El Casal Català de Brussel·les fa molts anys que organitza, sempre que hi ha eleccions, un debat de candidats. Enguany, però, el debat era molt més que especial. Com va dir en la presentació la presidenta del Casal, Roser Maresma, ‘normalment el debat servia per a acostar-nos la realitat d’allà, però és que ara la realitat és ací’. La ‘realitat’ a la taula, eren les conselleres Clara Ponsatí i Meritxell Serret, totes dues ciutadanes involuntàries de Brussel·les en l’actualitat, i la cap de llista de la CUP per Lleida, Mireia Boya. La delegada de l’ACN a Brussel·les, Laura Pous, feia de moderadora remarcant que dins l’anormalitat d’aquest debat hi havia una normalitat interessant: que totes eren dones.

El debat arribava amb polèmica perquè ni els partits monàrquics ni els comuns havien volgut participar. Ho havien fet anteriorment, però aquesta vegada, malgrat els esforços dels organitzadors, van evitar la cita. Aquesta absència va servir perquè es posaren sobre la taula les primeres opinions, i la consellera Ponsatí va ser molt clara i contundent, com ho va ser al llarg de tota la nit: ‘No han vingut perquè no poden seure al nostre costat. Amb quina cara ens mirarien, a la consellera Serret i a mi?’ Mireia Boya ho reblava amb el seu testimoniatge personal: ‘Jo sóc ací per no normalitzar la repressió’, tot recordant que el debat entre la consellera Serret, cap de llista d’ERC per Lleida, i ella mateix s’hauria d’haver fet a la capital del Segrià i no a Brussel·les.

Entre els temes de debat, inevitables, la qüestió de la llista única. Serret deia que entenia que es demanessin explicacions, però no que es busquessin culpables Boya negava que fer president algú que no fos Puigdemont equivalgués a acceptar el 155, i Ponsatí deia que no ho entenia. ‘Una situació amb presos i exiliats és incompatible amb fer avançar la República, en tot cas, parlarem de cotxes oficials, sous i càrrecs autonòmics, però això ja és una altra cosa’. Una altra cosa que definia com ‘acceptar l’ocupació i anar tirant’.

El tema retornava més tard en ocasió de respondre a la pregunta de com es podria implementar la República en el cas que les forces republicanes aconseguissin la victòria. ‘Si no podem aturar la repressió, com voleu que controlem les finances?’, demanava Ponsatí. Boya en aquell moment parlava del poder ‘coercitiu’ del poble al carrer i Serret insistia en la perspectiva i en el temps i en el fet que el primer d’octubre i el 27 serien vistos en el futur com la pedra angular del nou país.

Segurament, com en cada acte dels que es fan dins el país, apareixia la sorpresa per les previsions d’algunes enquestes, la incredulitat, la pregunta sobre si una cosa com aquesta es pot fer amb el 50% de la població només a favor o la demanda d’explicacions sobre el 27 d’octubre. Però el pes gran era què passaria després de les eleccions, com i de quina manera actuarien els tres partits republicans. La representant de la CUP va anunciar que estaven disposats a entrar al govern o a formar part de la messa, ‘al que faci falta’, va dir, i la consellera i candidata d’ERC va explicar que aquell era el moment de fer coses amb un sentit republicà, d’implantar la República amb fets. I la consellera i candidata de Junts per Catalunya, de nou, va ser contundent i directa. Va dir que calia reconèixer que havíem patit una derrota i entendre que de les derrotes s’aprèn. I aquell va ser un dels pocs moments en què la sala, que aplegaven unes vuitanta persones, va aplaudir.

Quan l’acte va acabar, les tres dones que ens representaven en aquell debat singular es van abraçar i es van fotografiar juntes. Com a testimoni d’una jornada ben especial, una més, al cor de Brussel·les.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]