29.04.2025 - 21:40
|
Actualització: 30.04.2025 - 00:54
Han passat vint-i-quatre hores d’ençà de la gran apagada elèctrica que va paralitzar la península ibèrica i, malgrat els anuncis triomfalistes dels governs, la realitat és que continuem submergits en una penombra informativa tan preocupant com l’incident mateix.
Les autoritats s’han afanyat a proclamar que havia tornat la normalitat, en un acte reflex que ja forma part del manual bàsic de gestió política contemporània: declarar resolt un problema abans d’haver-lo entès.
Però quina és exactament aquesta “normalitat” que tant s’ha repetit avui als mitjans oficials? Certament no és la situació dels milers de passatgers que s’han trobat amb estacions de tren col·lapsades, amb trens que no funcionen; ni la dels municipis on encara avui s’han registrat talls intermitents o on no arriba l’aigua amb prou pressió; ni la d’aquells pacients a qui han ajornat les proves mèdiques; ni la de les escoles que han obert merament com a aparcament de criatures. La normalitat –proclamada sobretot pel PSOE– és, en realitat, una construcció retòrica, un artefacte comunicatiu dissenyat per enterrar sota una capa de tranquil·litzadora ficció institucional la crisi i la responsabilitat política corresponent.
I aquesta –em sembla a mi– és la veritable anomalia que hauríem d’analitzar: la creixent dissociació entre el relat oficial i l’experiència ciutadana. En aquesta crisi i en anteriors. Perquè un govern que declara superada una crisi mentre se’n mantenen vigents els efectes no comet simplement un error de càlcul, ans revela una concepció de la política en què la gestió de la percepció ha substituït la gestió de la realitat. En què –si em permeteu de dir-ho d’una manera potser massa brusca– l’anunci ha passat a ser més important que el fet. En què la comunicació institucional no serveix per a informar, sinó per a suplantar el debat necessari i evitar-lo.
Vint-i-quatre hores després del més gran col·lapse elèctric viscut a Europa, continuem sense saber amb precisió què va fallar, per què va fallar i, sobretot, quines mesures concretes es prendran per evitar que torne a passar avui mateix. I cal recordar, per tant, que en democràcia la transparència no és un luxe, sinó una obligació. Elemental. Els ciutadans tenim el dret de saber els detalls d’un incident que ha afectat la nostra vida de manera tan directa. No per a alimentar alarmismes –quina mania que els ha agafat amb això de les fonts oficials!–, sinó precisament per a evitar-los. Perquè quan el silenci institucional ocupa l’espai de l’explicació racional, són les teories més catastrofistes que tendeixen a imposar-se a l’imaginari col·lectiu.
Siga com siga, l’episodi que vivim de despús-ahir ençà evidencia una deriva particularment preocupant de la política contemporània, convertida cada vegada més en un exercici d’escenificació. Els governants semblen haver interioritzat que la seua funció principal no és resoldre problemes, sinó gestionar relats. No abordar les crisis, sinó declarar-les superades. No afrontar les vulnerabilitats sistèmiques, sinó negar-ne l’existència. I això és d’una profunda irresponsabilitat. Perquè cada volta que un govern proclama una falsa normalitat renuncia implícitament a l’obligació d’afrontar els problemes reals. I cada volta que es minimitza l’impacte d’un incident d’aquesta magnitud es dilueix la responsabilitat de prevenir-ne de futurs.
La societat moderna descansa sobre infraestructures essencials d’una fragilitat que l’apagada d’ahir va exposar amb claredat. Aquesta vulnerabilitat no es resol amb comunicats tranquil·litzadors, sinó amb inversions, planificació i protocols efectius. No necessitem polítics que ens asseguren que tot va bé quan és evident que encara no és així; necessitem institucions que garantesquen que els sistemes dels quals depèn la nostra vida quotidiana funcionen amb fiabilitat.
I, sobretot, necessitem la veritat. Perquè en una democràcia madura, el dret de saber la veritat no és negociable. I perquè aquesta política d’anuncis triomfalistes, de fabricacions desconnectades de la realitat no tan sols insulta la intel·ligència dels ciutadans sinó que erosiona el fonament mateix de la confiança sobre la qual ha de construir-se qualsevol projecte democràtic sòlid. Recuperar l’electricitat era el primer pas a reclamar. Però recuperar la veritat és, ara mateix, igualment urgent.
PS1. Dit tot això, la recerca d’explicacions és també una feina que ens correspon als periodistes. Analitzar al detall què ha passat i per què. En aquesta línia us recomane aquest article de Jordi Goula sobre les conseqüències econòmiques de l’apagada, i aquest altre de Marc Belzuncesaquest altre de Marc Belzunces que explica una cosa que molta gent s’ha preguntat: per què si tinc plaques solar no tinc llum?
PS2. Els independentistes quebequesos tenien uns sondatges magnífics que els feien somiar un resultat històric i, tanmateix, en les eleccions federals canadenques han perdut un terç dels escons. La tenalla dels grans partits federals i les fanfarronades de Trump han capgirat la situació, tal com expliquem en aquest article. D’una perspectiva més general, Rachel Pannett, Frances Vinall, Amanda Coletta i Victoria Bisset ens expliquen de Toronto estant les cinc grans claus que han marcat aquestes eleccions canadenques.
PS3. Aquest vespre el FC Barcelona s’enfrontarà a l’Inter de Milà en una semifinal apassionant de la Lliga de Campions. Tots sabem el significat que té el Barça més enllà del futbol. Però i l’Inter? Ho expliquem ací: “L’Inter de Milà, inventor del ‘catenaccio’, un altre gran club europeu perseguit pel feixisme”.
PS4. Aquests dies VilaWeb ha treballat fent honor al servei públic que entomem com un deure professional, essent com som una empresa privada. Perquè, enmig de la crisi a causa de l’apagada, el nostre únic pensament era com fer arribar als ciutadans la informació més precisa i completa possible. Però, a diferència dels mitjans públics, nosaltres depenem dels diners dels nostres lectors i no tenim res assegurat. Ens ajudeu fent-vos-en subscriptors?.
