ambre gris

Ací llance una idea boja: us recomane que la pròxima vegada que camineu per una platja us acompanyeu d’agulla i encenedor. I aquí la justificació: un tresor ocult podria estar esperant-vos. S’assemblarà a una pedra. A un simple cudol modelat per les marees. Però no us refieu de les aparences i avanceu parant atenció. El que busqueu és un objecte d’aspecte cerós i olor penetrant. Dur però fràgil. Potser ribetejat amb restes de becs de calamar. Si localitzeu alguna cosa que s’hi assemble, acosteu-vos-hi sense tenir molt en compte el color perquè, des de marró fosc fins a gris groguenc, una llarga gamma de tonalitats és possible. Escalfeu l’agulla amb l’encenedor i proveu a inserir-la en la peça. Si ho aconseguiu i veieu fluir de l’orifici una mena d’oli de color xocolata, enhorabona. Molt probablement sereu davant una substància mítica, l’elevat preu de la qual no ha decaigut en els últims mil anys. Es denomina ambre gris i posseeix una característica única: una aroma ben singular.

Descrit com a marí i animal, dolç i dens, almescat i terrós, l’olor de l’ambre gris ha captivat l’ésser humà durant generacions. Els seus primers ecos ens arriben des del món àrab medieval, on va deixar empremta en tot de textos. Els mercaders perses que van dominar el comerç d’aquesta substància viatjaven a buscar-la fins a costes tan remotes com les de Somàlia, Borneo o les illes Nicobar. I més avant, després del descobriment d’Amèrica, se’n va portar també del Nou Món.

Les dues principals constants de l’ambre gris al llarg de la història: l’alt cost i la varietat d’usos que se li han donat. El més important, òbviament, ha tingut l’elaboració de perfums com a protagonista, i més si considerem que, a més de la seua aroma suggeridora i duradora, aquesta substància posseeix la poc comuna qualitat de fixar i exaltar altres fragàncies més delicades i fugaces. Aquest ús continua avui dia i molts dels més selectes perfums contemporanis contenen quantitats variables d’ambre gris en la seua composició. Però és l’única utilització que persisteix: les altres es van abandonar fa temps. Serà interessant repassar-les, en tot cas, ja que són ben cridaneres sota la nostra perspectiva actual.

Mètode catxalot
En els intestins del catxalot es crea la massa de restes de calamar i secrecions que acabarà transformant-se en ambre gris. En la imatge, un catxalot femella i la seua cria. / Foto: Gabriel Barathieu

L’origen de l’ambre gris

A mitjan camí entre perfumeria i medicina figuren els poms d’olor, que es poden observar en abundants retrats medievals i renaixentistes i es creia que servien per a protegir-se dels miasmes. En una època en què no es coneixia l’origen de les malalties infeccioses, molts les associaven als ambients fètids i portaven en la seua vestimenta aquestes boletes de metall repujat que s’omplien de materials aromàtics. I, ja totalment dins del segon d’aquests dos àmbits, trobem que diversos sistemes de medicina tradicional usen l’ambre gris com a remei contra mals d’allò més divers, el que d’alguna manera estaria relacionat amb el seu ús com a reconstituent, al qual, segons sembla, hi tingueren molta tirada dos francesos il·lustres: el cardenal Richelieu i Brillat-Savarin, autor del primer tractat de gastronomia. O també com a afrodisíac: la llegenda explica que Giacomo Casanova menjava mousse de xocolata amanida amb aquesta substància per la raó comentada. També van gaudir de gran èxit els ous cuinats amb idèntic condiment i, segons diuen les cròniques, aquest va arribar a ser el plat preferit del rei Carles II d’Anglaterra. Sempre ens quedarà el dubte de saber què va motivar el seu exòtic hàbit, si el simple plaer culinari o un gust per l’ostentació que el prohibitiu preu d’aquest article fomentava.

L’ambre gris sempre va ser un bé escàs, ja que no hi havia manera de preveure on i quant apareixeria. Caldria preguntar-se per què, i com s’origina aquest elusiu material que arriba a les costes d’una manera inconstant i aparentment arbitrària. La resposta no pot ser més insòlita, perquè ens condueix fins a les entranyes del major depredador sobre la faç de la Terra. Allí, en els mateixos intestins del leviatan, es crea la massa de restes de calamar i secrecions que acabarà transformant-se en ambre gris. Què millor, per tant, que acudir a les pàgines de Moby Dick per a il·lustrar aquest punt. Al capítol noranta-un, per a ser exactes. Herman Melville hi narra com Stubb enganya la tripulació d’un vaixell francès, batejat amb molt mala intenció com a Poncella de rosa, que està tractant de pescar un catxalot trobat mort al mig de l’oceà. Per a això, el segon oficial del Pequod s’aprofita dels pocs coneixements baleners dels gals i, després de convèncer-los d’abandonar les restes del cetaci, rema fins al cos flotant i excava en el seu interior fins que: «Va deixar caure l’aixada, va ficar totes dues mans en el forat i en va treure grapats d’alguna cosa que semblava sabó rosat de Windsor o un formatge gras, molt curat i bigarrat i, per afegitó, saborós. Es pot oscar fàcilment amb el polze i és d’un to entre groc i cendre. Això, estimats amics, és l’ambre gris, que qualsevol droguer pagaria a una guinea d’or l’unça.»

LLEGIR ARTICLE COMPLET

David Sucunza és Professor titular interí del Departament de Química Orgànica i Química Inorgànica de la Universitat d’Alcalá (Madrid).

QUÈ ÉS MÈTODE?

Missatge de Vicent Partal

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Vicent Partal
Director de VilaWeb