“De qualsevol cosa en diem persona, avui dia”

  • L’ètica periodística d'ometre l’origen, l’ètnia o la religió dels implicats en delictes si no és rellevant per a entendre els fets, atrau eixams d’usuaris afamats per saber

Marta Rojals
03.02.2025 - 21:40
Actualització: 04.02.2025 - 07:34
VilaWeb

Per començar d’alguna manera, agafo una notícia d’última hora, però vella: “Una persona mor electrocutada després d’enfilar-se a un tren a l’estació de Lleida.” Tant si heu abandonat X com si sou de la resistència, els comentaris de la xarxa no us sorprendran: “Una persona? Què voleu amagar?”; “Una persona no, un MORO!”; “Un moro delinqüent menys”; “Però el tren es troba bé?”; “Púrria delinqüent que hauria d’estar deportada. Gens de llàstima.” Un usuari respon amb dues emoticones d’ampolles de cava; un altre amb un mem de pollastres a l’ast; un altre sentencia: “De qualsevol cosa en diem persona, avui dia.” I aquí paro el treball de camp, perquè aquesta última, com a síntesi de totes, no es pot superar.

No es tracta de cap brot excepcional: només és un dia més als comentaris de les notícies del compte del 3/24. Ni tan sols m’he hagut de passejar pels perfils més extremistes, engreixats i reverberats per un algorisme que, com se sol dir dels gossos, cada vegada s’assembla més a l’amo. Totes les fòbies dels nostres temps tenen el seu lloc a la xarxa d’Elon Musk. L’odi hi és un esport nacional, internacional, mundial. Aquests dies n’ha esclatat un cas mediàtic, el d’aquesta actriu nominada als Oscar, Karla Sofía Gascón, que també podria ser candidata olímpica de triatló en racisme, islamofòbia i catalanofòbia. I ves per on: l’artista, que per ser una dona trans també ha rebut odi de valent a la vida, ha estat abraçada per la premsa ultraespanyolista com a “víctima” d’una campanya d’assetjament a X: ja ho veuen, els odis compartits fan estranys companys de llit.

No volia personalitzar, només és que el cas, per al que avui m’interessa parlar, dóna per a molt. Com sabeu, ara a l’actriu li perilla el reconeixement de l’acadèmia, pobra, perquè en el seu moment va tindre la mala idea de piular contra negres, xinesos i musulmans a cara descoberta. Contra els catalans no compta, de tan naturalitzat i banal com és l’anticatalanisme fora del nostre cercle nacional. Aquesta aquiescència no és més que l’acceptació, també a Catalunya, que la catalanofòbia té les seues raons de ser, per més injustes que ens semblin als afectats, perquè darrere l’odi al diferent sempre et donaran UNA RAÓ, una justificació.

A naltros ens pot costar d’entendre, perquè som els bons i no hem robat mai ni vint duros del moneder de les nostres iaies, però igual que algú parla de “moros delinqüents” que se salten les lleis de casa nostra, també pot parlar de “catanazis” que ens saltem les de la casa de tots els espanyols, si és que hi ha cases d’algú. I tota la concatenació de fets que acaba en un titular –ja siguin històrics o individuals– pot importar ben poc a ningú, tret dels interessats. La vida es veu molt diferent segons la banda on t’ha tocat de néixer, això és elemental. Llavors passa que a un catalufo li fan saltar un ull, per exemple, o li rebenten un testicle –“perquè” va llançar una tanca policial o “perquè” volia “subvertir l’ordre constitucional”– i no pots esperar que X no esclati en piulades de celebració contra els “putos catalans”. Tan senzill com això: per al deshumanitzador, sempre hi ha UNA RAÓ que justifica la deshumanització d’un altre grup humà.

Per les seues raons, també, l’actriu espanyola va sentir legítim el propi odi i el va esventar a la xarxa, cosa que ens porta a pensar que, si aquest és el seu sentiment en públic, quin no deu ser en privat. I aquesta és una curiositat que també em té intrigada dels perfils que comparteixen com a mínim dues lluites amb Gascón: fins a quin punt es dissocien del seu jo combatent de les xarxes quan són a l’oficina, al gimnàs o amb la colla fent una calçotada?; es reprimeixen els epítets “moro”, “panxito”, “xusma”, “púrria” davant dels seus xiquets o a les reunions de l’AFA?; deixen anar alguna racistada, alguna patinadeta xenòfoba, la parauleta fetitxe “woke”, quan tracten amb els clients, amb la cita de Tinder, amb els sogres, amb les companyes –no és femení genèric– de feina?

Això, els que són usuaris reals. Perquè no sabem quin percentatge representen els bots d’animació, que són baratets; vius o virtuals, a les bios es declaren “Políticament incorrecte”; “Lluitador per la llibertat de Catalunya”; “Antiwoke”, “Despertaferro 33”; n’hi ha que diuen que són funcionaris, mecànics, atletes, regidors, farmacèutics, mestres; n’hi ha amb banderetes i n’hi ha sense; n’hi ha que tenen un nom d’usuari ple de numerets, que vol dir que són dels que han sortit nous com bolets, i n’hi ha que ostenten noms i cognoms polits i treballats i, si són massa concrets, curosament inventats. Aquí darrere hi ha una feina ingent, local, global, una locomotora sense fre. Mentrestant, Musk somriu mentre acaricia un gatet.

Els perfils de X que segueixen al minut les maleses per part de gent de pell torrada –els delictes quotidians dels delinqüents blancs passen per alt del seu radar–, acumulen milers de republicacions i m’agrades en un tancar i obrir d’ulls, és una cosa de veure-ho. Tota una gesta per a una llengua menuda d’una nació perduda en un racó de l’Europa del sud, però que té un potencial estratègic de desestabilització que no passa per alt a l’enginyeria de qui ja és el feixista més ric del món. Sobre el jove electrocutat a Lleida –és un exemple, si us plau, un exemple de molts– les parròquies han sentenciat: si pretenia colar-se al tren, i si a l’estació havia estat provocant “problemes de seguretat”, ben calcinat està. Els qui som deshumanitzats per altres grups humans no estem exempts de deshumanitzar, mireu el cas de l’amiga Gascón, a qui el privilegi de l’espanyolitat blanca no li ha evitat mai de rebre odi per ser persona trans: per poquet que aixequem el cap, sempre tindrem algú per sota nostre a qui trepitjar.

Em centro i acabo. L’ètica periodística d’ometre l’origen, ètnia o religió dels implicats en delictes si no és rellevant per a entendre els fets, atrau eixams d’usuaris afamats per saber: i d’on és aquesta “persona”, de Personilàndia?; i aquest “jove”, de Jovelàndia?; menja pernil, menja fuet?; per què no en dieu la nacionalitat?, què ens amagueu? No sabem quants són, però cada vegada són més: gent que necessita saber l’origen d’un ésser humà per a decidir si és una persona o no, per a no errar el tret de l’estigmatització, per a no sucumbir a aquest mínim comú que, si et descuides, pot fer-te posar a la pell dels fills dels altres, com tu ets fill dels teus, i infondre’t un fil de compassió. I perdre aquest reconeixement de mínims, a la història de la humanitat, no ha portat mai res de bo.

Us proposem un tracte just

Esperàveu topar, com fan tants diaris, amb un mur de pagament que no us deixés llegir aquest article? No és l’estil de VilaWeb.

La nostra missió és ajudar a crear una societat més informada i per això tota la nostra informació ha de ser accessible a tothom.

Això té una contrapartida, que és que necessitem que els lectors ens ajudeu fent-vos-en subscriptors.

Si us en feu, els vostres diners els transformarem en articles, dossiers, opinions, reportatges o entrevistes i aconseguirem que siguin a l’abast de tothom.

I tots hi sortirem guanyant.

per 75 € l'any

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.

Si ets subscriptor de VilaWeb no hauries de veure ni aquest anunci ni cap. T’expliquem com fer-ho

Recomanem

Fer-me'n subscriptor