Vicenç Pagès Jordà, la baula que enllaçava amb Dalí, Deulofeu i Fages de Climent

  • Mort prematurament d’un càncer, us oferim una semblança de qui fou un dels escriptors determinants del tombant del segle XX i XXI

VilaWeb
L'escriptor Vicenç Pagès Jordà (1963 - 2022).
Montserrat Serra
28.08.2022 - 03:08
Actualització: 28.08.2022 - 10:34

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

L’any 2016, Vicenç Pagès Jordà (Figueres, 1963 – Torroella de Montgrí, 2022) ja havia publicat Els jugadors de Whist, segurament la novel·la que li va donar més anomenada, més lectors i una de les més elogiades de la seva trajectòria. També havia guanyat el premi Sant Jordi amb Dies de Frontera. Però aquell 2016, Pagès publicava la reescriptura de la seva primera novel·la, El temps d’Horaci, publicada inicialment el 1995. Amb motiu d’aquest esdeveniment, el vam entrevistar. Ens vam trobar al bar del CCCB, tot dinant, perquè al costat hi ha la facultat de comunicació Blanquerna, on donava classes. Havent dinat havia de tornar a l’aula.

Vicenç Pagès Jordà havia nascut a Figueres el 1963. Era empordanès. Era de la mateixa generació literària que Manuel Baixauli, Sergi Belbel, Lluís Calvo, Flàvia Company, Oriol Izquierdo, Joan-Lluís Lluís, Sebastià Perelló, Ponç Puigdevall, Màrius Serra, Jaume Subirana (la collita del 63).

L’any 1990 va publicar el primer llibre, que era un aplec de narracions: Cercles d’infinites combinacions. L’hi va publicar l’editor Xavier Folch a Empúries. Els estudiosos de la seva obra diuen que en aquelles narracions es concentrava tot allò que va venir després. L’any 1992 publicava a Llibres de l’Índex Grandeses i misèries dels premis literaris, que anava farcit de cites. La primera novel·la va arribar el 1995, també a Empúries, i es deia El món d’Horaci. A la contracoberta del llibre s’endevinava l’ambició i la jovenesa de Pagès Jordà: “L’autor trava un argument ambiciós, a mig camí entre la ficció i l’assaig creatiu, amb ajuda del mètode paranoicocrític.” Un vincle directe amb Dalí, amb Deulofeu, amb Fages de Climent.

Explicava Pagès: Jo el que he fet amb aquesta novel·la és deixar anar el deliri d’una manera crítica. És el que també feia Fages de Climent. És un ultralocalisme. Tot el que diu Dalí té sentit. És paranoic però és fecund. I és vinculat amb la patafísica. És un territori on conflueix la realitat, la ficció i el deliri. I l’art de la paranoia. És tota una tradició. Dalí i Deulofeu estan en això. No és casual que un llibre de Fages de Climent com Vila-sacra capital del món, en una primera edició contenia el pròleg d’Alexandre Deulofeu; el pròleg de la segona edició és meu.

Després va publicar novel·les com ara Carta a la reina d’Anglaterra (Empúries, 1997), La felicitat no és completa (premi Sant Joan, Edicions 62, 2003), Els jugadors de Whist (premi Crexells, Empúries, 2009), Dies de frontera (premi Sant Jordi, Proa, 2013), Robinson (2017). A més dels reculls de contes En companyia de l’altre (premi Documenta, Edicions 62, 1999) i El poeta i altres contes (premi Mercè Rodoreda, Proa, 2005), i els assaigs divulgatius Un tramvia anomenat text (Empúries, 1998) i De Robinson Crusoe a Peter Pan. Un cànon de literatura juvenil (Proa, 2006).

Pagès Jordà sempre havia dit que El món d’Horaci era la seva novel·la més ambiciosa. En aquella entrevista li preguntàvem si es considerava un d’aquells autors que, de fet, escriuen una única novel·la durant la seva trajectòria literària. Ell assegurava: “Sí, tot i que he escrit obres de gèneres diferents, en les novel·les passa això, que s’assemblen. En les meves novel·les hi ha una relació d’espai i temps que fa que s’assemblin. Com La novel·la de Ferrara de Giorgio Bassani, apareixen personatges recurrents, apareixen uns mateixos espais… M’agradaria aplegar totes les novel·les que he escrit fins ara en un sol volum, a títol pòstum, amb el nom La novel·la de Figueres. Des d’El món d’Horaci, que és la novel·la fundacional, fins a Dies de frontera.·”

També explicava del fet de ser escriptor: “Hi ha gent que es pren l’ofici d’escriure com un sacerdoci. Hi ha guerres religioses, bàndols i traïcions. Jo no crec en els grups, sobretot d’escriptors. Escriure és una feina solitària. Les associacions d’escriptors són un oxímoron, una paradoxa. Hi ha qui pot exercir molt bé el càrrec, que implica fer moltes relacions, visites, viatges… però per a escriure has d’estar sol. I els grups no et permeten evolucionar. Has de poder fer tombs, optar pel silenci, no repetir-te, tenir la llibertat de fer i desfer…”

Pagès Jordà, entre novel·la i novel·la canviava de gènere, i també escrivia contes i altres peces curtes, per desenganxar-se de la novel·la feta, per posar el novel·lista a guaret, però sense perdre el fet d’escriure. Així el vam trobar el 2016 quan el vam entrevistar. De manera que li va ser fàcil acceptar la proposta que li vaig fer: una conferència sobre les olors i les pudors en la literatura. Pagès feia temps que guardava en una carpeta fragments d’obres de la literatura universal que tractaven sobre les olors. En tenia centenars.

El 2018 aquesta selecció depurada es va convertir en el llibre de petit format Les olors en la literatura (Vibop Edicions) i el 2020 van arribar Les pudors en la literatura (Vibop Edicions). El primer volum, més sintètic, construït a partir de fragments curts d’una trentena d’obres i autors d’aquí i de tot arreu, tenia dues virtuts, entre més. La primera, que l’ordre de les cites era construït a partir d’un fil invisible que relacionava i feia dialogar i avançar les cites posades de costat. La relació entre alguns autors és sorprenent. En segon lloc, que incorporava una bibliografia, sobre la qual deia: “No n’he triat les millors edicions, sinó les que tenia a casa, potser perquè entenc que una bibliografia és també una autobiografia. Cada volum incorpora una textura, un color, una olor i, per tant, uns records: en el meu cas, el llibre de contes de Rodoreda que ens van fer llegir a tots els estudiants d’aquell tercer de BUP a Figueres, la traducció de l’Ulisses que vaig comprar el 1986 al mercat de Sant Antoni de Barcelona i que vaig tardar anys a acabar…”

Era un home d’aparença seriosa. Escèptic moderat. Gastava molta ironia i un bon humor anglès. “Necessitem la ironia i l’humor per viure. Perquè, en general, la cosa està bastant malament. No veig gran diferència entre la literatura i la vida”, deia. Ha deixat una obra inèdita, Kennedyana, sobre la família Kennedy, un dels seus temes d’interès de llarg recorregut. Ho sabíeu, que en tots els seus llibres, en un moment o altre, amb més o menys rellevància, apareixen citats els Kennedy (o elements del seu entorn biogràfic)?, com fites amagades, picades d’ullet al lector, per mostrar el seu interès per una història que el va fascinar tota la vida i que ha estat la seva darrera aportació literària. Ell, un dels autors catalans determinants del tombant de segle XX i XXI.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes