Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

El 2020 tot, absolutament tot, ha quedat marcat per la pandèmia ocasionada per la covid-19. També la gestió política. La de tots els governs del planeta. Inclosos, per tant, els nostres, el d’Andorra i els tres governs autonòmics, l’espanyol i el francès. Amb una característica ben especial i remarcada en el cas del govern espanyol: costa trobar cap gestió de la pandèmia enlloc del món que haja estat tan erràtica i tan nacionalista. El temps ho pot (gairebé) tot. Però aquella eclosió de banderes espanyoles i militars desplegats pel carrer, com si es pogués matar el virus a canonades, serà molt difícil d’oblidar. Pedro Sánchez, fidel al seu transformisme polític, va mostrar la cara més autoritària de totes, gairebé en l’extrema dreta, aplicant un 155 general que desfeia l’estat de les autonomies i ho recentralitzava tot, absolutament tot, en les seues mans. El caos que va emergir d’aquell nacionalisme sanitari va ser tan monumental que ell, sempre pendent de sobreviure per damunt de tot, va decidir d’imprimir un segon gir tan sec i radical com el primer. Va passar el mort, els morts també, a les comunitats autònomes i va jugar a ser el salvador, el qui tot ho feia bé, mentre les autonomies, les unes millors que les altres, anaven fent com podien, sense diners i sense material per a fer front a la crisi més gran des del final de la guerra del 1936-1939. El macroadhesiu amb la bandera a les capses de vaccins tanca simbòlicament un any que va començar gairebé amb proclames castrenses i uniformes militars allà on la gent esperava trobar-se bates de metge.

Les tres comunitats autònomes es van veure d’aquesta manera sumides en un caos que al març, l’abril i el maig va tenir proporcions bíbliques. Tant el president Puig com el president Torra es van llançar de manera frenètica a trobar on fos, i portar com fos, bates, màscares i el material que calia per a uns hospitals completament superats i en perill. Tots dos, sobretot el president Torra, però també la presidenta Armengol van ser durs a l’hora de reclamar mesures extremes de contenció dels contagis. Mesures que van ser cruelment ridiculitzades per un executiu espanyol i pels seus mitjans afins que han pilotat la pandèmia en tot moment amb els ulls posats en la política més que no en la sanitat.

I va passar que, de manera sistemàtica, les propostes que feia el president Torra a les reunions amb Sánchez dels tres presidents, el president basc, el president gallec i els de les autonomies espanyoles un dia eren ridiculitzades o presentades com un perill del nacionalisme radical català i al cap de quinze dies eren adoptades sense ni tan sols oferir la disculpa més elemental.

Això no estalvia, ni pot estalviar, les crítiques a l’acció dels propis governs catalans. En el cas de la Generalitat Valenciana i del govern balear, els presidents Ximo Puig i Francina Armengol de seguida van decidir de manar i van reduir els socis a pràcticament res. Una situació que va ser molt més complexa en el cas de la Generalitat de Catalunya. Les males relacions entre Junts i Esquerra i un pacte de govern que lligava de mans el president Torra van impedir la destitució o la dimissió de consellers d’Esquerra Republicana que semblava impossible d’evitar. Especialment, del conseller El Homrani, per la nefasta gestió de les residències, i de la consellera Vergés, al capdavant de Salut. Les tensions entre socis van minar l’autoritat del president de la Generalitat al mateix temps que la seua figura creixia en reconeixement popular. Quan Espanya el va inhabilitar, deixant la Generalitat sense president en un moment així de difícil i complicat, el desconcert es va notar immediatament. Però la prioritat de la pandèmia espanyola era la mateixa de sempre: minar el projecte independentista, reduir-lo a la mínima expressió. I això passava per davant de l’altra pandèmia i de les òbvies responsabilitats sobre la població que hauria estat raonable prioritzar.

En aquest sentit, veníem d’un 2019 en què la sentència contra els presos del procés havia galvanitzat i transformat el país. Les imatges de les Marxes de la Llibertat, l’ocupació de l’aeroport de Barcelona, la batalla d’Urquinaona o el tall de la AP-7 havien fet la volta al món i havien tornat a situar l’independentisme català a totes les portades. Però l’inici del 2020 va ser el moment en què es va marcar de manera més clara la bifurcació ja inevitable entre Esquerra Republicana i Junts i la CUP, entre l’estratègia d’intentar l’apaivagament de la fúria espanyola i la de seguir la unilateralitat del Primer d’Octubre.

L’any va començar amb dos fets importants. Per una banda, el president Puigdemont i el conseller Comín, i posteriorment la consellera Ponsatí, van ser reconeguts com a membres del Parlament Europeu, mentre que el vice-president Junqueras no ho era. I per una altra, Esquerra donava el seu suport a la investidura de Pedro Sánchez en canvi d’una taula de diàleg que només es reuniria una sola vegada i sense arribar enlloc. Amb l’acte del retorn a Catalunya dels exiliats, el 29 de febrer a Perpinyà, va semblar que les dues estratègies prenien cos de manera clara. Però just unes setmanes després, la pandèmia sanitària paralitzava fins i tot la vida política, amb el confinament estricte de la població.

A l’estat francès, mentrestant, la gestió d’Emmanuel Macron també era objecte de crítiques. Fa unes setmanes, aquest desembre mateix, el llogater del Palau de l’Elisi va arribar a contraure el coronavirus, cosa que va causar una autèntica commoció entre els dirigents de la Unió Europea. Abans d’això, també el comportament erràtic del seu govern havia descartat crítiques i fins i tot l’obertura d’un procediment judicial contra el primer ministre Edouard Philippe i diversos ministres, acusats de “abstenir-se en la lluita contra un sinistre”. Philippe va caure, substituït per un català, el batlle de Prada, Jean Castex, que des del mes de juliol ha tingut la tasca de recuperar la confiança en els polítics en un estat on la credibilitat dels polítics fa anys que s’arrossega per terra.

La pandèmia del racisme

La tardor del 2019 havia estat un moment d’un gran conflicte social a tot el món. L’octubre i el novembre d’aquell any, la línia Hong Kong-Beirut-Barcelona-Santiago de Xile va significar l’eclosió d’una revolta democràtica i popular que, si bé tenia arrels diferents, acabava coincidint en la demanda d’un canvi substancial de les condicions de vida i representació política.

Com tot, la pandèmia va paralitzar també tots aquests moviments. En algun cas, de manera dramàtica, com a Hong Kong, on el govern xinès ha aprofitat la conjuntura per a llançar un atac inclement contra el moviment democràtic per l’autodeterminació. Hi ha hagut de tot: agressions, detencions, presó, exili i fins i tot l’anul·lació d’unes eleccions en què l’oposició al règim confiava demostrar al món la seua legitimitat popular, després d’haver aconseguit de guanyar la batalla del carrer en la lluita contra la llei que permetia les extradicions a la Xina.

A Beirut i Barcelona, la lluita ha quedat com congelada en el temps, però on ha aconseguit resultats tangibles és a Xile, en bona part perquè el moviment democràtic ja havia aconseguit abans de la pandèmia el compromís per a fer un referèndum que, efectivament, ha aconseguit derogar la constitució de Pinochet.

Però la pandèmia no ha pogut aturar tota la mobilització política del planeta. Així, a Bielorússia ha esclatat, finalment, la lluita per la democràcia, l’Índia ha viscut la més gran mobilització sindical de la història i Tailàndia ha desafiat la monarquia, mentre a tot el món creixia la preocupació per l’impacte del coronavirus sobre l’economia i el creixement de les desigualtats socials.

I, precisament en aquest any electoral, ha estat als Estats Units on el conflicte al carrer ha esclatat amb més força. El 25 de maig, George Floyd, un afroamericà de 46 anys, moria a Minneapolis, davant de testimonis, ofegat literalment pel genoll d’un policia blanc. Aquest assassinat va desencadenar una onada de mobilitzacions a tot el país que va superar el moviment afroamericà. Molts joves blancs van eixir també al carrer convençuts que no podien ser còmplices de la discriminació dels afroamericans.

Les protestes i manifestacions, en alguns casos molt violentes, es van estendre per tot el país, polaritzant encara més una societat completament partida per la meitat. El president Trump va reaccionar d’una manera absolutament heterodoxa que va fer pensar en algun moment que podia portar a un cop d’estat, i al novembre la tensió es va traslladar a unes eleccions caòtiques que va guanyar Joe Biden, però que Trump va desqualificar i qüestionar gairebé fins al darrer moment. Sembla, però, que Trump s’ha quedat sol i el 20 de gener deixarà la Casa Blanca. Un moment que, encara que fora del marc cronològic del 2020, serà gairebé l’única notícia positiva de l’any de la pandèmia.

 

PS. Per un resum molt més complet de l’any us oferim l’Anuari 2020 de VilaWeb. Podeu llegir-lo en la versió pdf punxant ací. Que el 2021 siga molt millor, en tot, que el 2020!

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.