boya

Té un to conciliador i transmet tranquil·litat, potser perquè és professora, diu, o potser perquè ha respirat aire de muntanya tota la vida. És aranesa occitanista i acaba d’entrar al Parlament de Catalunya, on exerceix ni més ni menys que de presidenta del grup de la CUP. Mireia Boya ja havia col·laborat amb la CUP en la legislatura passada i també havia estat la presidenta de l’ANC a l’Aran. Em parla en aranès, l’occità de l’Aran, sense córrer i amb mirada franca. Ho entenc tot, o quasi tot. Parla de la seva entrada, tan ràpida com inesperada, al parlament, de la feina per a tornar a motivar un grup parlamentari que ha viscut convulsions fortes i més canvis que els prevists, i de la responsabilitat del seu paper, tant per a Catalunya com per a l’Aran. Ho veu clar: ‘La CUP tornarà a enamorar’ i, amb ella a l’hemicicle, hi haurà sempre una ‘mirada occitana al parlament’. El pressupost? ‘No hem pas dit que ens hi oposem. El país no ha de patir, però la CUP no renunciarà al pla de xoc social.’ Podem estar tranquils o ens tornarem a encallar en una negociació eterna i desgastadora? ‘No crec que torni a passar, però anem de dret cap a la independència sense renunciar a res.’

(Podeu llegir l’entrevista en occità ací)

Acabada d’arribar al parlament, com a presidenta del grup de la CUP, després de mesos convulsos en què s’ha evidenciat una discrepància interna important, que fins i tot ha acabat amb dimissions…
—Hi ha hagut tres mesos i mig de negociacions que han cansat tothom, que han estat durs i intensos. Els diputats que hem arribat nous de la CUP, la primera cosa que hem fet, tot just començar, és una feina de motivació per a tornar a crear un grup que fos compacte, unit, amb debat, amb opinions diverses, però anant tots a l’una. En aquest sentit ara tenim un grup fantàstic. Continuem amb la mateixa dinàmica de funcionament: decidim tots junts i en tot moment estem en contacte amb el secretariat nacional, amb les assemblees locals i territorials i amb grups de treball que en determinats aspectes ens puguin ajudar.

Partidària de Mas o de març?
—Jo era partidària de no arribar a l’últim minut, però penso que calia respectar la decisió de l’assemblea. I, en aquest sentit, l’acord em sembla que no és ni el que volíem nosaltres ni el que volia Junts pel Sí, però és l’acord que tenim, fruit d’unes negociacions de tres mesos, que inclou l’aprovació de la declaració del 9 de novembre i per tant cal dur-lo endavant. Vaig ser a l’assemblea de Sabadell, la famosa assemblea de l’empat, però després vaig fer vacances i no vaig tornar fins el 6 de gener. Vaig viure l’acord des de lluny, amb connexió a internet, cert, però vaig viure l’acord acabada de tornar de vacances, al darrer minut.

Hi ha gent que ha dit i escrit que va votar la CUP pensant que votava David Fernàndez i Quim Arrufat i ara s’ha trobat que hi ha una CUP diferent. Què li diríeu?
—A la CUP hi ha gent fantàstica, molt diferent, i cadascú té un punt especial. Segur que quan la gent ens conegui i comencem a treballar podrà dir ‘mira, aquest ha fet això que està molt bé’ i ‘aquell ha fet allò altre que és una bona cosa’. Jo estic convençuda que tornarem a enamorar tothom. La CUP tornarà a enamorar.

Sigui com sigui, la ha CUP quedat tocada…
—La CUP no ha quedat tan tocada com es pensen alguns. El problema és que la CUP té un sistema de funcionament que no és l’habitual dels altres partits, que decideixen en despatxos amb la intervenció només d’aquells que són més amunt de l’escala jeràrquica. El fet que els mitjans de comunicació hagin tingut accés a aquesta manera de decidir ha fet semblar que hi havia una divisió insalvable, però penso que ara, després de l’acord, tothom s’ha calmat i tenim un full de ruta molt clar que cal acomplir.

‘Del pressupost, encara no n’hem vist cap xifra’

Ara ve el pressupost i hi ha un cert temor de tornar-nos a trobar encallats… Pot tornar a passar igual?
—És cert que hi haurà qüestions que caldrà tornar a portar a les assemblees territorials i locals, també en una assemblea nacional, però aquesta confrontació d’idees és normal i hi serà sempre, a la CUP.

Però l’acord d’estabilitat indica que cal mantenir la governabilitat…
—Del pressupost, encara no n’hem vist cap xifra. No en sabem res, tret de declaracions que hem vist a la televisió o a la ràdio. I hi ha unes quantes conselleries que encara no han fet el pressupost corresponent. L’única cosa que diem és que han de complir unes condicions, per donar-hi suport. I la principal condició és que han de ser marcadament socials, justament en compliment de l’acord que hem signat on hi havia un pla de xoc social que per a nosaltres és bàsic. No és que ens hi oposem d’entrada, però sí que volem deixar clar que no acceptarem un pressupost que pugui ser massa neoliberal, que segueixi una lògica autonomista, que inclogui retallades i privatitzacions, etc. És a dir, ha de ser un pressupost que no continuï en la línia dels darrers anys. Volem que es compleixi l’acord i que, per tant, l’estabilitat inclogui aquest pla de xoc social. Res més.

Dit d’una altra manera: tenint en compte que d’aquí a divuit mesos hi hauria d’haver una independència ‘de facto’, té sentit d’encallar-se ara? Es pot repetir un altre desgast semblant?
—Puc entendre que hi hagi gent que ho vegi així, però per a nosaltres és molt més complex. Com pots dir a algú que no té casa o que no pot menjar que s’esperi divuit mesos? El pressupost ha de ser expansiu. Això vol dir que els ingressos han de ser expansius i que, tenint això, s’han de destinar a causes socials. És l’única cosa que demanem, sense més. I no crec que tornem a viure un desgast semblant. Podem estar tranquils. El full de ruta del procés constituent  funciona a part, amb una comissió específica que continuarà treballant. La qüestió pressupostària és important perquè, efectivament, anem de dret cap a la independència, però no podem empitjorar la situació d’emergència social que vivim. No podem girar-nos-hi l’esquena. I pel que fa al termini dels divuit mesos, l’ha marcat Junts pel Sí amb els seus càlculs d’aplicació del programa. A nosaltres ja ens sembla bé i, si ho podem accelerar, ho accelerarem. Però  hi ha un factor que no controlem ni Junts pel Sí ni la CUP, que és què pot arribar a fer l’estat espanyol, el Tribunal Constitucional, etc. En aquest sentit, seran ells que posaran bastons a les rodes.

Segons com, l’estat espanyol també ho pot accelerar, no?
—Certament, molta gent diu que és gràcies a l’actitud de l’estat espanyol, a aquest no continu, que som on som i que anem cap on anem. Si continuen com sembla que continuaran, poden eixamplar l’independentisme, cosa que necessitem. Nosaltres seguirem el camí traçat per anar tan de pressa com sigui possible.

Ampliar l’independentisme. Estem en condicions de fer-ho amb tot el que hem viscut recentment?
—Penso que no és que hi hagi o no hi hagi les condicions per a ampliar la base social i l’independentisme, sinó que és una necessitat. És obligatori. I penso que ja fem el que cap per a aconseguir-ho. L’altre dia, en la creació de la comissió del procés constituent, després del discurs antidemocràtic de la diputada del PP, Joan Coscubiela, en la seva intervenció, li digué: ‘Escolta, no ens compteu més en aquest grup del 52% que tu dius que va votar “no” al plebiscit, perquè ara som aquí en una comissió per parlar del procés constituent.’  Aquest fet és molt important, perquè aquest partit polític que no es va definir sobre el plebiscit diu a la senyora del cantó del ‘no’ que no els compti al mateix sac. A banda, dins el procés constituent, la creació de la constitució ha de ser participativa, s’ha de fer des de tots els pobles i ciutats i l’han de fer també els moviments socials. La gent ha de tornar a sortir al carrer, on pugui opinar i decidir com vol que sigui la nova república. I aquest procés que s’ha de fer i que ha de mobilitzar tanta gent penso que pot atraure persones que potser ara no estan gaire convençudes. Al final, oferim un nou país fet entre tots que serà molt més social i democràtic que no pas el que tenim ara. I per tant molta gent s’hi pot afegir.

Com a nova presidenta del grup, i ja ho heu hagut de viure, caldrà aguantar pressions i fins i tot insults. Us hi veieu amb força?
—Jo tinc moltes ganes i energia i ara que arribarà la primavera, encara més. Sóc una persona molt tranquil·la, a qui costa de posar-se nerviosa i enfadar-se. Em costa estar de mal humor. Estic convençuda que faré una bona feina i en aquests mesos en què seré diputada hi dedicaré totes les energies. Després ja tornaré a les muntanyes, al  meu poble, on estava molt tranquil·la.

‘Dono un vot de confiança a Carles Puigdemont’

Heu parlat amb Puigdemont? Què us sembla com a nou president?
—No ens hem trobat i no tinc el plaer de conèixer-lo. Sí que és cert que ell no ve de la primera línia del govern, sinó que prové del municipalisme. I el municipalisme, per a la CUP, és molt important, és l’essència, perquè la CUP neix dels ajuntaments. Per tant, que el president entengui la importància del municipalisme en el procés constituent de la nova república de Catalunya i l’Aran no és pas una cosa dolenta, ans al contrari. A partir d’aquí cal veure com treballa. Jo li dono un vot de confiança. Ara té l’oportunitat de demostrar com treballa i cap on va, perquè aquest govern acaba de començar.

El president de la Generalitat és d’Amer, la presidenta de la CUP de l’Aran… És un símptoma de descentralització?
—D’entrada, cal restar importància al fet de presidir el grup parlamentari de la CUP. M’ha tocat a mi perquè en la distribució de tasques va anar d’aquesta manera i perquè vam considerar que havia de ser una dona, sobretot després dels atacs i insults que hem hagut de suportar les dones de la CUP durant aquests mesos. A banda, també vam considerar positiu que fos algú del territori per fugir del centralisme de Barcelona, certament. Si això vol dir que podrem aportar una mirada territorial diferent a la manera de fer política del parlament, ja ho veurem. En tot cas, jo hi aportaré la mirada occitana.

‘Jo portaré al parlament la mirada occitana’

Heu parlat de la ‘República de Catalunya i Aran’. Ha de ser aquest el nom de la nova república?
—Jo penso que sí, que la nova república s’ha de dir ‘República de Catalunya i Aran’. Per una raó molt senzilla. Ara mateix el territori de Catalunya és format per dos trossets de dues nacions que encara no tenen estat. Catalunya és un trosset dels Països Catalans i Aran és un trosset de la nació occitana. Com que Catalunya és formada per trossos de nacions diferents, en el moment de fer el procés constituent i de donar contingut a la nova constitució que voldrem serà el moment de decidir quina relació volem els catalans amb els aranesos i els aranesos amb els catalans. Jo advoco perquè siguin dos pobles germans que puguin compartir una constitució i una nova república. El nom els ha d’incloure tots dos.

Com a occitanista que aspira a la sobirania de la nació occitana, la independència de Catalunya és un pas previ i necessari per a arribar-hi?
—Jo vull la llibertat de tots els pobles. És veritat que vinc del poble occità i per tant defenso la llibertat de la nació occitana. I és veritat també que els occitans no ens trobem al mateix punt que els catalans i que la consciència nacional que té el poble occità és molt menor que la que trobem a Catalunya. La visió a llarg termini, la utopia, seria la llibertat dels occitans i la llibertat de tots els pobles del món.

L’Aran està disposat a entendre la independència de Catalunya com un benefici, primer, i per a encapçalar el procés de sobirania de la nació occitana, després?
—Penso que sí. Els aranesos, si tenen la millor oferta possible de la república catalana, voldran això. No podem repetir la relació que té Catalunya amb Espanya entre l’Aran i Catalunya. En aquest sentit Catalunya ha de ser exemplar i ha de fer la millor oferta possible perquè el poble aranès continuï on és. Un cop decidit això, ja ho veurem. Sí que és veritat que des que sóc al parlament s’han posat en contacte amb mi moltes associacions occitanes del costat francès que veuen en tot plegat un cert ressorgiment de l’occitanisme, o almenys un senyal més públic. Jo si puc aniré a visitar-les totes perquè entenc que és important de donar visibilitat a un sentiment nacional que encara és molt amagat. Molta gent el té, però no ho sap. I cal també que l’Aran pugui entendre tots aquests germans i germanes occitanes que encara no saben ben bé què és la nació occitana. Saben que hi ha alguna cosa, saben que tenen una identitat diferent de la francesa, però no saben exactament quina, perquè a pocs els ho han ensenyat.

Com recordava Marçal Girbau en un article a VilaWeb, la llei d’Aran inclou el dret de decidir del poble aranès i no ha estat impugnada, cosa que no ha passat en el cas català. Com s’explica?
—La veritat és que és difícil d’explicar. En la tramitació de la llei d’Aran totes les forces polítiques de la Vall d’Aran, totes, les més espanyolistes també, reconeixien la importància de la llengua i de la cultura araneses. Això no es discuteix a l’Aran. No hi ha res ni ningú que posi en dubte el dret de ser aranesos. Això ha estat el punt de trobada de totes les forces i és per això que no s’ha impugnat la llei al Tribunal Constitucional. Per tant, tenim una llei que reconeix el dret d’autodeterminació de la Vall d’Aran en un estat que impedeix el dret d’autodeterminació dels altres pobles. És un contrasentit, certament.

‘Si jo no fos al parlament, qui defensaria el poble aranès i la llengua occitana en la construcció de la nova república?’

Com acaba essent presidenta del grup parlamentari de la CUP una aranesa occitanista?
—Tot ha anat molt de pressa! De fet, ja havia col·laborat amb el grup parlamentari de la CUP en la legislatura passada, justament en la tramitació de la llei d’Aran i en qüestions de territori i de medi. Ja hi havia un contacte. Quan l’estiu passat em van proposar d’anar a la llista de la CUP no és que m’enganyessin, però la previsió era que entrés al parlament un sol diputat per la demarcació de Lleida. I vaig pensar que valia la pena de fer l’esforç d’anar a la llista perquè és important també que a l’Aran hi hagi aquest discurs nacionalista d’esquerres que vol anar cap a la creació d’una república. Em va semblar correcte de fer aquesta feina les dues setmanes de campanya. La sorpresa va ser quan el número 1, Ramon Usai, va deixar l’escó. I la segona sorpresa va ser que amb l’acord en el darrer minut em vaig  trobar el diumenge del ple d’investidura que havia de decidir si m’hi incorporava o no. Vaig haver de decidir-ho en poques hores. També amb la consciència de saber que és un moment molt important i que és bo que hi hagi una aranesa que participi en el bastiment de les bases de la nova república. Si no, qui defensaria el poble aranès i la llengua occitana? Almenys així n’hi ha una que va al parlament perquè té l’oportunitat d’anar-hi. En aquest sentit la responsabilitat és gran.

Fareu les intervencions en occità al parlament?
—Sí, parlaré en occità al parlament. Però no sóc pas la primera que ho fa i no vull ser l’última, perquè si sóc l’última voldrà dir que no hi ha més diputats aranesos al parlament o que la llengua ha desaparegut. Ja des dels anys vuitanta hi ha hagut diputades que ho han fet: Pilar Busquet, Paco Boya, Àlex Moga, José Luis Boya… Tots els diputats aranesos que hi ha hagut al parlament han fet servir en un moment o altre la nostra llengua. És una cosa plenament normal i, a més, és llengua oficial a tota Catalunya i tinc el dret d’utilitzar-la.

Sou segurament la primera diputada aranesa i occitanista que treballarà a la primera línia en el procés d’independència de Catalunya…
—Em sento fantàsticament en aquest paper i crec en la llibertat de tots els pobles. Ara per ara, administrativament visc a Catalunya, és la meva comunitat de referència i li reconec tot el treball que ha fet cap als aranesos i cap a l’Aran: recuperació de les institucions, normalització de la llengua, fer oficial la llengua a tot el territori de Catalunya. Hi ha un seguit de coses que si, en comptes de ser aquí, haguéssim estat a l’estat espanyol o a l’estat francès segur que no les tindríem, i la meva llengua s’hauria perdut. Per tant, agraïment per tota la feina que s’ha fet tots aquests anys des de la recuperació de la democràcia al Parlament de Catalunya. Sóc aquí també per això.

Vegeu un extracte de l’entrevista en vídeo:

 

Informació relacionada:

Reportatges de VilaWeb TV sobre l’Aran, amb declaracions de Boya, aleshores presidenta de l’ANC a l’Aran:

Quin serà el futur de l’Aran amb la independència de Catalunya? (30-3-2015)

L’Aran pateix per la llengua (7-4-2015)

 

 

(Aquest article que llegiu es publica gràcies als subscriptors voluntaris, que amb el seu suport econòmic i periodístic són la clau perquè VilaWeb us arribi cada dia. Si podeu contribuir amb una petita quota a fer de VilaWeb un mitjà encara més independent i de més qualitat, us demanem que us apunteu en aquesta pàgina.)