Miles Davis va néixer a Illinois el 26 de maig de 1926 i, si no s’hagués mort a Califòrnia el setembre de 1991, dimarts passat hauria fet cent anys. Però arribar al segle de vida no és fàcil per al comú dels mortals i segurament encara menys per als músics en general i els de jazz en particular, que com tothom sap són proclius als excessos i la mala vida. Un dels pocs que hi ha arribat és Marshall Allen, saxofonista i líder de la Sun Ra Arkestra, que dilluns va fer cent dos anys i fa tres mesos encara bufava dalt d’un escenari a Filadèlfia. Sonny Rollins anava pel bon camí, però es va morir justament dilluns amb noranta-cinc anys.

Però tornem a Miles Davis. En el seu cas, la mala vida va començar, o es va accentuar, quan se’n va anar a Nova York el 1944. En teoria era per aprofitar una beca a la Julliard School of Music, però de fet el seu objectiu era fer-se amic del seu idolatrat Charlie Parker i tocar amb ell. Més enllà de Trainspotting, crec que el film Bird, centrat en la vida del llegendari saxofonista, és el millor antídot que conec contra qualsevol possible temptació de tastar l’heroïna. Extraordinari el film i devastador el cavall, que es va endur Charlie “Bird” Parker quan només tenia trenta-quatre anys. Miles Davis hi va estar enganxat una temporada, però va ser prou llest, o prou fort, per a deixar-ho quan va veure que cada cop tocava pitjor.

El centenari del naixement de Miles Davis ha servit d’excusa al periodista i crític de jazz Pere Pons i el Grup Enderrock per publicar Miles Davis, sketches of Catalonia (Enderrock Llibres). El volum aplega una vintena de texts d’autors diversos sobre el no menys llegendari trompetista, conegut també amb el sobrenom de “Prince of Darkness”, o príncep de les tenebres. Malgrat que hi ha molta i bona literatura sobre Miles Davis, no hi havia fins ara cap llibre que parlés d’ell d’una perspectiva catalana, i aquest és el principal mèrit de la compilació que ha fet Pere Pons, que es basa parcialment en material que ja s’havia publicat en un número monogràfic de la revista Jaç la tardor del 2011.

El capítol més interessant del llibre és el que enumera, de manera detallada i amb anècdotes incloses, els nou concerts que Miles Davis va fer al nostre país, i aquí és d’agrair que el llibre contempli el país sencer i, per tant, no només inclogui les actuacions a Barcelona, sinó també les de València, Palma i Andorra. Dic nou concerts i hauria de dir nou visites, perquè el primer cop que va venir, l’any 1967, convidat pel II Festival Internacional de Jazz de Barcelona, va acabar anant-se’n sense tocar, després d’una discussió telefònica amb el seu representant que va causar un autèntic desconcert, si se’m permet el joc de paraules. Hi ha tot un capítol escrit pel desaparegut periodista Albert Mallofré que ho explica exhaustivament, perquè ell era l’assessor artístic del festival i és qui va anar a cercar Miles Davis a l’aeroport quan va arribar.

El primer no-concert al Palau de la Música, doncs, es va quedar en una visita a les botigues de moda del passeig de Gràcia i la recerca d’un gimnàs on practicar boxa, que li servia tant d’entrenament com de teràpia. La segona visita i el primer concert de veritat a Barcelona van ser el 1973, també en el marc del Festival de Jazz, i l’actuació va tornar a anar del canto d’un duro, perquè el camió que portava els instruments va quedar retingut a la frontera. Aquesta aventura l’explica en un altre capítol Alfredo Papo, membre històric del Hot Club de Barcelona i responsable de portar figures del jazz mundial a la ciutat durant molts anys. Davant l’amenaça de tornar-se a quedar sense concert, Papo es va enfrontar a Miles Davis i el va amenaçar de denunciar-lo a la policia, i el músic va acabar cedint i acceptant de fer una de les dues actuacions previstes amb instruments llogats.

La resta de concerts a Barcelona, amb menys entrebancs, van ser amb motiu del Festival de Jazz de 1984 al Palau d’Esports, el 1986 i el 1987 al Poble Espanyol en el marc del Grec, i el 1989 un altre cop al Palau d’Esports pel Festival de Jazz. Davis va actuar a la plaça de Bous de València el 1985, a l’Auditòrium de Palma el 1986 i el 1989 al Festival de Jazz d’Escaldes-Engordany d’Andorra. Com que el llibre també té una finalitat documental, de deixar constància, també es ressenya l’aparició sorpresa de Miles Davis durant els minuts finals del concert de B.B. King al Palau de la Música l’any 1973, que actuava just l’endemà en el mateix festival, i la gairebé intervenció en una jam session a la Sala Zeleste del carrer de l’Argenteria, que al final no va reeixir perquè tenia la seva trompeta a l’hotel.

Un altre capítol del llibre recull les opinions de diferents músics catalans, entre els quals diversos trompetistes, que parlen sobre la importància i la influència que atribueixen a Miles Davis. Un dels opinants és el baixista Carles Benavent, conegut per les seves aportacions amb el baix elèctric al flamenc al costat de gegants com Paco de Lucía i Camarón de la Isla. Benavent és l’únic músic català que va tocar amb Miles Davis, concretament a Montreaux, en un concert en què Davis i Quincy Jones volien tocar dos temes del famós disc Sketches of Spain i cercaven un baixista del seu estil.

Demano a Pere Pons què li hauria agradat preguntar a Miles Davis si mai hagués tingut l’oportunitat d’entrevistar-lo, i em respon que li hauria demanat d’on treia la capacitat de captar, anticipar i liderar els canvis en la música i el llenguatge musical. Els experts coincideixen que Miles Davis no era un virtuós de la trompeta i que va triomfar gràcies a un so característic, de notes mig ofegades, saber-se envoltar de grans músics i, sobretot, ser un visionari (que rima amb revolucionari), capaç d’adaptar i obrir el jazz a la realitat social i cultural de cada època. És així com els seus discos transiten pel bebop, el cool, el jazz modal, la fusió, el funk o el jazz elèctric, juntament o en paral·lel amb uns altres músics visionaris i revolucionaris com Jimmy Hendrix o Prince.

Dels concerts on el va veure i escoltar, Pere Pons diu que sempre eren un esdeveniment i que calia anar-hi disposat a deixar-se sorprendre, amb un punt d’incertesa que és intrínseca a l’essència del jazz, però sempre amb una qualitat màxima. Davis no era el típic solista, sinó que feia de director d’orquestra, repartia joc i decidia en tot moment què sonava i com sonava. Ell marcava la dinàmica i el tempo, inclosos els silencis, i quan tocava sovint ho feia d’esquena al públic per concentrar-se millor. Tenia fama d’esquerp i malcarat, però la majoria dels qui apareixen al llibre que el van conèixer i tractar l’humanitzen i el defineixen com a educat i curiós, malgrat les seves excentricitats.

Per celebrar el centenari de Miles Davis, aquí deixo aquest regal: un vídeo de la seva actuació al concert de B.B. King el 1973 al Palau de la Música Catalana, que no passarà a la història dels millors moments del jazz o el blues però té un valor històric inqüestionable. Així ho recorda també Josep Moya-Angeler, periodista que m’ha donat permís per a reproduir la fotografia que acompanya aquest text. A més de ser l’autor de la imatge, Moya-Angeler va aconseguir la pua de la guitarra amb què B.B. King va tocar, i ell després la va regalar a un amic guitarrista. Recorda que Miles Davis escoltava el concert des d’una de les portes laterals que donen a l’escenari del Palau, que van improvisar uns tres minuts finals de blues i que el públic va aplaudir però sense gaire entusiasme.