Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

El govern xilè de Sebastián Piñera va anunciar el 6 d’octubre un augment de 30 pesos en el preu del bitllet del transport. Poc es pensava que aquell anunci, que afectava especialment el metro de la capital, Santiago, desencadenaria les més grans protestes des del final de la dictadura i acabaria obrint pas al canvi de la constitució del país, vigent, de fet, des del temps de Pinochet.

Els primers a mobilitzar-se després d’aquest anunci van ser els estudiants, que el dilluns 14 d’octubre van organitzar l’anomenada ‘evasió massiva’ al metro de Santiago. Durant uns quants dies, es van negar a pagar el bitllet i saltaven els torniquets per accedir als trens. El govern va respondre-hi amb un desplegament massiu de Carrabiners, la policia militaritzada del país.

Els primers enfrontaments van tenir lloc en diverses estacions de metro de la capital, però la situació es va convertir en un enfrontament directe entre la policia i els manifestants aquell divendres a la tarda i va seguir tot el cap de setmana. A Santiago van cremar edificis, autobusos i estacions de metro, es van multiplicar les barricades i les protestes es van estendre de seguida a altres parts de país, particularment a les ciutats de Concepción i Valparaíso.

L’error de l’estat d’emergència

La reacció de Piñera va ser un gran error. Va decretar l’estat d’emergència a la majoria de les grans ciutats del país. La mesura era especialment dolorosa perquè, d’acord amb la llei xilena, qui dirigeix els operatius en el cas de la declaració d’estat d’emergència és un general de l’exèrcit. La mesura, que va causar calfreds en un país encara traumatitzat per la dictadura militar de Pinochet, és consagrada a la constitució, que també preveu la possibilitat de proclamar un toc de queda entre les deu de la nit i les sis del matí, i així ho va decretar Piñera. Les dues mesures van fer que molta gent girés els ulls cap a la vigència d’una constitució feta durant la dictadura i aprovada en un referèndum gens net. Per això, molts xilens van veure amb horror com els militars tornaven a ocupar el carrer, un fet inèdit des de la fi de la dictadura, el 1990.

El trauma i la indignació creats per aquestes actuacions de Piñera es van estendre durant el darrer trimestre de l’any, amb un degoteig constant de morts, que van arribar a vint-i-nou el 27 de desembre. Els més de 2.500 detinguts i una xifra de ferits indeterminada però molt alta van afegir més tensió encara a una situació que, finalment, va empènyer a canviar la constitució, per un mecanisme que encara s’ha d’anunciar. Piñera ha hagut de cedir davant un moviment que ha paralitzat del tot el país i que ha posat sobre la taula alguns dels tabús més grans de la història contemporània de Xile.

La pujada del preu del transport ha estat el detonant que ha fet esclatar el descontentament profund de la ciutadania. No tan sols per les formes autoritàries que consagra la constitució, sinó també pels problemes econòmics que se’n deriven.

Una economia profundament desigual

Amb una inflació del 2% anual, una taxa de pobresa del 8,6% i un creixement que esperava arribar enguany al 2,5% del PIB, un dels més alts d’una regió en crisi, el model de Xile, aparentment, causa enveja a l’Amèrica Llatina, però en realitat les seues desigualtats són extremes.

El president de la República, Piñeira, és gairebé una caricatura de les elits del país: fill d’un ambaixador, nebot del president de la conferència episcopal i estudiant dels millors col·legis de Xile, a Brussel·les i a Harvard. Va treballar com a economista en diverses institucions internacionals abans de fer una fortuna en els negocis a final de la dècada de 1970, uns anys després que Pinochet establís la dictadura militar. El 2017, la seva fortuna s’estimava en 2.700 milions de dòlars (2.400 milions d’euros). No és difícil que els manifestants l’identifiquen amb tot allò que volen combatre: la desigualtat i la corrupció.

Si bé l’ingrés per capita de Xile, de més de 20.000 dòlars (17.920 euros), és el més alt de l’Amèrica Llatina, el país ocupa el lloc 113 de 128 (segons l’ONU) al rànquing de països amb la distribució d’inversió més baixa. Cinc famílies, cinc, controlen una quarta part del PIB de Xile i la seua influència és cada vegada més alta.

Per contra, el sistema de pensions és força criticat. Es va instaurar durant l’època de Pinochet i s’emporta el 10% de tots els sous, però a canvi ofereix un sou inferior, gairebé sempre el mínim interprofessional, d’uns 400 dòlars (358 euros). L’educació i l’atenció medica, privatitzades, són molt cares i el resultat de tot plegat és que un de cada tres xilens no pot assumir el deute que contrau. Aquesta situació explica la reacció social que va seguir a la protesta contra les tarifes del metro i la reacció autoritària del govern.

Al cap i a la fi Xile sembla que ha arribat al punt en que es pot qüestionar la constitució i trencar amb l’arquitectura institucional heretada de Pinochet. Un referèndum els primers mesos de 2020 decidirà si la població vol reformar o no la constitució i si el resultat és positiu es començarà un procés per a crear-ne una de nova. Aconseguir això ha significat, però, una violència extrema i tres mesos llargs de confrontacions com no s’havien vist des de feia dècades. Confrontacions que han posat Xile en l’Atles de les revoltes que han sacsejat el món aquest 2019. 

Marco Kremerman: ‘A Xile es reprimeix per evitar que el model econòmic es toqui’

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.