22.01.2016 - 02:00
|
Actualització: 22.01.2016 - 07:50
A final de novembre passat, mentre tots discutíem si hi hauria investidura al parlament, ens va arribar una notícia la transcendència de la qual probablement en aquell moment no vam saber calibrar del tot. La Generalitat anunciava un pacte amb el govern espanyol pel qual Madrid no recorreria al TC contra la llei d’Aran, aprovada el gener de 2015 pel parlament.
Dit així a tots ens podria semblar una qüestió menor –àdhuc, algun inconscient podria titllar-la de ‘local’–, si no fos per tres elements que, vistos amb gran angular, penso que agafen dimensions considerables.
Primer: el pacte Estat-Generalitat inclou l’acceptació del caràcter de ‘preferent’ de la llengua occitana a l’Aran, que preveu l’esmentada llei. La ‘preferència’ de l’occità ja va ser incorporada a la llei de l’occità del 2010. Aleshores, a final de juliol del 2011, abans d’anar-se’n de vacances, el govern espanyol del senyor Zapatero va presentar recurs al TC i avui encara hi ha suspensió cautelar sobre la ‘preferència’ de l’occità a l’Aran. Esdevenia especialment irònic que el mateix govern espanyol socialista recorregués contra una llei votada, celebrada i promoguda en bona part pel PSC, amb el Síndic d’Aran d’aleshores al capdavant, el socialista Francesc Boya, ulteriorment esdevingut senador del PSOE a Madrid. De tot plegat, en podem treure dues conclusions al preu d’una: d’una banda, assistim atònits a l’exemple que ens certifica que el PSOE és encara més occitanofòbic que el PP; i, d’una altra banda, constatem quelcom del tot insòlit, fins i tot grotesc, com és el fet que el PP accepti el caràcter de ‘preferent’ de l’occità a l’Aran, mentre nega al català el caràcter de ‘preferent’ a Catalunya.
Segon: el pacte Estat-Generalitat també inclou l’acceptació del ‘dret de decidir’ del poble aranès, mitjançant una consulta, que ja recollia la llei d’Aran. Sí, ho heu llegit bé. Alguns voldran rebaixar-ne la magnitud i adduiran que la llei d’Aran se servia de la legislació vigent, com la llei de consultes catalana, actualment recorreguda. Però es miri per on es vulgui, la realitat és que el PP i el govern espanyol han tolerat, acceptat i assumit una llei la disposició addicional primera de la qual diu, textualment, ‘El Parlament de Catalunya reconeix el dret del poble aranès a decidir el seu futur.’ Un cop més, el PP accepta a l’Aran el que prohibeix a Catalunya.
I tercer –i, per a mi, el més aclaparador–: la llei, en l’article 1, defineix l’Aran com ‘una realitat nacional occitana’. Cal recordar que l’Estatut català referendat el 2006 només incorporava, al preàmbul, una mera descripció d’una ‘votació’ que hi havia hagut al parlament català mesos enrere, que definia Catalunya com a nació. Aquí parlem de l’articulat de la llei d’Aran, ni més ni menys que l’article primer. El fet, doncs, que el govern espanyol no hagi recorregut contra aquesta llei, significa, ni més ni menys, que avui, a dreta llei, Occitània i l’Aran gaudeixen d’un reconeixement nacional molt més gran que Catalunya. Vaja, dit ras i curt, que per a l’estat espanyol, Occitània i Aran són nació. I Catalunya, un preàmbul retallat.
Marçal Girbau, filòleg i occitanista
