Vint anys de Comissió de la Dignitat

"Vam poder constatar que la bèstia podia ser vençuda fins i tot jugant a camp contrari"

Toni Strubell, Pep Cruanyes i Pilar Rebaque
Toni Strubell, Pep Cruanyes i Pilar Rebaque
20.01.2022 - 20:51
Actualització: 20.01.2022 - 21:26
VilaWeb

VilaWeb necessita el vostre suport

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros al mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n’hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots?

Fes-te’n subscriptor aquí.

La Comissió de la Dignitat és una entitat memorialista que vam crear un grup de ciutadans i ciutadanes un 21 de gener, avui fa vint anys, a l’Ateneu Barcelonès. La nostra voluntat era de contribuir, des del moviment cívic, a la recuperació del que mediàticament s’havia conegut com els “Papers de Salamanca”. Aquell objectiu, que alguns van titllar immediatament d’utòpic i somiatruites, era una resposta a les declaracions fetes dies abans per José María Aznar, en què anunciava la determinació del seu govern que cap document de l’anomenat Arxiu de Salamanca no sortís d’aquella sinistra institució, en clara referència a la històrica reivindicació dels catalans de recuperar els arxius espoliats pels franquistes al període 1938-39. Amb el pas del temps, hem pogut veure amb gran satisfacció que a aquella antidemocràtica proclama d’Aznar s’hi va poder donar resposta jugant bé les cartes. Vam fer-ho amb una pionera mobilització de l’opinió pública mundial que va comptar amb el suport de personalitats astorades que una espoliació executada per feixistes no s’hagués reparat. Entre altres, van firmar ex-caps d’estat, líders mundials en diverses àrees, dirigents destacats de les organitzacions de defensa dels drets humans, premis Nobel, un ex-secretari general de la UNESCO i una munió de catedràtics universitaris de tots cinc continents. En certa manera vam poder llançar un raig de llum damunt el forat negre que era –i és– l’actual estat espanyol en termes de qualitat democràtica, ja que en tants aspectes exerceix desacomplexadament d’hereva del franquisme.

Vam poder constatar que la bèstia podia ser vençuda fins i tot jugant a camp contrari, amb àrbitre comprat i davant una opinió pública espanyola ferotgement mediatitzada contra el retorn dels documents a Catalunya.

Potser algú dirà que lluitar per uns documents espoliats seixanta anys abans és una lluita secundària. Potser algú pot pensar que hauria estat preferible que l’èxit aconseguit en la recuperació dels papers s’hagués produït en alguna altra esfera de la lluita antifranquista, on tantes violacions dels drets col·lectius encara quedaven –i queden– sense corregir. Però, havent estat obviats i assumits els crims del franquisme per l’escarransida transició (cosa que hauria estat senzillament impensable en qualsevol altre país que pretengués sortir d’una sagnant dictadura per accedir a un estat de dret democràtic), pensem que era una bona estratègia no sols per a començar a fer justícia, sinó per a demostrar que el franquisme, tan viu, es pogués vèncer en algun camp. Amb la histèrica reacció contra la nostra justa demanda, es va poder veure que el contagi totalitari i annexionista era un fet plenament transversal a Espanya (recordem, per exemple, la fredor amb què Esquerra Unida de Salamanca va tractar la reivindicació). Van ser excepcionals els casos d’entitats i intel·lectuals espanyols que van poder vèncer la catalanofòbia imperant per situar-se al costat de la justa reivindicació catalana. Entre ells, deixeu-nos citar els casos dels Verds de Salamanca i d’Esquerra Castellana, modèlic partit –aquest darrer– que avui l'”estat de dret” espanyol vol fulminar amb l’excusa d’un tecnicisme. Entre els qui van pagar ben cara la seva solidaritat amb Catalunya, volem citar Aníbal Lozano, José Luis de las Heras i Teresa Carbajal, estigmatitzats per haver volgut denunciar una espoliació que, recordem-ho, va ser inicialment planificada a l’oficina de la Gestapo a Valladolid. Tal és la magnitud de la tragèdia espanyola.

Evidentment, tot i haver centrat la nostra lluita en la recuperació dels arxius i la devolució als seus legítims propietaris, privats o públics, la comissió no s’ha limitat a l’àrea documental. Hem cregut que havia de ser molt més àmplia la tasca de recuperació de la memòria històrica i allò que l’amic Paul Preston va anomenar la “rectificació dels crims del franquisme que encara es poden rectificar”. En relació amb això, a la Comissió de la Dignitat estem especialment orgullosos d’haver aconseguit que el Parlament de Catalunya, basant-se en un projecte presentat per la Comissió, procedís a l’anul·lació efectiva dels consells de guerra als antifranquistes. Catalunya és l’únic país de l’estat que ho ha fet. També estem orgullosos d’haver organitzat tants anys els Premis Dignitat, amb què hem pogut honorar modestament persones i col·lectius que consideràvem que s’havien de destacar per les seves activitats en pro de la democràcia i els drets humans. Des de Francesc Ferrer i Gironès fins a Neus Català. Des de Jordi Borràs fins a Julian Assange. Des de Cap Dona en l’Oblit fins a Josep Maria Boix, director general de la Caixa de Pensions durant la guerra de 1936-1939, persona defenestrada pels franquistes de qui els actuals dirigents de la Caixa encara semblen mig avergonyir-se. També hem treballat en la restitució d’inscripcions en català esborrades pels franquistes en un seguit de monuments de Barcelona, com ara el de Frederic Mistral, el de la proclamació de la República Catalana al Tibidabo, el de Jeroni Granell o les inscripcions de l’edifici històric de la Caixa a la Via Laietana. Així mateix, hem participat en homenatges multitudinaris al president Companys, que inclogueren la col·locació d’una placa recordatòria de la seva detenció a Ar Baol-Skoubleg, a la Bretanya; la manifestació a la Puerta del Sol, on fou detingut i torturat; l’acte a Sant Agustí, amb el Rèquiem de Mozart; el gran acte d’homenatge als músics republicans represaliats, amb l’orquestra de l’ESMUC al saló Oval de Montjuïc, on s’interpretà la marxa fúnebre de Sigfrid de Wagner i obres dels músics represaliats; i la restitució de la senyera que Companys va col·locar al castell de Montjuïc el 1936, ben visible des de tot Barcelona. També l’homenatge al president del FC Barcelona afusellat pels franquistes, amb la interpretació del Rèquiem de Fauré a l’església del Pi. I tot això sense passar per alt el memorable acte de reclamació dels Papers de Salamanca que va omplir el Palau Sant Jordi el 21 d’octubre de 2007 i que donà un impuls cívic definitiu al compliment de la llei de retorn que tanta mandra feia –i fa– als governs de Madrid. També estem satisfets d’haver homenatjat la memòria de Carles Rahola –amb un emotiu Egmont al Teatre Municipal de Girona– i el brigadista internacional Michael O’Riordan. I d’haver dut a terme la nostra campanya –compartida amb la sectorial de represaliats de l’ANC– pel tancament de la comissaria de la policia espanyola a la Via Laietana de Barcelona per convertir-la en un centre d’interpretació de la repressió política i la tortura a Catalunya, juntament amb tantes iniciatives més amb què hem volgut combatre l’esperit feixista que impera en tants àmbits de l’Espanya del passat i del present. Continuem.

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €

Més notícies