Transitorietat: una llei prudent per a encetar un canvi radical

Talment brodes el teu mestratge, Vicent. A molts ens importa més la redicalitat que la prudència, però hem d’entendre que quan se’ns atorgui la possibilitat d’aportar les nostres idees a la futura constitució republicana la farem més nostra encara. De moment donem pas a les nostres llàgrimes d’alegria que ens fa més forts, valents i il·lusionats. Aquesta llei ens exigeix manifestació masiva el dia 11 i una altra manifestació de tot el dia l’1 d’0ctubre quan votem i guanyem.

Importa molt recuperar la iniciativa politica, apaivagada les darreres setmanes per la pròpia iniciativa d’administrar amb parsimònia els temps entre mitjan juliol i el setembre. Preocupa veure com un dels principals portals russos dóna avui informació sobre el 17 d’Agost en funció només dels actes propagandístics d’Arran contra els abusos del turisme, que presenten com si haguessin estat part d’una potentíssima campanya. L’article presenta aquests actes com una mostra del l’ideari independentista. A veure si parlen i què diuen d’aquest projecte de llei.

Però pensem també com ja s’ha dit més d’una vegada “que la prudència no ens faci traïdors”; m’ha inquietat molt que es parli de manera tan poc prudent d’una cooficialitat lingüística sense embuts castellà/català perquè si entrem en aquesta via no hi haurà canvi d’agulles que ho rectifiqui en molts anys: amb aquest tema sí que s’ha de ser molt prudent i no hi ha cooficialitat jurídica que valgui; s’hauria d’haver obviat o bé s’hauria d’haver formulat de manera molt més apropiada a la nostra necessitat de revertir la minorització i el maltracte actual de les llengües pròpies, el català i l’occità. Jo estic molt contenta de la nova llei però la prudència i la història m’aconsellen que quan menys duri aquest període, millor; si no ens arrisquem a muntar una Espanya en miniatura amb els mateixos mals, alguns barruts de manual, parlant catanyol i amb una TV catanyola com l’actual.

Em sembla que tenim molta gent de “bona fé” i no sé si la suficient de “forta voluntat”. Apart de no fer gaire soroll, tenim la inel.ludible necessitat de que la gent estigui informada, mentalitzada i disposta. Aquest més pot ser terrible, i als ezpaññols els hi va allò de “morir matant”, tant se val si és en sentit real com figurat. No ens valen aquesta gent que no compra el diari, i que quan la cosa estigui calenta el que farà no serà gaire més que comprar-lo cada día, i algun fins i tot en castellà.

El nostre benvolgut director escriu: “Alguns han perdut tant de vista el país on viuen que s’exclamen de tot.” Home, potser sí que té raó. No seré jo qui pretengui tenir la perspectiva bona i precisa del país on vaig néixer i visc fa prop de sis dècades, tot i que penso que aquest procés no hauria de servir per fer exercicis de “realisme” a ultrança i mantenir els actuals equilibris producte del sotmetiment a l’estat espanyol, sinó precisament per mirar d’esmenar-los.
Amb tot, sí més no, sí que crec tenir una certa idea de la correlació de forces, dels discursos públics de les diferents formacions i dels seus líders, de les associacions, i de qui influeix la perspectiva de país que arriba a aquests ciutadans més ben guiats que jo. I és per això que més enllà de la visió objectivament “tècnica” que tan precisament ens ofereix, no puc estar-me de veure-hi motius sobrats de preocupació per intuir (gosaria dir que afirmar) que l’oficialitat del castellà és irreversible i que, molt probablement, tot desembocarà en una sèrie de mesures de discriminació positiva compensatòries per a la llengua catalana.

L’article 87 parla que el govern anomena un Fòrum Social Constituent format per representants de la societat civil i dels PARTITS! Dels partits no en conec cap que hagi apostat públicament per l’oficialitat única del català (potser alguna branca de la CUP, crec recordar). Dels col•lectius i associacions dites civils, que miraran d’imposar una presència no proporcional a la seva representativitat real, sinó a la representativitat que s’atorguen, com ja ha passat abans, tampoc n’hi ha gaires que s’hagin mullat en aquesta direcció (i pobres dels que ho han fet, afegiria).

De la participació ciutadana—no vinculant—òbviament s’incorporarà el que creguin convenient. També hi ha d’haver un Consell assessor. Aquest no sabem què dirà (depèn de a qui convidin, evidentment), però el que diguin aquests experts quedarà filtrat en primera instància per aquest Fòrum amb representació de partits i—amb força probabilitat—per representants d’associacions amb clars vincles amb alguns d’aquests partits. I d’aquest primer filtre es passarà al de l’Assemblea.

L’article 88 parla de l’Assemblea Constituent votada en règim electoral ordinari (és a dir, la composició de partits difícilment variarà dràsticament de l’actual) i aquesta haurà de redactar i aprovar la proposta de Constitució per 3/5 parts. Ara mateix els partits sobiranistes en quedarien lluny d’aquesta proporció. Si els partits sobiranistes ja s’han pronunciat (dos d’ells) clarament a favor de l’oficialitat del castellà i es necessitarà el vot d’altres partits no sobiranistes per aprovar aquesta proposta… doncs ja em diran.

Potser sí que ens exclamem massa aviat, o que ens exclamem perquè si no haguéssim perdut de vista el país ja hauríem donat aquesta batalla per perduda (no sé si aquest era el sentit de la frase). Sigui com sigui disculpareu l’escepticisme d’algú que la independència sempre l’havia somiat no perquè em faci nosa un rei (que també), sinó sobretot per la llengua com a fonament bàsic de la identitat del poble català, i per no haver de tornar a claudicar mai més, com tants ens va tocar fer, a l’escola franquista, i encara després tot sovint com a professor i ciutadà per imperatiu d’aquest país que potser no és que l’haguem perdut només de vista, sinó que simplement ens l’hem deixat perdre.

Em sap greu, que cada vegada que es fa un pas endavant cap al nostre objectiu, hi hagi el mal costum de començar a exigir molt més que la part que es proposa. Sempre es reclama el tot a crits, sense respectar ni el plantejament ni el ritme. Els que hem viscut al camp sabem que pretendre caçar una gallina entrant al galliner corrent i fent gests per a espantar-les, és perdre el temps: acabes no caçant-ne cap i perdent tots els ous del dia. Les coses, sobretot les complexes, cal fer-les delicadament i poc a poc per a no esbalotar un galliner amb una forta propensió a l’histerisme. Jo tinc un gran respecte per la gent que m’ensenya coses importants, i per tant, penso respectar el que persones que han demostrat saber el que fan i que ens han guiat bé fins aquí, ens proposen. Crec que no és ara sinó quan ja siguem un país independent, quan caldrà contrastar totes les opinions, prendre les decisions, fer-ne lleis i dur-les a terme. Mentrestant, crec que quan més silenci hi hagi ara, més ens podrem concentrar en assolir l’objectiu real. En un quiròfan durant una operació complexa, tothom calla, no per respecte ni perquè estigui prohibit fer soroll, sinó per facilitar que cap cirurgià s’equivoqui.

Sempre he pensat que el nostre principal escull era el poder judicial. Està executant ordenament jurídic o està fent política? Què passa si els nostres tribunals emeten una sentència en contra del procés? Em sorprèn que la solució sigui tant senzilla i barata com el canvi de nom. Si emeten una sentència com a Tribunal Suprem, no poden desautoritzar la llei que els atorga aquest càrrec. I si ho fan, no són ningú. Si volen emetre una sentència com a TSJC no serà dins l’ordenament jurídic regent.

Es veritat…. jo ahir mateix anava per amoinar-me i esverar-me i no sé quantes coses més, peró després d’escoltar l’illa de Robinson i una estona de calma, em vaig parar i amb una respiració profunda vaig pensar: anem be, els que saben el què han de fer, ja ho deuen fer be. A mi em toca anar al carrer el dia 11 i a votar (o el que calgui allà on em necessitin) el dia 1-O.
I A TOTHOM QUE VEGI ESVERAT PEL TEMA DE LA LLENGUA PRINCIPALMENT, ELS DIRÉ: TRANQUILS, TOT ARRIBARÀ..
Gràcies a tots, a en Vicent, a les gallines de l’ Albert, a les pautes tran-si-tó-ries d’en Pep…

Permeteu-me fer un joc de paraules. Estic d’acord amb el concepte de les “gallines tran-si-tò-ries”.
Passos ferms però assenyats, sense trencar gaires coses d’entrada, seny i no provocar reaccions negatives avans de temps.
Per altre banda, entenc perfectament les ganes de trencar amb tot el que faci olor a espanyol i erradicar-ho per fi del nostre pais. Jo el primer. Es que fa ja tants anys… que ara vols fer el darrer pas i acabar la cursa… ràpid. Però això no és intel.ligent, és engrescador, però intel.ligent, no. I necessitem intel.ligència i els nostres representants, de moment en fan demostracions.
No hem puc estar, arran dels comentaris dels companys, per un futur i no ara, la meva opiniò és que a Catalunya només te el català i l’occità com llengues pròpies. Cap més. Radicalment. Sense concesions, sense discusiò. Sense excepcions.

Em sembla clar que, respecte a l’officialitat llengüística, SI -om un argumenten- es pot canviar i ho regirà la constitució (o una llei o text complementari seu); per tan NO era de cpa urgència i parlar-ne i decidir ja ara en un sentit particular és influir (i no poc) en la legalitat futura.

Podia perfectament npoo parlar-ne, i va preferit incidir en un sentit!
Per tanh és clar que els qui es declaren co,ntrari tenen to erl dret i no se’ls po retreure. L’agument ‘però es podrà canviar fen ho oficial més tard’ no te validesa, tot i ser veritat, en contre dels argumebnts contraris.

Per jo és un error voler incidir en un sentit ara;com ho és dir que no val polemicar i discrepar, pel fet mateix que ho van provocar escollint fer-ho ja ara i en un snetit unic…
i, és més,
seria una erro ènorme, (contradit per tots els casos precedents en altres llocs del món i pel que argumenta la gran majoria dels lingüístes) fer una cooficialitat: una de les dues llengües cooficials prendrà, en, pràctica, el pas supêrant progressivament o més/molt ràpidament l’altre. Ho diuen els lingüístes de tos nivells, i els exmeples estrangfers.

Quina? ‘que la cofiànça no ens facins traïdors’!:
La llengua delc or o la llengua ja reconeguda i usada internacionalment?
Quina es parlarà pels comercços internacionals, la ja coneguda internacionalement o la nostra?
I els periodistes internacionals presents a Catalunya, estudiaran català o castellà (que potser ja saben)?
Quine de les dues serà llengua de prestiogi i per tan … ?
I a …
… com a conseqüència

Ja veieu, més enllà del text d’ahir, on va la realitat i la meua opinió!

Amistosament

NB: van fer el mateix erros molts dels partits independentistes’, per declaracions públiques, mesos enrera o més recentment (que van injfluir molt, evidentemnt, sobre aquests text dipositat). S’ha, com a mínim, d’esborrar d’aquest text aquesta referència lingüística abans de votar-lo, per unanimitat dels partits independentistes presents.
T. O.

Una vegada llegida la Llei de transitorietat i fundacional de la República, m’ha dolgut molt, com a català de Mallorca que sóc, veure que en aquesta llei no es preveu atorgar la nacionalitat catalana a tots els ciutadans que residim a la resta de Països Catalans (les Illes, el País Valencià, la Catalunya Nord, la Franja de Ponent, Andorra i l’Alguer), que individualment ho sol·licitem. És a dir, a la totalitat del territori de la nació catalana, de la nació completa.

Esper i és el meu desig que durant el procés constituent que elaborarà la futura Constitució de la República Catalana s’esmeni aquesta greu mancança, i que absolutament tots els ciutadans de la nació catalana que vivim fora del Principat que així ho desitgem i així ho sol·licitem puguem optar a la nacionalitat catalana.

Tot i que estic absolutament d’acord amb l’editorial d’avui de Vicent Partal, he trobat a faltar, en la seva condició de valencià, que no hagi fet esment a aquesta mancança.