31.03.2016 - 02:00
“La glòria i el mèrit en alguns homes s’escau en allò que escriuen; i en altres, en què no escriguin pas”. Amb aquesta cita, Plana tancava una sèrie d’articles que va publicar a la Revista Nova els anys de l’inici de la I Guerra Mundial, amb el títol deliciós de Petit assaig d’estratègia i de tàctica contra la mala literatura.
Alexandre Plana i Santaló (Lleida, 1889 – Banyuls de la Marenda,1940) fou un advocat, crític, poeta i narrador. Essència de noucentisme que va acabar passant a la història més com “l’amic de” que per la seva pròpia obra. Efectivament, ell va ser l’amic de Sagarra i el mentor de Pla, el perfecte tertulià civilitzat i emmidonat de l’Ateneu, un liberal radical, torturat per la seva homosexualitat, a qui el món exquisit, culte i sensible al qual impossiblement aspirava se li esfondra el 1936 i mor a l’exili, tot just encetada la llarga nit del franquisme (a Can Segarra, amb el petit Joan als braços).
A banda de les seves poesies (i antologies), és autor de l’estimable El mirall imaginari, recull de proses poètiques, i de la novel·la breu A l’ombra de Santa Maria. Però el gruix de la seva producció es troba als diaris i revistes El Poble Català, La Vanguardia, La Publicitat, o La Revista i Mirador. Les seves crítiques de literatura, art i música són amarades de l’esperit de l’època: bon gust, cosmopolitisme i el punt d’ironia carneriana necessari per a perfumar els escrits. En són una mostra excel·lent aquestes “Normes”:
(Podeu continuar llegint aquest article de Núvol ací)
