Viatjar amb els mots

La liquidació de la democràcia a Espanya no és qüestió d'amistat sinó d'objectivitat i en tot cas és perfectament investigable

Joan Ramon Resina
Joan Ramon Resina
30.01.2022 - 20:51
Actualització: 26.01.2022 - 18:39
VilaWeb

VilaWeb necessita el vostre suport

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros al mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n’hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots?

Fes-te’n subscriptor aquí.

Així com els vins s’alteren viatjant, el conceptes polítics muden de sentit en passar la frontera. “Democràcia”, per exemple, vol dir una cosa a Anglaterra, a França una altra i una d’encara més diferent a Rússia o Espanya. No sols cada terra fa sa guerra, sinó que cada país fa amb el llenguatge allò que més li plau. I fins i tot parlant amb un mateix lèxic, perquè així “ens entenem tots”, acabem no dient res. Ni cal en realitat, perquè el parlamentarisme és una entelèquia necessària al sistema, un acte de fe que contradiuen cada dia el soroll i la fúria d’una conversa que res no significa. Ningú no escolta ningú, perquè el discurs és la “superstructura” dels grans interessos delegats en els partits. Els arguments esdevinguts consignes i la consciència ostatge de la disciplina de partit dissimulen la cruesa amb què la Realpolitik governa als despatxos.

A Catalunya s’ha passat en pocs anys del “parlant la gent s’entén” al “parlem espanyol perquè així ens entenem tots” per acabar en un “deixar parlar pot dur-te a la presó”, com prou sap Carme Forcadell. De fet, ni calen paraules. La semiòtica més exigua pot depurar tot un president de govern com Quim Torra o un simple diputat com Pau Juvillà, l’un per haver recordat en un cartell que de presos polítics, com de bruixes, d’haver-ne n’hi ha; l’altre per haver decorat les finestres del seu despatx amb uns llaços com els que han penjat a la sala de casa aquests darrers anys per a intriga i perplexitat de les visites.

Tant com el sol surt per a tothom, el mot “democràcia” s’infla i arrodoneix fins a cobrir-ho tot. Gairebé com l’amor, que tot ho aguanta, tot ho sofreix, tot ho creu, tot ho espera, tot ho dissimula. Per això, Francis Fukuyama, director del Centre sobre la Democràcia, Desenvolupament i Estat de Dret a Stanford, en advertir-lo jo de la degradació de la democràcia espanyola em respongué que, d’acord amb l’Oficina de Democràcia, Drets Humans i Treball del Departament d’Afers Estrangers del govern nord-americà, Espanya és una democràcia. Una resposta tan funcionarial em féu pensar que, si un centre acadèmic accepta d’ofici allò que sosté una agència governamental, si la recerca pren la doctrina geopolítica del govern com a premissa i alhora en fa una conclusió, llavors tenim un exemple gairebé ideal de perquisició tautològica. Dit planerament: una mostra d’investigació inútil, purament confirmativa. Com ara l’estudi sobre morts violentes que la CNN ressenyava dijous de la setmana passada i que gastava una prolixa anàlisi quantitativa per a demostrar que als estats amb les lleis de tinença d’armes més laxes hi moren més persones per arma de foc. Els exemples no són ben bé equivalents, perquè si l’estudi sobre les víctimes d’armes de foc tenia l’objectiu de persuadir les legislatures estatals perquè reforcessin el control d’aquestes armes, la resposta del meu col·lega de Stanford indica temor, potser irreflexiu, que una mesura de la democràcia que divergís de l’oficial podria complicar les relacions entre el govern i el centre de recerca.

El prejudici en favor de l’oficialitat és sempre senyal de timidesa epistemològica. Però en qüestions polítiques que superen l’àmbit especulatiu l’oficialisme és encara més ofuscant, car tradueix en falsa ciència la complicitat amb el poder. Per això Fukuyama, jugant el comodí de la imparcialitat, trobava lícit d’enllestir la partida a favor de l’status quo, dient que si d’una banda rebia la meva informació, de l’altra banda els seus amics de la FAES li feien arribar la contrària. Hom tria els amics i és cert que la FAES té opcions d’influir en centres vinculats a les polítiques d’estat, però la liquidació de la democràcia a Espanya no és qüestió d’amistat sinó d’objectivitat i en tot cas és perfectament investigable.

Al capdavall tot es resumeix en una qüestió lingüística. Un terme com “estat de dret” és un paraigua tan ample que pot aixoplugar realitats polítiques molt diferents, fins i tot aquella “democràcia orgànica” que es regia per unes “lleis fonamentals” què justificarien l’encaixada de mans d’Eisenhower, De Gaulle i Richard Nixon amb Franco. Avui aquella democràcia tan específica s’ha tornat a “organitzar”. “Estat de dret” és un concepte tan elàstic que gairebé tots els estats ho són, si més no formalment, encara que al capdamunt tinguin autòcrates com Putin o Assad, o una elit que monopolitza tots els poders, inclòs el quart, en una reencarnació postmoderna de l’absolutisme. Es diu que la democràcia perilla i no és cert; allò que perilla són les democràcies. Trontollen les actualitzacions, sovint experimentals, d’una idea que, com el vi, s’altera amb la latitud i, com els ceps, és més o menys resistent a les plagues segons els indrets on s’ha trasplantat.

La identitat, tan execrable al sud del Pirineu i a l’est de l’Ebre que hi ha independentistes que la repudien, es torna amable i fins i tot necessària en passar la ratlla i repatriar-se al país d’origen. Car fou la revolució francesa, més que no el descobriment de les cultures populars per Herder, que impulsà el nacionalisme, la idea que l’estat era la nació i havia de tenir una única cultura i un únic idioma. I fou l’Assemblea Nacional, és a dir, el republicanisme, que imposà aquesta idea en tota l’extensió d’allò que abans havia estat una monarquia multicultural i multilingüística. Manuel Valls, sempre hostil amb la identitat quan es tracta de la catalana, havent passat la frontera sosté que “els republicans de totes les tendències han d’assumir la qüestió de la identitat”. No es refereix pas a una identitat qualsevol, de les quals n’hi ha a grapats arreu d’Europa, sinó a la identitat, la que beu del poder i per tant en proporciona.

A Espanya aquest tomb el PSOE ja l’havia fet quan el PP l’atrapà després de dues dècades al poder i uns quants escàndols de corrupció i terrorisme d’estat. Llavors els socialistes s’adonaren que havien regalat la força emocional del nacionalisme a la dreta i decidiren de reclamar-la. La substitució de la bandera de la plaça de Colón de Madrid per una amb el pal de 50 metres doblant l’anterior i un drap de 294 metres quadrats fou el tret de sortida d’una cursa identitària que acaba, de moment, amb escenes de militars cantant amb mística d’embriac “Soy español, español, español”, acompanyades del respectiu i inevitable “a por ellos”.

Aquest tomb també el féu Fukuyama al llibre Identity: The Demand for Dignity and the Politics of Resentment, publicat el 2019, per cert amb bona acollida a l’estat espanyol. Tot i que presentada com una exploració teòrica, la discussió no resta a l’esfera especulativa, sinó que es permet d’adjudicar la legitimitat entre les identitats en pugna. Quan defensa la identitat nacional es refereix sempre a una identitat estatal, és a dir, un règim legitimat fiduciàriament al marge del grau de democràcia exercida. “La identitat nacional comença amb una creença compartida en la legitimitat del sistema polític del país, tant si el sistema és democràtic com si no ho és.” I què passa quan un sector de la població no comparteix aquesta creença, quan considera il·legítima l’ocupació del seu territori per un sistema polític que li ha estat imposat per la força de les armes? En aquest cas el mots poden invocar-se de manera que el sentit canviï en passar la frontera, tot distingint els pobles no pas d’acord amb la legitimitat històrica sinó d’acord amb qui controla l’estat. I així és com Catalunya, no essent un estat, no té identitat nacional sinó “etnonacionalisme” (miracles del llenguatge acadèmic!), un complex que per definició no està legitimat per a reclamar la independència i amenaça l’existència dels estats constituïts i l’estabilitat de l’ordre global.

Fukuyama repeteix la vella tesi postmarxista d’un Eric Hobsbawm o d’un Ernest Gellner, confonent com ells les realitats nacionals amb els estats nació, sense adonar-se que aquests són el balanç provisional de lluites etnonacionals en l’espai d’imperis prèviament constituïts. A la seva manera, el meu col·lega continua obsedit per la voluntat de posar fi a la història. Per això el 2017, quan Fukuyama va dir-me que no podia donar suport als separatismes, en recordar-li jo el nostre 4 de juliol, optà per no respondre’m. Potser perquè tots dos entenem la legitimitat de la independència americana dins el camp semàntic que ens assigna la ciutadania compartida.

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €

Més notícies