‘Li vaig clavar una puntada de peu perquè tenia pressa i volia apartar-lo.’ Aquestes són les paraules d’un policia espanyol que dilluns va declarar davant el jutjat d’instrucció número 1 de Barcelona. L’acció investigada, brutal com tantes del primer d’octubre, va tenir lloc quan el policia de la brigada d’informació anava amb uns companys antiavalots cap a les Escoles Pies del barri de Sant Antoni de Barcelona. La víctima és un home gran, que jeia a terra, d’esquena, indefens.

És un cas típic de violència policial gratuïta, innecessària, amb aquell punt de sadisme que els ciutadans de carrer no podrem acceptar ni entendre mai. Sabem que els camins del plaer són inescrutables, però quina mena de persona pot sentir-se satisfeta amb una acció així? El problema per a aquests pinxos disfressats de policia és que els mòbils han posat fi a la seva tradicional impunitat. No sempre, és clar. Però ara hi ha vegades que les accions queden enregistrades i els agressors poden ser identificats i, fins i tot, acaben davant un jutge. Segurament, no els passa gaire més que això, però ja és més que la impunitat.

En el vídeo publicat per Jaume Asens, tinent de batlle de Barcelona, es veu perfectament com l’home gran no representa cap perill i tampoc no impedeix el pas del policia. Segurament, els antiavalots que el precedeixen l’han empentat a terra. El policia agressor potser sí que tenia pressa, però no és pas per apartar-lo que li clava una puntada de peu, sinó per deixar clar que encara que la seva funció només sigui la de retirar urnes, si cal anar a por ellos també pot repartir llenya, com els valents, encara que sigui contra un home gran i indefens.

A banda que sigui una mentida infame, el problema que tenim com a societat és que aquest ‘li vaig clavar una puntada de peu perquè tenia pressa i volia apartar-lo’ passarà ràpidament a l’oblit entre el record d’agressions semblants, nous escàndols i elements de distracció com el xou identitari del nou dirigent del PP a Barcelona. I aquí tenim un problema important. Com a societat, és molt difícil de reaccionar contra les agressions als drets fonamentals i les llibertats democràtiques bàsiques si les agressions són contínues i tan nombroses com actualment. Alhora, si acceptem allò que és inacceptable, si no ens mostrem intolerants amb els abusos policials o la xenofòbia, si normalitzem coses que no són normals, haurem començat a perdre la partida.

A Turquia, hi ha milers de presos polítics, però el problema va ser el primer. Un cop l’estat és capaç d’imposar el primer pres polític i la societat l’accepta, o no té prou força per a lluitar-hi en contra, la resta són faves comptades. Per això és tan important no normalitzar la situació dels presos polítics catalans i per això és tan greu que els ciutadans espanyols no vegin que és un problema que també els afecta. A vegades vénen ganes de plantar-se al bell mig de la meseta i cridar ben fort el famós poema de Niemöller. Quan ens ho preguntin, als nostres néts els podrem dir que dúiem un llaç groc i fèiem mil accions de protesta. Els haurem d’explicar, això sí, com érem capaços de fer una vida aparentment normal, anar a esquiar el cap de setmana i celebrar el Nadal, mentre uns altres feien una vaga de fam o eren injustament empresonats i a l’exili.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb