2.589 famílies han sigut desnonades entre l’abril i el juny d’aquest any, el 10% més que l’any passat. I on són ara aquestes famílies? Encabides a casa d’un familiar que les deu haver pogut acollir, en el millor dels casos; i si aparquem l’optimisme, que és de mal gust quan parlem de gent que es queda sense casa, el ventall d’opcions d’on deuen haver anat a parar és un acordió de drames insalubres. Això només a Catalunya. I d’aquí a quatre dies haurem oblidat la senyora de seixanta-cinc anys de Chamberí (Madrid) que es va suïcidar quan l’anaven a desnonar.

Cada dia es parla de desnonaments, veiem fotos de famílies que, amb un disgust majúscul que els enfosqueix totes les cèl·lules, surten al carrer amb tots els trastos que han pogut arreplegar, tots els que els caben a les mans. O veiem com una colla de veïns valents, carregats de pancartes, indignació i crits nobilíssims surten al carrer i aturen el que acabarà passant més endavant però que de moment no passa; esgarrapen temps, que ja és molt, però és un temps d’incertesa, perquè no tenir un espai propi desestabilitza qualsevol ésser viu i saber que en qualsevol moment el pots perdre encara més, que el temps sense espai és desesper.

No m’hi he trobat, només m’ho imagino, i no ho dec aconseguir imaginar gaire, què deu ser no poder pagar el lloguer, anar just per arribar a tot i que et caigui al damunt la llosa de la notificació enganxada a la porta del pis o en un sobre a la bústia. Com un segell gegant que t’estampa al llom: ara ja no te’n sortiràs. La barreja de sentiments, tot el que et deu passar pel cap, si tens família a càrrec teu, si tots depenen de tu i sents que els has fallat. Corre la notícia que us fan fora i la solidaritat dels que t’envolten et fa sentir tan vulnerable, i sents també la vergonya de no haver pogut sortir-te’n i que tothom ho sàpiga, que en parlin al barri i als diaris. La gent, les pancartes i els crits et deuen acompanyar i alhora fer més evident que estàs perdut, que esteu perduts. No sé per on començar a posar-me a la pell d’algú en aquesta situació.

Després del desnonament, què passa? On vas a parar quan se’n van les pancartes dels bons veïns? I 2.589 famílies quantes persones són? I què és una família? Si posem que són quatre persones, aleshores parlem de més de deu mil persones al carrer, i si continuem recorrent a estàndards estadístics, la meitat són menors d’edat. On són? Què faran? Com se’n sortiran? Cap a on ens porta, a deu mil persones sense casa per trimestre, aquesta crisi de l’habitatge? Quants desnonaments falten perquè canviï la llei de l’habitatge? Quants n’hem d’aturar? Quantes famílies més han de patir? Quantes pancartes? Quants crits?

És que ens oblidarem de la senyora de Chamberí, que no era una família de quatre persones, era una senyora que vivia sola i va morir sola. És que si són famílies o no al capdavall tant és; si fossin 2.589 persones que viuen soles tindríem el mateix problema, no cal que diguem famílies com si aquest incomptable amb càrrega emocional ens hagués de trasbalsar més; persones ja és prou gros, mireu: dos milers i mig de persones s’han quedat sense casa perquè no la podien pagar. Ara no tenen ni casa ni diners. Perquè estem parlant de diners.

Els sous no pugen i els lloguers sí, s’enlairen inflats com un globus ple d’heli, i com que ningú no pot viure gaire temps sense tocar de peus a terra, els hem de deixar anar i caiem i mosseguem l’asfalt mentre casa nostra s’envola euros amunt. Caiem i ja no tenim sostre ni parets i passem a ser un número dels dos mil cinc-cents vuitanta-nou. Però rere cada número hi ha com a mínim una persona, o dues, o tres, i aquestes persones, amb els quatre trastos que han pogut arreplegar, ja estan desemparades, ja han tocat fons perquè no tenir un lloc on viure és perdre un dels drets fonamentals de tot ésser humà, i això també ho estem oblidant.

La senyora de Chamberí volia viure, i volia viure a casa seva, recordem-ho cada dia, i no va decidir matar-se, és que no va veure cap altra sortida, és que o obria la porta als agents i es trobava al carrer sense res, o obria la finestra i es trobava al carrer sense res… de res. I va triar, que no és triar!, la finestra, i ningú no sabrà mai si el que sentia era desesperació, vergonya, llàstima, ràbia o què mentre l’obria, s’ho va endur amb ella. No em puc ficar a la seva pell de cap de les maneres: no he sentit mai una desesperació tan grossa que em faci pensar que l’única solució és matar-me. No m’he trobat mai sola i sense casa ni diners.

Aquesta senyora també serà una xifra, però no me la poseu a la dels desnonats perquè no van poder desnonar-la, ni a la dels suïcidis perquè (no sóc la primera que ho dic) va ser assassinada. Costa escriure assassinada, malalts com som de l’eufemisme i de dir que la gent «se’n va» quan es mor de vella, o que «ha lluitat i ha sigut vençuda» si estaven malalts. La gent només es mor si és el cos que els falla, totes les altres morts són crims, senyors, i 2.589 famílies de quatre membres són gairebé tots els habitants de Castelló d’Empúries. Imagineu que Castelló en tres mesos –repeteixo: tres mesos– queda tot buit perquè els seus habitants no poden pagar el lloguer? No us fixeu en el poble buit, fixeu-vos en tots els castellonencs que es trobarien al carrer amb els seus trastos. És aquesta la imatge, cada trimestre. La crisi de l’habitatge sempre sembla que toca sostre però els responsables encara viuen ben coberts, sempre surten de casa seva per la porta i sempre hi poden tornar a entrar, i a ells les pancartes no els avergonyeixen. Quantes senyores de Chamberí serem capaços d’oblidar abans no canviïn les coses, quants articles com aquest, que no diuen res que no hàgim llegit abans?

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

 

Vicent Partal
Director de VilaWeb