Xavier Martín: “Els futbolistes de la Masia han d’expressar-se en català”

Avui, a les deu de la nit, a Sevilla, el Barça maldarà per aconseguir la copa de futbol contra el seu gran rival, el Reial Madrid. Serà el primer d’una sèrie de partits clau per als blau-grana que pot desembocar en la consecució d’un triplet de títols, juntament amb la lliga espanyola i la Copa d’Europa.

Després d’uns anys complicats pels resultats esportius i la inestabilitat institucional, el Barça s’ha tornat a situar en els llocs capdavanters del futbol mundial. En bona part, ha estat gràcies a l’arribada al primer equip d’una fornada de jugadors joves i excepcionals formats a la Masia, l’acadèmia de futbol del club. Lamine Yamal i Pau Cubarsí en són dos grans exponents, però figures com Alejandro Balde, Marc Casadó, Fermín López i Gavi també han tingut un paper fonamental. Tot plegat, sota la batuta de Hansi Flick, el tècnic alemany que ha donat continuïtat a la tasca de Xavi Hernàndez de promoure aquests talents.

En parlem amb Xavier Martín, ex-cap de comunicació del Barça (2011-2014) i ex-director de la Masia (2019-2021) i, per tant, peça clau en la renovació de l’acadèmia de futbol del Barça i un dels artífexs a l’ombra de l’èxit d’aquesta generació de futbolistes. Va deixar el club després de l’arribada de Joan Laporta a la presidència i ara gaudeix dels èxits culers de fora estant, i és optimista. “Penso en el triplet”, diu quan ens rep al menjador de casa seva.

—Els clubs de futbol més importants del món tenen tots una acadèmia d’esportistes. I molts hi inverteixen molts diners, alguns, més que el Barça i tot. Quin és el secret de l’èxit de la Masia?
—Que és un projecte 360 graus. Va molt més enllà del futbol. De fet, l’eslògan que feia servir quan hi treballava era que formava persones més enllà de l’esport. Per una banda, forma més enllà de l’entrenament esportiu, en àrees com l’alimentació, el descans, però també hi ha un equip de tutors i psicòlegs per a ajudar a resoldre qualsevol problema que pugui aparèixer. Per una altra, és un projecte molt sòlid perquè hi ha una continuïtat. Els nens i nenes apliquen el model de joc del primer equip des de pre-benjamins, que tenen sis o set anys.

—Aquesta doble formació esportiva i personal com es tradueix en el dia a dia?
—Els nanos que van a l’escola i a l’ESO van al col·legi o a l’institut al matí. Es lleven a les set i agafen l’autobús cap a classe. Després dinen a la Masia, descansen, fan els deures i a la tarda entrenen. A partir de l’edat juvenil, que ja és quan cursen batxillerat o cicles formatius, entrenen al matí, dinen també a l’acadèmia i després fan les classes allà mateix, en unes aules que vam habilitar al centre.

—És complicat convèncer joves que pensen a triomfar en el món del futbol que és important estudiar?
—Amb alguns és més fàcil que amb uns altres. Ara, per a mi era absolutament innegociable. Perquè en el futbol professional una lesió et pot deixar fora. Per això els deia que havien de tenir un futur també més enllà de l’esport. Quan jo era a la Masia, cap futbolista deixava els estudis.

—La realitat a moltes famílies del país és que, si la criatura no assoleix els resultats acadèmics adequats, la castiguen sense futbol. A la Masia també passa?
—Cada final de trimestre a l’escola em reunia amb el primer entrenador i el segon de cada equip per comentar les notes i, sobretot, l’actitud i l’esforç a l’aula. Llavors, ells decidien, però puc dir que vaig trobar un gran suport dels entrenadors i el rendiment acadèmic era un factor que tenien en compte. Per exemple, el Gavi tenia el mal costum de descuidar-se la màscara durant la covid-19: doncs, vaig parlar amb el seu entrenador per avisar-lo. Estàvem molt a sobre d’aquestes coses, i si un nano no es comportava com ho havia de fer tant a classe com a la gespa, deixava de jugar i ho fèiem constar als informes que després arribaven a la secretaria tècnica. Analitzàvem el jugador més enllà de les qualitats purament futbolístiques, tenint en compte factors com la maduresa, la humilitat o l’esforç.

—Com es combina el fet d’educar joves en el màxim nivell competitiu i alhora mantenir la dimensió humana de la Masia?
—A la Masia hi ha cinc valors: esforç, humilitat, respecte, treball en equip i ambició. Els vaig fer col·locar a les parets de l’edifici perquè els nanos els veiessin cada matí quan anaven a esmorzar. A més, hi ha especialistes en totes les àrees. Hi ha una àrea psicològica, que ajuda els nanos a gestionar la pressió. Hi ha uns tutors, que es reuneixen cada tarda amb els jugadors i els ajuden a fer els deures i fan un seguiment del dia a dia.

—Vau treballar molt de prop amb l’anomenada generació del 2007, amb Lamine Yamal, Marc Bernal i Pau Cubarsí, entre més. En aquell moment, sabíeu que teníeu una fornada especial?
—Sí, sabíem que era una generació molt potent, però no esperàvem que un noi com el Lamine Yamal jugués al primer equip amb només setze anys. Al final, també és molt important que hi hagi un entrenador que els posi. Per tant, també és mèrit d’en Xavi, que va donar-los una oportunitat, i d’en Hansi Flick, que els ha consolidat. Amb uns altres perfils d’entrenadors, potser Fermín s’hauria quedat cedit al Linares. Ara, encara hi ha jugadors al cadet i al juvenil que poden arribar al primer equip perfectament.

—Ara mateix és habitual veure aquests joves de disset anys o divuit tenint un paper molt important en l’equip, fins i tot, aguantant el pes de tot un club com el Barça. Això és sa?
—Joves com Lamine Yamal, Gavi, Fermín, Balde han jugat amb pressió des de ben petits. Ja tenien pressió quan jugaven la final del torneig d’alevins contra el Reial Madrid, que l’emeten per televisió. Per això ara ja hi estan acostumats, estan entrenats per competir. I, a més, ho fan projectant els valors de la Masia. Sempre dic que els culers hauríem d’estar tan orgullosos de com es comporten aquests nanos que de com juguen i què guanyen, o més. I no tan sols els d’ara, també ho podem dir de figures com Guillermo Amor, Pep Guardiola, Andrés Iniesta, Xavi o Messi mateix, que sempre han tingut un comportament exemplar al camp.

—Com es gestiona la frustració dels jugadors que veuen com uns altres més joves que ells ja han debutat amb el primer equip?
—Moltes vegades venia algun nano plorant perquè l’havien substituït en un partit o directament no havia jugat. La nostra tasca com a acadèmia és gestionar-ho. Jo sempre els repetia: paciència. Un mite com Iniesta va arribar al primer equip amb vint-i-un anys. No hi ha pressa. Alguns hi arriben abans i uns altres, després. Cada jugador desenvolupa el físic en un moment diferent.

—Causa problemes de convivència?
—Al contrari. És bo que els jugadors comparteixin espai amb aquests referents perquè s’adonin que és possible d’arribar-hi. Gavi dormia a la Masia mentre era internacional i Lamine Yamal va ser elegit millor jugador de l’Eurocopa de seleccions també mentre era resident.

—Malgrat ser de Mataró, Lamine Yamal vivia a la Masia perquè tenia un entorn complex. És una pràctica habitual?
—Sí, si hi ha nanos que per una qüestió d’estructura familiar o d’algun altre condicionant considerem que és millor monitorar-los de més a prop, se’ls acull a la Masia. Ho vam fer també amb Ansu Fati, malgrat que els pares vivien aquí, i amb altres nanos catalans com Balde, Marc Casadó o Ilaix Moriba.

—Una de les primeres mesures que vau prendre quan vau entrar a dirigir la Masia va ser prohibir els telèfons. Per què?
—Perquè els nanos han de descansar. El descans és fonamental. Era molt estricte amb això, els deixava trucar a les famílies fins a les onze de la nit i, a partir d’aquí, els retirava els telèfons. Tampoc els podien fer servir durant els àpats. Els nanos han d’estar centrats en els estudis i el futbol. Si deixes anar un telèfon a una habitació amb dos o tres nanos, segurament s’hi estarien fins a les dues de la matinada…

—També vau prohibir les xarxes socials.
—Són un tema molt complicat i que s’ha de gestionar molt bé, perquè en un moment et pot caure tot un tsunami. De fet, aquests darrers dies, un nano del primer equip [Héctor Fort] ha patit un tsunami que no entenc per haver fet un bon gest… Gràcies a la meva experiència com a director de comunicació, hi era molt a sobre, perquè és un tema fonamental, igual que els recomanava que responguessin a les entrevistes en català.

—Parlant de llengua, aquests darrers mesos, s’ha destacat l’exemple de Fermín, migcampista andalús del primer equip que atén els mitjans en català. Els jugadors formats a la Masia han d’exercir de referents lingüístics?
—Absolutament. És la llenguda del club i del país. De la mateixa manera que Pep Guardiola, quan va fitxar pel Bayern de Munic, va fer la primera compareixença de premsa en alemany, els futbolistes de la Masia han d’expressar-se en català. És innegociable. A més, el soci i l’afeccionat del Barça és català, i la majoria parlem en català. Per tant, l’afecció ho agraeix. Durant la meva etapa, vaig fitxar un xaval d’onze anys de Granada, que es diu Pedro Rodríguez i ara és el capità del juvenil B. En aquell moment, també tenia una oferta del Reial Madrid. I parlant amb els pares, em deien: “Ens fa por el català, que li costarà molt i a Madrid no tindrà aquest problema…” I jo els vaig dir: “La meva àvia també era andalusa i jo parlo català. El seu fill el parlà d’aquí a sis mesos.”

—I ho va fer?
—Aquella mateixa temporada, va venir el Club Super3 a entrevistar-lo a ell i a un altre nano que tenia els pares africans. I els vaig dir que ho farien en català. No ho veien clar, perquè tenien por, però vam entrenar una mica abans i… dit i fet. Vaig enviar el vídeo de l’entrevista a la família i van al·lucinar. Hauries de veure com parla ara el Pedro!

—Aquesta política també és aplicable al primer equip?
—Sí. Quan era director de comunicació, vaig agafar el Martín Montoya perquè debutés en una roda de premsa. I també li vaig dir que ho fes en català. Tenia dubtes, perquè deia que li costava, però al final també és beneficiós per a ells, per una qüestió de marca personal. Un altre gran exemple és Míchel, del Girona, que és de Vallecas! M’encanta el seu català amb accent de Vallecas, és un altre que ha de servir de referent per a tots els nanos.

—També vau impulsar la Masia femenina. Era una assignatura pendent del club?
—Vaig impulsar dues coses: primer, les classes de batxillerat també per a les noies, que fins aquell moment no en feien. I la segona, vam habilitar una part de la tercera planta per a les jugadores femenines. I ho vaig fer per tres motius: primer, per a donar les mateixes oportunitats a les nenes i als nens. Segon, perquè si volem que l’equip femení tingui la mateixa continuïtat en l’estil de joc que els nois, la Masia és clau. I, tercer i més important, perquè ens fa únics. En aquell moment, no hi havia cap club de l’estat que tingués una residència d’esportistes femenines.

—La Masia fa el Barça un club únic?
—Indubtablement, és la marca més important del club, perquè ens fa diferents. A més, el seu nom ens situa en el nostre país. Quan les famílies de possibles jugadors visitaven la Masia i els guiava per les instal·lacions, els ensenyava una imatge que vaig fer penjar com si fos una tanca de carretera on apareixen els onze futbolistes de la base que van jugar plegats contra el Llevant, amb Tito Vilanova, en pau descansi, a la banqueta. I els deia, si trobeu un altre club d’aquest nivell on això sigui possible, aneu-hi.

—Actualment, el Barça és un club global. Com es pot arribar a tot el món mantenint la idiosincràsia catalana i catalanista?
—Quan era el director de comunicació, viatjava a tot arreu amb el primer equip. Allà on anàvem explicàvem que el Barça era un club català i que representava Catalunya. També que era propietat dels socis, fet que ens fa únics i diferents. I en aquell moment vam batre rècord de seguidors a les xarxes socials! A més, vam llançar la samarreta de la senyera, que jo hauria mantingut per sempre com a equipació alternativa. Per tant, són dues coses que es poden combinar amb normalitat.

—Aquests darrers mesos, el club ha rebut atacs molt forts contra la seva reputació. Per una banda, el cas Negreira de presumpta compra d’àrbitres, i per una altra, la guerra amb la patronal per la inscripció de Dani Olmo i Pau Víctor. Creieu que s’ha defensat bé?
—El problema no és com ho gestioni el club, és com ho fa la caverna. Quan les coses ens van bé, sempre surt alguna cosa. Però al final, Dani Olmo i Pau Víctor juguen, per molt que digui el president de la Lliga, Javier Tebas. Avui ha sortit l’àrbitre de la final de la copa plorant perquè al seu fill li diuen que el seu pare és un lladre a conseqüència dels vídeos de la televisió del Reial Madrid… Nosaltres ens hem d’aïllar d’aquest ambient, el club ha de ser ambaixador dels valors de la Masia.

—Vau ser cap de comunicació del club durant l’etapa de Sandro Rosell com a president i director de la Masia amb Josep Maria Bartomeu. Us molesta que us encasellin en la banda dels “ismes”?
—No sento que pertanyi a cap “isme”. Com vaig dir al Tito abans de la primera atenció als mitjans, no sóc ni rosellista, ni laportista, ni nuñista, simplement barcelonista. Quan un president nou arriba al club, hi posa els seus, és normal. Dubto que s’assabentés de la meva sortida, no era tan important. De fet, em va felicitar per la feina. Em trec el barret amb el fitxatge de Hansi Flick de la mateixa manera que em vaig treure el barret amb el Sandro quan va portar el Ronaldinho. He treballat molts anys al club i ho he fet perquè ho visc com un sentiment, no per motius econòmics.