Via fora, que ja no tot està per fer!

Catalunya, any 2023. Tots els independentistes estan amargats i barallats entre ells. Tots? No. Al Centre Artesà Tradicionarius de Gràcia se n’han aplegat tres-cents que, a més de resistir a l’invasor, com han fet sempre, somriuen, s’abracen i xerren animadament mentre fan un got de vi. Estan contents de retrobar-se i convençuts que, un cop passat el dol, ha arribat el moment de tornar a “posar-se dempeus altra vegada i que se senti la veu de tots solemnement i clara”, per dir-ho amb els versos de Miquel Martí i Pol. I d’esmolar les eines, és clar, com diu la cançó. Cadascú les seves, que d’això es tracta al capdavall.

Començar aquesta crònica com si fos un àlbum d’Astèrix i Obèlix és una manera com una altra de mirar d’explicar què va passar la nit de dijous al CAT de Gràcia, a Barcelona, on Oriol Creixells ens havia convocat per celebrar els trenta anys del primer Via Fora!, que va obrir el 8 de setembre de 1993, allà a la vora, a la Riera de Sant Miquel. La de dijous va ser una nit molt especial. Per la gent que hi havia –no hi era tothom però no hi sobrava ningú, excepte l’infiltrat, si és que va venir. Per les paraules que es van dir –justes i precises, i amb alguna excepció, concises. Per les cançons que van sonar –tota revolució té banda sonora i la nostra també. Però la nit de dijous va ser especial, sobretot, per l’ambient de bon rotllo que hi havia, com no podia ser d’una altra manera entre gent del rotllo.

Pocs minuts abans de les vuit del vespre, el local ja és ple i això és senyal que hi ha ganes acumulades i converses pendents. Un llibret de més de cent pàgines que fa olor de nou i que ha coordinat Vicenç Relats, amb articles, fotografies i documents de l’època, espera els convidats. Hi ha moltes cares conegudes. Anant cap al meu seient, saludo Josep Rius, Oriol Solé, Jaume Clotet, Francesc Abad, Pere Cardús, Josep Cubells, Jordi Estalella, Oriol Buch i Àlex Fenoll. Som els joves de fa trenta anys. I, com fa trenta anys, som molts més homes que dones. Som els qui ja érem independentistes molt abans de les consultes, de les sentències del Constitucional espanyol i del referèndum que vam guanyar. Els amics de Baltasar Garzón i de Jiménez Losantos. Tenim més passat que futur, diu un mentre entra a la sala. No és pas veritat, salta el qui l’acompanya.

L’actriu Eulàlia Feliu, que també fa d’assessora de comunicació, engega l’acte amb els versos del poema “Ara mateix” de Miquel Martí i Pol. Un cop més, escoltem aquest “Cridem qui som i que tothom ho escolti. I en acabat, que cadascú es vesteixi com bonament li plagui, i via fora!, que tot està per fer i tot és possible”. I sí, tot és possible, però ja no tot està per fer, en part gràcies a herois no anònims (Titot dixit) com Oriol Creixells, que amb vint-i-cinc anys va decidir d’invertir els diners que havia guanyat venent enciclopèdies catalanes en un projecte que l’any 1993 era tan necessari com utòpic: oferir un espai de trobada i una programació cultural a una generació de joves que començaven a practicar allò que Ramon Barnils va definir com a independentisme desacomplexat. Minoritari? Sí, encara. Perdedor? Per poc temps. Perseguit? Com sempre. Però 100% desacomplexat. Deixar Espanya de banda no era una qüestió política ni ètica, ni de dretes ni d’esquerres, era una simple qüestió de bon gust (Barnils dixit).

Oriol Creixells comença el seu discurs –llegit, perquè si no diu que no arribarà al final– tot recordant el desaparegut Jordi Fàbregas, que durant molts anys va ser l’ànima del CAT. Després, esmenta algunes de les moltes persones que van passar pel Via Fora! durant la primera època, i a més de Ramon Barnils cita els noms de Salvador Cardús, Pau Riba, Isabel-Clara Simó, Josep Maria Solé Sabaté, Eliseu Climent i Miquel Calçada, entre més. També parla de les activitats especials que feien, com els autocars per a anar a València el Vint-i-cinc d’Abril, els dinars populars de l’Onze de Setembre o les festes de Cap d’Any amb concert de Mesclat i Joan Reig punxant música fins a la matinada. Explica que al Via Fora! hi sopava la gent que va acabar creant la Plataforma per la Llengua i el Grup de Periodistes Ramon Barnils. D’aquests darrers, que inicialment s’anomenaven Sargantanes, n’hi ha uns quants a la sala. També es refereix a l’actualitat i agraeix la feina que van fer tots els qui van posar el coll pel referèndum del 2017, amb una menció especial a Quim Forn, que seu entre el públic i rep una llarga ovació. També hi ha aplaudiments per a Lluís Escolà, el mosso que va acompanyar Carles Puigdemont a Bèlgica, situat discretament al fons de la sala. Finalment, Creixells menciona la revolució dels somriures de Muriel Casals i diu que cal posar fi a l’actual desunió i mal ambient del món independentista.

A banda de les activitats, amb xerrades, sopars-tertúlia i molta música, un altre aspecte positiu del Via Fora! és que va fer escola. Jaume Piquer, Jimmy per als amics, m’explica que el primer bar obertament independentista de Barcelona va ser el Bar Novecento al barri del Clot, que va obrir als anys vuitanta. Després, van començar a obrir casals, com el Casal Independentista de Sants i altres locals al barri de Gràcia o a Ciutat Vella (Ateneu Soroll, Estel, Foc i Fum, Casal Poca Broma). I a comarques també es van començar a obrir casals i bars com l’Ateneu la Seca i el cafè l’Havana de Manresa, o el mític Jimmy Jazz d’Igualada. Amb els anys, la marca Via Fora! es va escampar per ciutats com Vilafranca del Penedès, Terrassa, Manresa i Ripollet. Alguns dels promotors d’aquests altres Via Fora! també prenen la paraula. Tots hi van posar més ganes de fer país que de fer diners i tots en parlen amb orgull. De la dotzena que van arribar a funcionar, curiosament, només es manté el de Sant Sebastià, al País Basc. El de la Riera de Sant Miquel encara conserva el nom, però res més.

Alguns dels qui van acompanyar Creixells en els inicis del Via Fora! també són convidats a intervenir. Com el sociòleg Salvador Cardús, protagonista de la primera tertúlia, sobre independentisme i demagògia. Diu que un dels grans mèrits del Via Fora! va ser el d’unir lluita i festa, element imprescindible per a arribar al 2017 i clau també per al futur. O com el periodista Pere Martí, que va convèncer mitja redacció del Temps perquè posessin diners en el projecte, abans que existissin els verkamis i les aixetes, i que anima tothom a recuperar la unitat i l’autoestima per continuar avançant. També llegeix un text Agustí Argimon, un dels independentistes més ben connectats dels Països Catalans, activista incansable, que enyora les amanides del rotllo del Via Fora!. El segueix Agnès Rotger, periodista, que destaca que el Via Fora! no era un bar normal però va marcar el camí de la normalitat. L’artífex del Jimmy Jazz, Jaume Piquer, fa riure el personal entre papers i mapes que va traient de la butxaca i fa teòrica (com deia Jordi Vendrell) sobre els bars del rotllo, que han de tenir aquests mínims elements clau: atenció i música en català, i menjar i begudes de la terra.

A la inauguració del primer Via Fora!, hi van actuar Matamala, Brams i Ocults, a més dels Diables de Sant Antoni. Dijous, salvant les distàncies i els anys, es repeteixen les actuacions. Els primers a pujar a l’escenari són els germans Matamala, que canten “Amics a les barres”, una cançó que explica que “Tinc amics a les barres de la ciutat, sopar de Via Fora i brindar a l’Andy Capp, concert al Savannah i també a l’Humedad, sentir bona música al Pop Palace i al Big Band”. La geografia de la nostàlgia també és això, la ruta dels bars que ens van acollir de joves i que avui són un restaurant asiàtic o una vulgar franquícia. Toni Nicolau canta en representació dels Ocults, es defineix com a català de Mallorca i també arrenca unes quantes riallades quan explica que un dia va anar a Petra a escoltar un cantautor que cantava en català i que era “molt mal d’aguantar”. Era Lluís Llach. Després s’hi devia reconciliar, perquè ara versiona el seu “País petit”, amb aquell vers que ens defineix a tots els assistents: malalts d’amor pel nostre país. Els Brams no actuen però ho fa una part de Mesclat, amb Francesc Ribera, aka Titot, Joan Reig i Marcel Casellas, amb anunci de concert de retrobada el 22 de març. Avui canten “Au, jovent!”, “Torna, Serrallonga”, “El rei vol corona”, amb declaració prèvia i renovada d’amor envers la borbonalla, i l’immortal “Tio Canya”.

Com que la música en català era un element essencial dels Via Fora!, dijous al CAT encara hi ha un parell més d’actuacions. Un dels qui canta és Roger Mas, que quan començava la seva carrera i cercava un local a Barcelona va anar a parar al Via Fora!, com també hi van anar Antònia Font i els Amics de les Arts. També reapareixen els Soviets en format trio, encapçalats per Quim Benavent, que fa broma dient que si algú té una samarreta amb el nom del grup li recomana que no se la posi. A petició d’Oriol Creixells canten “La boira del matí”, una preciosa versió en català que va fer Olga Suanya de “The foggy dew”, el gran himne irlandès sobre la revolta de Setmana Santa, que acaba així: “Observats per tot el món, aquells màrtirs de l’honor, engendraven d’una causa la llavor, la flama de llibertat que per sempre ens guiarà, travessant la boira del matí.”