22.04.2026 - 21:40
Havia començat aquest article parlant d’un parell de babarotes, del Mendoza i el seu autoritarisme tan ranci, de la León i el seu “que se jodan” (‘que es fotin’) rancuniós. Després de les babarotes m’havia aturat una estona en les manetes que les agiten i en les campanyetes que les eleven i havia parat especial esment en allò que va explicar la babarota rancuniosa que li havia dit l’actual president, que “en la Creu solo mando yo” (‘en la Creu [de Sant Jordi] només hi mano jo’): una altra vegada l’autoritarisme i una altra vegada l’animadversió envers els catalans: “que se jodan”.
Havia començat aquest article així i ja el tenia encarrilat i pràcticament enllestit i feina feta no té destorb, però aleshores he vist que no, que jo ho escric avui però que això es publicarà la diada de Sant Jordi i he recordat l’evidència, que Sant Jordi és Sant Jordi i un dels dies més bonics que hi ha, i m’he dit que aviam si fins i tot quan enraonem de les millors coses que fem i que tenim en aquest país hem d’acabar parlant de les maniobres espanyolistes que ens ho volen enllotar, i he entès que no i he esborrat l’article que ja tenia i he tornat a començar i l’explicació ja dura massa perquè continuo fent voltes als estirabots de les babarotes i ja n’hi ha prou.
Perquè és que a mi em passa, ves, que m’agrada Sant Jordi. I prou que veig i que sé i que fins i tot comprenc el toc de displicència que de vegades se’ns escapa quan parlem d’aquesta festa preciosa, perquè és tant de trasbals i perquè els escriptors anem com cagalló per séquia (els escriptors i no només els escriptors) i perquè tanta gent pertot i perquè quan ens despistem ja se’ns ha massificat i per la dèria de les llistes (en Joan-Lluís Lluís comentava l’altre dia que seria agraït si la premsa deixés d’anunciar això dels més venuts, hi afegia que els podis de llibres instiguen la reducció de la diversitat lectora i editorial, i feia pensar) i perquè potser és que hi tenim tirada, a la displicència, en aquest país, de vegades, tot i que no la sé trobar quan ens referim a estadis plens per algun concert o partit de futbol, ves quines coses.
El fet, però, gosaria dir que el fet indiscutible i punyetetes a banda, és que podem celebrar Sant Jordi com un èxit col·lectiu, una diada que ens fa sentir dignes i que convida a compartir civilitat. Jorns abans, aparadors i balcons engalanats de quatre barres; de bon matí, el trànsit de roses pels carrers; durant tot el dia (tot el dia!), els llibres com a centre d’atenció i objectes de desig; llibres i roses per a regalar, a més a més, aquesta bella idea en forma i en fons, l’amor i l’amistat en símbol i en matèria també; i la llengua, finalment i sobretot, la llengua viva i reivindicada i expressada amb la potència i l’alegria que li dóna aquesta nostra literatura que trepitja tan fort. Què més podria desitjar un poble com a emblema i definició?
L’altre dia llegia una entrevista a la Nobel Han Kang (que bona, La vegetariana, per cert, i quina petjada fonda que ens deixa la literatura, de vegades), que aquests dies corre per aquí, i es declarava emocionada de poder viure Sant Jordi. En les seves paraules quedava reflectida l’evidència, la meravella d’això que fem i que de vegades des de dins no sé si valorem prou: deia Kang (que, a més de premi Nobel, és llibretera) “tant de bo que Sant Jordi arribi a Corea”. I és això. Veure’ns en els ulls dels altres per adonar-nos que algunes coses que donem per fetes i per normals, resulta que no ho són, que són pura meravella. (Veure’ns en els ulls nets dels altres, vull dir, evidentment, ulls que estimen la cultura i que la valoren, que si es detecten enveja, el sentiment no els impulsa a destruir sinó a emular, és a dir, a igualar o a superar.)
Enguany, a més a més, vivim Sant Jordi amb l’alegria i la força i l’esperança de present i de futur que ens ofereix aquesta renovació de la flama invicta de la llengua catalana que han ideat, que han ordit, que impecablement duen a terme i estenen els joves organitzadors del Correllengua Agermanat. “Saba nova i molta il·lusió”, escrivia l’altre dia Vicent Partal, i com que jo no sabria dir-ho millor, ho copio i ho enllaço i llestos. Perquè és una emoció gran i una constatació de joia, de fer visible això que ja sabíem: que el país és viu, que batega fort i que, quan té un objectiu (concret i positiu), camina. Què dic, camina: corre!
Per acabar de reblar el clau, aquest Correllengua Agermanat que ens abraça el país sencer arribarà a València precisament el Vint-i-cinc d’Abril i hi confluirà amb la manifestació que hi organitza Acció Cultural per mostrar i reafirmar la força del poble valencià contra tantes agressions. De vegades penso que, objectivament, comptant amb els afanys (i els diners) que esmercen per esborrar-nos del mapa (i per esborrar-nos el mapa també), ja no hauríem d’existir. Però aleshores veig que, objectivament, comptant amb la força i la determinació i la memòria i l’alegria de la gent d’aquest país, s’entén que existim. L’alegria, he dit, sí. L’alegria sempre. L’alegria de ser.
Bé, i les babarotes, què? Ho veieu? Ja ni ens en recordàvem. Res, borumballa i simple gelosia; pitjor per a ells i visca Sant Jordi, visca el Correllengua i la memòria del Vint-i-cinc d’Abril!
