Vicent Marco: “La direcció d’À Punt llança al fem tot el prestigi que havien guanyat”

Aquestes últimes setmanes el sector del periodisme és notícia al País Valencià. D’una banda, hi ha la filtració de l’àudio d’un vídeo brut que va gravar À Punt i que no va lliurar a la jutgessa, i la consegüent polèmica que això ha generat sobre el codi deontològic de la professió. D’una altra banda, hi ha la marxa de la radiotelevisió pública valenciana de la periodista Elena Tamarit, que es va acollir –de manera inèdita fins ara– a la clàusula de consciència. I, finalment, hi ha la sentència que obliga el diari Levante-EMV a readmetre Quico Arabí, adduint que es va faltar a la llibertat d’expressió i informació del periodista. Parlem de tot plegat amb Vicent Marco, president de la Unió de Periodistes Valencians, l’organització majoritària de la professió al País Valencià.

—À Punt és protagonista a les notícies aquests dies. Com valoreu el posicionament de la radiotelevisió pública enfront de la filtració d’àudios del CECOPI?
—És intolerable que s’estiga buscant entre els companys, perseguint el possible filtrador dins À Punt. El que hauríem de preguntar-nos és per què no han donat eixe àudio abans a la jutgessa. Nosaltres hem parlat amb part de la plantilla i estaven tots convençuts, perquè així els havien informat, que la jutgessa tenia eixos bruts. Per això no ho havien emès. Era un vídeo que havia vist pràcticament tota la redacció, havien demanat d’emetre’l moltes vegades i els havien dit que no, que això estava en mans de la jutgessa, i era mentida. Els han mentit, per això la plantilla va accedir a fer eixe comunicat que volia fer l’empresa. I ara es troben que hi ha una cacera de bruixes injustificada i injustificable. Valorem molt negativament que À Punt no haja col·laborat en el seu moment com hauria d’haver col·laborat amb la justícia.

—Diuen que investiguen internament la filtració d’aquest material. Poden fer-ho?
—Entenc que sí, si volen fer una investigació interna és lògic. Com a anècdota et diré que, per exemple, el vídeo famós de “l’alcalde és un fill de puta”, va ser una filtració, perquè no es va emetre mai. I en el seu moment també hi hagué cerques de responsabilitats de qui havia filtrat el vídeo –que és un dels més vistos d’À Punt, sense haver-s’hi emès. Al final, és un material teu que s’ha filtrat en un altre lloc i que t’ha deixat molt mal. Òbviament, tenen dret d’investigar-ho, però èticament és molt lleig d’investigar el filtrador i no la persona que va negar o que va obviar lliurar eixe material a la justícia.

—S’excusaven en el codi deontològic per no enviar de manera voluntària aquests vídeos a la jutgessa, però enfront de 229 morts, quin valor té el codi deontològic?
—El primer que férem quan va passar açò és preguntar a la comissió d’ètica i deontologia de la FAPE si es trencava el codi deontològic. No es trenca. El codi deontològic estipula, a més, que en casos d’extrema gravetat, com aquest, queda tot supeditat a l’esclariment de la veritat. No hi ha cap trencament del codi deontològic i, per tant, és una excusa totalment esbiaixada.

—La jutgessa ha fet un acte molt dur en què exigeix a À Punt que lliure el material i desmunta legalment els seus arguments per a no fer-ho voluntàriament. En quina posició deixa això la radiotelevisió pública?
—Amb l’acte de la jutgessa es demostra que À Punt haguera pogut emetre en qualsevol moment eixa informació, sense cap mena de represàlia legal, i dóna arguments a la plantilla que volia que això s’emetera. La direcció queda al descobert, esperem que paren la cacera de bruixes, una volta ja se sap que això era una informació que es podia, i es devia, haver emès, i esperem que À Punt ho emeta. Tant eixe brut, com qualsevol altre brut que no hagen emès de la reunió del CECOPI del dia de la gota freda.

—Quina imatge dóna À Punt als ciutadans?
—Dóna una imatge de poc col·laboracionisme i opacitat. No crec que la imatge d’À Punt s’haja vist reforçada, més aviat al contrari, s’ha vist desprestigiada per tot aquest procés en el qual els directius s’han vestit de víctimes, i les víctimes reals s’han sentit desemparades per la televisió pública, que consideraven la seua.

—En quina situació es troben els treballadors d’À Punt?
—Es troben molt indefensos i un poc desemparats. El comitè d’empresa no està unit, no planta cara a la direcció i estan preocupats pels drets laborals, com és obvi i lògic, però no estan preocupats per la línia editorial, ni per les pressions que reben els periodistes, ni per la cacera de bruixes. No hi ha un consell de redacció perquè es va eliminar amb la nova llei i encara no s’ha creat. Aleshores, no tenen a qui acudir quan es troben en situacions d’assetjament o d’injustícia que es produeixen a l’hora d’informar d’alguna cosa o, com és en aquest cas, quan els menteixen abans de fer eixe editorial. Molts ens criden a nosaltres i és molt frustrant comprovar com dins À Punt hi ha molta gent que ha passat de treballar en un ambient cordial, de professionalitat, on cadascú podia treballar en llibertat i no era qüestionat per cada paraula que ficava, per cada titular, cada coma, a treballar en un ambient d’una tensió i hostilitat evidents.

—Dèieu que molts treballadors acudeixen a vosaltres, què podeu fer la Unió de Periodistes?
—Els oferim assessorament legal gratuït als socis. Hem tingut reunions amb la direcció d’À Punt. Hem parlat amb diputats autonòmics, hem parlat amb el consell d’administració per manifestar la nostra preocupació, i convidem la plantilla a unir-se i fer un pas endavant per donar-los suport. Creiem que ha de ser la mateixa plantilla, mitjançant el comitè d’empresa o el consell de redacció que encara no s’ha creat, els qui han de fer un pas endavant i plantar-li cara a una direcció que llança al fem tot el prestigi que havien guanyat. Nosaltres estarem al seu costat, però han de ser ells els qui facen el pas.

—A més de tot això, el viratge de la cadena s’ha fet evident, especialment, amb la retransmissió de curses de bous. Com s’explica que una radiotelevisió pública emeta aquesta mena de continguts?
—S’explica perquè són continguts del segle passat i són gestors del segle passat. I s’explica perquè el govern de la Generalitat està sostingut per Vox, i és una de les exigències, el contingut taurí a tota hora, així com la castellanització del mitjà de comunicació, per a donar-li suport a una televisió que ells han dit, per activa i per passiva, que tancarien quan hi arribaren. Fan el que fan tots els governs de dretes en totes les regions on manen, que és aprofitar-se’n per convertir-la en un mitjà de propaganda més que en un mitjà de servei públic.

—Sembla que el contingut en castellà té unes quotes d’audiència molt baixes en À Punt, que els valencians no ho volen…
—Amb l’excusa de l’audiència fan més continguts en castellà, però els continguts en castellà competeixen contra milers de plataformes i de televisions en castellà. És una batalla perduda. L’audiència se’n va per molts motius i no respon a eixe canvi positivament. Potser la solució seria tornar a fer més valencià, i potser la que apliquen és castellanitzar encara més.

—Fa poc, la periodista Elena Tamarit ha marxat d’À Punt tot acollint-se a la clàusula de consciència del contracte, que és poc habitual. Creieu que marca un precedent?
—Elena ha estat molt valenta, marca un precedent important. És un dels primers casos que s’han donat a Espanya i demostra que hi ha hagut, evidentment, un canvi de criteri en À Punt que pot atemptar contra la consciència personal dels treballadors. Posa de manifest que el contingut taurí, o de maltractament animal, és un contingut sensible i estem molt orgullosos d’eixe pas que ha fet Elena. I sembla que no serà l’única, ja hi ha més companyes i companys que es qüestionen si fer el mateix a causa del clima que es viu a la redacció d’À Punt.

—Elena va decidir d’anar-se’n a l’atur, conscient de renunciar a les condicions laborals de la cadena pública, per mantenir la seua ètica professional, i pensa a canviar de faena si no troba el seu lloc al gremi. Què ens ha de dir això sobre la precarització del sector?
—Les ofertes que arriben per a periodistes a la Unió són molt precàries. Vivim en un moment de mercantilització de la informació, en el qual la informació pareix que vaja a pes, i en un sistema pervers de dependència dels mitjans de comunicació de les ajudes públiques. Sembla que més que pagar publicitat o donar ajudes públiques, es compren articles o opinions. És molt difícil fer periodisme, és molt difícil trobar empreses que aposten pel bon periodisme, i com que hi ha molt d’atur en el sector, oferta-demanda, es paguen sous molt baixos. Cada vegada en som menys, cada vegada hi ha més gent que se’n va a la docència, a l’empresa privada. De cada deu graduats de periodisme que acaben treballant de periodistes, a hores d’ara, set se’n van a l’empresa privada i tres a mitjans de comunicació. Llavors, la informació està en mans de les empreses, no està en mans de qui hauria d’estar, que són uns mitjans de comunicació que vetllen entre la gent i els polítics, o entre la societat i l’empresa. Però hi ha molts interessos i vivim en un moment molt dur per a la professió. També potenciat pel desprestigi social, les notícies falses, el pescaclics, els pseudomitjans i pseudoperiodistes que només fan que intoxicar i generar odi. Sota la premissa del periodisme lliure el que fan és carregar-se la professió.

—Què voleu dir amb això del desprestigi social?
—Fa uns anys, ser periodista estava ben vist, és una obvietat. A hores d’ara, es posa en dubte tot el que escrius. Com que molt del contingut és patrocinat, molt de contingut comença a escriure’l la IA, la gent ja no es refia. I com que hi ha hagut tants casos de mala praxi i hi ha tants mitjans que es dediquen directament a ser altaveu dels seus patrocinadors, la societat veu el periodista amb uns ulls molt més negatius.

—Fa pocs dies també hem sabut de la sentència que obliga Levante-EMV a readmetre Quico Arabí, adduint que es va faltar a la llibertat d’expressió i informació del periodista. Són acusacions greus per a un diari…
—Sí. Estem molt contents que s’haja fet justícia en el cas d’un gran periodista com Quico. Era una obvietat que era una persona incòmoda per al govern actual de la Generalitat, que els seus llibres han deixat al descobert moltes de les misèries del Partit Popular i de Zaplana. El que demostra açò és la teoria que havien demanat el seu cap i li l’havien donat en safata d’or a qui l’haguera demanat. Assenta també un precedent i envia un missatge molt potent: no es pot fer fora un periodista perquè siga incòmode amb els polítics de torn. Haguérem volgut que el diari Levante protegira i defensara el treballador. I més un treballador amb tant de prestigi com Quico. No ho va fer, segurament per la debilitat econòmica que tenen els mitjans de comunicació i la dependència que tenen del sector públic. Ara, eixa decisió se’ls ha girat en contra. Esperem que amb el nou canvi de director canvie també la línia cap al respecte al treballador, perquè han estat acomiadant molts companys amb nocturnitat i traïdoria. És un símptoma més que el sector està en una crisi important.

—Els treballadors també van fer vaga després de la gota freda i denunciaven acomiadaments, pèrdua de poder adquisitiu i maltractament empresarial. Quina situació es viu al Levante?
—Nosaltres estem informats perquè tenim gent del Levante en la directiva, estem en contacte amb el comitè d’empresa i la situació, no en el Levante, sinó en el grup editorial Prensa Ibérica, és preocupant. Fa poc, amb el tancament de Superdeporte, es va fer fora més gent, i viuen un moment en què, si se’n va algú, no el substitueixen. Cada vegada han d’omplir més fulls entre menys professionals, i tenen sempre per damunt d’ells eixa espasa de Dàmocles que en qualsevol moment poden ser els següents acomiadats. No és fàcil treballar així, però no és l’únic mitjà al qual li passa. Li passa al grup Valencia Plaza, li passa al grup de las Provincias, Vocento, hi ha hagut acomiadaments en el Mundo, en el País, en l’ABC, en molts mitjans de comunicació amb seu a València o valencians. Tots pateixen, la retallada no és exclusiva del grup Prensa Ibérica. Per desgràcia.

—Voleu afegir-hi res?
—Una reflexió és que caldria, d’alguna manera, que eixa valentia que tingueren els del Levante per a plantar-se, fer una vaga, anar a Madrid a protestar, la tingueren també els companys d’À Punt per a desmarcar-se de la direcció i dir ben alt que ells són els qui van estar al costat de la gent durant la gota freda, els qui estigueren fent un treball premiat i excepcional, no són els qui ara oculten proves a la jutgessa. Caldria una vaga, una mobilització, de part de la plantilla, per a enviar eixe missatge a la societat, perquè si no la societat acabarà sentint À Punt no com el seu aliat, sinó com el seu enemic, i hem d’evitar-ho coste el que coste.