Vida, història i crim, intimitat, i com contar-ho

  • A propòsit de 'La mort de Guillem' de Marqués-Marcet

Mercè Ibarz
09.10.2020 - 21:50
VilaWeb
Una companya de Guillem Agulló al judici, quan li fan entonar l'himne franquista, en el film de Marqués-Marcet.

Per producció és un telefilm, però La mort de Guillem, de Carlos Marqués-Marcet, és sobretot bon cine. I bona televisió. Les sensacions, reflexions i intermitències de la memòria que provoca en els espectadors d’edat i potser més entre els joves són d’agrair per històriques,  polítiques i cinematogràfiques. Per l’excel·lent direcció d’actors, per la composició visual del relat, que el mateix director en diu docu-ficció, per la narrativa que vehicula aquest repàs de la memòria de Guillem Agulló. La trena d’imatges històriques dels arxius de televisió i la recreació de la vida diària és tan encertada que transmet una enorme veracitat. Perquè comunica el sentit col·lectiu compartit per la família Agulló-Salvador i l’equip cinematogràfic, es nota a cada pla, sense necessitat que la família en conegués el muntatge final, això també es nota: contar uns fets espantosos, un crim, un moment històric que s’allargassa des de llavors, 1993, juntament amb el que no es veu mai, el dol i com tires endavant. El dol d’una família i, pels poders que té el cine, el dol d’un país per tot allò que ha quedat estroncat, pel que no s’ha fet, per les vides que no hi són. Diguem el País Valencià, que en sap un munt, de tot això, des de la transició postfranquista. Diguem nosaltres, el país de cadascú. Perquè una història personal és sempre història, i si es narra amb sentit històric decent és encara més la història de tots.

És el que hauríem d’esperar sempre de la ficció audiovisual. Per fortuna així és a La mort de Guillem. Obre més la possibilitat d’anar bastint una cinematografia i una producció televisiva capaç de contar la història col·lectiva com ho saben fer en altres contextos i panorames audiovisuals, com ara els anglosaxons i ben en particular els nord-americans. En saben més que ningú perquè fa molt que ho fan, des de sempre en realitat: contar la història i els seus crims forma part del nucli original d’aquelles cinematografies i televisions. El cine va néixer quan la immensa majoria de la població era analfabeta i la televisió es va fer dominant quan la societat de consum de masses començava a substituir l’alfabetització per la publicitat, la teleporqueria i la propaganda. El cine ha cohesionat les societats, la tele més encara. Reflexionar visualment sobre la història, entendre les imatges, com van evolucionant, és imprescindible. Ara ho és més que mai: vivim en un món d’imatges més i més poblat d’imatges i d’analfabets visuals a la força, farcit per una pila d’imatges, que vessen per una pila de pantalles, petites i grans, de totes les mides i per a totes les edats.

Marqués-Marcet i el seu equip, els guionistes Roger Danès i Alfred Pérez Fargas i el director de fotografia Àlex García Martínez, han lligat les imatges de la dita realitat –de la tele, aquell Canal 9 que tan malament va acabar, com tantes coses així van acabar malament al país– amb la recreació de la vida a casa. La presència de Guillem – Yani Collado és tan forta que hi surt poquíssim però no l’oblides en cap moment. Glòria March com a Carmen Salvador i Pablo Molinero com a Guillem Agulló pare excel·leixen, i també les germanes Belén i Carmina reviuen. La minuciosa posada en escena del cineasta, a través del respecte de la càmera –les portes, les portes– i de la profunditat de camp, filmant des de lluny els pares quan reben la notícia, deixant que tot respiri, fins a l’esclat del dolor i quan tot es trenca i estàs sol a casa, considera tant els sentiments de la família com la intel·ligència de l’espectador. És una prova de l’estil que Marqués-Marcet (Barcelona, 1983) ja es pot dir que ha aconseguit, a trenta-set anys.

Entén la vida domèstica –els àpats a la taula del menjador i la cadira buida del fill, la cuina, el bany– com a espais col·lectius que permeten  l’honestedat per parlar d’un nosaltres, de la intimitat que de vegades no pots compartir ni amb qui ens acompanya en aquests mateixos espais. Ja ho havia assajat en els films precedents (10.000 kms, Los días que vendrán, sobre la intimitat en les parelles joves actuals i ben preparades de classe mitjana). I en un altre film històric, que convé recordar perquè també té troballes notables i referma la convicció que per a aquest cineasta tot allò personal és polític i tot allò polític és personal, íntim, en diu: 13 dies d’octubre (2015), sobre els dies del president Companys al castell-presó de Montjuïc i el seu afusellament, vistos a través del militar que li va fer d’advocat defensor. Els espais domèstics, militars, judicials entrellacen aquests dos films i adquireixen a La mort de Guillem ressonàncies que, en paral·lel a la sensibilitat pels matisos dialectals i en aquest últim film gràcies també les cançons d’Al Tall, Obrint Pas i més, són un bàlsam per als ferits d’història, que tanta falta fa.

He llegit que el director diu que es va plantejar el film mirant de trobar la manera d’aportar alguna cosa a la vida. Ho ha aconseguit. M’agrada saber que els pares de Guillem li han regalat, volen que la tingui ell, la bandera del dormitori del seu fill.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any