Les eleccions espanyoles de diumenge són insòlites. Perquè és gairebé segur que el resultat esquerdarà el mapa polític espanyol i liquidarà el model de parlament i de govern que es va crear a la transició. Això fa que siga, de fet, una convocatòria molt especial, d’una importància enorme.

A Espanya és evident que l’entrada de Ciutadans i Podem al nou parlament canviarà les regles del joc. Però no tant les de la política com les del joc. No tant les de la política, perquè al final Ciutadans és clarament cridat a entendre’s amb el PP o a ser-ne el recanvi. Si el PP sap adaptar-se a la nova situació, es formarà una coalició entre tots dos, i si no s’hi adapta en una o dues legislatures simplement el substituiran. El ‘Podem de dretes’ que va reclamar Josep Oliu té un marge d’autonomia limitat i depèn encara massa del tracte exquisit que li dispensen els seus promotors morals, especialment els mediàtics. No se suïcidaran a la primera.

Pel que fa a Podem, la cosa no és tan senzilla. D’una banda, perquè no té pas voluntat de submissió al PSOE. Clarament. I, tot i que és cert que depèn també dels favors mediàtics, no en depèn en la mesura de Ciutadans. Podem ha consolidat un espai clar, tot i que incert. Les ziga-zagues que té en la intenció de vot ho palesen. Caldrà esperar fins diumenge a la nit a veure què hi ha de real en aquesta remuntada de què es parla i què hi ha de fabricat. I caldrà esperar un poc més encara a veure què en resulta, de la seua aposta per ‘la perifèria’. És evident que la incorporació de les candidatures d’En Comú-Podem, Compromís-Podem i A Marea és el factor que els estalviarà els mals resultats que només fa un mes semblava que tindrien. Però aquesta incorporació no serà de franc. El debat sobre l’existència o no dels grups propis al congrés marcarà la relació amb les tres candidatures molt més enllà de la legislatura i la decisió no és fàcil. Acceptar-les deixarà el grup de Podem sense una vintena d’escons que necessita per a competir amb Ciutadans. De manera que hi haurà una forta pressió per a fer un sol grup.

I això portarà tensió, especialment en el cas valencià, on la candidatura amb Compromís ha arribat molt forçada, amb les bases nacionalistes clarament en contra i amb la resolució ferma de trencar-la si no es respecta el pacte de tenir un grup parlamentari propi. El nacionalisme valencià s’ha trobat en una cruïlla complicada i ha optat pel pacte, però d’una manera que no fa pensar en res segur en el futur i que deixa totes les portes obertes. En la campanya, hi regna la cordialitat perquè l’expectativa de ser primera força al País Valencià s’ho mereix. Ja veurem, però, què passa l’endemà de la formació dels grups a Madrid.

Al Principat, en canvi, En Comú-Podem gaudeix d’una de les campanyes més suaus i tranquil·les que poden recordar. Després de l’èxit d’Ada Colau i el fracàs de Catalunya Sí que es Pot, la tercera encarnació del projecte sembla que té molts punts a favor per a aconseguir un bon resultat. Especialment si, com tot indica, bona part de l’independentisme opta per no anar a votar, desencisat i trist en vista de la gestió que els partits han fet del seu vot el 27-S. Però, com al País Valencià, el problema serà què passa l’endemà a Madrid i totes les mirades esguarden la batllessa de la capital. Els rumors sobre la possibilitat que substituesca Pablo Iglesias a mitjà termini com a figura clau d’aquest moviment ja són difícils de contenir. Amb la batllessa de Madrid clarament desmarcada, Colau és la cara pública més potent de tot aquest entorn.

A les Illes Balears, finalment, és on Podem no ha aconseguit enganxar-se a ningú, i especialment a Més per Mallorca, com pretenien. Però a les Illes també és on Podem va obtenir els millors resultats al maig i caldrà veure si Més reïx a trencar la tendència històrica i portar per primera vegada un diputat nacionalista al parlament espanyol.

Siga com siga, la perspectiva més interessant de les eleccions la tindrem diumenge a la nit, amb la vista posada en una possible ingovernabilitat de l’estat. Si PP i Ciutadans no sumen la majoria absoluta –i és prou possible que passe– regnarà la incertesa i ningú no pot descartar noves eleccions al cap de mig any, en cas de no poder investir cap president. I aquesta situació, especialment si a Catalunya acaba formant-se un govern abans de Cap d’Any, pot ser molt més que interessant.

Si això passa, si a Madrid no hi ha cap govern possible i, per tant, hi ha noves eleccions, aleshores sí que s’obriran totes les possibilitats imaginables i podria esdevenir una realitat concreta la substitució dels vells gestors de bipartidisme per alguns dels nous partits. Amb el canvi rotund de panorama que això implicaria, a Espanya i molt probablement també als Països Catalans.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb