Valtònyc en el moment de saber el veredicte (fotografia: Marina López).

Supose que per a molts de vosaltres és familiar aquella excel·lent descripció aristotèlica que deia que qualsevol pot enfadar-se un dia, però que no és a l’abast de tothom enfadar-se amb la persona adequada i en el moment adequat i amb el propòsit adequat i de la manera adequada.

Ahir Josep Miquel Arenas, conegut pel seu nom artístic, Valtònyc, va aconseguir que els tribunals belgues tombassen una euroordre emesa per l’Audiència espanyola que el reclamava per una condemna de tres anys i mig de presó a causa de les lletres de les seues cançons i les crítiques que hi feia al rei d’Espanya. Però si als tribunals espanyols aquestes crítiques són etiquetades de terrorisme, resulta que les autoritats judicials europees han convingut que no hi ha cap raó per a perseguir-lo, perquè el contingut d’aquests texts és completament lícit i entra en el marc de la llibertat d’expressió. La desproporció entre l’acusació espanyola i el capteniment de la justícia belga ho diu tot.

Per tant, avui és un dia adequat per a recordar que aquests anys d’exili no han estat de cap manera un camí senzill per a Valtònyc. Mai l’exili no és senzill, però voldria cridar l’atenció particularment sobre el fet que fins ahir ell tenia penjat un avís en els ordinadors policíacs que deia que era cercat per terrorisme. I això en un país com Bèlgica, que ha estat en alerta antiterrorista cinc, la màxima, pràcticament des que Josep Miquel hi ha arribat, significa una quantitat enorme de dificultats personals, en el dia a dia, que ell no ha volgut mai magnificar però que tan sols ell sap com li han fet difícil la quotidianitat.

I malgrat això, i superant això, Valtònyc ha fet allò que creia que havia de fer. I ho ha fet amb una dignitat tan gran com l’aparatós Kalàixnikov (recordeu: el fusell alliberador dels pobles) que porta tatuat al seu braç.

Això ho va tornar a demostrar ahir, quan les seues primeres paraules van ser per a reclamar l’alliberament de tots els rapers empresonats a l’estat espanyol. Abans i tot de celebrar la seua victòria. I per a reclamar la solidaritat de tothom amb ells i accions efectives, organitzades, per traure’ls de la garjola. I no tan sols paraules. Perquè Valtònyc no és a Flandes per a salvar la seua pell, cosa que no oblida mai. Té molt clar que no vol ser a la presó per no ser silenciat durant anys, absent de la vida pública i del combat. Aquesta és la raó de l’exili. I per això el seu exili és també polític, un exili que pretén denunciar l’estat espanyol i promoure la creació d’un estat d’opinió internacional en contra d’allò que és i en contra d’allò que fa.

I per això també és coherent quan fa qualsevol crítica. És molt fàcil de manipular la seua imatge i presentar-lo com un exagerat o un menjacapellans, però no ho és. Simplement, és una persona lliure, com ho hauríem de ser tots, que veu clar el seu nord i diu sense embuts què pensa. En tot moment. Ahir, per exemple, va moure un cert enrenou la seua resposta durant una entrevista a Catalunya Ràdio en què va criticar les felicitacions que rebia per haver guanyat. Va dir que aquelles felicitacions eren “una merda si es queden en això”. I va assenyalar Òmnium en concret perquè Laura Rosel li acabava d’esmentar la piulada feta per aquesta organització. Qui s’enfade per això deu saber què fa. Jo vaig entendre que Valtònyc, amb aquelles paraules, ens reclamava a tots l’exigència que s’ha posat a ell mateix. Per tant, si de cas som els altres que ens hem d’interrogar sobre el nostre comportament, i no ell.

Torne a Aristòtil. Valtònyc es va “enfadar” amb Juan Carlos i efectivament aquesta era la persona adequada, en el moment adequat. I s’hi va enfadar amb el propòsit adequat de contribuir a l’alliberament de la societat i de la manera adequada, perquè el resultat ho certifica.

Vist en la perspectiva dels anys, Josep Miquel no podia haver estat més agut en la seua denúncia ni podia haver triat una diana més encertada per a retratar el podrimener que és l’estat espanyol. Car la monarquia és, amb el PSOE, el pilar central del règim del 78. I, en relació amb això, les reaccions a la seua victòria ho diuen tot, també. A Bèlgica ha aconseguit que es canvie la llei per permetre un marge més ample de crítica al monarca que el que té la gent corrent. No més estret: més ample. En canvi, a l’estat espanyol no s’espera que el PSOE impulse la reforma que va anunciar que faria. Té prou vots per a fer-ho però no té la valentia ni l’interès ni la decència de fer-ho. I posar en relleu això, fer evident això, és també un fruit extraordinari de la manera apassionada, valenta, clara com l’aigua i decidida que té Valtònyc de fer les coses. Quan ahir Pablo Iglesias s’alegrava de la seua victòria, es feia ben evident la hipocresia de l’esquerreta espanyola. La cançó “No al Borbón”, que és l’origen de la persecució judicial, va ser un encàrrec d’Iglesias per al seu programa de televisió. Però, malgrat això, mentre era vice-president del govern espanyol, el dirigent de Podem no va moure ni un dit per Valtònyc, ni per resoldre de manera efectiva la situació que genera tants Valtònycs. I ací tenen ben aturada la reforma que va prometre. Que n’és, de fàcil, assaltar el cel mentre qui perilla i lluita a la terra és un altre…

No amague gens la meua admiració personal per Valtònyc. La tinc tota. Crec que és un exemple de la millor mena de gent que el nostre país –qualsevol país, però també el nostre– és capaç de produir. De Tijd, un dels grans diaris belgues, el va qualificar ahir de campió de la llibertat d’expressió, una expressió adequada que indubtablement es mereix. Però que ningú no oblide que per a arribar a aquest punt cal que un jove mallorquí, de la Pobla, extremadament jove quan l’estat i la repressió més ferotge li cauen al damunt, tinga la fortalesa i la capacitat de ser prou lliure per a triar i decidir ell tot sol què farà amb la seua vida. I tinga la valentia d’emprendre un camí tan llarg com el que ha fet sense perdre mai de vista la ruta ni per les crítiques interessades ni per les promeses oportunistes. I que guanye.

Que no ho és tot, això de guanyar individualment, però que avui és molt i significa molt, n’estic ben segur, per a molts de nosaltres.

 

PS. Heus ací la cançó que hi ha a l’origen de tot:

 

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.