Fotografia: Prats i Camps.

A València hi ha una falla amb cent nou anys d’història i una setantena d’associats on no es fan despertades, on les falleres no porten flors a la Mare de Déu i on conviden a tocar un quartet de corda a mig matí. Tampoc no tenen president. Arrancapins és un falla que viu als marges de la coentor i de la pompa i la circumstància imposada per la Junta Central Fallera, per l’escalada del preu dels monuments, per l’acampament dels guardapeus dels vestits de les falleres o pel règim estricte de la reserva del dret d’admissió al casal. Fan la falla de fusta, de tela i de materials reciclats. Fugen del suro blanc que, quan es crema, omple el cel de fum negre.

Visitem el casal el dia 15 a migdia, just unes hores abans de començar la nit de la plantada. En veritat, el casal sembla més un taller de fuster que un lloc preparat per a la bauxa fallera que ha de venir. Pots de pintura de tots els colors, eines, bates, pinzells, trossos de fusta, ninots ja fets i preparats per a ser ajuntats, i fallers i falleres vestits amb granota de treballar que pinten, cusen, claven o traslladen. Des de fa anys la falla la pensen i la fan ells amb les pròpies mans. Uns altres s’encarreguen de l’avituallament. Un carretó del súper ple de paquets d’arròs i de pasta per a fer el gaspatxo. Els sopars també els col·lectivitzen. Molta gent de València i de fora ja sap que a Arrancapins hi ha festa, sí, amb els dimonis de Massalfassar, amb el gegant que va vestit del Tio Canya, amb el cuc que passegen els xiquets, però també hi ha un cert redós de normalitat, de festa de poble, de portes obertes.

Parlem amb Vicenta Miralles, que ara és la coordinadora d’aquesta falla que funciona de manera assembleària. L’any 1980 va ser fallera major d’Arrancapins i també va ser, l’any 1990, la primera dona presidenta de falla després de la República.

Vicenta Miralles, al casal d’Arrancapins (fotografia: Prats i Camps).

Es pot dir que sou la falla més estranya de València.
—No som ni millors ni pitjors, som diferents, i això és perquè començàrem a fer coses diferents d’algunes altres falles per la nostra pròpia escultura. Per exemple, el monument el fem nosaltres des de fa més trenta anys. A les altres falles van els artistes i els ofereixen un catàleg de monument segons el pressupost que tenen. Nosaltres volem controlar el tema i decidir què critiquem. No hi intervé cap artista faller. Hi ha gent amb titulacions de dret, de medicina, enginyers, però cap artista i cadascú fa el que sap fer per a construir-la.

És com tornar a l’origen de les falles.
—És clar! Nosaltres fins a última hora estem oberts a fer un canvi. Si avui sorgeix alguna cosa, salta una notícia, encara podem incorporar-la al monument. És per això. Ens agrada. Fem molta faena, perquè la pensem d’un any per a un altre, però comencem a treballar realment després de Nadal. Hi ha gent que quan la veu plantada pregunta: i això què és? Doncs, això és una falla. És una falla feta de veres. Enguany no hem gastat gens de suro blanc. Les altres vegades encara en gastàvem una miqueta; enguany tot és fusta, tela i pintura.

De quina categoria sou?
—Estem fora de concurs des de l’any 2005. Perquè volem. No se’ns pot classificar en una categoria econòmicament perquè tot el nostre temps de treball no puntua, no cobrem les hores. No podem dir quant val això. Podem dir què ens gastem en pintura o en fusta, en materials, reciclem molt. No et compten el temps ni el local ni la llum ni una sèrie de coses. A quina categoria ens apuntem? No tenim valoració econòmica. En això també som diferents, perquè som l’única falla que no entra en concurs. Altres també són de fusta i la fan els mateixos fallers, però ells sí que concursen.

Fotografia: Prats i Camps

Una altra cosa que us fa diferents de la resta és que no teniu la figura de la fallera major.
—L’any 1990 vam tenir l’última fallera major. Perquè som tots iguals i perquè vàrem decidir que no fa falta que hi haja aquesta figura d’una dona, que ha d’anar darrere, que ha de gastar-se uns diners per a convidar a sopar i no sé què més. Això ja és un tema econòmic. A vegades hi ha gent que vol ser fallera major i no pot ser-ho per diners, de manera que vam decidir que no hi haguera cap fallera major, ni gran ni xicoteta. La figura del president infantil la tenim simbòlica perquè en la Junta Central Fallera s’han d’omplir papers i fer burocràcia, i sí que has de posar el nom del president o presidenta. Major i infantil.

Tampoc no aneu a l’ofrena.
—No. Ja fa anys que no hi anem. La falla no és catòlica. Nosaltres vàrem fer dues classes d’ofrena. Un any plantàrem un arbre en el jardí botànic, tots vestits, i una altra vegada anàrem a una llar de jubilats i els portàrem flors. Només ho vam fer dos anys. Ara no fem res especial. Per a nosaltres, la forma que organitzen l’ofrena, que et diuen que has de desfilar d’aquesta manera, de quatre en fondo, les xiques davant, els xics darrere, la flor ha de ser de tal color, això, és més una desfilada militar que altra cosa.

Vós sou la presidenta, però no us dieu així.
—Oficialment jo sóc presidenta de la falla perquè, una altra vegada, la Junta Central Fallera ho diu així. Però en aquesta falla ens diem coordinador o coordinadora i la falla funciona assembleàriament.

Fotografia. Prats i Camps.

Sou realment singulars.
—Sí. Molta gent ho sap. A Arrancapins ve molta gent que ens coneix, ve al casal i a veure la falla. Posem una llibreta perquè la gent escriga el que li semble. A vegades et trobes coses espectaculars, és un goig. També hi ha coses horribles, és cert. A més, des de fa tres o quatre anys, posem un llibre en Braille perquè les persones cegues també puguen llegir la falla.

La Junta Central Fallera continua exercint un poder omnipotent sobre el món faller. Penseu que això canviarà d’alguna manera?
—Diuen que podrien eixir algunes agrupacions paral·leles que podrien fer canviar el funcionament de la Junta Central Fallera. Les falles s’haurien de reunir en unes altres associacions perquè això no fóra tan central. Seria una eina de pressió. Potser seria l’única forma que ens feren cas. Les coses haurien de canviar.

Quines coses són les que haurien de canviar?
—Nosaltres no anem a les reunions de presidents de falla. No té sentit. Hem anat als dos congressos que es varen fer. Hi portàrem dues ponències que eren les coses més lògiques del món. Una era la indumentària. Canviar la indumentària, i canviar la forma de desfilar, és que no és normal la manera com es desfila. Com a falla estem expedientats per la Junta Central Fallera, perquè nosaltres, una de les voltes que anàrem a l’ofrena desfilàrem per parelles. I no ens deixaven i no ens deixaven, i que no. I nosaltres pensàrem, tot el carrer Sant Vicent, que podem fer el que volem enmig del carrer, anem a dir que no? I ho férem. No donàrem la flor i ens expedientaren.

Si ara es convoca un congrés faller hi participareu?
—Sí, perquè hi ha possibilitat de canviar coses. S’han de canviar les subvencions, els tipus i la manera de donar les ajudes. La burocràcia perquè et subvencionen la falla és molt important. S’han de presentar les factures i et donen un tant per cent. Nosaltres estem perduts perquè només podem presentar la factura del que comprem, però la feina que nosaltres fem no compta, no ens la paguen. Més coses que haurien de canviar: que les falles no haurien de ser empreses com són moltes ara. Les falles són cosa del poble, coses del barri. Les falles es feien en el barri, les falles es feien entre tots els veïns per a cremar els trastos vells, per a criticar el veí que feia no sé què, i la festa es feia al barri. Avui dia, tu no pots entrar en un casal faller si no és el teu. Si no conec un faller que em diu passa, jo no puc entrar en una falla que no és la meua. Ací tenim la porta oberta sempre.

Fotografia: Prats i Camps.

Heu notat cap canvi des que hi ha hagut un canvi en l’ajuntament?
–A nosaltres no ens ha afectat gens.

Aquestes són les primeres falles que se celebren amb el segell de la UNESCO. Què representa per a Arrancapins?
—[Respon Pep Romero, un altre faller d’Arrancapins present en part de la conversa.] És una esperança que la cosa canvie. La UNESCO té una llista de coses que han de figurar tant sí com no en la festa. Hi ha coses que són essencials i n’hi ha que no ho són. Són essencials la sàtira, la música valenciana, la manifestació artística. Són prescindibles, l’ofrena, la relació amb l’Església Catòlica. I crec que, a llarg termini, les falleres majors desapareixeran. Cada volta més, el paper de la dona és diferent i a mesura que assumisquen més poder en la societat, ja no voldran ser falleres majors.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]