haurà de fer sinó de gestor, crec que és raonable d’interpretar que el resultat no serà tan transcendental com ho era el 2015 i el 2017. És evident que les urnes ens donaran pistes molt interessants sobre com es mou l’independentisme i sobre quin abast té la transformació que hi ha en marxa. Però no entra en els càlculs de ningú una desfeta històrica ni de Junts ni d’ERC. De manera que l’endemà tots dos hauran de tornar a formar govern o, a tot estirar, faran un pas en la línia de trencar entre ells que, si es fes efectiu, aclariria moltíssim i tindria conseqüències importants, de segur.
El 14-F, en joc, en realitat només hi ha això. I és per aquest motiu que no crec que siga raonable aquest ambient tan irrespirable que ens fan viure alguns cada dia. El 14 de febrer es decidirà a les urnes quin dels sottogoverni s’imposa, qui mourà més diners públics i influència i poca cosa més, a efectes reals, llevat que l’independentisme perdés la majoria absoluta.
I és des d’aquesta perspectiva que m’agradaria demanar calma sobre el debat electoral. I respecte. Bàsicament per a no perdre més temps en insults i respostes òbvies, però sobretot amb la convicció què la mirada de l’independentisme avui ja s’hauria de fixar en un altre punt, en aquest que va acostant-se a empentes i rodolons, com una nova fase: com duem a terme i guanyem l’enfrontament definitiu. Nació contra nació.
60 comentaris dels subscriptors

Josep Usó
15.11.2020 | 22:14
Probablement, el sotsgovern està molt nerviós perquè veu perillar els seus sous (en part) per primera vegada en molts anys. En qualsevol cas, sí que sembla que l’ambient és irrespirable. I és més evident que caldrà arribar a un enfrontament amb l’altra nació. Sorprèn que encara hi haja professionals de la política que no ho acaben d’entendre. Perquè es veu vindre.

Joan Vilarnau
15.11.2020 | 22:33
Fa temps que tinc la sensació que els vots no es mouen dels dos blocs. I que, per tant, la lluita real és qui mobilitza més electorat. El 21-D va anar d’això: l’unionisme tenia clar que mobilitzaria més gent que mai, i per això es pensaven que guanyarien. Però l’independentisme també va ser capaç de portar a les urnes molta gent que abans mai no havia votat. A partir d’aquí, si guanyen un, uns altres o si superem el 50% dels vots dependrà de si som capaços d’anar a votar en massa, perquè ara l’unionisme ja no està mobilitzat.
Per això no entenc aquesta campanya contínua de desmobilització de l’independentisme: el desprestigi constant del rival, el fet de magnificar tots els erros de l’altre, més que convèncer ningú, l’únic que fa és desmobilitzar l’electorat, aconseguir que menys gent vagi a votar. I això és jugar amb foc, perquè aleshores sí que podem perdre fins i tot la gestió de l’autonomia.

Gemma R.
15.11.2020 | 22:34
Gràcies a Déu que alguns sóu capaços de sortir del fang ón ens posen. I tot i que volgueu igualar-ho pel bé de l’ independentisme, qui és a les xarxes sap que pocs retrets pot fer a Juntxcat, que l’ únic que fa i poc és defendre’ s davant els atacs constants i incansables d’ ER. Insisteixo, no cal que creieu res, poseu-vos Twitter. ER és molt més tòxica que Ciutadans x l’independentisme, és espectacular lo d’aquest partit, increíble! Ple de mala gent, i no exagero. Mala gent. Fins al punt que ja se’ m fan simpàtics certs unionistes que em semblàven anti-catalans abans! És que ER està fins d’ alt de no independentistes per a reventar-,nos dés de dins! Fins d’ alt! Quin horror. Últimament estic molt negativa per aquest motiu. Així no guanyarem mai dels mais!

Maria Angels Fita
15.11.2020 | 22:38
No és el mateix arribar a un enfrontament amb uns o amb uns altres a la Generalitat.
La història ens hauria d’ensenyar a no repetir els errors. L’atmosfera irrespirable que respirem és molt similar a la que es respirava als anys trenta. I gairebé pels mateixos motius. I sembla que no n’aprenem.
Em sap greu que en Partal digui que tant se val qui guanyi.
No és veritat.
I em sap greu. Molt greu.

Cesc Martinell
15.11.2020 | 22:42
Al pas que anem o surt un partit nou, amb dirigents nous i preparats per l’embat contra l’estat o votaré en blanc perquè no em veig representat per cap dels partits que hi ha ara actualment, que no saben llegir el moment històric i es van fent petits a mesura que ens allunyem de l’1 d’Octubre de 2017…

Francesc Gilaberte
15.11.2020 | 22:42
Francament, jo penso què sí que són importants les eleccions del 14F, per què encara que l’independentisme guanyi, en funció de la correlació de forces que en resulti podem veure un govern amb un partit independentista amb d’altres que no són ni carn ni peix si no tot el contrari.
I als fets d’aquests darrers tres anys em remeto.
Si cal i per poc que pugui, segons quin partit farà un govern tripartit 3.0 abans que un govern independentista.
Sí volem un “nació contra nació” només podem desitjar que guanyi sense discussió JxCat, no veig cap altra opció possible. I al meu parer, caldrà que VW es posicioni.
Salut i bona nit !!*!!

Josep Salart
15.11.2020 | 22:44
Penso que el 14F no hi haurà gaires complicacions.
Simplement que, els votants d’ERC que siguin independentistes ( probablement tots menys la cúpula del partit i els quatre endollats a sou en alguna regidoría), votaran el partit del president Puigdemont.
Només de que pensin amb lo que ha fet ERC, l’aplanada al jutge Llarena per part del President del Parlament, de la manera que juntament amb PSC i Ciudadanos han convertit TV3 i Catradio i com s’han carregat dos MHP independentistes, qui els votarà? Qui votarà ERC? Doncs la cúpula iels seus familiars, quatre a sou mileurista de regidor de poble i dos despistats que passaven per allà. Ah, i tres o quatre cecs obsessionats amb la secta.

Joan Guasch
15.11.2020 | 22:45
Fa dies que penso que hem regalat les eleccions al PSOE (antic PSC) que, o bé en solitari (difícil) o bé amb C’s o bé també amb els Comuns (aquests s’aferren a la mamella que convingui), obtindran la Generalitat. És possible que ERC tingui la possibilitat de sumar amb els Comuns o PSC i caigui en la trampa d’anar fent amb la gestoria que sempre ha estat la Generalitat (escolteu com riuen els bascos!). En tot cas, si ERC i Junts arriben a sumar (perquè els votants anirem a les urnes amb la pinça al nas), podria passar que l’un frenés a l’altre i la gestoria continuï una temporada. De fet, penso que, després de viure una corba independentista ascendent, ara l’estem aplanant, però només una mica, perquè l’horitzó de la República catalana és irreversible. És una llàstima desaprofitar aquest moment en que els fonaments de l’Estat comencen a trontollar i conformar-nos en gestionar les misèries i la misèria a què ens aboca la pertinença a Espanya. Però la nostra Nació, ara com ara, és un trencaclosques que no té força per fer front a la mala llet espanyola.
Joan Guasch

PERE AMETLLER
15.11.2020 | 22:56
Avui no estic gaire d’acord, més aviat gens, amb l’editorial. En primer lloc, l’enfrontament no serà nació contra nació, sinó nació catalana contra estat espanyol, Si no podem fer-ho “des d’una estructura d’estat”, que és la Generalitat, perquè és estat espanyol, aleshores només ens quedarà enderrocar l’estat espanyol, Generalitat inclosa. L’independentisme seria un “anarquisme” en defensa d’una minoria nacional, i aquí la idea de minoria més enllà del Principat és més fàcil de defensar. Si hem d’esperar 10 anys, més val fer-ho des d’aquesta perspectiva. Sobre el sottogoverno i sobre els partits polítics Vicent, em penso que vas amb el lliri a la mà: ERC vol col.locar en Puigdemont fora del govern i fer un “Tripartit” amb els Comuns per acabar de dinamitar Junts o el que en quedi. I Junts no se sap què vol o què estar disposada a fer. De moment, els “convergents” de tota la vida ja s’han desmarcat. I no ens enganyem: no hi ha cap estratègia cap a la independència. La independència només era un eslògan o un desig. Com qui diu que es casa però el dia de la boda li agafa un atac de pànic i fuig cames ajudeu-me. Seria millor començar a parlar de “supervivència nacional” en un món en què els estats, tal i com els hem conegut, fan les seves darreres però més fortes fuetades.

Albert T
15.11.2020 | 22:57
No, no es veritat que és igual qui guanyi! Jo ni sóc de cap partit dels classics, ni ho seré mai, ni en votaré cap dels que ja ens han mentit i estafat a dojo, a aquestes alçades em semblen nefastos tots!
Però també tinc clar que el gean culpable d’aquesta merda on som ara és d’un partit que està manat per una colla de TRAÏDORS a sou de l’enemic i que qualsevol que se senti català i estimi la nostra terra de veritat hauria de refusar com la pesta que són ara!
Com que sembla que no es vol dir, dincs aquí ho poso, amb majúscules per que es vegi amb nitidesa i això “ÉsRealmentClar”!

Vicenç Cusi
15.11.2020 | 23:02
Crec que els principals enemics de la independència son precisament els partits independentistes, si més no les seves cúpules i els sotogovernos que viuen professionalment de la gestoria que és la Generalitat autonòmica i que els interessa que tot continuï com ara i només els interessa “fer bullir l’olla”, amb paraules però sense fets que les corresponguin. Ens tenen el vot segrestat per por que guanyin els altres, unionistes, i que perdent es faci la lectura interessada que l’independentisme va de baixa. Importa realment qui administri la Generalitat espanyola? …a mi cada vegada menys.

Anna Linares
15.11.2020 | 23:04
Em sembla que a partir d’avui no m’informaré per cap altre canal , al menys viuré en pau, perquè té tota la raó Sr Partal , l’ambient es irrespirable, i sentir segons quines declaracions dels que s’anomenen independentistes, fa mal, i ja s’anirà veient el que passa, entre la covid i tot el que està sacsejant al món, estem passant per uns moments difícils, gràcies per donar-nos
una visió més tranquila de tot plegat

J. Miquel Garrido
15.11.2020 | 23:12
Al capdavall, el que ens interessa saber per anar a votar, i per tant el que hem de demanar als partits, és:
a. Si el partit en qúestió és independentista amb tots els ets i uts; és a dir, de forma manifestament ferma, digna i coratjosa.
b. Com pensen fer, a curt, a mig i a llarg termini per implementar la independència; és a dir, què full de ruta hi proposen.
La resta és xerrameca buida i ensarronada.

Josep Gualló
15.11.2020 | 23:17
VICENT QUINA PERSPECTIVA EMPRES ?
La confrontació ha de ser nació contra nació. Totalment d’acord.
Si guanya Junts hi haurà independència si ho fa per majoria absoluta perquè farà nació contra nació. Seria fantàstic però creure que pot passar es somniar truites.
La gran il·lusió d’ERC, és ser l’antiga Convergència de Pujol amb capacitat decisòria en una Espanya autonòmica. Com que sap que això no passarà, aplicarà el pla B que és fer el tercer tripartit, aquesta vegada ERC, PSOE i el tercer(aquesta vegada) COMUNS. Si suma ho farà.
Això no és atacar al contrari, aixo és la pura realitat i negar-ho sabent que és cert, pot ser hipocresia o bona fe per calmar els ànims.

Jaume Riu
15.11.2020 | 23:26
INTRANSCENDÈNCIA DEMOCRÀTICA
Confrontació democràtica de la nació catalana contra l’estat espanyol, aquest és el desenllaç apropiat i inevitable del Procés d’independència de Catalunya.
Però si el regne d’Espanya no vol la democracia i la república de Catalunya no voldria cap confrontació, el conflicte està servit.
Per això, és encertat l’editorial que a tres mesos vista ens fa reflexionar sobre la intranscendència democràtica del 14-F i potser, per fi, ens adonem de qui hi ha a l’altre bàndol.

Carles Viñals
15.11.2020 | 23:51
Les eleccions del 2015, les de “la independència vindrà en 18 mesos” i les del 21-D, les de “la restauració del govern legítim farà efectiva la república”, no tingueren RES de decisives. Ens feren creure que ho serien, que és molt diferent, i nosaltres ens ho creguerem perquè necessitàvem creure’ns-ho. Però ni en les primeres ni en les segones compliren les seves promeses i, en ambdues ocasions -és la meva convicció- els responsables foren els mateixos, tenen nom i tots el sabem.
Ara el Sr. Partal ens diu que les del proper 14-F no ho seran tant com aquelles; és a dir: seran encara menys decisives que les que no ho foren EN ABSOLUT per obra i gràcia dels covards i traïdors dels que, segons l’editorial, hauriem de deixar de parlar. Doncs bé, en honor al que considero una veritat inocultable, -ho considero un deure- en parlo i en parlaré.
Bó i admetent que dissortadament poden resultar tan absolutament inútils com les dues precedents, afirmo que, pel contrari, poden ser les primeres eleccions realment profitoses i decisives amb una sola condició, a saber:
Que els catalans que realment volem la llibertat ensorrem a les urnes els -repeteixo-, covards i traïdors que ens han enganyat durant tres anys i pensen seguir enganyant-nos, i votem els homes i dones que el cor ens assenyala com a lluitadors per la llibertat. Perquè hi són. Perquè els coneixem i els coneix també Espanya i els fa objecte del seu odi i persecució. I allà on s’equivoquen tants catalans, Espanya sempre l’encerta. Perquè no és veritat que “tots són iguals”.
I si no ho fem així, no seran només unes eleccions inútils i prescindibles, sinó la signatura de la nostra rendició; l’acceptació d’un destí plenament mereixcut. El límit a partir del qual haurem perdut definitivament l’autoritat moral de blasmar “els polítics”.

Ricard Portabella
16.11.2020 | 00:11
Ens podem trobar un vot independetista més fraccionat que mai. En primer lloc, l’abstenció i/o vot en blanc al nostre bàndol pot crèixer significativament, atès l’afartament amb els partits. I per l’altra, a més de la CUP, l’òrbita PdCat pot rascar alguna cosa, i el pol per l’aixecament de la DUI (Demòcrates, SI, Primàries), si aconsegueixen articular-se, pot rascar per un altra banda. Resultat: en comptes d’acostar-nos al 50% ens n’allunyem, i en comptes de repartir entre 3 repartim entre 5.

Lluí Mor
16.11.2020 | 00:11
Llegueixo aquest editorial i a continuació l’article de Joan Ramon Resina, acabo i s’em dibuixe una rialla als llavis. Voste senyor Partal continue incentivant a la tropa, ara, hem deixat el pendent ferroviari de Ñ i ens parla de l’enfrontament total de nació contra nació, que part del pais ja va interioritzant. En aquest moment no puc deixar de veure’l a voste com en Grouchy, valgui el paral·lelisme, o, com el Quixot, i no és ni molt menys ni una burla ni tan sols una critica. Entenc que voste fa molts anys que lluita per una causa, com molts de nosaltres, però voste, per dir-ho d’algúna forma, com a general i dels caps més visionaris de la batalla per merits propis. Al punt de culminar la gesta, s’en va tot en orris, sé li trenquen tots els esquemes, però com a bon soldat és refà i no dona la guerra per perduda, s’ha perdut una batalla i començá a refer una part de la tropa.
La seva actitud i dedicació l’honoren, ara bé, jo personalment no sé d’on trau voste que part del pais va interioritzant el xoc de nació contra nació, quant dia rera dia de fa tres anys és mofen de nosaltres, ens ridiculitzent, ens deixen sense recursos per sostindre la nació, ens entren a les cases i se’ns enduen cap a Madrid com si fossim besties salvatges i callo, i a hores d’ara, no tan sols no hem plantat cara, sino que acotxem cada dia més el cap i el govern, ai el govern, i també callo. Visc a Catalunya i ho vec molt diferent de voste i, avui m’he trobat per uns instants a la batalla de Waterloo i hem perdut la batalla i m’he adonat que no és pot viure sempre en la ficció,

Daniel Farré
16.11.2020 | 00:20
No m’ho he passat bé llegint l’editorial avui, m’he quedat ben preocupat.
Estic molt d’acord que fan pena ambdós partits, I el tercer també, I els politics en general també.
Però sento diferent en moltes coses:
– Per mi el 14-F representa unes eleccions trascendentals, perquè les estrategies diferenciades són més evidents i conegudes, i això és positiu, el problema potser serà que no hi haurà cap partit que es mereixi la confiança, però que hi ha una estratègia que ha donat guanys I una altra que no solament no n’ha donat, sinó que ha restat i n’ha impedit, per mi és evident I fàcil de veure, fins hi tot diria que part de la repressió que es pateix des de fa un temps és conseqüència d’aquesta estratègia.
– admetre d’entrada que el nostre govern serà un simple gestor és ben trist i si així fos no ha valgut la pena tan patiment
– la república i la independència no arribaran mentre tinguem el cap cot, perquè no és qüestió d’eperar que arribi, sinó de fent-la efectiva, però cal un enfrontament total, en això si que hi estic d’acord.
També demano calma al debat electoral però posar en paral·lel el creure que en 18 mesos es podia muntar una República, que era una ilusió i una creença que no es va realitzar, amb el fet de fer un govern efectiu, que era una tàctica de submissió, no val.

Tomàs Reyner
16.11.2020 | 00:21
És evident que la soberania només s’obtindrà mitjançant una DUI.
ERC, en la linia Rufiàn-Torrent, segueix enganxada a la taula de diàlec que mai es celebrarà amb un mínim de serietat.

Melitó Camprubí
16.11.2020 | 00:22
Com que el sé lector de L’Art de la Guerra, estimat director, crec que quan diu enfrontament de “nació contra nació” , fora interessant que -un altre dia si s’escau – avancés amb un cert detall com creu que caldria planificar aquest desigual encontre.
Per explicar el meu sentiment li diré que de grans paraules que es transformen en fets petits, ja en tinc el goig bastant complert perquè considero que ajuden poc. Podríem reflexionar sobre les ” les paraules impotents”… belles però sense poder per materialitzar-se.
Sun Tzu crec que, després de la patacada, dedicaria un temps a reorganitzar les seves forces i la seva estratègia.
No per això seria considerat un covard o bé un traidor sinó un general prudent i savi…segons els seus principis naturalment.
Coincideixo amb vosté que les eleccions del dia dels enamorats de 2021, seran poc significatives.
Estem de mudança però el gran canvi esperarà a que esdevinguem una societat sàvia.

Gerber van
16.11.2020 | 00:45
M’agradaria que el sr Partal aclareixi què vol dir amb un enfrontament entre nació i nació. D’acord amb el PERE AMETLLER qui diu que serà un enfrontament entre una nació i estat (on som clarement en minoria) i que és podria convertir en anarquisme. Potser no, però no veig els Catalans enfrontar-se amb ningù. Espero que m’equivoco. Una altra cosa: en aquests temps els tres mesos fins a les eleccions és molt llarg i podrien passar moltes coses.

Dolors Rovira
16.11.2020 | 01:06
Sobretot per en Lluís Mor
No he vist mai que una lluita desaparegués -en tot cas l’he vist transormant-se, però ara això seria sortir de tema. Vull dir que no podem perdre cap guerra mentre no perdem la necessitat de guanyar-la.
Justament crec que es tracta d’això. De deixar de mirar massa a prop. Ara diré que no estem sols. I no ho diré en el sentit d’una solidaritat somniada sinó perquè els nostres maldecaps no són ni tan extemporanis ni tan romàntics. Ens toca aconseguir la independència tant com toca desballestar els grans estats. I més, a un estat tan històricament anacrònic com l’Espanyol.
Serem independents si tenim mirada llarga i no ens desgastem en va. N’estic convençuda.

Joan Ortí
16.11.2020 | 01:45
Fa seixanta anys que visc intensament la política catalana, per amor i perquè entenc què és la meva manera de viure en el món, com a català.
En la meva memòria vital sempre guardo els records mes punyents, aquells que el poble de Catalunya ha sortit al carrer per defensar la seva llibertat.
El darrer intent seriós d’anar plegats “políticament parlant” va ser el Consell de Forces Polítiques de Catalunya (1975) Extraordinari i exultant!!
Desprès; la guerra de partits ha estat constant i permanent, tal ha estat aquesta obstinada confrontació entre partits, que en el Parlament si ha colat gent d’extrema dreta i gent totalment espanyolista. Un dels principals responsables que això passes ha estat el PSC que ha dedicat a fer amics amb l’extrema dreta.
Per entendre la historia actual de Catalunya hem de partir de la mort del malaguanyat Josep Pallach, fundador del Partit Socialista de Catalunya-Reagrupament (PSC-R); amb la seva sobtada desaparició, el socialisme català va quedar en mans del PSC d’en Raventós ala Catalanista i de Josep Maria Triginer ala espanyolista; i desgraciadament ja sabem com ha acabat la història del PSC, que ni es socialista ni es català.
No ha existit un partit socialista català que hagi vinculat la seva raó de ser per caminar cap a la independència de Catalunya.
Nomes desprès, i ha partir del 2010 amb la gran manifestació, “Som una nació. Nosaltres decidim” ; https://www.eltemps.cat/article/2089/les-manifestacions-mes-multitudinaries
el poble català ha pres el relleu de la unitat política per a la independència.
El “partit polític” Podem, no és res, no te ideologia ni criteris, nomes existeix per la menjadora, son tots plegats uns grans fantasmes.
Del PSC no cal dir res mes, el mes gran traïdor de la causa catalana.
PP i Cs son espanyolistes feixistes.
Que queda? ERC fa espanyolisme perquè en Pedro Sánchez els te agafats….. tu m’ajudes i jo t’ajudo, clarament l’ajuda mútua, es per fer créixer l’espanyolisme. (La manca de voluntat política, per crear la taula del diàleg, és el fracàs mes estrepitós d’ERC.)
Junts X Catalunya amb el president a l’exili un president inhabilitat i un procés d’estructuració d’un nou partit per la república catalana “JUNTS”, en el qual Puigdemont no es presentarà com a cap de llista.
I la CUP un col·lectiu popular de mini partits assemblearis que fan parides com si el Parlament fos una trobada de boy escuts. (Algun dia hauran d’explicar la manipulació de la votació 1515 a 1515). (També hauran d’explicar que van fer els dos darrers dies i nits abans de les eleccions el 2015 on Junts X Catalunya es perfilava guanyador amb majoria absoluta.)
Amb aquest panorama, no s’ha de ser gaire llest per entendre que cal que guanyi i per majoria absoluta “JUNTS”, tot el demés es posar el vot a les menjadores i als manipuladores.
Els dos o tres milions de persones que s’han manifestat en aquests darrers deu anys i van viure intensament l’1 d’octubre, saben que l’única sortida es votar “JUNTS”.
AMNISTIA
REPÚBLICA CATALANA
VISCA ELS PAÏSOS CATALANS

Lluís Paloma
16.11.2020 | 02:22
Penso que aquestes eleccions seran no només importants, sinó decisives. I ho seran per un factor que sembla no haver entrat a l’editorial: la “majoria de 70 diputats” no ha funcionat, i no ha funcionat per aquell error tan bèstia que vam cometre entre 2015 i 2017, dispersar el vot entre tres partits. A la que dos i mig d’ells han girat rumb, ens hem quedat a l’estacada. Clar, ara toca fer neteja, i només ho podem fer anant tothom a votar i amb les idees clares (saber, no només a qui es vota, sinó contra qui es vota). I, precisament, o fem neteja o ja ens podem acomiadar de la independència. En tot cas, totalment d’acord amb el que diuen els companys subscriptors sobre ERC, un partit a qui ja no hem de considerar mai més independentista. I seria bona idea poder llegir informes sobre cada sottogoverno: la informació és poder.

Núria Castells
16.11.2020 | 03:14
No puc estar d’acord amb això que no importa massa qui guanyi les eleccions.
és veritat que la Generalitat s’ha convertit en una mera gestoria. Però, segons qui tingui la clau de la gestoria, es pot fer més o menys mal.
Penso que som en un temps confús. El panorama s’ha d’anar aclarint, després del gran trasbals dels darrers . I els 3 anys i els partits no semblen estar massa per aquesta labor.
De fet, tinc la impressió, cada dia més, que els dos grans partits independentistes es barallen a mata degolla precisament… per no haver-se d’explicar. Per no haver de concretar el programa. Omplir l’espai polític de xivarri i crits. I precisar el menys possible.
Per això saludo la iniciativa de l’ANC de seguir-ne de prop els programes i les promeses electorals. Que la gent ja està prou decebuda i poc disposada a creure’s qualsevol sopar de duro que se’ls pretengui vendre, i correm el risc d’una forta abstenció o de vot a opcions irrellevants.
Ara, si tinc una cosa clara és que no vull que a la Generalitat hi manin les cúpules d’uns partits inconsistents i cínics que, a sobre, ens insulten la intel·ligència pretenent passar per gent d’esquerres. Em refereixo al PSC i als Comuns (als dirigents; no als votants de bona fe).
Per tant, no votaré cap opció que pugui tenir la ingenuïtat o el cinisme de fer-hi tàndem.
I per això crec que intentar fiscalitzar els partits i els seus programes és imprescindible.
Provem-ho, al menys. Queden 3 mesos.

JORDI PIGRAU
16.11.2020 | 03:19
I no ho faran perquè la república i la independència arribaran, però no per aquest camí, sinó per l’enfrontament total ‘nació contra nació’ que una part del país ja comença a interioritzar i que ve prenent forma lentament.
No se si aquest comentari d’en Partal es ‘visionari’ o ‘per passar l’estona’
Jo només se que amb 2 Referèndums convocats per Convergència han acabat en ‘NO RES’, amb Inhabilitacions, Presos Polítics, Exiliats i gran divisió entre Independentistes. Potser es hora que els rellevi algú altre…

Salvador Molins
16.11.2020 | 03:55
Aquest editorial em sembla una autèntica rendició. No hi puc estar d’acord. M’ha agradat el comentari del Sr. Viñals. jo voldria molts vots pels que defensen la DUI, però els catalans el 2015 enlloc de votar Solidaritat van votar al Mas que no era independentista, només s’adaptava tard i malament als aires que corrien, cosa que els partits poderosos saben fer molt bé. No veig prou determinació al Junts de Puigdemont, hi veig la voluntat d’anar allargant la situació, no la gent sinó els caps. Hem de ser rebels d’esperit, no podem acceptar la derrota amb aquesta parsimònia i inútil bona fe. No podem pensar que sols Urquinaona ens salvarà tot i l’esforç i la lluita i el patiment. Només podem avançar amb la força de la voluntat, no podem donar-ho per perdut com respira l’editorial d’avui. Necessitem capdavanters que no es resignin a administrar les engrunes que ens ofeguen. No estic gens d’acord amb aquesta ruqueria, que es va posant de moda, d’això que en dieu ‘minoria nacional’! sabeu que són les minories nacionals? -les reserves índies són les minories nacionals, a l’amercicana o a l’europea tan se val, ésser estranger i presoner a casa teva, aquesta és la veritat d’aquesta mena de camí fàcil que se’ns vol vendre. Som una Nació i al qui no li agradi que s’hi posi fulles. Val més morir com a Nació que viure com a minoria. Ningú ens regalarà res! Siguem nació encara que haguem de pagar l’exèrcit que no volem a preu d’espoliació. Potser sí que hauríem o haurem d’enviar ERC i Junts a l’atur. Allà ells mateixos, … que continuïn aigualint, encara poden estovar-se més, tenen tres mesos per anar-se entrenant. Crec que és bona l’estratègia d’aclariment que ens proposa l’ANC, es valenta i compromesa, tot i que els catalans no sé si en farem cas. Ja ho he dit abans, el 2015 enlloc de votar els independentistes de SI que ja tenien feta ‘La Llei per a la Independència’ vam votar els autonomistes enganyosament reciclats, creient-nos aquella màxima de ‘sense Convergència no hi ha independència’ que ara , ai las, estem de mala sort, se’ns ha canviat, per ‘amb ER_vergència no hi haurà independència’ perquè són un partit molt ÚTIL per crear la divisió i ajudar als nostres repressors i espoliadors manegant engrunes que no saben ni repartir equitativament. Potser acabarem descobrint que el joc partidista no és bo per fer la Independència, els Països Bàltics prou que ho entengueren, ha de ser el Poble amb una ANC més valenta i decidida que presentés una sola candidatura amb un sol objectiu, un sol capdavanter, una sola estratègia, tots junts per aixecar la DUI i per assegurar la Llengua Catalana en el present i de cara al futur. De moment l’ANC no va per aquest camí. Hem entès que sense unilateralitat no hi ha independència, hem entès que tot el que tenim, Generalitat i Parlament, són trampes espanyoles, encara ens falta descobrir que aquests partits i el partidisme en si no valen per a la independència. Quan temps tardarem a descobrir-ho? Quin és veritablement el vot útil i eficaç? Junts, ERC, CUP, o DUI? Jo llenço i torno a llençar la brama: Trenquem la divisió, 2,5 milions de vots lleials i conseqüents al que vam votar el 1r d’octubre del 2017 per aixecar la DUI i assegurar la Llengua.

Francesc Xavier Moncho
16.11.2020 | 05:06
Tant poc importa que,
1. La participació caurà
2. Tornarem a no creure en la política com a eina de canvi
3. Proposo el següent model de papereta
https://twitter.com/francescxmoncho/status/1328185723296636934?s=19
Prou de votar autonomia segrestada.

PAU BOLDU
16.11.2020 | 06:02
Comparar erc amb cdc, es d’estupids, nomes cal comparar persones. I les eleccions, son tripartit o tripartit. Ferrovial ens ha ensrnyat que el poder es per enriquirse i prou

Miquel Gilibert
16.11.2020 | 06:13
Al món hi ha hagut moltes revolucions. De tots tipus. Els pobles que les han protagonitzat, en general, han cercat sempre quelcom de millor. I això els ha honorat. I mai res ha estat com després de la revolució. I sovint han acabat triomfant molts més anys després que n’havia sorgit l’espurna.
Però les revolucions es poden perdre o guanyar.
I nosaltres hem perdut. Ho sento però és així. Pels motius que sigui (i jo crec que precisament per no intentar-ho tots- polítics i organitzacions socials i la ciutadania que els deixàrem fer), per ingenuïtat o per comoditat, o per calcular malament, però hem perdut.
Hem perdut com tantes altres vegades des del 1640, o fins i tot si m’apureu des de les revoltes dels remences, les guerres civils del segle XV o les de la Busca i la Biga.
Els catalans ens hem especialitzat en perdre guerres i revolucions, en ser resilients i tornar-hi. Però també en tenir mentalitat de derrota. I també en dedicar-nos a parlar molt (tot ha de ser bonic i arregladet, i és interessant l’episodi, no se si real o no que descriu Sánchez Pinyol a Victus, amb els dignataris catalans anant a veure Berwick amb les millors robes pensant que els reconeixerà la dignitat) però a no ser gens resolutius, no anar de cara a barraca.
Aquest és precisament el problema, anar de cara a barraca.
Ja no en independència, sinó fins i tot en fer una puta i ramoneta efectiva, com fa el PNB (el gag de Polónia de fa un parell de dies, tot i ser groller en la meva opinió, no deixa de reflectir la realitat).
Amb tot això vull dir Sr. Partal, que en la meva humil opinió ningú ha interioritzat res.
Ni enfrontament de nacions, ni èpica ni res que se li assembli. La gent simplement està desorientada i en molts casos emprenyada per la inèpcia dels governants, el vol gallinaci els n-mil partits independentistes (ja no parlo de la dels d’obediència espanyola, als quals els importa una figa el país i els seus votants, és clar) i sap perfectament que en qualsevol enfrontament, tal i com són les coses ara, li enviaran la policia (controlada pel major Trapero, il·lustre unionista, això sí) els mateixos que l’atien per protestar i acabarà en una garjola espanyola amb la vida arruïnada sense que ningú mogui un dit i a sobre a la que es descuidi fins i tot la Generalitat es presenti com a acusació particular al costat de l’estat repressor.
En aquestes circumstàncies em temo que parlar d’enfrontaments èpics és no tenir molta connexió amb el carrer i amb el país.
És evident que una hora o altra tornarem a intentar-ho (portem 400 anys fent-ho, des de la guerra dels Segadors), i espero que millor preparat tot i amb una altra mentalitat, però jo crec, i ho dic molts cops amb gran tristesa, que la nostra generació de ciutadans i aquesta generació de dirigents ha fracassat en fer-ho i hem de marxar i deixar pas. Vitalment és molt trist perquè crec que no veuré mai el dia en què ser català sigui una cosa normal, parlar la meva llengua no sigui un acte de militància, i en què pugui demanar comptes als meus dirigents com qualsevol país normal del món democràtic no farcit de corrupció i arbitrarietat.
Estan- i estem- cremats i no sabem ser efectius ni presentar un esquema diferent de fer les coses que el que s’ha revelat inútil. Cal una catarsi, un trencament total del sistema de partits indepedentistes actuals, jubilar molts liders i que sorgeixi gent nova, a ser possible jove, amb una altra visió de les coses. Si serem capaços de tirar endavant tot això abans no ens assimilin completament (perquè malauradament el procés de decadència econòmica, social i sobretot cultural, i la pèrdua de referents catalans de les noves generacions i la supeditació al món castellà avancen hores d’ara molt més ràpid que durant el franquisme), no ho sé, però convindria posar-se a treballar ben ràpid.
Mentrestant jo sí que crec que una temporadeta a l’oposició a la fórmula actual de govern (a JxCat, a ERC o a tots dos) sí que seria sana i convenient. Amb els terribles costos que tindria deixar que els nostres enemics controlessin les institucions per la via democràtica, però seria l’única manera de fer-los entendre que no es pot anar entabanant la gent, barallant-se constantment i prenent-se la cadira impunement sense que això tingui cap conseqüència. Recordem que l’independentisme va créixer després dels anys de plom (8 !!) de Montilla i el tripartit. Mentre els dos actors principals i els genis de la CUP no vegin que les seves accions tenen conseqüències en el suport popular, no farem res.

Marcel Barbosa
16.11.2020 | 06:23
Avui, precisament avui s´ha de parlar del14-F. També us fan callar els mil dies de presó i exili dels nostres?

Carme Garcia
16.11.2020 | 06:47
Per a mi si que serà trassendent qui guany.
Sr. Partal, no es just que digui que es indiferent qui guany, jo entenc la seva posició, però el que demanem els lectors es la veritat del que fan els partits.
Quants cops vostè ha fet editorials molt aclaridores sobre el camí que està prenent ER.
El que guany un o l’altre es per a mí molt important. ER vol fer pactes a la Generalitat del estil dels que ha fet als ajuntaments, deixant de banda a JUNTS, potser que no posi directament a PSC, però està mes que pactat que faran com està fent ara ER al Congreso, donat els seus vots en moments puntuals, i això farà que JUNTS depenent del que es voti no pugui votar el contra , per el que poc a poc aniran arraconnan-los.
Per mi te molta importància que JUNTS pugui treure una gran diferencia de vots i no necessite pactar amb ER.

Jordi Sanahuja
16.11.2020 | 07:46
Només puc albirar una solució, encara que ERC s’oposaria amb la fermesa de sempre a qualsevol acord proposat per JxCat: un acord per-electoral per el qual el guanyador -ja sigui ERC o JxCat- governaria en solitari amb el soport extern (similar al de ERC a Sánchez) de l’altre partit. Només qui governa assumiria riscos però el perdedor s’hauria de comprometre a no frenar res.

Jordi Miralda
16.11.2020 | 07:55
Estic molt d’acord en general amb aquest editorial, Vicent, però molt en desacord que continuïs dient que les dues estratègies principals siguin la de la presó i l’exili. És fals, has de respectar el que van dir els presos i els exiliats que cadascun va basar la decisió en qüestions personals. Les dues opcions són molt diverses i té gent dels dos partits, i són dues opcions que es complementen. Ni l’exili hauria aconseguit tant sense gent sofrint la presó, ni els que són a la presó haurien tingut tant ressò sense els que van anar a l’exili. Per tant, prou de contraposar-los, i més treballar junts.

Rafael Artigas
16.11.2020 | 08:03
No tornaré a votar amb la pinça al nas.
No podem ser equidistants. ERC amb la seva dèria hegemonista ho fa més malament que JxC. Rufian n’es l’exemple.
No se si serem 50+1. Avui,ara, no se si votaré. Potser els partits haurien de prendre’s seriosament el perill de l’abstenció. Tenen fins el 14F per rectificar.
seriosament

Salvador Aregall
16.11.2020 | 08:20
Aquesta nova fase que ‘s’acosta a empentes i rodolons’, jo no la veig. Veig una atomització dels partits independentistes, veig una manca total de lideratge, veig desmobilització i cansament entre la gent, bàsicament provocada per la penúria Covid-19 i la mala gestió de l’administració, veig que no hi ha full de ruta i, per tant, no sabem on anem, ni tan sols sabem si hem d’anar algun lloc. Per si faltava alguna cosa ens diuen que hem de superar el 50% que és l’embrió d’una més que possible nova frustració. Ho sento Partal, no es pot confondre el desig amb la realitat, no es pot escriure poesia quan no hi ha arguments per la prosa. Estem fotuts, diguem-ho clar, tan clar com puguem perquè la boira és massa espessa. Ens agradaria -és el desig- això que arriba a empentes i rodolons però desgraciadament no arriba res perquè ni tu ni ningú sap explicar el què, com, quan i de quina manera arribarà això que ha d’arribar.

Pep Agulló
16.11.2020 | 08:24
PER L’INDEPENDENTISME, L’ÚNICA IMPORTÀNCIA DE LES ELECCIONS ÉS NO PERDRE-LES
Jo no sé si “tothom comença a assumir que no s’arribarà a la independència a partir de la gestió de l’autonomia” però sempre ho he defensat malgrat que de vegades m’he sentit molt sol.
El problema és que partint d’una realitat cada cop més palpable, que la confrontació partidista amaga la discussió ideològica de la divergència estratègica i ens castiguen amb el soroll insuportable dels retrets, i amb els infames arguments personals, que només serveixen per fer-nos veure l’absurditat de les eleccions que no canviaran res, contraposat al que seria un debat viu de les dues estratègies…
Resulta, doncs, que l’estratègia no està plantejada sinó a grans trets, com un eslògan (No pas la d’Esquerra que és meridianament clara en la seva claudicació cotidiana). Sobretot pel que fa a la via de l’enfrontament intel·ligent. I aquesta indefinició de la candidatura de Junts l’afebleix.
Per això l’editorial d’avui conclou amb allò que defineix la nova etapa resumint amb la frase: nació contra nació. Avui no es pot concretar res més atès la desmobilització de la ciutadania que seria el factor determinant per accelerar el pròxim moviment en el tauler de l’embat amb l’Estat.
PER QUÈ CAL VOTAR DONCS?
El cru article d’en Joan Ramon Resina diu entre altres coses: “…Amb la declaració avortada, l’independentisme va perdre la credibilitat no sols davant el món sinó davant ell mateix.” Si les properes eleccions que han de legitimar la voluntat de l’independentisme no arribéssim a una majoria de vots independentistes, davant del món ja no existirà el problema català.
De cap manera podem abstenir-nos. Les eleccions no són la solució de res a nivell estratègic, però l’abstenció i no guanyar les eleccions seria un senyal de la derrota de cara al món. El front exterior restaria molt tocat.

Victor Serra
16.11.2020 | 08:40
Totes les eleccions són importants i demostrar que som més del 50% també. Algun dia espero, Vicent, que ens expliquis en datall què és això de l’enfrontament nació contra nació, sense tenir les institucions catalanes.
Per arribar a la independència actualment a Europa hi ha 2 vies : La via Basca , o de l’Alto Adige, que és ser independents de facto sense dir-ho, i la via escocesa. Nosaltres varem provar una cosa semi unilateral, sense arribar al final i sense tenir les forces necessàries per guanyar l’enemoc i no ha sortit bé. Ara amb les lluites internes ho acabarem d’espatllar, i si a sobre entreguem la Generalitat a l’unionisme, només voldria recordaros, que ells, a diferència de nosaltres, sí que ho aprofitarien per convertir-nos en una provincia més de “las Españas” . Aniriem 40 anys enrere, o potser pitjor, perquè podriem perdre inclús la capacitat de reacció.

Ramon Bonet
16.11.2020 | 08:49
Nació contra Nació …? , o Nació contra Estado…

Albert Miret
16.11.2020 | 08:58
Aquest punt de nació contra nació del que dius que arribarem Vicent, ells ja fa tres anys que l’han dut a la pràctica. El problema és que nosaltres per raó de comoditat, preservació de la cadira, por, inconsciència temerària o discapacitat política, no ens ho volem creure i això és el que ens fa perdre cada dia bous i esquelles. Rebre constantment atacs violents d’un exèrcit assedegat de venjança sense poder o voler donar-hi resposta és el que ens està cremant cada dia més. Només ens queden les eleccions com arma del poble. No fallem!

Joan Cuscó
16.11.2020 | 09:06
Puigdemont no va enganyar:
Va prometre fer el Referèndum i malgrat tot i molts en contra, ho va complir.
La majoria de polítics no compleixen el que prometen.
Queda clar doncs.

Antoni Sala
16.11.2020 | 09:28
Estimat Vicent
Sistematicament tots passeu la pilota de la culpa a l’altre. Es obvi que la conducta dels politics no es la que caldria.
Pero la culpa es nostra, per haver-los tingut en compte.
Pero recordeu el vostre paper, els mitjans de comunicacio. La opinio de la majoria, de “la gent”, que en dieu vosaltres, es forma a traves de la informacio i les idees que vosaltres escampeu, com abans es formava anant a escoltar la platica dels capellans. Tingueu-ho en compte.
Pero del unic obstacle per la independencia ningu en vol parlar, per que es politicament incorrecte. Jo mateix no el puc anomenar, perque em comdemnarieu.

Francisco Sánchez
16.11.2020 | 09:28
Votarem, i tant que votarem! Votarem amb l’esperança que el nostre vot ajudi a formar la majoria parlamentària independentista. Però sabent que això no garanteix res. Les aliances postelectorals poden fer que el nostre vot, sincerament independentista, acabi ajudant Miquel Iceta a presidir la Generalitat. Si això arriba a passar, evidentment, mai més cap independentista no tornarà a votar l’opció soi-disant independentista que ho haurà fet possible. Però no es pot descartar que, enrabiats en no guanyar, els segons en nombre de vots indepes aturin així el triomf electoral dels més votats dins del camp independentista.
Votarem, tot i saber que qui de debò governarà no es presenta a les eleccions. Les darreres legislatures ja ens han ensenyat que els qui realment manen són els jutges i els fiscals. Permeten, això sí, que el Parlament de la Ciutadella i el Govern de la Plaça Sant Jaume facin veure que legislen i/o governen, però sempre que es limitin a temes menors. I a més són els jutges els qui diuen quins temes no són menors. Com ara la maltractada llengua catalana.
El grau d’intervencionisme dels magistrats va abastant cada cop més àmbits, incloses les competències “exclusives” de Catalunya, que els jutges i/o el Deep State d’Espanya han retallat ja per la via dels fets. Monarquia, jutges i Deep State, en perfecta sintonia, han fet tot el possible per arruïnar Catalunya. Primer mitjançant el ja llunyà boicot als productes catalans; després vingé el desmantellament forçós de les caixes d’estalvis populars; més recentment arribà la fugida, per ordre reial, dels bancs i d’altres empreses (llevat de la SEAT, de matriu alemanya, exempta d’obeïr el Diktat madrileny). I en l’àmbit polític, després dels constants conflictes de competències (que no minvaren ni amb els tripartits) vingué la sentència d’anul·lació de l’estatut, la prohibició de la consulta de novembre del 2014, la prohibició i repressió violenta del referèndum del 2017, el cop d’estat del 155, la presó i l’exili dels líders socials i polítics de l’independentisme, la interferència judicial en la investidura de tres candidats a President de la Generalitat i la defenestració del darrer…
Tot i així, votarem. Ens comptarem. Sabrem quina és la veritable força de la cinquena columna colonialista. Si amb els ajuts del Deep State, de les televisions, de la premsa escrita, de les cadenes de ràdio, dels poderosos mitjans de l’Ibex-35, amb les interferències de la Delegación del Gobierno i la inqüestionable tasca subterrània de les clavagueres de l’Estat, si amb tot això encara no en tenen prou per superar el vot independentista, sempre poden comptar amb l’ajut dels jutges per guanyar als tribunals el que mai no han pogut guanyar a les urnes.
Però nosaltres votarem. I ens comptarem. I els comptarem també a ells. Tots els vots que no vagin a l’independentisme, tot vot en blanc, totes les abstencions, tot ho comptaran com a seu. Nosaltres tindrem només els vots no nuls de l’independentisme. Fem-lo guanyar!

josep soler
16.11.2020 | 09:41
Els miserables han fet del Parlament un pessebre on la meitat dels pastorets estan amb el patalons abaixats i el cul parat per servir als amos de l’altra meitat dels pastorets, que hi són només per robar les gallines.
Entre lladres i covards han silenciat la veu de la democràcia a tota una petita nació de la UE, amb la colaboració de tots els partits de la UE.
Més obscè i desolador no pot ser.
I nosaltres els hem de tornar a votar per aquest Parlament colonial?
Jo aniré a votar la llista on es presenti el legitim President del catalans C. Puigdemon per la simple raó que és el principal enemic del meu enemic.
Però no m’importa ni mica que es faci en un Parlament que ha deixat de representar el poble. Avui només és una oficina de recol·locació de càrrecs electes de partits-empresa. Molt ben pagats pel mediocres que són.
NOMES EM PREOCUPA EL PER QUÈ EL CONSELL PER LA REPÚBLICA NO SUPERA ELS 500.000 ALLISTATS.
Quina gran potencia tendria el suport de més de 500.000 persones avalant el President?
La traïció d’ERC els seria més difícil.
Es clar que els hem d’insultar al traïdors, quina forsa tenim per cridar contra el seu cinisme, ells tenen a TV3.
Però què més podem fer nosaltres contra els partits-empresa?
Organitzar-nos contra ells igual que contra l’enemic, ells en són col·laboradors necessaris.

Maria Villarroya
16.11.2020 | 09:50
Sr. Partal totalment en desacord que no són importants. Quina manera de desmobilitzar…estic de veritat desconcertada…no arribo a entendre aquesta línia de posar a tots els partits en el mateix sac.
Fem política ficció….imagineu que totes les decisions que ha pres ER …començant per avortar la investidura del President Puigdemont…..que hagués estat del revés….que Junts ho hagués fet ….honestament …vostè continuaria amb aquesta equidistància??
I poso la mà al foc que si sumen ER farà un tripartit…segur.
Vinga tothom a votar….no costa tant…i no dispersem el vot…i fem que guanyi amb claredat l’únic partit que pot portar-nos a la independència.

Rosa Maria Jordà
16.11.2020 | 10:11
Esta molt ve que vulgem saber que pensen fer el partits,pero jo far-he el que deia Jesucrist ,PER ELS SEUS ACTES ELS CONEIXAREU , abans de anar a votar pensem el que han fet i no el que ens diuen que faran.

Josep Maria Martín
16.11.2020 | 10:14
Nació contra nació??
No.
Millor dir nació sotmesa contra un imperi brutal (demoniac com el de Hitler) que ens va destruir les NOSTRES CONSTITUCIONS i ens va imposar “via militari” la seva ocupació.
Ocupació que dura fins avui.
Els partits, principalment ERC, no veuen aquesta magnitud de la tragèdia.
I, mentre, van regalant vots a PSC, Comuns i Ciudadanos.
Els partits, principalment ERC van fent bona l’afirmació ejpañolista “os estan mintiendo porque la independencia és imposible”.
Una Nació sense lleis pròpies no pot funcionar com nació.
Quan el relat independentista sigui un altre (“som una nació ocupada i Espanya és el nostre enemic comú”) començaré a creure en la independència. ABANS, NO.
ANTES SE ROMPERÀ CATALUÑA QUE ESPAÑA.
Una vegada més ho han aconseguit perquè saben com funciona un estat i nosaltres no ho volem saber.

PERE SIO
16.11.2020 | 10:22
Les properes eleccions són molts importants perquè marcaran quin serà el futur de Catalunya per molts anys.
Certament no hi haurà independència sense confrontar-se amb l’Estat, i qui esperi que Espanya assumeixi una negociació i és faciliti el camí de l’autodeterminació, és anar contra la seva història i somiar truites.
Candidatures potser n’hi hauran moltes, perquè molta gent vol salvar les seves poltrones, i altres les volen conquerir, però el panorama ja fa temps que es molt clar.
Podem fer moltes giragonses i donar més voltes a la nòria, però la realitat, encara que a molts no agradi, o no vulguin veure-la, és ben clara i senzilla.
Només hi han dues grans forces que pugnen per guanyar i marcar el futur de Catalunya i tot dependrà de quines d’elles tingui més força.
La gent que voti ERC, malgrat els cants de sirena que a partir d’ara escoltarem, vol dir seguir indefinidament dins de la gàbia autonòmica. ERC mai més ha parlat del referèndum del 1-O, que per ells va ser un fracàs, ni encara menys del mandat que van donar els seus votants. La seva direcció decapitada per la presó fa que el seu l’objectiu sigui guanyar temps i refer-se. Seguiran amb un diàleg que saben que no porta enlloc, eixamplant una base imaginària a ser possible amb els Comuns botiflers, mantenint i escalfant les seves confortables cadires, donant suport al Govern d’esquerres PSOE-Podemos i esperar a que aquest tingui la gentilesa de donar-nos algun dia quatre molles de pa.
Agradi o no, només hi ha una persona que és el MHP legítim a l’exili Carles Puigdemont. a qui ERC li va negar l’investidura, el polític amb talla i personalitat que pot iniciar i ens pot portar al camí vers l’independència. No és casual que, en aquests darrers anys, Puigdemont segueixi sent la peça de caça major més desitjada per Espanya i el centre de tots els atacs.
Molta gent pot manipular i tergiversar la realitat, però ha estat l’únic polític que s’ha mantingut fidel al que va fer-se, amb encerts o errors, l’octubre del 2017. No ha fet les giragonses d’ERC, ha manifestat la necessitat de confrontar-se amb l’Estat i ha recordat sempre la necessitat de voler complir el mandat dels votants de l’1-O.
L’independència no l’aconseguirem des d’un Govern de la Generalitat autonòmic, sense diners, competències i sota amenaça permanent de l’Estat. Només un president legítim i un Govern a l’exili, lliure i fora de les urpes de l’Estat espanyol, pot afavorir aquesta confrontació i redreçar aquest camí que cal reprendre si volem ser lliures.
La ciutadania a l’hora de votar hauria d’abandonar vells esquemes i hàbits que està demostrat que ens porten a un cul de sac, si de veritat volem que Catalunya sigui lliure cal canviar patrons.

Jordi Tubella
16.11.2020 | 10:41
Avui m’he trobat un editorial totalment decebedor. El que no hauria de passar mai en la línia periodística d’un mitjà de comunicació doncs ha passat: VW ha volgut ser políticament correcte perquè no s’enfadi ningú i voler acontentar tothom. Diu que la culpa és de tots els partits polítics i es queda tant content. No és així. El que passa és que la culpabilitat va repartida en diferents proporcions. Hi ha qui té més culpa que altres. Només cal dir que les posicions d’aquests partits venen determinades per la cúpula dirigent, que és on finalment rau la font de tot el desori que tenim. Si algú té ganes d’arribar a un acord per una estratègia comuna fa el possible per arribar-hi i això no ha passat aquí. A veure quin dia aquest mitjà parlarà clar del tot i escriurà qui ho ha fet més malament o menys bé.
A partir d’aquí només cal assumir que l’1-O és història ja. Les dues posicions (perquè són dos els partits polítics principals) es resumeixen en tornar a on érem i continuar amb una autonomia sense dir ni piu o bé continuar amb una autonomia però posant el màxim d’inconvenients que puguem al govern espanyol. Ja es veu que en el fons tampoc hi ha tanta diferència. Fa falta un estímul engrescador fort altre cop. Ara per ara ja tenim prou feina a aturar l’embat de l’estat espanyol que ningú s’atreveix a proposar aquest estímul de futur. Veurem en els programes electorals quin element concret es planteja. Tot em fa pensar que no n’hi haurà cap. Perquè continuem igual: n’hi ha que acceptarien la seva estratègia si guanyen però no la dels altres si queden segons.
Que no està clar que el que volem és una única estratègia? Al final sigui la que sigui, però volem que sigui única, que tots ens la creiem i hi donem confiança. Similar al que va passar amb la proposta d’un referèndum d’autodeterminació que va sorgir per la força del poble i d’un polític. Sembla mentida però aquest polític s’ho va creure, hi va haver un moment que no podia haver marxa enrere i ens ho va fer creure a molts. És realista pensar que això pugui tornar? Ho vam fer molt bé fins el referèndum, però ho podrem fer millor en l’endemà?

jaume vall
16.11.2020 | 11:48
De nou, com sempre, gràcies per aquest Fòrum !
No sé si som conscients de la gratitud immensa que hem de mantenir envers en Partal i tot l’equip directiu de Vilaweb.
Hi ha diaris similars on es pugui concòrrer amb tan de nivell a expressar les nostres contradiccions -si cal- !!!! amb l’editorial del director !!!! ?
Gaudeixo en llegir les pertinents reflexions diàries d’ en Vicenç, i em meravella igualment la resposta de la majoria dels comentaris. Avui en concret, observo que són més realistes i més assenyats algunes opinions dels contertulians.
M’ha agradat el capteniment reflexiu de Camprubí, la rebel·lia de Farré i d’Ametller, el resum sintètic de Mor, la contundència de Viñals, la mirada sardònica i quirúrgica de Salart, la clarividència d’Ortí, el to juganer d’Albert T.
I el realisme-pessimisme de Gilibert, que sempre ens eleva el nivell analític.
Per la meva part, avui faig meves les paraules de Vilarnau, però abans de repetir-es afirmo que si no es torcen les coses votaré Junts per Catalunya, per fidelitat al President Puigdemont, i perquè crec que la candidata Lara Borràs supera amb escreix els altres. Ara bé, a partir del 15 de febrer, els partits que vulguin el meu vot, hauran d’excel·lir en la seva feina, com gairebé tothom ha de provar d’excel·lir en la seva professió. Primer de tot, haurà de pendre’s seriosament dues coses : la modificació de la llei electorial, amb llistes obertes, i la participació ciutadana més implicada en la política més enllà de votar cada quatre anys.
Ara sí, tal com diu Vilarnau “El 21-D va anar d’això: l’unionisme tenia clar que mobilitzaria més gent que mai, i per això es pensaven que guanyarien. Però l’independentisme també va ser capaç de portar a les urnes molta gent que abans mai no havia votat. A partir d’aquí, si guanyen un, uns altres o si superem el 50% dels vots dependrà de si som capaços d’anar a votar en massa, perquè ara l’unionisme ja no està mobilitzat.”
Hem de votar independentisme, encara que sigui apretant les dents. Ja els passarem factura quan sigui la ocasió.

Maria Cinta Comet
16.11.2020 | 16:10
Bona tarda! L’editorial d’avui descriu un panorama dividit, molt fraccionat (massa) dels més de dos milions de votants independentistes de l’1-Octubre del 2017. Una constatació fidel a la realitat del partidisme que tenim (repartiment de cadires = “cromos” per assegurar-se un sou; els principis o els programes reals poc importen ja que no ens els detallen, malgrat els tres mesos que haurem d’aguntar la “campanya cainiana”). Per als partits, uns i altres, i n’hi ha DEU, uff… COMPTEN NOMÉS les possibles POLTRONES i poltronetes (hi ha molt funcionariat a col.locar/ recol.locar).
A Ñ i dins els partits unionistes es freguen les mans perquè aquesta divisió/ repartiment juga CONTRA de NOSALTRES (els afavoreix a ells SENSE HAVER de FER RES).
SÍ QUE ÉS IMPORTANT QUI GUANYI ja que no podem obviar que ERc [que bo anomenar-los ‘És Realment Clar” de l’Albert T (22:57h)] si suma amb COMUNS i PSc formarà un tripartit autonomista messell, messell (de fet ja hi compen; ho proclamen des de fa dies arreu; i ho fan des de diferents altaveus i veus).
Per tant, si volem evitar-ho cal votar JuntsxCat i aconseguir que la Sra. Laura Borras esdevingui la primera PRESIDENTA de Catalunya. És un desig, potser difícil d’assolir, però segur que és la millor sortida (tot i que no sigui aclaparadora -cal tocar de peus a terra-) de poder plantejar una opció que treballi per a la REPÚBLICA CATALANA. No serà ni ràpida ni immediata; Ñ (i partits unionistes) i un sector de l’actual comput independentista ho voldran impedir usant tots els mitjans imaginables. Ànims, doncs. Endavant, sempre endavant!!!

jordi Rovira
16.11.2020 | 16:17
L’editorial d’avui toca un element clau: sortosament ja no estem en escat i mat. A les eleccions de junts x cat érem nosaltres qui posàvem la tensió en el format d’un “atac ambigu”. En les eleccions del desembre, era l’estat qui tenia la torna. Resultat: un empat que posa en desavantatge tècnic l’estat que no ha pogut doblegar un enemic teòricament inferior. En aquests moments, discutirem tots plegats l’eficiencia d’una gestió autonòmica. Ni més, ni menys. L’article d’en Barnils ho deixa ben clar, nosaltres també tenim la NOSTA INEFICIÈNCIA. Ara més que mai podem visulitzar-la. I és aquesta i no altra la lluita venidera. Si l’estat autonòmic no és vàlid, ara es veurà. De fet, ja es va veient.

ramon Feixas
16.11.2020 | 16:30
Bona reflexió sobre el tema del poder polític. Però jo em pregunto: pot el govern actual fer-hi més en relació amb el procés que sigui realment efectiu? (??). Si que podem lamentar que 10 grups poden fer una dispersió de vots en la que es barregin gent força anti-independentista que es ven com a independentista. Malauradament la política i la mentida dormen estretament juntes des del 78. Qui no s’avé a aquesta jeia tenint càrrecs ho paga car. Això fa que per lògica no hi pot haver 10 partits que realment vulguin la independència. Si ho fossin s’agruparien en la meitat integrant-s els menys voluminosos dins els que són més colla. D’aquesta manera el tall polític entre independentistes, indiferents i no independentistes és molt complicat. Com diu l’Editorial fa que és molt difícil poder lligar aquestes eleccions i l’energia independentista del poble en el seu aspecte polític (partidista). Però també seria molt lamentable i perjudicial que aquells polítics que hi són per defensar al poble català en aquest aspecte fonamental no poguessin sentir l’escalf del suport del poble. El fet dels presos polítics i exiliats és quelcom que cal que hi sigui present com els articles acompanyant als substantius.
Cert que els franquistes utilitzen tot el poder que tenen usurpat per anar contra el poble català, contra la nació catalana. Entenc que Espanya mai ha estat un nació, sinó una devoradora de nacions. Per mitjà d eles armes i l’espoli van fer que Madrid fos el km 0 d’un imperi orgullós, rebaixat posteriorment a estat. Això s’assembla amb una nació com un ou i una castanya. Per imposar la seva llengua van necessitar vessar molta sang , amargar i fumigar una colla vides humanes i necessiten encara una repressió injustificable si no és per les seves medalles honorífiques. El motiu pel que Catalunya és nació és tanmateix ben diferent per bé que l’esquinçada del tractat del Pirineus i l’acció territorial de l’integrisme espanyol hagi fet que calguin pedaços per refer els eixos que fan de Catalunya una nació. Anar contra és un llenguatge bèl·lic que usen aquells que tenen afany colonitzador. En una independència, per suposat que es pot parlar de confrontació, que al procés català s’ha marcat sempre com pacífica. No es tracta d’un anar contra… sinó d’un lliurar-se de….L’objectiu és diferent. El mètode és diferent. L’estratègia ha de ser diferent i allà on per una banda hi ha armes destructives , per l’altra hi ha eines constructives que serveixin per caminar capo al referèndum d’aprovació de la Constitució catalana.

Roser Caminals
16.11.2020 | 16:50
D’acord que la independència no vindrà a través de la Generalitat, però això no vol dir que els resultats del F-14 no siguin importants. Ho són per dues raons:
–Encara que el govern de la Generalitat sigui impotent, no ens podem permetre el luxe de passar de res. Hem d’aprofitar totes les ocasions per fer-nos sentir la veu. Ja que no ho fan els partits, fem-ho nosaltres. Lliurar-se a l’unionisme és una rendició palesa i amb conseqüències.
–Tal com diu Pep Agulló, “Si les properes eleccions que han de legitimar la voluntat de l’independentisme no arribéssim a una majoria de vots independentistes, davant del món ja no existirà el problema català.” D’un sol tret, eliminariem el protagonisme català dins i fora d’Espanya i negaríem la legitimitat al què en Puigdemont i companyia han aconseguit a Europa. Seria un sabotatge de les úniques estratègies guanyadores fins ara. De què servirien els veredictes favorables d’Estrasburg si des de dins de casa enviem el missatge que no volem la independència? A la política, els fets simbòlics també són importants. Si guanya l’uinionisme, la carpeta del procès queda arxivada i la motivació de la societat civil, macada. Si guanya ER, salvarem la façana però debilitarem les estructures més capaces de tirar endavant: Waterloo i l’ANC, que s’està reorientant en una direcció més combativa.

Lluïsa Miret
16.11.2020 | 17:27
Que cada u s’ ho pensi bé i voti el què li sembli millor, com sempre hem fet.
Crec que té molta raó en Vicent quan diu que no cal la baralla, encara que sigui dialèctica, (això ho dic jo). La situació és prou difícil i tensa en tots sentits, epidèmia, problema econòmic per a molts, discussions polítiques, coses mal fetes, manifestacions religioses que no tenen ni cap ni peus etc.
Caldria, al meu entendre baixar la tensió, que no vol dir baixar la guàrdia.

Joaquim L’Optimista
16.11.2020 | 20:05
Creo sinceramente que el articulo del Sr Partal va hacia un camino para mì de estrategia llena de picaresca: remover el orgullo de todos nosotros los independentistas para que el 14F las urnas esten llenas de votos a favor de MHP CARLES PUIGDEMONT.y el 50% quede superado.

Jesús Albiol
16.11.2020 | 20:47
Estic en bona part d’acord amb Vicent, però no del tot.
Diu Vicent que aquestes eleccions no seran tant importants i només s’hi decidirà la gestió de l’autonomia.
És cert, però hi ha un aspecte que crec que és important: una base sòlida al govern de la Generalitat seguirà traslladant la legitimitat del MHP Puigdemont de cara l’exterior, que és on cal donar la talla, a través del Consell per la República o simplement mantenint actiu i present al MHP dins el país, la seua veu al parlament europeu i el seu eco a Catalunya i l’estat … i això sí que passa per tenir un govern independentista.
Pose-m’ho a l’inrevés: si l’independentisme no guanya … com ens veuran des de fora?, quin cas li faran políticament a Puigdmeont a l’exterior?, quin recolzament se li pot donar en cas de necessitat mediàtica? …
Francament, estem en un punt que l’independentisme no pot perdre cap elecció si no vol veure molt debilitada la posició democràtica que ara mateix té dins i fora de l’estat. La independència comença per mantenir la màxima tensió dmcoràtica en tots els àmbits … fins que l’estat “fabrique” l’ocasió, que sempre ho fa!

Adrià Arboix
16.11.2020 | 21:13
Totalment d’acord amb el raonament de la Sra Caminals.

Josep Soler
16.11.2020 | 22:23
Aquesta vegada no estic d’acord amb l’article del Vicent.
No se si les eleccions seran importants o no. En tot cas dependrà dels percentatges. Es a dir, si guanyés la llista del President Puigdemont, per majoria absoluta (es nomes una hipòtesis) tindríem la independència i els traïdors d’ERC, s’anirien allà on els pertoca d’anar.
Aquest resultat es improbable, però tampoc no descarto la victòria de Junts pel Si.
Amb tot, si es dona aquest resultat, ERC cercarà un acord amb Comuns-PSC cercant, fins hi tot, el suport de Ciudadanos. Aleshores si que ja ens podem acomiadar de la independència, almenys per uns quants anys (com es natural, espero i desitjo però, que res d’això passi).
No se perquè, aquesta vegada el Vicent,ens tira aigua al vi, en aquest intent de repartir culpes a parts iguales, entre els “dos independentismes”. No es cert. No hi han dos independentismes. ERC esta en una situació d’entrega, que res del que pugui fer d’ara en endavant pot estranyar a ningú, perquè entre d’altres coses, ja ha esgotat, la paciència de tota la generació il·lusionada en la possibilitat real de la independència.
Aquí no hi han estratègies que valguin. El Junquerisme es una entrega de Catalunya al poder de Madrid, a canvi com a molt, de poder mal governar el que quedi d’una Generalitat, força mes rebaixada que la que va haver d’administrar l’anterior President Pujol.
Siguem honestos i acceptem la realitat tal com es i tal com la descriu la Sra. Gemma R. per la qual li robo tot aquest tros de paràgraf, espero que em el seu consentiment: ” tot i que volgueu igualar-ho pel bé de l’ independentisme, qui és a les xarxes sap que pocs retrets pot fer a Juntxcat, que l’ únic que fa i poc és defendre’ s davant els atacs constants i incansables d’ ER. Insisteixo, no cal que creieu res, poseu-vos Twitter. ER és molt més tòxica que Ciutadans x l’independentisme, és espectacular lo d’aquest partit, increíble! Ple de mala gent, i no exagero. Mala gent”.
Gracies Gemma R.
S'ha afegit la noticia a Favorits