Aquestes dones que es queixen

  • «En moments com aquests, n'hi ha que troben a faltar les dones sofertes d'abans, les que havien après a carregar tota la ingratitud de la desigualtat amb la boca tancada: no et queixis, nena, que encara serà pitjor; no et queixis tant, que no trobaràs cap home que et vulgui; mossega't la llengua, aguanta, calla, no atabalis, no cridis, no et posis nerviosa, no siguis histèrica, collons»

Marta Rojals
13.06.2016 - 22:00
Actualització: 14.06.2016 - 14:38
VilaWeb

Els que teniu Twitter deveu haver notat últimament la proliferació d’una altra etiqueta incòmoda: #onsónlesdones. Una etiqueta que ja fa un any i mig que va, però que ara ha pres més força perquè a les impulsores els ha agafat per monitorar i quantificar, en el bloc del mateix nom, l’escassa presència d’expertes als mitjans de comunicació catalans. I ‘expertes’ no és femení genèric, aviso, perquè si fos per canviar paraules, ja tindríem el tema solucionat.

I que pesadetes que són, les dones, sempre queixant-se de tot. En moments com aquests, n’hi ha que troben a faltar les femelles sofertes d’abans, les que havien après a carregar –a cops i bufetades, o què us penseu?– tota la ingratitud de la desigualtat amb la boca tancada: no et queixis, nena, que encara serà pitjor; no et queixis tant, que no trobaràs cap home que et vulgui; mossega’t la llengua, aguanta, calla, no atabalis, no cridis, no et posis nerviosa, no siguis histèrica, collons. I amb tot, a aquestes altures de segle, encara ens hem de sentir a dir que ens hauríem de queixar menys i dedicar-nos més a fer valdre el nostre talent, rondinaires. Ai, Maria Teresa, si amb el talent ja n’hi hagués prou! No ens caldrien ni etiquetes ni punyetes, com demostren les estadístiques de l’àmbit acadèmic, a les escoles i els instituts… És després, quan la igualtat de condicions deixa de ser obligatòria, que la vida ens passa comptes.

I ara que dic àmbit acadèmic. Goiteu: fa vint anys, a l’Escola d’Arquitectura de Barcelona hi havia un professor que ens va dir a les alumnes, he, he, que les dones no sabíem plegar plànols perquè ens pensàvem que eren llençols. Confio que avui aquest home estaria expedientat, com a mínim, però aleshores simplement es va guanyar un menyspreu totalment innocu. El menyspreu de les noies, que érem la meitat de la classe, i que vam ser les úniques que no li vam riure la gràcia. Ens en vam queixar entre nosaltres, com gosa, quin morro, que masclista, però tampoc no ho vam portar més enllà. Què hauria passat, si ens n’haguéssim queixat a direcció? Què hauria passat si, a més a més de queixar-nos-en la meitat de la classe, ens n’haguéssim queixat tots? No ho sé perquè no ho vam intentar ni les unes, ni els altres.

Perquè els alumnes d’aquella aula, de llençols no sé si n’havíem plegat gaires, però sí que tots, no en dubto, teníem interioritzat d’una manera o altra que les queixes sobre ‘coses que afecten les dones’ només incumbien a les dones. I per a les noies, com ens havia demostrat l’experiència des de xiquetes, aquests menysteniments acceptats per tanta gent del nostre voltant anaven amb el paquet: en fi, una més, i fins a la següent. Total, que han passat vint anys i em continua fent la impressió que les nostres queixes sobre ‘coses que afecten les dones’ tampoc no acaben de trencar la barrera del gènere, tot i les valuoses i creixents excepcions. Això explica, potser, que hagin estat tot dones, les que es demanen #onsónlesdones, abans que els hòmens tertulians i opinadors que potser les han trobat a faltar als diaris, estudis i platós.

Però les velles inèrcies no són eternes, i amb el relleu generacional ja es comença a notar. Per poc que empenyem els uns i els altres –i hi ha conductors de programes que ho fan–, aviat les expertes no hauran de competir en desigualtat amb el parc d’experts madurs, assentats i posicionats, que fan de tap a les agendes de contactes mediàtiques. Només cal que ens hi posem els uns i els altres obrint el focus –quan no poden, per què és?; quan no volen, què temen?; tenen altres prioritats?, cal una reforma horària?– i aviat no haurem de queixar-nos tant, perquè el talent correrà lliure.

P.D: Fora de temps, proposo un exercici mental per quan ens costi de posar-nos les ulleres de veure dones: a cada tertúlia o debat d’experts que ens caigui als ulls, imaginem-nos que els hòmens són dones, i a la inversa. (Suggeriment de presentació: si hom vol, pot imaginar-los/les amb els vestits, les edats o els temps d’intervenció intercanviats.) Doncs bé, amb l’exercici ho veurem clar: aquella situació que mai no ens havia cridat l’atenció agafarà un color diferent, aquella discussió que hauríem trobat rutinària la veurem tota nova: tertúlies esportives de quatre dones amb un home solitari; debats polítics de cinc i sis dones, presentades per una dona, o dues; ‘tres tenors’ setantins esdevenint ‘tres sopranos’ venerables davant d’una directora d’orquestra de més de seixanta anys…

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any