El vint-i-cinquè aniversari d’un diari digital és una efemèride considerable. Quants projectes no s’han creat i desfet en un quart de segle? Quantes empreses no s’han inaugurat i han fet fallida? Quantes feines no s’han creat i destruït? Quantes vocacions no s’han volatilitzat? Quantes promeses polítiques no s’han esvaït? Valdria la pena de fer un assaig de recompte per prendre consciència de què significa sostenir durant un quart de segle un diari amb una idea de país molt allunyada de l’oficial, tant hi fa que l’oficialitat sigui estatal o autonòmica. I de què implica sostenir-lo amb independència dels partits polítics que, governin o no, constrenyen la vida pública consumint-ne l’energia fins a l’extenuació. Endreçar la visió de la vida pública, inventar (en el sentit original d’invenire, d’arribar a algun lloc, de trobar o descobrir) la quotidianitat evitant la barroeria i la brutalitat de les passions polítiques implica un compromís. En primer lloc amb el periodisme, per a crear un espai en què la democràcia i el debat es dignifiquin, i en un altre primer lloc (car per als fundadors de VilaWeb tots dos objectius són inseparables) amb el país, entès en l’amplitud històrica com l’espai, malauradament cada vegada més desdibuixat, en què, com deia Josep Pla, quan surts de casa i saludes amb un ‘bon dia’ reps un altre ‘bon dia’ per resposta.

Quan dic que VilaWeb és independent vull dir que té criteri, és a dir, un estàndard amb què jutja, avalua i interpreta allò que considera important. No cal dir que el criteri és exigent, perquè això és a la vista, però val la pena de remarcar que mai no és induït. Fa temps, algú que ho podia saber em va explicar que un president de la Generalitat havia trucat a la direcció d’un diari per demanar que hi posessin un periodista que (perdonin la grolleria, però m’ajusto a la cita textual), quan ell fes un pet, escrivís que feia bona olor. L’escàndol no rau en el llenguatge emprat per aquell cap de govern, car la ventositat fa temps que va arrelar en la cultura catalana. Sols cal recordar que, al segle XVII, el dominic Francesc Mulet, catedràtic d’arts i de filosofia moral a la Universitat de València, va escriure un Tractat del pet sense parió a cap facultat europea de l’època. O recordar l’obsessió escatològica de la cultura popular, tan difícil d’explicar i, encara més, d’exportar a unes altres mentalitats. Una cultura hostil a la natura, que per Nadal il·lusiona els petits amb un símbol de l’arbre caigut amenaçant-lo amb primitius sortilegis, en comptes del frondós avet, que mig món honora amb la cançó d’Ernst Anschütz. O els ensenya a ser naturals donant protagonisme al caganer en l’escena màgica de l’adoració i posant així la nota materialista a l’encarnació de la divinitat. Una nota que els polítics també han segrestat, competint amb les figuretes del pessebre de la mateixa manera que Leopold Bloom desplaça Odisseu a la novel·la de Joyce i comença la seva jornada pseudo-èpica alleugerint-se a la comuna.

L’escàndol no és doncs que un president de govern demanés a un rotatiu que informés puntualment de les seves ventositats. Això ho fan pràcticament tots els diaris sense necessitat d’estímuls. L’escàndol rau en la pretensió que hi posessin l’olor que ell volia. No revelaré el nom del molt honorable ni tampoc el diari, perquè la persona que m’ho va explicar em va demanar discreció i fins avui l’he observada. Potser alguns altres la saben, l’anècdota, perquè és de les que corren ràpidament en un àmbit tan afeccionat a la xafarderia política com ho és el català. Però això són detalls insignificants; el fet important és la pràctica del periodisme. I si esmento el cas és per a posar en relleu que aquesta situació seria impensable a VilaWeb. Perquè si hi ha res que doni sentit a la paraula ‘independència’ referida a un mitjà és la impermeabilitat a les pressions del govern i l’absència de quotes de representació dels partits.

VilaWeb no és solament el diari amb la mínima expressió de subvenció oficial, fet que demostra la dificultat dels governs per a comprar-ne la voluntat, sinó que és l’únic que té a l’agenda de prescindir-ne. És a dir, que aspira a esdevenir un diari exclusivament dels subscriptors. Això vol dir una gran autonomia de criteri, car la diversitat social i geogràfica dels lectors contrapesa els punts de vista i allibera el diari de qualsevol submissió ideològica. Els lectors poden ser i de vegades són membres d’un partit; llavors interpreten allò que llegeixen amb l’apassionament de la militància i jutgen els articles amb aquest raser. Però un diari que vulgui ser quelcom més que un instrument del joc polític no pot fer propaganda d’un partit ni silenciar-ne les errades sense abdicar la vocació d’aclariment de la realitat. La qual cosa no vol pas dir que VilaWeb no sigui un mitjà que lluita. Ha de ser-ho, de vegades fins l’ascetisme, per no caure en la barroeria ambiental. Lluitar per una societat més digna comença per fer un diari sense guarniments ni concessions a la vulgaritat. I es confirma en la constància amb què el diari exposa la persistència de l’anormalitat que uns altres mitjans tracten de normalitzar. Vull dir que VilaWeb és independentista d’origen i convicció, no pas ocasionalment com ho són determinats mitjans, prests sempre a marcar el pas al so del timbal que toqui. Ha de ser independentista per a no oblidar que el país és ocupat d’ençà de fa segles i que cada jornada repressiva és un episodi més d’una mateixa ocupació. La conquesta, que s’exhibeix de mil maneres en el dia a dia, té les fites en negre als annals de la història, però es copsa millor amb el concepte de memòria que no pas amb el d’història. O per dir-ho amb els termes de Bergson, més des de la duració que no pas des del temps lineal. Perquè la discontinuïtat de la destrucció, interrompuda ara i adés amb treves que alguns confonen amb la pau i el progrés, sols enganya els desmemoriats.

Els qui tenim una certa edat recordem els cartells enganxats als murs de la nostra infantesa celebrant els vint-i-cinc anys de pau de Franco. VilaWeb celebra vint-i-cinc anys de combat en referència conscient al diari de la Resistència, com de vegades li agrada de recordar al seu director. Si ho voleu, el diari de Camus era impotent contra les armes de l’ocupant, però no era innocu. L’opinió és una eina constructiva en democràcia, una arma temuda per la tirania i una comunió a les catacumbes en temps de foscor. Del 1995 ençà hi ha hagut barreja, més que no pas alternança, d’aquestes funcions, perquè la llavor del present es va sembrar en el passat i la persecució actual de l’opinió, els judicis polítics i el retorn d’exèrcits forans no haurien estat possibles sense l’ensulsiada moral d’aquell govern que molts van confondre amb el canvi i l’esperança. El 1995, el règim de Felipe González agonitzava immergit en la corrupció, les tortures i els segrests. Amb ell agonitzava la transició, o el seu mite, per ser més exactes. La modernització s’esllanguia, com abans s’havia esllanguit el federalisme i fins i tot l’autonomia, ofegada en l’amargant i injust cafè per a tothom. Catalunya estava enfangada en la falsa dialèctica entre nacionalisme i cosmopolitisme que la realitat ha fet esclatar, malgrat que alguns, amb una notable incapacitat per a la síntesi, facin mans i mànigues per reconstruir-la. De la síntesi, el diari n’ha fet bandera des de la fundació, car al nom de VilaWeb hi reverbera la vila global de Marshall McLuhan a la societat de la comunicació.

El 1995 és una data frontissa en què vira el panorama espanyol i s’hi anticipa tot allò que ha vingut després. Perseguit de prop pel Partit Popular, el PSOE tomba cap a un nacionalisme desvergonyit mentre destil·la la histèria de la guerra dels Balcans per atacar ‘els nacionalismes’ amb una delirant instrumentalització de l’actualitat. Com sempre ha fet el nacionalisme espanyol, que és d’una pobresa teòrica extrema. El retorn de la dreta franquista al poder, amb un José María Aznar cínicament pre-democràtic, era ja una certesa i el PSOE s’hi prestava, avenint-se a la política de torns. També s’hi prestava CiU amb un tacticisme de curta ambició i llarga cobdícia, que als espanyols els semblava innoble malgrat treure’n profit i haver hagut de reinventar-lo després del 2017 amb uns altres personatges.

Són ja vint-i-cinc anys d’ençà que VilaWeb començà a aportar llum a un ambient que s’enfosquia a gran velocitat, però que del 2012 al 2017 inundà un raig de claror intensa, un espasme de llum que es difongué per tot el món abans d’apagar-se. I VilaWeb hi era, reflectint-la. En aquest nou temps de penombra, molt semblant en aspectes a la fi del franquisme, el diari crea comunitat i sosté l’esperit de lluita assenyalant les petites, necessàries victòries amb els seus editorials, denunciant les febleses i les dimissions i amb una exhortació constant a diluir les divisions i sumar les energies sense confondre el fi amb els mitjans. Però la singularitat de VilaWeb rau sobretot en el fet que preserva la consciència del país amb un patriotisme que no té res a veure amb el patrioterisme i molt amb el desig de Pere Quart a les Corrandes d’exili, el de ‘Una esperança desfeta, una recança infinita i una pàtria tan petita que la somio completa’. Sols que l’esperança que transmet el diari d’Assumpció Maresma i Vicent Partal, de Vicent Partal i Assumpció Maresma, no és pas desfeta, ni de bon tros.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.