Falten menys de dos mesos per a l’1-O. Per a alguns, menys de dos mesos per a la independència, per a uns altres, menys de dos mesos per al temut ‘xoc de trens’. La cosa segura és que una de les arenes on es dirimirà en quin sentit es resol la qüestió seran els tribunals. I no solament a Catalunya o a Madrid, sinó també a Europa. És per això que Esquerra Republicana ha decidit de contractar l’advocat Josep Jover (Terrassa, 1955).

La seva tasca serà ‘defensar els drets fonamentals dels catalans’. Això, però, en què es concretarà? Doncs a obrir una nova via que fins ara no s’havia tingut en compte. Jover vol explotar el fet que, d’acord amb la normativa comunitària, cap tribunal d’un estat, ni tan sols el de rang constitucional, no pot contradir les normes i sentències sorgides dels òrgans de la Unió Europea.

Jover, expert en drets d’autor, no és pas un novell en aquest àmbit. De fet, ja acumula diversos èxits en les institucions europees. Quan ERC va contactar amb ell, no feia gaire que havia aconseguit, ‘en un temps rècord’, que el Parlament Europeu instés la Comissió Europea a aprovar una directiva per a protegir els denunciants de corrupció. D’altra banda, també va aconseguir que el Tribunal de Justícia de la Unió Europea considerés abusiu el cànon digital. Jover, a més, està vinculat al Partit Pirata, amb el qual ha concorregut en diverses eleccions, i va participar molt activament en el 15-M a Catalunya com a coordinador de la comissió jurídica del moviment. Parlem amb ell de la seva nova feina i del paper que els tribunals europeus poden fer en el cas català.

—Quina serà la vostra tasca a partir d’ara?
—Em cuidaré, amb l’equip que formi, de preparar les eines de dret comunitari que puguin necessitar totes les persones afectades. Farem un parell o tres de dictàmens sobre drets fonamentals, però amb la missió d’anar a Luxemburg [al Tribunal de Justícia de la Unió Europea], no pas a Estrasburg [al Tribunal Europeu de Drets Humans]. Ja tenim mig embastat el primer dictamen. La Unió Europea té un tribunal, una normativa pròpia. Treballem amb quatre equips en paral·lel. N’hi ha un que es dedica a la prevalença del dret comunitari; un altre a la llibertat d’expressió; un altre, a temes relacionats amb la policia. També s’ha d’analitzar si la normativa europea permet actuacions com les que ha fet la Guàrdia Civil. Això és molt important perquè a la policia no hi ha ‘obediència deguda’ i, per tant, hi ha responsabilitat personal de totes les persones que hi van intervenir.

—Quan dieu ‘totes les persones afectades’, voleu dir que no es defensarà només gent d’ERC?
—No, no. Nosaltres preparem eines que posarem a les mans de cadascuna de les defenses. Poden servir, per exemple, per a la batllessa de Berga o per als regidors de Badalona.

—Els casos de Mas, Ortega, Rigau o Homs també se’n podran servir, quan acabin el recorregut judicial a l’estat espanyol?
—També. Ara bé, per a anar al Tribunal Europeu de Drets Humans, s’ha d’acabar el recorregut. Per a anar al tribunal de Luxemburg, no. És la gran diferència. Per exemple, la qüestió prejudicial al Tribunal de Justícia de la Unió Europea, en cas de ser estimada en el cas de Badalona, la pot posar el jutge de Badalona. A diferència del Tribunal Europeu de Drets Humans, més polític, el Tribunal de Justícia de la Unió Europea és menys polític i necessita un jutge que li truqui a la porta. Jo no puc portar-hi un recurs. A més, en primera instància, per al jutge és potestatiu, però en segona instància ja és obligatori d’interposar-lo. Això presenta una situació diferent de la que s’havia previst fins ara, pel que fa als conflictes de l’independentisme.

—Creieu que la validesa del procés sobiranista, referèndum de l’1-O inclòs, s’haurà de dirimir a Europa?
—Hem de tenir clar que el Tribunal de Justícia de la Unió Europea és un tribunal de mercaders, no és un tribunal polític, i no dirà mai si el referèndum està ben fet o no. Si de cas, dirà, en relació amb una demanda, si s’han vulnerat uns determinats drets, però no farà consideracions polítiques. La Unió Europea no valorarà res ni optarà per l’un ni per l’altre, perquè considera que es discuteixen ‘entre ells’. Quan algú li truqui a la porta jurídicament per un tema que figuri entre les seves obligacions, treballarà sobre aquell tema, no farà valoracions polítiques generals. Aquest ha estat un dels grans errors de la concepció d’aquesta possibilitat i ha fet que quedés disminuïda.

—S’han de denunciar violacions concretes de drets concrets.
—Exacte, violacions concretes de drets concrets en alguna cosa que faci referència a la Unió Europea.

—Parleu de drets fonamentals. Quins haureu de defensar, concretament?
—Sobretot, els dels articles 11 i 12, la llibertat d’expressió i la llibertat d’associació.

—No s’hi inclou el fet de votar.
—No. Per exemple, pensant en Badalona, l’obertura i tancament d’edificis es tracta en una directiva de la Unió Europea? Sí. Per tant, si els obliguen a tancar un dia determinat, poden posar una demanda a la Unió Europea. És diferent. Aproximadament, el 85% de la nostra legislació actual és legislació europea, per tant, no és tan difícil.

—Una hipotètica inhabilitació de la presidenta del parlament seria matèria de dret comunitari?
—Depèn de com es consideri. Per què la inhabiliten? Si és per haver muntat un referèndum, no hi ha cap directiva ni reglament europeu que en parli, d’això. Ara bé, si es fa en relació amb una altra qüestió tractada en una directiva, sí.

—Vau implicar-vos molt en el 15-M el 2011. Veieu alguna semblança entre els dos moviments?
—No, no n’hi ha cap ni una. El 15-M va ser una gran pràctica de facultat. Hi havia una generació que volia entrar en política i els deien que no podien. I van fer allò que es fa les universitats: construir un model a escala, administrar-lo durant dos mesos i, quan ja sabien fer-ho, se’n van tornar a casa. Té molt poc de romàntic però és molt efectiu, perquè pràcticament tothom que vaig conèixer a la plaça o bé tenen càrrecs públics amb els seus grups o bé lideren empreses catalanes. Va ser més un màster que no pas una acció política.

—I què en queda, avui?
—Molt, molt. El 15-M s’assembla més a la transició democràtica de final dels setanta. Va ser un màster i, en segon lloc, un gran repartiment de targetes: si vas ser al 15-M, confiaré en tu perquè tens uns valors; si no hi vas ser, no tens aquests valors. D’alguna manera, l’independentisme es va equivocar intentant forçar el 15-M perquè es decidís sobre la independència, perquè no anava d’això.

—S’ha refet d’aquest error?
—L’independentisme? No crec ni que hi hagi pensat. Va haver-hi votacions i es van perdre. I ho dic jo, que sóc independentista. La majoria de gent era independentista, però es van perdre les votacions perquè no anava d’això, no anava de fer política, sinó de fer un màster.

—A més del 15-M, també esteu vinculats al Partit Pirata. Com és que acabeu professionalment vinculat a ERC?
—El repte era molt interessant i tot el material que fem quedarà amb llicències lliures. A més, al Partit Pirata hi ha la sectorial independentista i jo diria que, majoritàriament, són independentistes.

—En continueu formant part?
—Sempre he estat en l’òrbita del Partit Pirata, tot i que no tinc hi disciplina directa perquè tinc molta feina. Però quan ens necessitem, ens truquem.

—Com a independentista, la que us ha encarregat ERC és una mera activitat professional més?
—No. Si ho fos, els hauria cobrat molt més que no els cobraré, que seran pràcticament només les despeses. Però hi ha moments que s’han de fer coses i jo entenc que aquest és un moment per a mullar-se. Si jo sé fer una cosa bé i m’ho demanen, la faig.

—I personalment, creieu que el referèndum es podrà fer o, precisament, que la maquinària judicial de l’estat espanyol ho podrà evitar?
—No en tinc ni idea. Jo preferiria anar a votar i faré tot el possible perquè sigui així, des de la petita parcel·la que puc controlar. Però això, en principi, no té res a veure amb els drets fonamentals. Lògicament, ens podem fer la pregunta de fins a quin punt és ampli el dret a la llibertat d’expressió i jo intentaré anar tan lluny com pugui. Però tot just hem començat cinquanta o seixanta dies abans del referèndum. Potser una mica tard –o molt tard–, però mai no és tard per a començar.

Sou optimista sobre la possibilitat que les sentències us siguin favorables?
—Sempre sóc optimista.

—Com encarareu la defensa per a convèncer el Tribunal de Justícia de la Unió Europea?
—A vegades, hi ha coses que com a jurista m’esparveren. Una és quan ens diuen: ‘Us farem fora d’Europa’. Si ens diuen això, vol dir que ens apliquen el dret de la Unió Europea, però no ens poden aplicar una mica del dret de la Unió Europea. O ens l’apliquen tot i, per tant, també la carta de drets fonamentals, o no ens l’apliquen. Aquest serà un dels vectors de la nostra defensa.

—I l’altre?
—L’altre és la idea que el Tribunal Constitucional és com una llosa que tenim a sobre. Des de l’any 1986, aquesta llosa existeix si t’ho creus, si no, no existeix. La sentència del 26 de desembre de 2013 del Tribunal de Justícia de la Unió Europea, assumpte c399/11, declara: ‘En virtut de la primacia del dret de la Unió, que és una característica essencial de l’ordenament jurídic de la Unió, la invocació per un estat membre de les disposicions de dret nacional, encara que siguin de rang constitucional, no poden afectar l’eficàcia del dret de la Unió en el territori d’aquest estat.’ És a dir, em sembla molt bé que tinguin un Tribunal Constitucional, però si vulneren una norma europea, el Tribunal Constitucional s’ho ha d’empassar. El Tribunal Constitucional no pot vulnerar una norma europea. Això hauria d’haver estat en primera línia aquests últims anys i no hi ha estat. Vull recalcar que, d’aquest 85% de la legislació que prové d’Europa, el Tribunal Constitucional ni és llosa ni és res, és només allò que creiem nosaltres que pot ser.

—I encara ens ho creiem massa?
—Exactament. Quan vaig portar el tema del cànon digital, crec que el gran benefici que vaig fer a la societat no va ser guanyar la sentència, va ser fer saber que hi havia un tribunal a la Unió Europea al qual, directament o indirectament, podien accedir-hi els ciutadans. I ara diem que aquest tribunal, des del 2007, també tracta drets fonamentals i dret penal.

—Espanya hi ha estat treballant o també va tard?
—Espanya va tardíssim.

—Però contraatacarà?
—Té juristes excel·lents i crec que hi haurà una segona fase en què voldran el meu cap de mala manera. Físicament, jurídicament i tècnicament. Però aquí és on ens toca aguantar i resistir.

—Una de les vostres victòries sonades al tribunal de la Unió Europea és la sentència contra el cànon digital espanyol. Fa poques setmanes, el Constitucional va suspendre el cànon digital aprovat pel govern català. Quina opinió us mereixia aquesta norma?
—Jo estic en contra de tots els cànons digitals, també del català. Va ser una manera de quedar bé amb els artistes i els autors. Qualsevol pagament indiscriminat per còpia privada va contra el dret comunitari, tant el que van anul·lar com el que ha creat ara el govern de Madrid. I tornaran a caure comunitàriament, perquè no s’aguanten. Volen substituir el pagament per còpia privada per una indemnització de la pirateria.

—L’un es cobra als distribuïdors per cada dispositiu venut i l’altre a les operadores telefòniques.
—En el cas dels dispositius venuts, en teoria els fabricants fan el pagament, però això és mentida. Si els cobren un euro per dispositiu, a la botiga costarà un euro i mig més. I, si a Telefònica li poses un cànon de cinquanta cèntims per línia, Telefònica, a Catalunya, cobrarà cinquanta cèntims més. Tots acaben repercutint en l’usuari. El cànon per còpia privada, segons la sentència Padawan, l’han de poder pagar només aquells que fan servir còpia privada, aquella còpia de seguretat que es fa d’una còpia legítimament adquirida. D’altra banda, a penes se’n fan, avui, de còpies privades, tothom ho té tot al núvol o entra a Spotify. El món ha canviat, però les entitats recaptadores no. No és cap secret que l’SGAE és en fallida tècnica.

—La solució és que desaparegui?
—Jo no dic això, però el cànon per còpia privada l’ha de pagar la còpia privada. Si hem de perseguir la pirateria, és una altra història. Hem de veure qui s’ha fet ric gràcies a la pirateria, que no és precisament el senyor que es baixa una cosa amb l’Emule.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]