Jesús Tusón Valls (1939-2017)

Acabo d’assabentar-me de la mort de Jesús Tuson i el primer record que em ve és pràcticament l’últim. A finals d’abril vam celebrar el I Congrés Internacional de revitalització de llengües indígenes i minoritzades. Quan érem a Vic, un congressista de Tucumán es va trobar malament i el vaig haver de portar a Barcelona. Durant el trajecte, va sortir a la conversa que el Jesús i jo érem del mateix departament i em va demanar que li digués que els seus llibres els havien fet canviar radicalment el seu tractament de les llengües. Em va dir que, per a ells, hi havia hagut un abans i un després del coneixement de l’obra del Jesús. I jo no puc deixar de pensar que per a quants hi ha hagut un abans i un després d’haver-lo conegut, per a quants la seva obra, el seu mestratge, ha passat a ser un moment fonamental en la comprensió del llenguatge.

Jesús Tuson va ser professor de milers d’alumnes de la Universitat de Barcelona, un dels professors més carismàtics que es recorden. Ha deixat una obra extensa i original que ha estat lectura a gairebé tots els instituts de secundària i a les matèries de llengua i lingüística de les universitats. En la seva obra també hi ha un abans i un després que no tan sols es reflecteix en la llengua sinó també en la manera d’abordar la lingüística. A tres manuals que van ser clau per a la introducció dels estudis lingüístics a la universitat, va afegir més d’una dotzena d’obres de caire assagístic que van tenir el valor d’il·luminar el coneixement lingüístic més enllà de les dades i la teoria convencional. Dels primers destaquem la Aproximación a la historia de la lingüística (1982). Els que la tingueu a mà, recupereu la seva interpretació del Cràtil de Plató. Dels segons es fa difícil destacar-ne algun perquè tots han demostrat a força de reedicions que Jesús Tuson ens va aportar els coneixements que ens calien en el moment en què més els necessitàvem. Des de l’inoblidable El luxe del llenguatge (1986) que va significar l’inici de la col·laboració amb Xavier Folch a l’Editorial Empúries, seguit del Mal de llengües. A l’entorn dels prejudicis lingüístics (1988), una obra que, com gairebé totes, ha estat traduïda al castellà, però també al gallec i l’asturià, i que ha estat la guia fonamental per a tantes i tantes persones implicades en la preservació de la diversitat lingüística. I alternant amb algun manual més, una mena de tetralogia deliciosa que inclou Històries naturals de la paraula (1998), Com és que ens entenem (Si és que ens entenem) (1999), Una imatge no val més que mil paraules (2001) i Patrimoni natural. Elogi i defensa de la diversitat lingüística (2004). La seva jubilació va coincidir amb un canvi d’editorial i Ara Llibres va publicar Això és (i no és) Allò (2008) i el seu darrer llibre Quinze lliçons sobre el llenguatge (i algunes sortides de to) (2011). Entremig, Tria Llibres va publicar Paraules en la corda fluixa (2009).

Més enllà de la seva obra escrita, però, també ens quedarà el record del professor brillant, irònic i afectuós. Del col·lega compromès i afable. Del company atent i insubornable. I, sobretot, del mestre. Adéu, Jesús. Gràcies.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]