Què va passar el 12 de setembre de 1714? Com van reaccionar els consellers de la Generalitat? Com van actuar els dirigents borbònics? I què va fer Martí Zuviría, l’enginyer militar protagonista de ‘Victus’, l’obra d’Albert Sánchez Piñol sobre el setge de Barcelona i la derrota de l’Onze de Setembre? Ara l’escriptor ens lliura un nou volum, ‘Vae Victus’ (La Campana), que recull quatre episodis singulars esdevinguts a partir del 12 de setembre de 1714 en què Martí Zuviría es troba involucrat o n’és el protagonista. I per això totes quatre històries, que no deixen de ser novel·les d’aventures, amb els millors recursos del gènere, tenen la gràcia –i la complexitat– d’estar relacionades.

Per fer l’entrevista ens vam trobar al terrat de casa seva, divendres passat, un migdia assolellat que no feia pensar en els dramàtics esdeveniments que passarien hores després, a la nit, a París, una ciutat en pànic pels atemptats múltiples. L’entrevista, doncs, en què es fa un paral·lelisme entre el moment polític actual i el que va viure Martí Zuviría fa tres segles, no tracta en cap moment d’aquest fet que ens ha trasbalsat.

I en aquest paral·lelisme entre els fets del 12 de Setembre del 1714 i el moment que viu avui el procés cap a la independència, Sánchez Piñol aportar un discurs lúcid, que passa pel concepte de resistència; la idea de gir narratiu que comença el 1714 amb la destrucció de les institucions i que encara no s’ha tancat; el trauma de perdre les institucions el 1714 vinculant-lo a la idea del català treballador i les elits catalanes anant a Madrid a veure què poden obtenir a canvi, el peix al cove; Sánchez Piñol parla de la flexibilitat de la dreta catalana, i parla del 1714 com un fet on la causa nacional i la causa social són una.

—Què creieu que diria Martí Zuviría dels moments que vivim avui a Catalunya, del setge que rebem, el mateix que no hem deixat de rebre, de fet, des de la derrota de 1714?
—No sé què diria… Bé, sí que ho sé. Crec que diria que ens queixem massa. Perquè el setge que van rebre ells va ser d’una crueltat i d’una violència extremes. Les bombes que queien no eren ni mediàtiques ni simbòliques, eren bombes rodones i pesaven molt. Hi va haver una matança a un nivell difícilment intel·ligible a l’Europa de l’època. I ara, en canvi, els conflictes polítics que hi pugui haver a l’Europa occidental no es poden resoldre mitjançant la violència. Només mitjançant aquesta violència simbòlica, que també pot ser molt feridora i desagradable, però si nosaltres no podem aguantar una cosa com aquesta, no ens mereixem guanyar res de millor del que tenim. Hi ha el concepte de resistència, i és molt important. Som un poble una mica ciclotímic, i jo això ho noto. Ho pots veure al camp del Barça, fins i tot. Fem unes pujades i baixades… Crec que el concepte de resistència és importantíssim.

—Resistència en algun sentit en especial?
—A veure, a ‘Vae Victus’ explico una cosa que no s’havia explicat mai: què va passar el 12 de setembre. De l’11 de setembre ho sabem tot, s’ha explicat tot, però què va passar després no s’havia explicat. I ara tenim unes fonts documentals molt importants per a reconstruir l’endemà de l’Onze de Setembre. El que vull dir, i potser no tenim gaire present, és que el dia 11 de setembre de 1714 es va acabar l’aparell institucional català. Però el dia 12, la lluita continuava! Les muntanyes es van omplir de miquelets, soldats catalans que van reprendre la lluita. Un dels episodis que explico és el del 1719, protagonitzat pel Carrasclet, de Tarragona: un heroi popular prototípic, amb les activitats perfectament documentades, que va aixecar un exèrcit tan gran que va arribar a fer una aliança amb el gran mariscal Berwick, de Versalles, que era el mateix individu que havia conquerit Barcelona! I en Carrasclet, aquest heroi, era un home que tenia aquest renom perquè es guanyava la vida fent carbó de carrasca! És clar, això té un poder narratiu i literari… La història del Carrasclet és el pacte fàustic per excel·lència: un noi que recollia branques de carrasca fa un pacte d’honor amb Berwick, que va destruir Barcelona! I en aquest pacte,  que s’esdevé el 1719, Berwick promet la reconstitució de les llibertats catalanes si els miquelets del Carrasclet lluiten contra els espanyols. Això no s’havia narrat mai. I, tot i tenir documentats en Carrasclet i més herois populars, també els tenim molt oblidats. Jo, en homenatge a ell, la primera presentació pública del ‘Vae Victus’ la faré a Capçanes (el Priorat), poble natal del Carrasclet, el 6 de desembre. Això ha de començar allà.

—Les conseqüències, l’endemà de l’11 de setembre, configuren una mena de pòrtic del llibre. Encara que s’inclogui en el relat de la «guerra Yama» de 1715-1717, tracteu aquest principi del llibre d’una manera diferent. Hi ha força cites a peu de pàgina i molta més reflexió.
—Una de les coses que més em van frustrar del ‘Victus’ és que era un totxo de llibre. I hi havia coses que no podia fer sense alentir la narració. Per això no vaig posar notes a peu de pàgina, que sempre acostumen a ser molt avorrides. Però l’estratègia narrativa de ‘Vae Victus’ és una altra. Són quatre relats totalment autònoms, però que van molt més lligats que no pot pensar el lector de bon començament. I aquí sí que podia posar notes a peu de pàgina, que són molt informatives. Perquè alguns lectors m’han dit que els fets que explico a ‘Victus’ són tan extraordinaris que no saben diferenciar la part documental de la ficció. Però pràcticament tot era documental i històric! Les llicències que m’havia permès eren les pròpies de la novel·la històrica: donar vida ficcional a personatges històrics secundaris. Per això vaig agafar de protagonista en Martí Zuviría i no pas un Casanova o un Villarroel, perquè amb aquest personatge menor em podia inventar la biografia. Però ara he gaudit molt posant notes reals a peu de pàgina. I trobo que dóna molta vivesa, molta força al relat.

—I us permeteu més coses, com ara fer els honors a Francesc Castellví i la seva crònica ‘Narraciones históricas desde el año 1700 hasta el año 1725’.
—Sí. A les primeres pàgines del ‘Vae Victus’ surt com a personatge secundari. És un moment de la història dels països catalans amb tanta força, que l’argument són els personatges. Amb la història passa això. I ens trobem una sobreabundància d’herois! No trobo cap més paraula… Però com definir un personatge com en Castellví, que era producte de la petita noblesa pagesa catalana, que era gent molt pobra? Castellví va participar en el setge com a capità de la coronela dels defensors i quan acaba la guerra fuig i s’exilia. Allà escriu les ‘Narraciones históricas’, que són gairebé 10.000 pàgines explicant a la posteritat l’heroi català que lluita per les seves llibertats i constitucions. Un home que escriu tot això des de Viena, que en aquella època era molt lluny, com vols que no sigui heroic? I, a més, tràgic, perquè no va publicar ni una pàgina en vida. Ric per no plorar. Com vols que no rescati aquests personatges ni que sigui citant-los? I, a més, a la vida real és molt probable que Martí Zuviría conegués Castellví. Van participar en el setge, estaven a Barcelona, una ciutat relativament petita, de 50.000 habitants, eren al mateix exèrcit… En aquestes primeres pàgines del ‘Vae Victus’ jo volia remarcar l’atmosfera de després de la guerra: com se citen ells dos a Viena, que era Eldorado de tots els expatriats catalans. Si aconseguien arribar-hi, és clar. Hi ha una sobreabundància de fets èpics i lírics, que no acabaria mai.

—Més enllà del 1714, aquest llibre mostra que sou un enamorat i un entès del segle XVIII.
—El meu projecte sempre ha estat, des del primer moment, escriure una dotzena de llibres explicant tot el segle XVIII, amb els ulls d’un personatge que parteix en el primer volum, com a fet fundacional, la derrota de Barcelona del 1714. Però a partir d’aquí, mostrar tot aquest segle tan apassionant. Jo em moriria de ganes d’explicar com Zuviría coneix Washington, Jefferson, com veu les concomitàncies entre la defensa de les llibertats el 1714 i les guerres revolucionàries del 1776. Un individu que fos molt jove el 1714 podria cobrir tot l’arc intel·lectual del segle XVIII, que és apassionant perquè és esperançat. És el segle que creu en la Il·lustració, en el raciocini. Pensen que podran entendre el món i ser feliços. Això és el que m’atrau. Tot i que històries com aquesta prefereixo explicar-les des del punt de vista d’un derrotat, que aquest segle tan esperançat l’expliqui un home que ha viscut les grans derrotes. Són les paradoxes de Zuviría. En canvi, no m’agradaria tant parlar del segle XIX. És un segle molt trist, tot i que creu en el progrés. És el segle que inventa la industrialització, que esclavitza els blancs, i el colonialisme, que esclavitza els negres. És el segle del racisme científic. Però el XVIII no és així. Hi ha unes relacions molt igualitàries entre societats humanes molt diferents com l’europea i l’americana dels indígenes. Quan explico que Zuviría va a Amèrica i tracta amb aquella gent, ho explico des d’un punt de vista bastant igualitari, perquè era així! Hi havia, encara, un equilibri de poders que es trencaria al segle XIX. Per això l’aventura americana de Zuviría és molt diferent de l’imaginari que tenim de l’aventura americana. Eren unes altres societats, eren indígenes que resistien a la costa est i que mantenien un cert equilibri amb les potències colonials.

—El segle XVIII a Catalunya, amb el 1714, és un segle que sempre s’ha vist com de declivi, tot i que ara hi ha mirades que diuen que és allà on hi ha la llavor del que s’esdevindrà al segle XX. Com ho veieu?
—Veig que és claríssim que la narrativa també ha envaït el camp històric. Fixeu-vos que, per nosaltres, l’11 de setembre de 1714 és un gir narratiu. Tots els relats acaben allà. Perquè tothom veu que allà hi ha un punt i a part, i d’aquí es passa directament a la segona meitat del XVIII, a la burgesia col·laboradora amb el règim borbònic, etc. L’11 de setembre, això sí, desapareix l’aparell institucional català. Però quan els historiadors del segle XX parlaven de ‘el fin de la nación catalana’, anaven equivocats. El que explico a ‘Vae Victus’ és com les muntanyes s’omplen de gent. Pels historiadors de les corts això no té cap paper, perquè en el món d’abans de la Revolució Francesa aquesta gent era canalla. Però els mateixos oficials borbònics deien que aquests guerrillers entraven als pobles i tothom els seguia, perquè restituïen les antigues llibertats. Així que no eren bandolers!

—I això que dèieu que hi ha un tomb narratiu?
—Hi ha un tomb narratiu el 1714, que comença amb la destrucció de les institucions i és un parèntesi que encara no hem tancat. És que encara som aquí i veurem com s’acaba. Jo crec que estem a punt d’arribar a un altre punt i a part, però ja veurem com s’acaba. Això ho decidirà la història o, més ben dit, els catalans. Si els deixen.

—Què creieu que diria Martí Zuviría de les dissonàncies internes actuals?
—Que ‘on connaît la chanson’. Crec que a ‘Victus’ hi ha un moment que en Zuviría diu: ‘Arreplegui vostè quatre catalans i immediatament tindrà cinc opinions.’ Ara, això és normal. Zuviría ho veu així, però jo no. Jo penso que això passa a totes les societats humanes. Hi ha discrepància. On no n’hi ha és al poder! Fixa’t Espanya ara, estan tots d’acord, els poders! Però si preguntéssim a la societat espanyola, hi hauria molta gent que diria ‘que facin el que vulguin, els catalans!’ Aquí ens arriba la imatge dels seus poders i no arriba la de les bases. I aquestes discrepàncies s’ha de reconèixer que existeixen i existiran. Ara, jo confio que hi haurà acords i acords extensos. El 1714 va acabar com va acabar, però a les muralles hi havia gent de la petita noblesa i també proletaris de l’època que lluitaven braç amb braç. Perquè en aquella època la causa nacional era la causa social. Era així! Quan deien que defensaven les constitucions i llibertats, la pàtria, eren tots! Llavors sí que existia el concepte de resistència! A més, històricament es pot veure que els territoris de l’antiga corona (Aragó, València i Catalunya) allà on les constitucions i llibertats es mantenien més sòlides, va haver-hi més resistència popular. És a dir, a Aragó, durant el segle XVII ja havien laminat molt el poder castellà. Aleshores, quan perden la guerra no hi ha gaire resistència. A València hi hagué més resistència: maulets, etc., perquè la part popular va ser qui va donar suport a la resistència. Però ja estaven també una mica erosionats. Però a Catalunya hi havia aquesta resistència brutal que es va perpetuar i va crear herois populars i no aristòcrates. Jo només puc fer que en Zuviría faci de frontissa entre dos personatges tan diferents com Berwick i el Carrasclet. Però, és clar, el Carrasclet va començar fent carbó de carrasca. No era un noble. Perquè la noblesa catalana ja estava una mica emparentada amb Madrid i la noblesa castellana.

—Hi ha una cosa que fa impressió: el dia 12 de setembre, tant els consellers com els capitans creuen que els Borbons mantindran la dignitat, l’honor. Però els caps militars són enganyats i capturats, i sense caps militars que resisteixin, els Borbons comencen la repressió salvatge. Ara ja no ens ho creiem, això?
—Fou un moment molt tràgic. Els dies 13 i 14 els consellers de la Generalitat van a ocupar el seu lloc. Era tan arrelat dins la consciència catalana que les institucions eren el país, que no els va entrar al cap que tot quedés aturat. I van rebre l’insult i la sorna dels ocupants borbònics, naturalment, que si no els van atacar més fou per a mantenir l’ordre. Però aquí m’agradaria fer un incís: hem d’entendre que la figura del botifler com a concepte del segle XVIII era molt més ampli que no ens pensem. És a dir, no tenia una perspectiva històrica. Els qui lluitaven a favor del règim de Felip V, en realitat, creien que defensaven una dinastia contra una altra, que afavoriria més els seus interessos personals. Però molt pocs creien que el règim borbònic destruiria totes les institucions. Es necessitava una certa ingenuïtat, perquè ja es veia cap on apuntaven els Borbons i la repressió sistemàtica que practicaven. Però és que era així, no tenien perspectiva històrica perquè eren molt catalans. Tots els botiflers parlaven català! I eren catalans i es consideraven catalans. Com molta gent que ara legítimament va contra de la independència. La posició política no influïa en aquell moment. Però es troben que tot queda anorreat, desapareix. Fins que no se’n van fer a la idea va ser molt dur.

—I aquesta ingenuïtat que dieu, la veieu ara?
—No! Perquè no tot són paral·lelismes. Perquè la societat catalana en moltes coses és molt diferent de la de fa tres-cents anys. Com totes les societats europees. Allò que ha canviat definitivament, crec jo, és el tipus de relació que estableix el país amb el poder central. Després de la caiguda de la ciutat la relació és de violència. Hi ha una violència estructural brutal. És una ocupació militar brutal que, a més a més, han de pagar els mateixos catalans. A partir del 1725 la cosa canvia perquè s’intenta trobar una mena de col·laboració amb el règim. Tenen ganes de viure, també, quan veuen que allò és irreversible. I em fa molta gràcia quan hi ha historiadors que diuen que es van entendre perfectament. Però, que tenien cap més opció? D’alguna manera has de viure, has de tirar endavant. I aquí hi ha una cosa molt simptomàtica: sabeu per què els indis sioux avui dia tenen tants problemes d’alcoholisme? És molt senzill. Quan agafes una comunitat humana i li destrueixes les institucions, els líders religiosos, l’economia, el marc de valors, etc., i dius que tot allò era una merda, ja no poden fer res més. I llavors s’emborratxen. Salvant les distàncies, a partir del 1725, a Catalunya trobes una comunitat humana que només hi ha una cosa que li deixen fer: treballar. I llavors els catalans treballen. D’aquí ve la cosa. Treballar sense aixecar el cap de l’aixada perquè no et caigui el clatellot. I llavors comença una cosa que sí que ha durat fins als nostres dies: el peix al cove. Les elits catalanes anant a Madrid a veure què poden obtenir a canvi. I això és perquè eren els regents d’una de les regions més riques del país. I això ha durat tres-cents anys, encara que amb daltabaixos. Però era una cosa decantada, que no era pensant en el projecte autòcton per se, si no en un projecte de supeditació que ha durat fins fa quatre dies. Això és tot el que comença amb la derrota de 1714 i dura fins ara. I ara tornem a estar en aquest gir narratiu, perquè això que es proposa ara és una altra cosa. I allà crec que no s’ho acaben de creure. Tot i que ara sí, perquè va tot molt de pressa. Però no s’ho esperaven. Fa tres-cents anys que hi havia aquesta inèrcia. Qui els havia de dir que ara esclataria tot això? I som aquí, aquest és el paisatge estructural amb tots els matisos.

—L’expressió de la derrota. Això surt al llibre: ‘Això, això és la derrota: quan l’enemic aconsegueix que dubtem de la veritat.’
—Això devia ser molt dolorós. I la violència estructural del règim va ser increïble! Hi ha un moment que Castellví, que és un intel·lectual de l’època, diu a Zuviría que la situació és com a l’època de Tiberi, de l’emperador romà, perquè hi havia molts delators infiltrats a la societat, però per sort les tecnologies repressives no eren com les d’ara. Eren menys sofisticades. Però en Castellví ho explica a les seves ‘Narraciones’. Diu que els catalans no és que tinguessin por de parlar, tenien por de pensar. És una frase terrorífica. De fet, el 1719, cinc anys després, quan en Carrasclet avançava pel sud i Berwick pel nord, entre els catalans hi havia una gran esperança que cauria el règim borbònic, però no en parlaven entre ells, es fan un símbol! Mostraven tres dits de la mà per identificar Carles III, que volia dir que tornarien a restituir les seves llibertats. Es comunicaven així. Va ser una de les èpoques més fosques. Devia ser una època molt semblant a la del 1939, per dir-ho d’alguna manera. Periòdicament, a Catalunya hem sofert repressió per causes socials o nacionals o totes dues combinades… Això és la nostra història.

—Hi ha una altra frase del llibre que també es presta a fer paral·lelismes amb el moment actual. Quan feu dir a Zuviría: ‘Admetem-ho: en els períodes de transició entre règims tenen lloc esdeveniments que són d’allò més desconcertants.’
—Vivim dies històrics cada dia. Hi ha vuit dies històrics per setmana. És desconcertant pensar que aquesta dreta catalana, tan poderosa, tan acomodada amb el poder, mira quines negociacions fan, quines concessions fan. Això implica un canvi d’imaginaris, d’ideologies… Jo no sé si ara, a Europa, hi ha una dreta tan flexible com la catalana. Pactencoses que necessitaries segles de negociacions per aconseguir-les. I això també vol dir que és una dreta molt flexible i molt adaptable. En canvi, hi ha una esquerra catalana, socialista, que té el discurs de l’any 1978! No s’ha mogut ni una engruna i la societat sí! I, curiosament, hi ha unes forces de dreta o centre-dreta que ho han entès millor que aquests, que en el fons eren igual de centralistes i feien el mateix, allò de ‘peix al cove’.

—’Vae Victus’ és també narrativament una novel·la d’aventures que podem vincular amb la vostra segona novel·la, ‘Pandora al Congo’. Tot i que el registre de Zuviría, que recorda el sainet, despisti en alguns moments.
—Jo sempre he estat partidari de fer novel·la popular de qualitat. Un llibre t’ha d’arrossegar, t’ho has de passar bé llegint. No entenc la idea de la lectura com un esforç intel·lectual, com si el lector hagués de pujar una muntanya. Has d’enganxar el lector des de la primera pàgina, des del primer paràgraf si pot ser. I li has de prometre una aventura que el transportarà literalment. En aquest sentit, és una novel·la d’aventures prototípica que té l’afegit de la documentació històrica. Però jo volia internacionalitzar en Zuviría, per això bona part de la novel·la passa a Nord-amèrica, a l’actual estat de Carolina del Sud. Perquè el meu projecte, com t’he dit, és explicar tot el segle XVIII però sense eurocentrisme, potser perquè vinc de l’antropologia. I descobreixo que el 1715 hi ha documentada una guerra entre els indis Yama i els colons anglesos que és extraordinària: és de les poques guerres colonials de Nord-amèrica que van estar a punt de guanyar els indis! Aleshores ja s’havia inventat la globalització: els indis coneixien bé els europeus i tenien més armament de foc que no els anglesos, perquè en compraven a tothom (anglesos, espanyols, francesos… ). I a mi m’anava molt bé de posar en Zuviría aquí al mig perquè el que no tenien era una cosa que no es comprava amb diners, que era la cultura, la cultura militar (si és que aquests dos termes són compatibles), la ciència aplicada a la guerra. A ‘Vae Victus’ ho explico: com els indis tenien les armes de foc però no tenien la formació militar de forma de fer les guerres que tenien els europeus. I aquest era el seu punt dèbil. Perquè disciplinar els homes sí que és un producte cultural. Un indi demana a Zuviría: ‘I per què m’hauria de quedar quiet esperant que em disparessin?’ I diu Zuviría: ‘Home, perquè això és la civilització.’ I els indis Yama ensenyen a Zuviría els viatges xamànics. Però, vagi on vagi, Zuviría sempre porta al damunt la tragèdia de l’11 de setembre. Per això a Amèrica aquells fets li fan de mirall i acaba lluitant per la causa que considera més just, la d’uns indis que anaven en contra de l’esclavatge, cent anys abans que s’abolís. Els indis volien posar fi a un règim financer.

—Un règim financer?
—Una altra vegada és això: els europeus tenen una cosa que no tenen els indígenes: una cultura econòmica, que era molt diferent i els acaba enredant. A principi del segle XVIII la gran tragèdia dels indígenes no és que els matessin els búfals, com hem vist a les pel·lícules. No era un drama ecològic, era un drama financer. Els tenien esclavitzats pel deute, una cosa que sabem molt bé. Havien de treballar per pagar un deute que no podrien tornar mai. Això és d’una actualitat, d’una modernitat increïble! Al final exploten perquè no podien pagar el deute. Els inicis del drama humà són molt documentats. Ens pensem que el deute neix del fet de dir: té, et deixo una moneda d’or i me’n tornaràs tres. No! El deute comença així: ‘M’agrada molt aquesta vaca.’ I l’altre: ‘Endú-te-la, ja me la tornaràs.’ No la podrà tornar mai. I aquest mecanisme s’explica al llibre, perquè a part d’una novel·la d’aventures, jo vull que aporti coses.

—Aquesta novel·la és ben bé una barreja de les dues passions vostres: el 1714 i l’antropologia. I Martí Zuviría fa de frontissa entre aquests dos mons.
—Jo sempre ho he dit: no sé què sóc, si un escriptor que fa antropologia o un antropòleg que escriu. A mi m’ha influït molt l’antropologia i molt més enllà de parlar de societats exòtiques. Ara aquí ha passat que m’interessava molt aquesta guerra americana perquè passa el 1715 i fem anar en Zuviría del setge de Barcelona del 1714 a una guerra indígena americana del 1715. I això em va bé per a treure’l fora i per anunciar que si hi ha més llibres d’en Zuviría s’esdevindran en uns altres llocs i unes altres societats i unes altres perspectives. Sense abandonar Europa, és clar, perquè grans personatges de l’època molts són europeus: Frederic II de Prússia! M’agradaria dedicar-li una novel·la sencera. És un personatge apassionant. A ‘Vae Victus’ només s’apunta: un individu que tenia una sensibilitat feridora; gran amant de les arts, violinista, escriptor, pensador… I al mateix temps és homosexual i el seu pare per ‘curar-lo’, la teràpia que se li acut és executar el seu amant davant seu. Com acaba aquest noiet convertint-se en el més gran conqueridor de mitjans del segle XVIII? I és molt lògic que un enginyer militar com Martí Zuviría servís a les seves ordres. Imagineu-vos si dóna per a un llibre un personatge com Frederic II de Prússia, que va tenir a la seva cort Voltaire, l’enemic intel·lectual de Martí Zuviría! Ja ho veus: el segle XVIII dóna per a això i per a molt més.

—I per què heu triat els episodis que heu triat de ‘Vae Victus’ i no uns altres?
—Volia fer un llibre diferent, amb una estructura amb quatre relats relacionats entre ells. Això té un cert joc, perquè la història americana sembla compacta, però més endavant, quan Zuviría assassina Verboom, un dels dolents, pots entendre com ho fa perquè abans has viatjat amb Zuviría a Amèrica, on ha conegut el xamanisme. O sigui, tots quatre relats són autònoms però relacionats, lligats entre ells. Parlem d’en Carrasclet, de la seva vida, de la seva lluita a Catalunya el 1719, però després en un altre relat reprenem la seva història, què se’n va fer, on va acabar i com. És molt tràgic.

—Una de les grans virtuts de la vostra literatura és la facilitat que teniu d’imaginar situacions versemblants però de ficció que s’entrellacen amb fets i situacions reals. El viviu com un plaer, aquest desplegament d’imaginació?
—Jo no començo a escriure una novel·la fins que no és acabada. Amb això vull dir que primer hi ha la fase imaginativa, irracional. És en certa manera un viatge xamànic. És una fase molt emocionant, perquè vas lluny i sense cotilles. Però després arriba una fase no tan imaginativa, que és tornar, i aquest procés tan irracional convertir-lo en un relat ben racional per posar-lo a disposició d’un lector que ni et coneix ni li importen gens les teves dèries individuals. I això ja és més avorrit, perquè és molt esgotador. Escriure és reescriure. I has de ser molt perseverant. La gent no ho sap però l’última pàgina de ‘Victus’ la vaig escriure unes cent vegades. I ara no la puc veure, perquè la tornaria a reescriure. És horrorós. És un ofici molt estrany, no tens hores, no has de fitxar i has d’estar sempre al 120%, perquè si no no funciona, allò no va. Has de ser amè, no pots escriure per a tu. Has d’escriure per comunicar-te amb multituds.

—I el procés de ‘Victus’ i de ‘Vae Victus’ ha estat semblant?
—No, perquè ara el procés ja el tenia una mica per la mà. Primer, el to d’en Zuviría ja el tenia adquirit, i segona, perquè jo tinc dividit en deu volums les aventures d’aquest individu i ja tinc molt elaborat el què. Però, és clar, aquest procés va començar fa anys i anys. És això, és bàsicament un procés. Ara, en aquest volum podia haver explicat l’aventura americana i ja està. Però creia que havia de donar al lector alguna cosa més: explicar què havia passat a partir del 12 de setembre; resoldre els fils narratius que quedaven penjats dels dos dolents de ‘Victus’, Berwick i Verboom, perquè et queda molt mal cos quan s’acaba ‘Victus’ i aquests dos individus continuen voltant pel món…

—Diria que en tots els vostres llibres acabeu tractant el mateix tema: víctimes i botxins, vencedors i vençuts, tiranies i revoltes.
—Les relacions de poder m’interessen molt. Hi ha qui et dirà que només existeix aquest tema, perquè en el moment que estableixes una relació, estableixes una relació de poder. No cal anar a cap tirania xilena. Fa molt de temps que volia escriure una història semblant al ‘Victus’ i en la nostra història col·lectiva les relacions de poder són una mica diferents de les que ha viscut la societat islandesa, per dir-ne alguna. I el component popular… jo vinc d’aquí. És clar, sóc antropòleg i la cosa ha anat més enllà: m’interessa el fantàstic, l’alteritat… Ara, és veritat, les relacions de poder més enllà de la política estricta són un tema apassionant. Per què algú decideix de sotmetre’s a un altre? En última instància, qui té el poder? Són preguntes tan narratives! El poder no és a dalt i per què li costa tant a la gent adonar-se que el poder el té cadascú? El poder està a les nostres mans, perquè som més. Els altres et poden condicionar, et poden bombardejar, et poden fer una premsa canallesca repulsiva cada dia, però en última instància depèn de tu cap a on tires. Però el que és definitori de l’ésser humà no és l’instint de poder, és l’instint de submissió. Sembla mentida com busquem excuses per sotmetre’ns, a poders, a institucions, a personatges… La reflexió és infinita, les aplicacions literàries, també.

—No voldria acabar l’entrevista sense parar esment en el primer paràgraf de la introducció de ‘Vae Victus’, on dieu que la Waltraud Spöring hauria d’elevar-se als altars de la santedat literària del segle XVIII. Començar així és divertit i fa pensar que el maltractament sostingut que rep aquest personatge a ‘Victus’ us devia implicar moltes reprimendes de lectors.
—No, el que hi ha aquí a sota és que la Waltraud sóc jo. A mesura que surtin més volums de la biografia del Zuviría s’entendrà encara millor. És una gran representació (ni tan sols una metàfora) de l’autor i la seva obra. La Waltraud és l’escriptora, però en Martí Zuviría és el personatge. I els personatges és com si et dictessin la història, però tu com a escriptor l’has de portar cap aquí o cap allà i els personatges s’enfaden. Aquest tipus de relació, molt contradictòria, és també una relació de poder. I la millor manera de representar-lo és així, perquè qui escriu el llibre és ell. Hi ha un moment a ‘Victus’ que ella plega, i en Zuviría es troba perdut. Li demana que torni. Tot això m’agradaria explotar-ho més, però en literatura hem de ser molt curosos del símbol i no et pots descontrolar. La Waltraud és la Waltraud  i anirem descobrint que també és un personatge, que no és allà per casualitat, que hi ha un contingut. Sabia que vindrien crítiques de les feministes, però explica’ls que jo em sento representat per la Waltraud més que totes elles juntes. I en Zuviría és així. Jo no he dit mai que fos un personatge simpàtic. Perquè no ho pot ser, un home amargat i derrotat i que arriba gairebé als cent anys, després de viure derrotes de les causes nobles. I jo no practico el bonisme. Doncs, qui ho paga? Qui té més a prop.

—Fa un any que vau acabar ‘Vae Victus’ i ja teniu a les mans un altre projecte. Llegirem un nou volum de la biografia de Zuviría?
—No. Els ritmes editorials i els ritmes productius són diferents. Jo estic amb diverses coses alhora i no he renunciat mai al fantàstic. I ja veurem quan m’hi tornaré a posar, amb el 1714, amb el segle XVIII. Ara refresca molt tornar a fer matèria fantàstica. L’element fantàstic sempre em serveix de catapulta per a parlar d’unes altres coses, per a fer coses noves. I sóc aquí. Però, és clar, amb ‘Vae Victus’ hem volgut que sortissin les dues edicions alhora (castellà i català, traducció de Xavier Pàmies), cercar les il·lustracions adequades, polir-ho, les galerades, i això és una feinada. I sempre tinc tres o quatre projectes alhora, perquè no saps mai quin sortirà. Jo estic bé. Mentre durant els viatges xamànics vagi veient coses aniré explicant-les. El dia que no vegi res, doncs s’ha acabat. O que deixi d’agradar al lector. El lector és el que mana.

Podeu comprar el llibre a la botiga de VilaWeb.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]