L’Ajuntament de Barcelona va acordar ahir de dedicar un espai públic a Guillem Agulló, el jove de Burjassot (l’Horta) assassinat brutalment el 1993 per un grup de joves d’ideologia neonazi. Dijous havia estat Molins de Rei que havia decidit de posar el nom d’Agulló a un carrer. Aquests reconeixements arriben poques setmanes després de l’homenatge fet per les Corts Valencianes, al cap de vint-i-tres anys de l’assassinat. Avui fa una setmana, a la plaça de bous de València, les referències al jove independentista i antifeixista van ser constants. Hem parlat amb el seu pare, Guillem Agulló, per demanar-li com valoren aquestes mostres de reconeixença. Li hem demanat per l’esperat reconeixement, que no arriba, de la ciutat de València i per la necessitat de convertir el seu record en un compromís de lluita contra el feixisme a la nostra societat.

—Com valoreu la decisió de l’Ajuntament de Barcelona —dijous a Molins de Rei— de dedicar un espai públic al vostre fill?
—Per a nosaltres és molt colpidor. Està molt bé aquest reconeixement vint-i-tres anys després. Ens sembla important. Segurament, açò parteix del reconeixement de les Corts Valencianes. Com que al País Valencià ha canviat el signe del govern, es comença a reconèixer la memòria de Guillem, el meu fill, després de tants anys de patiment de la família, que ho vam passar vertaderament malament.

—Malament i en silenci.
—Sí. En massa silenci. En l’oblit de les institucions, tot i que no eren el més important per a nosaltres. Per a nosaltres, el fet més important era la lluita i la persistència per la memòria i la recuperació d’allò que representava Guillem. El reconeixement ha arribat. Benvingut siga. Que la seua memòria perdure en el temps. Que no torne a passar.

—Però encara cal avançar més.
—Aquesta situació ens desactiva la militància permanent i persistent. Però sempre hi haurà motius per a continuar lluitant.

—El reconeixement ha arribat ara de la ciutat de Barcelona. Seria el torn ara de València?
—A mi em sembla curiós que l’Ajuntament de Barcelona ho faça i que al de València, on l’alcalde és un amic meu, hi haja més problemes per a poder-ho fer. Però tot depèn de la valentia, la decisió, les ganes o la conveniència de fer-ho ara, més tard o mai. No ho sé. No ho sé. De tota manera, el rellotge corre en contra de qui no ho decidisca ara, quan ja ho ha fet el parlament valencià i l’Ajuntament de Barcelona. I més ajuntaments que han estat pioners en aquests reconeixements. Recorde ara Burjassot, Arbúcies, Vic… i algun més.

—Que ho faci la capital del país té un valor simbòlic?
—És molt important que ho faça ara l’Ajuntament de Barcelona. És molt important per a nosaltres. El reconeixement de Guillem arreu dels Països Catalans és importantíssim. Sincerament, és molt colpidor. Segurament aquesta paraula és la que molestarà que es diga a l’Ajuntament de València. Però jo no canviaré la meua actitud, ni el meu compromís, ni les meues resolucions polítiques respecte de la identitat nacional dels Països Catalans.

—És clar que no.
—Què hem de fer, si no!

A les corts, hi vau anar acompanyat de representants del poble gitano i de la comunitat musulmana per simbolitzar que la lluita contra el feixisme és ben actual i convé actuar i no desistir mai…
—Exactament. Perquè jo no desvincule la lluita i la reivindicació de Guillem de la voluntat absoluta i decidida de posar fi al feixisme en totes les formes de repressió, intolerància, contra tots els col·lectius amenaçats per la seua vulnerabilitat. Per raons de raça, llengua, orientació sexual i condició sexual. Guillem representa aquesta lluita. Aquesta voluntat incansable de posar fi al feixisme en tot moment i a tot arreu. A les corts ens van acompanyar persones de col·lectius que es troben amenaçats per l’odi i l’autoritarisme.

—Va ser un gest molt clar per a dir que la lluita no s’ha pas acabat, encara.
—Ho vam haver de fer molt de pressa. Nosaltres ho vam saber poques hores abans, que es faria aquell reconeixement. Segurament no volien que se n’assabentara determinada gent i que hi haguera una resposta contrària a les portes de les Corts. Es volia evitar que es malbaratara l’acte.

—Va ser un acte molt esperat i merescut.
—De tota manera, aquestes coses s’han de fer amb decisió i valentia. D’amagat, a mi no m’agrada que s’hi facen. La memòria de Guillem és viva. S’ha lluitat molt perquè es reconeguera la seua pèrdua, una pèrdua tan dramàtica d’un xiquet tan jove. És una satisfacció pensar que hi ha moltíssima més gent ara que està per la lluita antifeixista.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]