09.02.2025 - 21:40
|
Actualització: 09.02.2025 - 22:59
El secessionisme als Estats Units ha estat una constant durant la seva història, tot i que sovint és una posició política que queda relegada a l’àmbit teòric o simbòlic. Des de la publicació de The Nine Nations of North America, de Joel Garreau fins als mapes d’Andrew Shears que imaginen 124 estats on ara n’hi ha 50, l’anàlisi de la fragmentació nord-americana ha estat recurrent també per a entendre la realitat del país. Els esdeveniments polítics aguts reobren sempre el debat i ara, sobretot en els estats progressistes, la reacció a la victòria de Donald Trump i el turbulent començament del seu mandat han promogut nous posicionaments independentistes.
Aquest ha estat el cas de Califòrnia, la bandera oficial de la qual recorda els 25 dies en què va ser, a tots els efectes, un estat independent, abans d’integrar-se als Estats Units. Durant la recent visita de Trump a Los Angeles el governador, Gavin Newsom (demòcrata), es va referir a Califòrnia més d’una vegada com a “nació-estat”, una terminologia que guanya adeptes, quan tradicionalment es considerava Califòrnia un estat i els Estats Units la nació. Durant la crisi de la covid-19, molt mal gestionada per Trump, Newsom ja havia fet aquesta proclamació, que aleshores va generar una intensa polèmica.
Alhora, el governador Newsom ha sol·licitat al parlament estatal que defense els valors i drets de Califòrnia davant el segon mandat de Trump. Amb una economia robusta que representa el 14% del PIB dels EUA, Califòrnia es prepara per enfrontar-se a les polítiques federals que considera contràries als interessos californians.
I el fet és que la crisi generada arran dels incendis a Los Angeles i les decisions adoptades per Trump en els primers dies del seu mandat sembla que han fet augmentar la voluntat de separar-se, segons un estudi fet públic per Yougov. Les dades del sondatge, fet a 35.000 persones en 33 estats dels 50, suggereixen que a Alaska, Califòrnia i Texas una part significativa de la població donaria suport al projecte independentista. A Alaska ho faria el 36% de l’estat, a Texas el 31% i a Califòrnia el 29%.
Curiosament, a tot arreu, llevat de Nova Jersei, on el resultat és molt marginal, són els votants del Partit Republicà els que valoren més la idea de la secessió –en el cas de Texas, el 44% dels votants republicans estarien a favor de separar-se i tornar a ser un estat independent.
El paper de la política en el ressorgiment del secessionisme
Les divisions polítiques als Estats Units es reflecteixen clarament en la diferenciació geogràfica entre blue states (estats tradicionalment demòcrates) i red states (estats tradicionalment republicans). Tanmateix, aquesta separació no és només ideològica, sinó que té també un fort component geogràfic i sociològic. Els estats costaners i les grans ciutats tendeixen a ser progressistes, i les zones rurals i l’interior del país són majoritàriament conservadores. Aquesta polarització ha fet que determinats sectors polítics plantegen la necessitat de dividir estats, sobretot en casos com el de Califòrnia i Oregon, on algunes regions se senten totalment alienes a les polítiques dominants del seu estat.
La divergència s’ha agreujat aquests anys, amb qüestions com ara el control d’armes, l’avortament, les polítiques mediambientals i la immigració, que generen tensions constants entre els governs estatals i el federal. Els moviments secessionistes i les propostes de reestructuració territorial responen a aquest desencaix, tot reflectint la dificultat de mantenir una federació amb realitats polítiques i socials gairebé oposades dins un mateix territori.
El moviment secessionista Calexit ha experimentat un nou impuls a Califòrnia. Aquest moviment, que advoca per la independència de l’estat, ha començat una campanya per recollir signatures amb l’objectiu de fer un referèndum sobre la secessió. Perquè la proposta arribe a les urnes, els promotors han de reunir més de 500.000 signatures abans de final de juliol.
Si s’aconsegueix el suport necessari, la mesura es podria incloure en la votació de les eleccions presidencials del novembre del 2028. Perquè la secessió siga efectiva, més del 50% dels votants registrats haurien de participar-hi, i almenys el 55% haurien de votar-hi a favor. En cas d’aprovació, es crearia una comissió de vint membres encarregada d’estudiar la viabilitat de la independència de Califòrnia, amb un informe previst per al 2027.
La tensió entre els estats i el poder federal
A diferència de molts països europeus, on el govern central té l’última paraula en la majoria de les qüestions polítiques i legislatives, els Estats Units operen amb un sistema federal en què els estats tenen un grau enorme d’autonomia.
Cada estat té la seua pròpia constitució, govern, sistema judicial i capacitat de recaptació fiscal. A més, tenen la seua pròpia Guàrdia Nacional, que pot actuar com una força militar sota el comandament del governador, independentment i tot del govern federal –i això inclou, per exemple, en el cas de Califòrnia, una força aèria i, d’ençà del 2107, també una petita marina.
Aquesta relació entre els estats i el govern federal fa que els estats puguin tenir lleis molt diferents entre ells, incloent-hi regulacions sobre imposts, armes, sanitat i educació. I això crea una dinàmica en què les tensions entre el govern federal i els estats poden derivar en conflictes polítics, sobretot quan les ideologies dels governs estatals i de l’administració central divergeixen significativament. Aquest equilibri complex explica per què els moviments secessionistes poden trobar suport en certs estats que veuen el govern federal com una amenaça per a la seua sobirania política i econòmica.
Per això, les darreres dècades han sorgit tensions entre els estats i el govern federal. Un dels casos més coneguts va ser la resistència de Texas i més estats sudistes a la implementació de lleis federals de drets civils durant els anys seixanta i setanta. Un altre cas va ser el litigi entre Califòrnia i el govern federal durant l’administració de Trump sobre polítiques migratòries, on l’estat es va declarar sanctuary state i va blocar de manera oficial els intents federals d’expulsió massiva d’immigrants. També destaca la confrontació entre el govern federal i l’estat de Nevada en relació amb el control de terres públiques, sobretot en el cas de la disputa amb el ranxer Cliven Bundy el 2014. Aquests casos exemplifiquen com els estats nord-americans tenen una autonomia significativa i sovint desafien el govern federal en qüestions polítiques, econòmiques i socials.
Una petjada històrica
D’ençà de la fundació dels Estats Units, i de manera recurrent, hi ha hagut moviments independentistes, coneguts allà com a secessionistes. Els més destacats en termes històrics han estat els següents:
La Confederació Sudista (1861-1865): Aquest va ser l’intent més seriós de secessió als Estats Units, que va culminar en la guerra civil. Els estats del sud, que defensaven els drets dels estats sobre la federació, però, sobretot, la continuïtat de l’esclavitud, van formar la Confederació. Després de quatre anys de guerra, la Confederació va ser derrotada, i els estats del sud van ser readmesos a la Unió. Actualment, tot i que alguns grups marginals encara exhibeixen símbols confederats, no hi ha moviments secessionistes significatius associats directament amb la idea de la Confederació.
El moviment de Texas: Texas va ser una república independent entre el 1836 i el 1845 abans d’unir-se als Estats Units. En l’actualitat, el Texas Nationalist Movement defensa la independència de Texas, bo i argumentant que l’estat té una economia robusta i una identitat cultural única en la qual el castellà i la connexió amb Mèxic juguen un paper important. El 2022, la plataforma del Partit Republicà a Texas va incloure una crida perquè la legislatura estatal proposés un referèndum sobre la secessió. I el març del 2023, el diputat al parlament texà Bryan Slaton va introduir un projecte de llei per afegir un referèndum sobre la independència a la papereta electoral del 2024, que finalment no es va fer.
El moviment de Cascadia: Aquest moviment, amb un fort component ideològic ecologista, proposa la creació d’una regió independent que inclouria els estats de Washington, Oregon i la província canadenca de la Colúmbia Britànica, tot basant-se en vincles ecològics, culturals i econòmics compartits. Els defensors de Cascàdia argumenten que aquesta regió té una identitat única que la distingeix de la resta dels Estats Units i el Canadà. El moviment ha vist un ressorgiment en popularitat, sobretot després de les eleccions presidencials guanyades per Donald Trump, i ha aconseguit unes quantes victòries simbòliques, com ara la popularització de la bandera, que és mostrada en públic en tot d’esdeveniments esportius a la zona.
El moviment de Vermont: Vermont va ser una república independent entre el 1777 i el 1791 abans d’unir-se als Estats Units. El moviment contemporani per la independència de Vermont, la Second Vermont Republic, es va fundar el 2003. Aquest grup defensa la secessió pacífica de Vermont, bo i citant la insatisfacció amb el govern federal i el desig de preservar una identitat cultural i política úniques. Tot i que el moviment ha atret certa atenció, no ha aconseguit un suport significatiu entre la població de l’estat i fa anys que pràcticament no fa res.
A banda la idea de fer de Califòrnia un estat independent, també hi ha hagut intents de dividir Califòrnia basats en diferències polítiques, econòmiques i culturals dins l’estat. Una de les propostes més recents va ser la iniciativa Cal 3 del 2018, que pretenia dividir Califòrnia en tres estats separats. Tot i que la proposta va obtenir prou signatures per aparèixer a la papereta electoral, el Tribunal Suprem de Califòrnia la va blocar i va impedir que la població la pogués votar.
Hawaii: Després de l’enderrocament de la monarquia hawaiana el 1893 i l’annexió als Estats Units, sempre han existit moviments que cerquen la restauració de la sobirania. Aquests moviments argumenten que l’annexió va ser il·legal i que el poble hawaià té dret a l’autodeterminació. Tot i que hi ha hagut alguns avenços en el reconeixement dels drets culturals i territorials dels nadius, sobretot quant a la recuperació de la llengua, la proposta independentista és poc important en termes polítics. Tanmateix, són unes quantes les organitzacions i grups que s’integren en l’anomenat Ke ea Hawai’i (Moviment per la sobirania). El hawaià és llengua oficial de l’estat i, fins i tot, és emprada per algunes agències federals.
Alaska: L’Alaskan Independence Party defensa la secessió d’Alaska dels Estats Units, bo i argumentant que l’estat té recursos naturals abundants i una identitat única que en justificaria la independència. El partit ha tingut, i té, una certa influència en la política estatal, que inclou l’elecció del candidat Walter Hickel com a governador de l’estat l’any 1990.
Puerto Rico: Com a territori no incorporat dels Estats Units, Puerto Rico ha debatut durant dècades el seu estatus polític. Els referèndums han demostrat una divisió entre els que afavoreixen la independència, els que prefereixen la condició d’estat i els que volen mantenir l’estatus actual o cercar una associació lliure. El 2020, es va fer un referèndum en el qual el 52,5% dels votants van donar suport a la condició d’estat, però la participació va ser baixa i el resultat no va ser vinculant. Puerto Rico té uns quants partits polítics independentistes, entre els quals destaca Patria Nueva, que té diputats i senadors a parlament de l’estat.
Demandes de divisions i separacions als estats actuals
Al costat dels moviments que aspiren a la independència, la història dels Estats Units ha vist la creació de nous estats, a partir de la divisió d’uns altres, en un fenomen menys cridaner internacionalment, però que té una gran importància interna. De vegades ha estat comparat a la possibilitat, per exemple, d’una independència de Catalunya dins l’estructura de la Unió Europea.
L’exemple més notable va ser la separació de Virgínia Occidental de Virgínia durant la guerra de secessió el 1863, quan els comtats occidentals, contraris a la Confederació, van decidir de romandre dins la Unió i formar un estat propi.
També hi ha hagut propostes per a dividir Califòrnia en diferents entitats, com ara el projecte de crear l’estat de Jefferson, que inclouria el nord de Califòrnia i el sud d’Oregon. Més exemples inclouen l’estat de Lincoln, que separaria l’est de Washington de la resta de l’estat, i la proposta de North Colorado, en què diverses zones rurals de Colorado voldrien independitzar-se del govern estatal.
A més, hi ha moviments que cerquen simplement de canviar parts d’un estat a un altre estat. Algunes comarques de Maryland han proposat d’unir-se a Virgínia Occidental, i algunes zones de Nevada han expressat el desig d’incorporar-se a Idaho, bo i considerant que els seus valors polítics i culturals encaixen més bé amb aquest estat. Aquestes propostes, encara que difícils d’executar, reflecteixen les tensions internes i la diversitat d’opinions sobre la governança dels Estats Units.
Un debat intel·lectual viu
Més enllà de les iniciatives polítiques concretes, el secessionisme ha estat reivindicat com una manera d’entendre més bé els Estats Units, una nació amb unes diferències regionals enormes, més unida administrativament i política, que no pas culturalment o sociològica.
Així, Joel Garreau, al seu llibre publicat el 1981, defensava que els Estats Units i el Canadà no es podien entendre com a unitats homogènies, sinó com un conjunt de nou àrees culturals i econòmiques diferenciades. Aquestes nou nacions –New England, The Foundry, Dixie, The Breadbasket, The Islands, MexAmerica, Ecotopia, The Empty Quarter i el Quebec– es basaven en factors econòmics, culturals i geogràfics més que no en les fronteres polítiques tradicionals. Segons l’autor, que en aquell moment era el cap de política nacional de The Washington Post, aquestes divisions reflectien més bé la realitat social i econòmica del continent nord-americà que no pas els actuals estats i províncies.
Fa poc, Andrew Shears ha popularitzat un mapa amb 124 possibles estats, bo i basant-se en moviments secessionistes històrics i disputes territorials. Shears va elaborar aquesta proposta a partir d’intents fracassats de creació de nous estats, com el ja esmentat estat de Jefferson i el territori de Franklin, que va intentar de separar-se de Carolina del Nord el segle XVIII. En el seu estudi, Shears demostra com els límits estatals podrien haver estat molt diferents si les demandes de les diverses regions històriques s’haguessen complert.
I les nacions indígenes, encara al marge
Aquests exercicis especulatius, malgrat ser útils per a entendre les tensions internes del país, sovint ignoren les fronteres de les nacions indígenes, que han estat desposseïdes del seu territori i de la seua capacitat d’autogovern.
Les nacions indígenes als Estats Units conserven un grau significatiu de sobirania sobre els seus territoris, amb governs propis i sistemes legals diferenciats. Actualment, el govern dels Estats Units reconeix 574 “nacions tribals” –229 són a Alaska.
Entre les tribus més poderoses hi ha els navajo, amb una de les reserves més extenses; els cherokee, que han desenvolupat una economia pròspera, i els sioux, que han encapçalat enfrontaments històrics amb el govern federal. Un dels casos més sonats d’aquests anys ha estat la resistència a l’oleoducte Dakota Access, que va causar una llarga confrontació entre la reserva Sioux Standing Rock i el govern dels Estats Units.
També hi ha hagut conflictes sobre la gestió dels recursos naturals, sobretot en territoris amb jaciments de petroli i gas, on les tribus sovint han litigat contra el govern per mantenir el control sobre les terres. Malgrat l’autonomia reconeguda, les nacions índies encara lluiten per aconseguir una sobirania plena i el respecte dels seus drets històrics.
