La frase d’Ada Colau a Madrid, en què deia que aquella ciutat podria tornar a ser ‘la capital’ per als catalans, és un d’aquells terribles errors de campanya que costen diputats. Amb aquella afirmació, la batllessa de Barcelona sembla haver desvetllat un bon grapat d’electors que més aviat tenien pensat de no anar a les urnes, però que s’han quedat astorats amb la frase. Ahir van mirar d’adobar-ho en unes quantes entrevistes, però la veritat és que cada vegada ho empitjoraven…

Perquè el fet més sorprenent de tot plegat és que uns partits que sempre es vanten de mirar d’anar més enllà i que cerquen constantment les arrels del problema, precisament en aquest cas no hagen fet l’anàlisi pertinent i s’hagen quedat en la pura superfície emotiva. No tinc res contra els habitants de Madrid ni oblide els moments en què Madrid ha estat un exemple per a tothom, però no es pot amagar el tema central del debat: Madrid és el problema d’Espanya. El problema real, de veritat i profund, d’Espanya. I només des de la disciplina partidista, la ignorància o el voluntarisme més naïf és possible d’ignorar això.

Ara i sempre, la capitalitat de Madrid ha estat el problema més greu de l’estat espanyol. I hi ha tantes dades que ho palesen i les situacions s’han repetit tantes vegades, sota règims tan diferents, que resulta molt difícil de tancar els ulls a aquesta realitat, que em sembla que és el que fa Ada Colau.

Resumint-ho: Madrid és una capital completament atípica, sense connexions ni entitat pròpia més enllà de l’estat del qual és capçalera. Repasseu el mapa d’Europa i proveu de trobar una capital semblant. A tot arreu les capitals existeixen per si mateixes abans de ser capitals, tenen una força pròpia que les fa capitals, són de fàcil comunicació i poden subsistir totes soles, al marge del paper de capital que puguen exercir en un moment determinat. A la inversa que Madrid.

Madrid és la capital d’Espanya des del regnat de Felip II de Castella. I va ser una tria completament il·lògica. Sevilla, Lisboa, Barcelona o Toledo haurien estat capitals molt millors, suposant que la capital d’Espanya hagués de ser a Europa i entenent que Lisboa i Barcelona eren alternatives políticament perilloses. Ni tan sols a Castella Madrid no era la capital de res. Burgos era el ‘cap de Castella’, en disputa si de cas amb Toledo. Els historiadors s’han barallat molt a l’hora d’explicar com és que Madrid va acabar essent una capital tan atípica, i la resposta més comuna és que va ser triada perquè allí res no feia ombra al rei. Ni era una ciutat econòmicament desenvolupada com Sevilla, ni tenia bisbe com Toledo, ni tan sols aristòcrates. En aquell llogaret el rei ho seria tot i qualsevol que s’hi acostàs ho faria per a esdevenir-ne vassall a la cort. Ah! i a més el monarca posseïa els terrenys que havia expropiat a alguns destacats ‘comuneros’, com en un desnonament polític. Salvant totes les distàncies evidents, aquesta és encara bona part de la realitat. Madrid és l’estat, viu de ser l’estat i alhora segresta l’estat.

És evident que això hauria pogut canviat amb els segles, però Madrid, mancada de perfil propi més enllà de la cort, ha optat sempre per sobreviure a còpia de centralitzar irreflexivament i d’impedir que les altres ciutats fossen estat o sentissen l’estat com a propi. Per això no hi ha ni hi haurà mai institucions de l’estat fora de Madrid. Ni senat a Barcelona ni sopars de duro.

En aquest sentit la comparació amb un país seriós com ara Alemanya, per exemple, és feridora. Allà la capital nacional és Berlín, però la federal és Bonn, el tribunal suprem té la seu a Karlsruhe, el banc central és a Frankfurt, el quarter general de l’exèrcit és a Postdam, la seu de la marina és a Rostock, la televisió pública és completament federal, sense cap seu pròpia, i la ràdio nacional emet des d’Hamburg.

Paradoxalment, l’abús de l’estat per part de Madrid s’ha tornat el principal problema per al bon funcionament de l’estat. Amb el pas de les generacions han aparegut famílies, les famoses famílies, que des de la política i des de l’economia trauen profit d’aquesta gestió privativa de l’estat que Madrid ha après a fer com cap altra capital europea . Quants alts funcionaris, per exemple, són fills d’alts funcionaris i néts d’alts funcionaris?

El resultat de tanta endogàmia és tan evident avui que fins i tot s’ha reduït gràficament als tres-cents metres quadrats de la tribuna presidencial del Santiago Bernabéu. On es troben, s’abracen i s’ho fan. Celebrant el triomf de l’únic equip que pot representar la seua Espanya, que no és la selecció espanyola sinó el Reial Madrid. O no recordeu anècdotes tan sorprenents com la posició contra Del Bosque i en favor de Mourinho quan tots dos competien per ser l’entrenador europeu de l’any?

Quan Espanya construeix la xarxa de trens de gran velocitat més gran del món, es troba que acaben tenint l’ocupació més baixa i que la línia amb més viatgers i mercaderies, la de València-Barcelona, en resta exclosa. I hi ha pocs exemples millors d’això que Madrid representa. Té un component ideològic que ningú no pot discutir: l’objectiu de la radialitat és que Madrid siga imprescindible i que l’eix València-Barcelona no es consolide. Però el negoci, a més, és trampós. El negoci no és transportar passatgers, com seria lògic, sinó construir les línies, per més absurdes que siguen. Perquè el negoci gros és per a les constructores conxorxades amb la burocràcia ineficaç de l’estat, per a aquestes constructores que després cobren indemnitzacions milionàries i increïbles per haver-ho fet tan malament, les mateixes que després donen feina o subornen els polítics que posen l’estat al seu servei. Que el cost de la rapinya i de l’espoliació, com s’ha fet històricament, ja el socialitzaran i el pagarem entre tots, o ja el resoldran amb una fallida econòmica convenient.

El debat, per això, no és ni tan sols independentista. Des de l’independentisme té un plus evident, però si jo fos espanyolista la primera cosa que faria seria mirar de retirar la capitalitat a Madrid perquè o destrueixes Madrid o Madrid destruirà cíclicament Espanya. La voracitat de Madrid i el cost de mantenir-ne aquesta capitalitat ineficaç és el principal impediment per a fer d’Espanya un país modern. I és precisament per això que costa tant d’entendre la frívola declaració que va fer Ada Colau. Una declaració, per cert, que mostra una submissió tan tremenda, tant provinciana, que dubte molt que cap batlle de Barcelona –ni tan sols els qui ho foren durant el franquisme– l’haja igualat mai.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]