La democràcia ha arribat massa lluny

Vas pel carrer i els veus: colles de nois en aquella edat –o en aquella hora– que encara no van barrejats amb noies; gallets i presumits, els cabells tallats pel mateix patró, el mòbil més horitzontal que no vertical, tan fraternals com digitals, i tan castellans, ja, i t’ho demanes: seran d’aquests o dels altres? Perquè la tendència és clara, cada sondatge supera l’anterior; l’últim, el de l’Institut de Ciències Polítiques i Socials de Catalunya (ICPS), apunta el màxim històric d’un terç dels nois entre 18 i 25 anys que es considera pròxim a les idees de la dreta o l’extrema dreta, tres vegades més que les noies de la mateixa franja d’edat; posa-hi al paquet que sis de cada deu són contraris al feminisme, i vora quatre de cada deu no veuria amb mals ulls una dictadura, i al final has de pensar: aquests nanos amb qui et creues, de quins seran, d’aquí a tres o quatre anys?

L’enquesta de l’ICPS és com les proves PISA de la nostra societat futura, quan encara ressona l’eco d’aquell CEO que fa un any va fer coincidir tots els titulars: “El 54 % dels nois de 16 a 24 anys troben que el moviment feminista ha anat massa lluny”. Certament, la pregunta podia haver estat més afortunada, però les respostes tampoc no tenien complicació: molt d’acord, bastant d’acord, en desacord o molt en desacord. Tota la demoscòpia va en el mateix sentit: els nois menors de 24 anys són més conservadors, més antifeministes –amb caigudes de fins a 20 punts en un any!–, més contraris a la immigració, més escèptics sobre el canvi climàtic, més favorables a l’autoritarisme, més espanyolistes, valguin totes les redundàncies, que els seus predecessors: en definitiva, són els vells més jóvens de la història recent del nostre país.

De la mateixa manera, un sondatge darrere l’altre revela que, a les franges d’edat més baixes, la distància entre la manera de veure el món per part d’ells i elles s’eixampla, i que la mena de discordances que tradicionalment hi havia entre generacions, ara afloren entre gèneres. Els experts assenyalen l’efecte de les xarxes que consumeixen des d’edats molt tendres: els influenciadors que els són referents pertanyen a bombolles que no s’entrecreuen, i els interessos se’ls bifurquen beneïts per la personalització algorísmica dels continguts. Al final, cada grup percep unes amenaces diferents sobre la pròpia realitat, a vegades fins i tot contradictòries, perquè la realitat percebuda també ho és, de contradictòria, per no dir directament contrària.

Com a dona i com a catalana, sempre he trobat similituds pel que fa a les experiències relatives als drets de l’una condició i l’altra; per això, com tantes senyores que em consta que ho viuen igual, estic aprenent a bufetades que no podem donar mai cap avenç per descomptat. Les que vam ser jóvens als anys noranta, vam començar a albirar un tomb palmari entre els hòmens amb qui ens ajuntàvem i els que ens havien criat. Com passava també amb la llengua, hi havia molta fenya a fer i molta en curs, però la cosa semblava encarrilada, i estàvem convençudes que d’allà al futur només podíem anar endavant. No sé en quin moment vam badar que, trenta anys més tard –qui vulgui que pensi també en el català–, els fills d’aquells hòmens que prometien, els plançons dels pares entregats i guais, van pel camí de ser més retrògrads fins i tot que els seus avis, i no veus la manera ni el forat per a revertir-ho, perquè no són ells, és que és tot.

Com amb la llengua, no vam arribar ni a guanyar, que ja hem començat a perdre. Ara mateix, si el món gira cap a una banda, no és precisament en el sentit de l’impuls que manifesten les noies a les enquestes, sinó en la línia ideològica dels jóvens seguidors de xarlatans cryptobros, gamers ultres i fauna misògina diversa, i als quals no els barrufa la democràcia, que també deuen trobar que ha arribat massa lluny. Mini-Musks, mini-Trumps, mini-Putins que alguns analistes dispensen parcialment al·ludint a la precarietat de la seua generació, a la frustració pel present i la falta d’expectatives de futur, com si les noies no s’enfrontessin a aquests desencisos comuns. Tanta història i tanta civilització per al final no aprendre re, per tornar –a nivell macro i a nivell micro– a la predilecció per la mà dura i la bomba i la doctrina de la testosterona. Entre els mocosos petits i els grans, n’hi ha per a tirar el barret al foc.

Diu que dues notícies juntes s’entenen més bé, i cada vegada que l’actualitat ens dóna dades sobre la desdemocratització del planter masculí penso en aquests estudis que comencen a sortir sobre l’anomenat “dèficit masculí”, que vol dir la manca d’hòmens amb estudis superiors i valors feministes per a tanta dona hetero de les mateixes característiques. Una tendència complementària amb la falta de sortida dels hòmens més masclistes i amb una formació més baixa, i també amb el combo del nombre creixent de noies jóvens que obren la porta –la de l’armari o la del rebedor– a la bisexualitat, una obertura que els nostres nois, estadísticament, es guarden molt més de confessar. I què té a veure la gimnàstica amb la magnèsia? Doncs que els nanos i nanes dels estudis sociològics, en una hora o altra es trobaran al mercat.

Sabem que els últims anys les societats ens estem microfragmentant en les anomenades tribus digitals, identitats que ja no es basen en tradicions comunes i contextos culturals compartits. I allò que dèiem: els consensos mínims i democràtics s’estan diluint abans fins i tot d’haver assolit cap democràcia plena, ho sabem com a catalans, ho sabem com a dones, ho sabem com a ciutadans del món, i no em puc imaginar com casarem –és una manera de parlar– antidemòcrates i demòcrates si aquests valors també acaben dividits per gèneres. Haurem d’estar atents a l’evolució d’aquest bony maligne a les enquestes, però de moment és fàcil d’augurar que les senyores del futur no passaran pels embuts del passat. Sap greu per elles, perquè ara havia de ser el seu moment i no hi ha manera de tenir un segle descansat, però si la unió encara fa la força i l’últim que hem de perdre és l’esperança, haurem de confiar també en els nois de la corda igualitària, que tots sumats elles i ells, encara són més que tots aquests joves dictadorets.